sábado, 22 de agosto de 2015

El gran Gatsby, Francis Scott Fitzgerald (llibre)

(pot contenir spoilers grossos del llibre)
Nou llibre al blog! I abans de l'entrada em felicito a mi mateixa pels cinc anys del blog en castellà, aquest és un pel més nou (no gaire tampoc) i de fet els 5 anys de la versió en castellà no són molt reals ja que tot i que la primera entrada fos el 22 d'agost de 2010 vaig deixar-lo abandonat durant força temps. En fi, feliç de veure que encara continuo amb això i espero seguir fent-ho.
Títol: El gran Gatsby
Títol original: The great Gatsby
Autor/a: Francis Scott Fitzgerald
Altres llibres de l'autor/a: A aquest costat del paradís, Suau és la nit
Pàgines: 187
Format original: llibre
Adaptacions: diverses pel·lícules

T'agradarà si: t'agraden les novel·les on es dóna molta importància a l'ambient entre el que es
mouen els personatges, t'agrada el drama.
Ni ho intentis si: busques alguna cosa amb molta acció, no t'agraden les obres que insinuen coses més que explicar-les, ni els personatges amb morals qüestionables.

Sinopsi
A El gran Gatsby (1925), la mestria magnífica de Scott Fitzgerald captura la desil·lusió de l’Amèrica de postguerra i la caiguda moral d’una societat obsedida pels diners i l’estatus social. Des d’aquest punt de vista, El gran Gatsby és una de les interpretacions literàries més reeixide s (potser la millor) de l’essència d’un temps i un lloc determinats: l’Amèrica de l’època del jazz, l’Amèrica dels feliços anys 20 que acabaria amb el crack del 1929. Però Fitzgerald va molt més enllà: en fer la crònica de la tràgica persecució del somni -una vella història d’amor de joventut- de Jay Gatsby –un ric home de món amb un origen fosc, amfitrió de mil i una festes en la seva gran mansió a West Egg-, Fitzgerald recrea el conflicte universal entre il·lusió i realitat. (d'una edició de edicions 62)

Opinió

Aquest és un llibre al que m'enfrentava sense saber molt bé si podia agradar-me o que m'anava a trobar. No he vist cap adaptació de la novel·la i ni tan sols sabia argumentalment de què anava el llibre però com a la majoria d'éssers humans del planeta coneixia el títol i l'autor, i entre blocs amb l'última pel·lícula de per mig havia vist força opinions del llibre que generalment erenpositives. També havia llegit per algun lloc que tenia alguns símbols recurrents que encara que amb això no es digui gaire en el seu moment em va cridar l'atenció. Amb tota aquesta informació fragmentària no sabia que em trobaria exactament i de fet les primeres pàgines del llibre les vaig llegir bastant dispersa no sabent molt bé que era el que estava llegint. No obstant això a mesura que vas entrant en el llibre l'ambientació aconsegueix endinsar-te i d'alguna manera arribes a la conclusió dolgut amb el món. D'acord, potser no tant, però de veritat que és d'aquelles novel·les que quan les acabes no et sents bé del tot, per com el títol de la novel·la resulta tan summament irònic amb relació a tot el que succeeix i en el fons saps que no hauries sentir tanta llàstima per cert personatge, al cap i a la fi no és tan bona persona com el pinten, però amb defectes i tot el final de la fantasia sempre fa mal, suposo.

Si alguna cosa destaca del llibre per a mi és l'ambientació com es cansen de dir en sinopsis diverses i en estudis de l'obra El gran Gatsby se situa en els bojos anys 20, en l'era del jazz on a través de festes plenes de sumptuositat sembla que el món giri al voltant de la diversió, de l'alliberament. És aquesta ambientació enlluernadora però que alhora desprèn decadència, hi ha quelcom de desesperat en l'intent que les festes siguin inoblidables, que marquin.
A més d'aquest disbauxa tenim una perspectiva d'un protagonista que es defineix a si mateix com que la seva millor qualitat és probablement que és bona persona. Molts veuen que la perspectiva del Nick tenyeix de bondat la realitat que ens explica i la endolceix. Que en el fons tots els personatges tenen les seves parts més fosques però els idealitzar o almenys no destaca allò cruel o egoista. I sí, potser si ens quedem només en la perspectiva del Nick veiem al Gatsby com un gran romàntic que persegueix una il·lusió que no existeix, que sembla voler tornar a ser qui era a través del seu interès per la Daisy i per descomptat els llums que veu a l'altre costat de la semblen ser origen de moltes fantasies i recreacions de quan es troba el sol.
No obstant això el nostre contacte amb aquest "romàntic" personatge és a través de múltiples rumors de gent que amb prou feines el coneixen, d'amagar-se rere una façana de festes impressionants plenes de persones per tot arreu. Qui és el Gatsby? El Nick mai ho arriba a saber del tot i el lector encara menys tenint en compte que els ulls del narrador només veuen el que volen i encara que se'ns deixen caure coses és sempre interessant aquesta doble persona que es crea ell mateix, com la seva visió fantasiejada d'ell mateix d'alguna manera existeix encara que alhora no sigui del tot real. És gairebé en aquesta impostura de la qual neix el Gatsby què vol recuperar aquesta esplendor del passat que sembla ser un símbol més que una persona.
Però la resposta de la realitat és bastant dura amb aquesta pseudo-il·lusió vivent que és el Gatsby amb un final que trenca amb el somni, un enterrament en què sembla que no ha mort el Gatsby sinó el Gatz el noi no conegut per ningú, com si mai hagués arribat a existir aquesta altra part de si mateix. Cal que digui com em recorda al Quixot i al seu, en part, traumàtic final? Ja ho sé, crec que últimament veig tots els llibres que llegeixo des d'una perspectiva massa romàntica, d'herois i antiherois que lluiten contra la societat i que estan sols al món, d'idealitzacions i d'il·lusions que no existeixen, però tot i així hi ha en aquest llibre certa ironia per cert egoisme d'un personatge i per les condicions tan patètiques en què mor "El gran Gatsby" (veieu la ironia, el títol fa mal després d'haver llegit el llibre).

Més enllà de tot aquest rotllo que us he deixat anar, he de parlar-vos d'una cosa que m'ha semblat curiosa del llibre: el narrador. Òbviament sense la perspectiva del Carraway tota la idealització del Gatby no seria possible així com en general el to romàntic sembla ser donat en gran part per aquest personatge que es dedica a l'economia però una part d'ell volia escriure. No obstant això del que us vull parlar és de la sexualitat del personatge, ho sé, no ve al cas, però és que com a obsessionada amb el yaoi en general els gais em sembla molt curiós cert fragment en què es fa referència molt subtilment a una palanca i en que va despertar nu al llit d'un home. Vaig llegir diverses vegades el fragment per assegurar-me si realment era el que pensava i sí, ho vaig consultar a internet i hi ha gent que pensa com jo. La qual cosa obre les portes a una reinterpretació de la relació entre el Gatsby i el Nick. No dic que hi hagi res, i tampoc m'atreviria a dir que el Nick estigui enamorat d'ell perquè en part sabem que li agrada una dona. Però del que no hi ha dubte és que al final el Nick engrandeix al Gatsby i sent almenys certa afinitat per ell. També és probable que tingui a veure que hi hagi certa perspectiva que el Gatsby no és com els altres rics, ha hagut de fer-se, i és un romàntic així que el Nick se sent atret almenys a aquesta visió del Gatsby. I sí, en el meu cap els aparellava, però no, les coses no van així.

Resumint, aquesta ressenya és la meva manera de veure El gran Gatsby com una novel·la d'un personatge increïblement romàntic destrossat per la societat. És això realment aquesta novel·la? Probablement no, potser el retrat d'aquests anys 20 i en general l'ambientació que es crea tinguin més pes però pel que fa a mi és un llibre que m'ha agradat bastant (i que escrivint totes aquestes bestieses m'he adonat que m'ha agradat més del que pensava). Potser no sigui una novel·la per a tothom però sent tan curta jo crec que és una mica com El vigilant en el camp de sègol, no et costa res llegir-la i formar-te una opinió (la comparació ve que tots dos llibres estan plens de gent que no els "entén” o no els troben el "sentit", altres que els agraden més com una crítica social, altres que els veuen des d'una perspectiva més "romàntica ...", causen opinions molt dispars).

El millor: l'ambientació, els personatges, la idealització i alhora la fi del somni.
El pitjor: la meva ressenya (oh m'he motivat massa, ho sé), no és per a tothom, potser li falta quelcom per ser perfecte.

Fins aquí el meu avorriment.

PD: podeu ignorar l'estil amb que escrit això, fins i tot jo m'avergonyeixo d'ell, bé, només una mica.

No hay comentarios:

Publicar un comentario