lunes, 31 de agosto de 2015

El pozo de la asención, Brandon Sanderson (llibre)

Nou llibre al blog!
Aquesta entrada pot contenir spoilers de la part anterior de la saga.
Títol: El pozo de la ascensión
Títol original: The well of ascension
Autor/a: Brandon Sanderson
Altres llibres de l'autor/a: Steelheart, Elantris
Pàgines: 800
Precedit de: Aleación de ley (preqüela no necessària) El imperio final
Continuacions: El héroe de las eras
Format original: llibre
Enllaços d'interès: http://brandonsanderson.com/

T'agradarà si: et va agradar l'anterior, tens interès en saber com anirà el mandat o et van intrigar els personatges o el món.
Ni ho intentis si: no t'agrada la novel·la fantàstica, no et va agradar la primera part, els personatges no et van acabar de dir res a la primera part.

Sinopsi
Durant mil anys el Lord Legislador ha regnat amb un poder absolut gràcies al terror i a la seva divina invencibilitat per la poderosa màgia de la «alomancia». El Kelsier, conegut com el Supervivent, l'únic que va aconseguir fugir dels Pous de Hathsin, i la Vin, una pobra noia skaa amb molta sort, s'han unit a la rebel·lió que els skaa intentaven des de feia mil anys i han vençut el Lord Legislador. Però el Kelsier ha mort i ara cal regnar sense l'ajuda de l'heroi i sense disposar dels poders d'aquell. Tot això posa de manifest un fet realment aterridor: acabar amb el Lord Legislador va ser la part senzilla. Sobreviure a les conseqüències de la seva caiguda va representar el veritable desafiament. Prendre el poder potser va resultar fàcil, però què passa després?, com es fa servir el poder? Una amena reflexió d'estratègia política i religiosa en el marc d'una aventura èpica amb lluites estil kung fu gràcies als sempre misteriosos poders de l'alomància... (d'una edició)

Opinió
El primer llibre em va agradar prou per llegir el segon i suposo que l'èxit de la saga, l'autor i en general que va ser un llibre entretingut van fer que m'embarqués en el segon amb unes expectatives mitjanes. I sí, bàsicament a El pozo de la ascensión ens trobem amb un esquema narratiu molt semblant al de l'anterior llibre, potser si que és cert que amb un ritme una mica més lent i amb uns personatges que per molt que l'autor ho intenta no em convencen. Tanmateix, la intriga i les estratègies polítiques tenen més pes en aquesta part i puc dir que en general estan portades bastant bé. Així que sí, suposo que continuaré amb l'últim volum per acabar la saga (i per a assabentar-me que li ha passat al Breeze que és l'únic que veritablement m'interessa, ho sé, no és important però necessito saber que li ha passat).

La història en aquesta ocasió sembla centrar-se en tres punts: la relació amorosa entre la Vin i l'Eland, els múltiples problemes que té dirigir una ciutat (sobretot amb certes amenaces pel mig) i quelcom estrany que no sabem molt bé que és anomenat la "profunditat"(no sé si és la traducció que han fet servir, l'he llegit en anglès).
El cas és que si ens fixem punt per punt podem trobar alguns defectes en tot, per a mi sobretot en la construcció de personatges hi ha alguna cosa que m'impedeix creure'm la manera en què actuen i més que un problema de les accions que emprenen crec que és en la forma en què està escrit. Això és quelcom bastant subjectiu però la manera en que escriu l'autor sembla que més que fluir amb naturalitat el que pensen el personatges t'estigui obligant a creure't que es senten d'una o altra manera. El cas és que potser tingui a veure el fet que el llibre està força ben estructurat, està tot pensat, tant que a l'hora de l'execució a mi em fa la sensació que la manera en què se senten o pensen els personatges està al servei de l'argument, cosa que per mi seria preferible a l'inrevés (que els personatges conduïssin la trama). Per això potser tot el conflicte de la parella tan rellevant en l'argument em quedava una mica llunyà (només de pensar en la quantitat de vegades que l'Eland diu que confia en ella fins al punt que es fa repetitiu i poc creïble...). En pocs moments m'he arribat a creure que hi hagi algun tipus de sentiment entre els dos, que n'hi ha, ho sé, però suposo que simplement crear relacions romàntiques no sembla ser el punt fort de l'autor. I tot i així, sorprenentment, certa relació secundària m'ha semblat molt més tendra i digna de ser explorada, només diré que involucra al personatge del Sazed.
El punt de les intrigues polítiques potser sigui el més interessant del llibre i potser per a alguns el que més pot frustrar perquè les decisions són lentes, s'intenta ajornar l'inevitable. No obstant això per a mi, fins a cert punt, és el que més creïble m'ha semblat, potser m'hagués agradat que no s'hagués donat per fet que el sistema de govern hagués de ser una monarquia o que es pensés en altres formes de govern (d'acord, ho sé no em trobaria amb un anarquisme encara que ho volgués) i bé, suposo que potser fer canvis bruscs venint d'un règim autoritari no era la millor idea, però no sé, l'Eland se suposa que sap molt de teoria política i no s'acaben d'explorar altres maneres de governar.
Després hi ha el tercer espai que és el de les rareses del món. Crec que aquí és on l'autor posa més obstinació, en intentar crear un món diferent però sobretot uns poders estranys. Segueixo pensant que el món no està massa explorat (coneixem Luthadell, poques costums...), però el sistema màgic és potser el més rellevant a nivell d'exploració fantàstica del llibre. Com dic sempre no és una cosa molt sorprenent, però llibre a llibre, els metalls s'expandeixen i la història de la màgia del món també. Fins a cert punt em pot semblar interessant la forma en què la Vin va descobrint tots els secrets de la alomancia però hi ha certa cosa en el procés que no m'acaba de convèncer: com els poders de la noia serveixen absolutament per a tot, gairebé tot li surt bé i el gir del final només sembla per esmenar que la noia sembli immortal. De fet certa decisió de l'autor sobre un altre personatge cap al final (que de sobte té noves qualitats) em sembla molt còmoda, sembla que amb això es puguin solucionar tots els problemes entre certs personatges perquè ara s'entenen més. De debò, no era precisament que fossin tan diferents el que donava peu a la relació a intentar comprendre's i que li donava algun valor? No sé molt bé com es durà això en el pròxim llibre però crec que no podrà convèncer.
Una altra cosa que em fa molta gràcia és que l'autor creu que per matar dos o tres personatges que tenien alguna rellevància ja és realista un conflicte. No dic que el conflicte estigui mal narrat el que vull dir és que a excepció d'una mort (que està clar que té una funció més per afectar a un personatge i que avanci cap a una destinació concreta, però almenys pot tenir cert impacte al lector), les altres dues morts estan fetes pel típic procés de "anem a matar els personatges menys rellevants per donar un toc de dramatisme, però només en el fons". Una cosa que em fa molta ràbia és com en moltes històries hi ha un ordre en les morts de menys important a més, és a dir els personatges que menys paper exerceixen es moren abans que els que són més importants i aquí fins i tot hi ha certa escena que pretén ser emotiva abans de la batalla que ja està condicionant una mort. Sabeu quan abans d'una batalla sense solta ni volta hi ha una conversa entre dos personatges que parlen poc entre ells i tenen un moment emotiu? Exacte, això vol dir que morirà un dels dos, sempre. Em fa ràbia que em forcin a sentir-me emocionada per alguna cosa quan està mal feta.
L'únic gir argumental que és força inesperat és un que té a veure amb el "traïdor" dins del castell, de fet si ho penses si que hi ha pistes, però si que és cert que està ben fet.

L'estructura del llibre segueix sent una mica el mateix que en l'anterior hi ha un objectiu al qual han d'arribar els protagonistes i el llibre acaba quan ho compleixen. Potser sigui quelcom normal, però sent una saga de vegades no es veu tan clarament que el llibre segueix el procés de partir d'un punt a fins a b per això el que queda enmig són simplement impediments per arribar a la meta.
En qualsevol cas per a mi l'escriptura del llibre segueix pecant d'excés de descripció en les baralles (hi ha una espècie d'aturada per explicar-te l'acció com si fos el més important, tot i que potser això sigui qüestió de preferència, en el meu cas les baralles no m'acaben de convèncer en general) i una mala representació, generalment, dels sentiments i conflictes dels personatges. No em canso de dir que l'autor no és massa bo intentant crear personatges que sembli que pensen de veritat. I el pitjor de tot és que per a mi, els millors que ha creat en aquesta saga són secundaris que gairebé no tenen importància.

Així que passant als personatges (que m'estic enrotllant el que no està escrit) he de dir que la Vin cada vegada se m'està fent més pesada perquè la relació entre ella i l'Eland en aquest llibre es basa en un terrible "no et mereixo, no m'entens ", que sí, que no està malament del tot plantejat si l'autor sabés una mica més de com crear una relació i no com intentar que el lector es cregui que els dos s'estimen. Sobretot he de comentar que el meu problema està en que al principi del llibre no s'aprofita per mostrar-nos la relació agradable entre tots dos (sí, hi ha intents, però no arriben a convèncer) i després de tots els conflictes entre ells al final l'intent de resolució dels problemes tampoc arriba a l'expectativa de culminació. L'intent de triangle amorós tampoc em sembla be aprofitat del tot i els sentiments de la Vin pel que fa al Zane em sembla que mereixien més desenvolupament. Em passa una mica el mateix amb la relació que s'estableix entre ella i el kandra crec que està millor desenvolupada que totes les relacions principals però cert moment podia aprofitar-se més (a més tenint en compte el passat de Vin es podria donar una mica més d'importància a cert fet).
Després està l'Eland, el bona persona i idealista. Es pot saber quantes vegades es repeteixen aquestes qualitats sobre el noi? Sembla que no vulgui que el lector pensi i simplement ens creguem que és així, i ja està. De veritat que l'única cosa que sembla caracteritzar al personatge és que és bona persona i que li agrada llegir.
I aquí ve el curiós del llibre: els secundaris em semblen molt més interessants que els principals. D'acord, m'ha passat molts cops, però de veritat que els que de debò m'interessa saber que els passarà (tenint en compte que sembla ser que l'autor els vol maltractar) són el Sazed i el Breeze. El primer és el típic que és bona persona i intel·ligent i que desperta tendresa per la seva indecisió sobre si de veritat té el dret a una vida plena, si de veritat és capaç de fer alguna cosa que valgui la pena. Potser el punt més nou és el que representa com a estudiós i com a persona que recorda religions, tota la discussió sobre si serveix o no la religió em sembla molt interessant. El segon tampoc s'escapa de l'estereotip de persona que es fa passar per frívol i que de fet sempre s'està preocupant pels altres a la seva manera. Però a això afegir-li el poder de controlar les emocions el fa bastant especial i crec que estic oficialment encantada amb aquest personatge. Exacte, un secundari que no sembla tenir importància i que me l'han maltractat força cap al final. En fi aquests dos personatges han tingut força desenvolupament al llarg del segon llibre i potser sigui una de les millors parts d'aquest.

Resumint, i avui pel que es veu tenia ganes de deixar anar rotllo, és un llibre que encara per tot el que he dit podria semblar que està ple de coses millorables i potser sigui així però que en general ho he gaudit perquè és entretingut i encara que hi ha un munt de coses que no em convencen ha d'altres que són més o menys agradables i que cobreixen les mancances.

El millor: en Breeze i en Sazed (ja paro amb l'obsessió), és entretingut.
El pitjor: en general el llibre té mancances a nivell de com fer pensar als personatges o formar relacions creïbles entre d'altres punts fets pel bé del desenvolupament de l'argument però que no acaben de ser naturals.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario