lunes, 3 de agosto de 2015

Honey and Clover, Chika Umino (manga)

Nou manga al blog!
Títol: Honey and Clover
Extensió: 10 volums (64 capítols)
Format original: manga
Adaptacions: anime
Autor original: Chika Umino
Altres obres de l'autor/a: Sangatsu no Lion

T'agradarà si: vols drama, comèdia una mica de romanç però sobretot t'agraden les obres amb un ritme lent i en què passen poques coses i hi ha més desenvolupament de personatges.
Ni ho intentis si: no suportes les històries amb poca acció, no et ve de gust una història de creixement i de personatges.
Sinopsi
En un edifici d'apartaments, on cada habitació és d'uns escassos 9 m² més una cuina de 4,5 m², viuen i sobreviuen tres estudiants d'art: el Morita, el Mayama i el Takemoto. Allà gaudeixen de la seva vida en comú i fan front a la seva precària situació econòmica, fins que un bon dia coneixen a la Hagumi Hanamoto i... Què passarà? (Traduït de l'edició de Panini)

Opinió
Aquest és un manga del que sempre he vist opinions molt positives i de fet li tenia ganes per aquest motiu. Tot i això, per coses anava posposant la seva lectura. Hi ha molts mangues que tinc ganes de llegir així que si vaig escollir aquest entre ells va ser perquè algú que havia començat l'anime em va explicar alguns dels fets que succeïen i em va entrar curiositat. De fet, havia intentat llegir aquest manga fa temps, però després de llegir només dos capítols no va acabar de convèncer i vaig posposar la seva lectura. Aquest cop havent avançat fins acabar-lo haig de dir que m'ha agradat molt i que si sou fans de les històries en què passen poques coses a part d'escenes quotidianes i que se centren en el creixement dels personatges heu de llegir aquest manga. Tanmateix també he de dir que el final m'ha defraudat una mica.

La història en si no té massa a comentar. Vull dir, si fessis un resum de Honey and Clover en fets no crec que quedés massa llarg, passen coses, però no massa, però en el fons mentre el llegeixes t'és un pel igual. Hi ha una part de tu que vol saber que passarà amb els protagonistes però en general no són tant els fets sinó l'ambient que envolta els amics.
No obstant això és cert que a nivell argumental m'ha agradat bastant cert viatge que emprèn un personatge amb bicicleta. Sé que potser no sigui un fet de tant interès però m'ha semblat curiós per com en el que a primera vista és una cosa inversemblant i estranya acaba convertint-se en quelcom necessari i que podem entendre. Crec que un dels mèrits de Honey and Clover és precisament que és capaç de fer-se creïble, per això a vegades no passa res i tampoc hi ha solucions convenients. No, és un manga que sap plasmar de meravella les vivències i sentiments d'un grup d'amics i que no cau ni en endolcir les coses ni en exagerar el drama.
El final és potser el punt que causa més controvèrsia en mi. D'una banda puc veure que segueix en la tònica del realisme (encara que certs sentiments que surten al final de cert personatge em van semblar una mica forçats), realment el que decideix és el més convenient per a la Hagu artista, però no deixa de ser decebedor. De fet jo l'aparellava amb cert personatge per molt obvi que fos que no hi havia possibilitats però és que l'autora tracta tant la seva perspectiva que és impossible no sentir afecte per ell. Tot i així he de dir que l'última escena al tren em sembla molt potent, agredolça, però li dóna una nova dimensió al que és el manga.

Una cosa que he de advertir a tot aquell que comenci amb aquesta obra és que pot ser que al principi us costi una mica entrar-hi, o almenys això em va passar a mi. La història comença in media res i encara que no hi hagi massa personatges si que pot ser que al principi no acabis d'assabentar-te de qui és qui. A més és un manga molt carregat de text, les pàgines costen de llegir fins i tot quan estàs enganxat perquè totes tenen un munt de diàlegs i bromes tret que siguin les més reflexives.
El que em porta a un altre tema que vull comentar, els dos tipus d'escenes que principalment té el manga: les còmiques i amb la majoria de personatges presents i les dramàtiques que solen traduir-se en reflexions en solitari. L'autora té el do de fer que es passi d'escenes on els personatges estan de festa i contents i fàcilment a altres amb un to més reflexiu. Si bé és cert que hi ha moments en què les reflexions dels personatges es fan una mica evidents o potser pretensioses, en general, si t'has aconseguit ficar en aquest ambient de personatges i de joventut (dient això em veig a mi mateixa com els avis que surten en el manga emocionats per la joventut, en fi...) crec que tots els dubtes, els sentiments no correspostos que els assalten es fan bastant versemblants.
Acompanyant el canvi de to de les escenes el dibuix també cobra profunditat depenent de quin tipus de moment s'estigui vivint i tot i que quan succeeixen escenes dramàtiques sigui més bell no m'acaba de convèncer del tot, no sé té una estètica molt tirant a adorable que no m'acaba d'agradar (sobretot el disseny de la Hagu al principi no m'agradava gens).

Una altra de les qualitats que veig en el manga és l'ambientació ja no només la universitat d'art a la qual van que també em sembla com a mínim un escenari original sinó com deia abans el grup d'amics que es forma, la seva manera d'interactuar. És una d'aquelles històries que un cop acabes t'agradaria seguir estant entre aquest grup de gent, veient que els passa.

Els personatges són potser el més important del manga i si hi ha algun que he de destacar per a mi és sens dubte el Takemoto. És un dels personatges que més coneixem i el veure que se sent perdut sense saber molt bé que fer amb la seva vida que no destaqui massa en el que fa, que estigui enamorat sense remei fa que li agafis afecte (sembla que el pobre estigui destinat a la mediocritat...). Així que l'afecta que tenia al final del manga amb aquest personatge em feia patir per ell (d'aord, no tant, però si que necessitava una mica d'esperança). Amb la Yamada i el seu amor no correspost també he acabant empatitzant, és cert que de vegades se'm feia un pel ploramiques, però en aquest cas aquesta fragilitat, encara que sigui una mica molesta, fa que necessitis que algú estigui per ella i crec que la seva relació amb cert personatge dóna esperances cap al futur. El Mayama també em va agradar i tenia moments que l'involucraven que eren bastant graciosos. A més que encara que la seva relació amb la Rika no acabés d'entrar del tot té moments que estan bastant bé. I la història personal de la Rika en general també és interessant.
Amb la Hagu i amb el Morita com no narren l'acció o no ho fan gairebé mai no he pogut empatitzar-hi tant. A més sembla que els dos siguin com models o ideals pel seu talent, per la seva força. Tot i així a través del manga som capaços de veure una mica més enllà amb els seus problemes. Potser la història de Morita es presenta massa tard en el manga perquè tingui impacte (o aquesta és la impressió que m'ha donat) i en canvi amb un cert succés que pateix la Hagu si que som capaços de veure la seva força i alhora la seva debilitat. Crec que el Morita ha acabat sent el personatge que menys he pogut conèixer i mira que la seva faceta d'obsessionat amb els diners i més esbojarrada m'agradava.
A part d'ells el món de personatges del manga és bastant ric i el professor també juga un paper important en el grup d'amics. He de dir que em feien molta gràcia les seves converses amb el Mayama i en general amb tothom però en cert succés cap al final no em va acabar de convèncer.

Resumint, és un manga del que he gaudit molt i que recomano a tots els que vulguin una història sobre el fer-se adult, sobre personatges, dubtes, amors, amistat. En fi, simplement si us agrada les històries amb poca acció i més de sentiments i personatges crec que us agradarà. Això sí, potser us costi entrar una mica en l'ambient i a mi personalment el final m'ha deixat amb sentiments contradictoris, però tot i això val la pena.

El millor: personatges, l'ambient que es crea.
El pitjor: potser el final (encara que en part també m'agrada, sí, no m'aclareixo).

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario