miércoles, 9 de septiembre de 2015

Birdman o la inesperada virtud de la ignorancia, Alejandro González Iñárritu (pel·lícula)

¡Nova pel·lícula al bloc!
Títol: Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia)
Director/a: Alejandro González Iñárritu
Repartiment: Michael Keaton, Emma Stone, Edward Norton, Zach Galifianakis, Naomi Watts, Amy Ryan, Andrea Riseborough, Lindsay Duncan, Merritt Wever, Joel Garland, Natalie Gold, Clark Middleton, Bill Camp, Teena Byrd, Anna Hardwick, Stefano Villabona
Música: Antonio Sánchez
Altres pel·lícules del director/a: Babel, Biutiful
Durada: 118 min
Any: 2014
Format original: pel·lícula

T'agradarà si: t'agraden les obres que juguen amb la realitat i la ficció, t'agraden les obres que destaquen per una ambientació decadent
Ni ho intentis si: vols alguna cosa ple d'acció o busques una pel·lícula pel que passa en ella.

Sinopsi
Després de fer-se famós interpretant al cinema a un cèlebre superheroi, l'estrella Riggan Thomson (Michael Keaton) tracta de donar-li un nou rumb a la seva vida, lluitant contra el seu ego, recuperant la seva família i preparant-se per l'estrena d'una obra teatral a Broadway que li reafirmi en el seu prestigi professional com a actor. (traduït de FILMAFFINITY)

Opinió
En fi tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula perquè va guanyar l'Oscar, òbviament, però també perquè després de veure el tràiler em va cridar l'atenció per la veu narrativa que prometia una decadència en el protagonista i també per aquestes estranyes escenes de Birdman en si. El cas és que tenia força expectatives amb la pel·lícula i després em vaig assabentar que el director era el mateix de Babel que crec recordar que en el seu moment em va agradar bastant així que anaven pujant i semblava que tot fos acabar malament per una decepció gegant i no, m'ha agradat, he gaudit un munt veient la pel·lícula però no crec que sigui per a tothom. La cosa està que a mi des del principi l'ambientació va aconseguir transportar-me a la barreja de ficció, realitat, sentiments i decadència que és la pel·lícula (oh, em posaré subjectiva i fangirl ho veig a venir).

L'argument en si de la pel·lícula és probablement el més problemàtic de la mateixa. Per a mi no és tant el que passa sinó que destaca molt a nivell formal i a nivell de crear un ambient que aconsegueix envoltar-te (però això és molt personal i encara que a mi m'hagi arribat a altres pot ser que no els digui absolutament res). Per això algú que redueixi a només el que passa a la pel·lícula es quedarà amb més aviat poc, bàsicament podríem resumir en dos punts: la quotidianitat de fer l'obra teatral (involucrant a diversos personatges i les seves problemàtiques) i el conflicte entre realitat o ficció que aquí ve donat també en el d'actor o persona. I el cas és que els dos punts queden completament oberts, no és una pel·lícula en la qual es resolgui absolutament res així que crec que en aquest punt pot desesperar a molta gent, o bé per la manca d'acció o per la de resolució.
Endinsant una mica més en aquests punts tenim la quotidianitat del teatre que al principi fa que la pel·lícula sigui molt coral però a mesura que passen els minuts sembla que perd en això i passa a centrar-se més en el protagonista i els seus problemes. El cas és que potser un dels punts millorables és precisament aquest, entenc que la pel·lícula es vulgui centrar en el protagonista, però potser si d'alguna manera no s'haguessin perdut tots aquestes sub-trames hagués tingut més interès.
I després hi ha tota el dubte de què és real i que no. O bàsicament si el protagonista està boig o hi ha alguna cosa estranya en el món de la pel·lícula. El dubte roman i sembla que l'espectador pot optar per una de les dues opcions. Sens dubte diverses vegades la pel·lícula et mostra la perspectiva del protagonista i la del món exterior de manera que ambdues no coincideixen, però quan arriben al final i ho fan només pots preguntar-te de qui t'has de fiar o a qui li fas cas, la qual cosa és un tema que sempre em crida l'atenció. El cas és que per molts aquesta veu profunda que no para de qüestionar al protagonista seves accions us pot sonar molt pretensiosa així com també tot el que està relacionat amb les escenes del teatre. A mi he de dir que tot això del teatre m'ha conquistat des del principi per tots els jocs de teatre dins de pel·lícula i el que dóna peu als dubtes que és real, i que voleu que us digui a mi aquestes coses em conquisten.

Ja passant a l'ambientació és el que m'ha convençut d'aquesta pel·lícula, la barreja de decadència, de ficció i realitat, d'una tècnica de càmera que està en tot moment en moviment (té un nom, i sí sóc prou gandula per no buscar-ho) juntament amb els ritmes de bateria (encara que he de dir que a mi em cansaven alhora que ho considerava un bon recurs). El cas és que tot això unit crea una atmosfera especial que és el que em convenç de la pel·lícula, que va fer que volgués més i al final, per ser tan obert i deixar-te amb dos possibles interpretacions o més i et deixa amb ganes de tenir més d'aquesta ambientació tan especial.

Dels personatges destaca sobretot el protagonista que al principi només seria el típic que era gran i va caure en desgràcia, però en afegir aquesta veu i aquest personatge, per afegir a Birdman en si és el que li dóna valor, insereix el doble joc de les dues cares. I per a mi funciona, és cert que després dóna peu a escenes amb tocs inquietants o surrealistes. A part d'ell trobem altres personatges que com deia abans mereixien més desenvolupament. Potser alguns caiguin en l'estereotip penso sobretot en la filla que semblava només complir la funció d'intent fallit de família feliç. Però tot i així en el principi de la cinta es fa un ambient entre tots els personatges que és agradable i en general tots tenen alguna cosa que destaca.

Resumint, una pel·lícula que en general m'ha agradat molt és cert que potser no és per a tothom que té detalls millorables (per a mi a nivell de representació de la quotidianitat inicial podria haver tret més profit). Potser també sigui en ocasions pretensiosa, però jo crec que el que vol amb tot el joc de realitat o ficció, de bogeria o no veritablement ho aconsegueix. I que voleu que us digui, a mi m'ha agradat bastant.

El millor: la barreja de ficció, realitat, teatre, l'ambientació que es crea al voltant de tot el que passa que fa que sigui especial.
El pitjor: crec que per a molts la falta de "resolució" segons com es miri pot ser problemàtica.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario