sábado, 4 de julio de 2015

Paranoies Rikanna 41: El blog i el motiu

 Per què escric en aquest blog? Avorriment? Omplir hores mortes? A vegades em qüestiono quin sentit té fer un bloc ple de ressenyes avorrides sobre històries que a pocs importen, però només quan em poso pessimista. En altres em poso idealista i penso que les meves opinions serveixen per canviar el món... Òbviament no, una cosa és ser idealista i l'altra és ser rematadament il·lusa, però si que és cert que una opinió, o més aviat, la primera opinió que llegeixes d'alguna cosa és un contacte important en una persona, canvies una mica una persona i per extensió un món. Veieu el que us deia? Em surt la vena romàntica... Però que sapigueu que quan parlo de romàntic em refereixo a allò propi del Romanticisme i les restes que ha deixat, l'idealisme, la lluita de l'ésser contra la societat. Serveix d'alguna cosa ser un romàntic? Probablement no, però hauria de dir que reivindicar la inutilitat. Serveix d'alguna cosa tenir un bloc? Depèn, sempre pots intentar pujar de seguidors utilitzant el xantatge emocional anomenat comentaris, i no caiguem en la hipocresia, tots, tots ho hem fet algun cop. Uns els dóna per la sinceritat i et demanen que els segueixis i que a canvi ells et seguiran, altres simplement comenten de manera assetjadora fins que els segueixes. No té res de dolent, tots alguna vegada somiem amb col·laborar amb editorials, empreses, guanyar algun tipus de benefici del hobby...

Però, per què ho fem? Perquè en aquest moment estàs llegint això, i perquè jo estic escrivint aquest text que no tenia sentit ni finalitat. M'encanta aquesta expressió, per cert... A vegades penso que hauria de posar una mica més de la meva al meu blog fer d'articles d'opinió sobre temes que m'importen (la majoria relacionats amb les històries, si us dic la veritat). D'altres, tinc por d'expressar... Però que volia amb aquest bloc?

L'excusa fàcil és: ningú vol sentir opinions sobre totes les històries que conec, ningú li pot importar el que faig així que ho escric en un bloc i no obligo a ningú a llegir-me. Una altra que he fet servir molt és que m'agrada la idea de l'ampolla llançada al mar sense esperar resposta que representen per a mi els blocs, escric, potser algú llegirà, potser no. Però el millor de tot és que quan algú comenta a vegades tampoc t'importa tant com esperaves i només la idealització de rebre un comentari tenia sentit... enteneu que us parlo? Perquè a vegades no m'entenc ni jo mateixa.

A més, de vegades, molts blocaires semblen tenir una causa perduda contra la humanitat. Vull que aquest llibre, aquesta visual novel (o aquestes en general) es conegui... Necessito que el món conegui la bellesa de les paraules d'aquest autor, les idees tan meravelloses d'aquest altre, els dibuixos d'un altre... Però realment vull que tothom conegui les històries que m'agraden? A vegades m'alegra que es coneguin i alhora m'entristeix... Tots alguna vegada hem pensat que la lletra d'una cançó parlava de nosaltres quan la va compondre algú aliè i milers de persones han aconseguit identificar-se... No us passa que hi ha històries que formen part de vosaltres i no voleu donar-les, tot i que ja les tingui tothom?
També és cert que sóc una persona a qui poques històries arriben de veritat a convèncer i moltes acaben tenint ressenyes mig neutres de "està bé, és entretinguda, però res més". No obstant això, sóc jo qui decideix llegir tal o tal història. Sóc jo la que per algun motiu m'agrada forçar-me a acabar històries i també a ressenyar-les.

Després hi ha el pas del temps... Sempre tinc la idea que les meves ressenyes anteriors són horribles i no faig res per canviar-ho, em refugio en la idea que el futur serà millor, que amb el pas del temps redactaré coses més coherents, que no se'm colaran faltes d'ortografia bàsiques, que començaré a dir alguna cosa que valgui la pena ser llegida.

També em qüestiono quin és el mètode de les ressenyes... Sempre es pot optar pel mètode pretensiós del llenguatge, en el qual no em veig ara mateix capaç d'escriure per la meva pobresa estilística (i espero que tot això no soni pretensiós, ara mateix només estic teclejant el que surt al meu cap, amb pocs filtres, la veritat). Després hi ha el resum, la terriblement subjectiva on tot és meravellós o horrible o fins i tot la utilitària que es dirigeix al lector i li parla aquest llibre t'agradarà si, tens aquests punts que estan bé... A vegades les ressenyes van una mica boges i es van cap a un camí per elles soles depenent del meu estat d'ànim. De fet penso que pel meu estil depenent del dia gairebé podríeu fer una radiografia de com estava en el moment de fer la ressenya. És bo posar-hi la teva persona? Jo sempre apostaré per la subjectivitat, però fins a quin punt reprimeixo i fins a quin punt allibero...

També podria parlar-vos de les meves expressions fetitxes, del meu ús desmesurat de les paraules "romàntic" i "interessant", de la mania de posar el connector "tanmateix", del meu abús dels punts suspensius perquè sóc incapaç de deixar tot tancat, dels meus maldecaps amb les puntuacions, que la meva signatura final es malinterpreta amb facilitat i que per a mi l'avorriment no és tan negatiu com sembla. I, sens dubte, del més important, que tens molta paciència si llegeixes això sencer, i que estic com una cabres per escriure sobre dubtes de tan poc interès. Encara que els dubtes són interessants.

Ho deixaré en una pregunta i acabaré amb la meva "signatura". Com et planteges el teu bloc? O en el cas de no tenir-lo perquè fas alguna cosa al que en teoria no t'obliga ningú, un hobby o qualsevol cosa... A vegades m'he arribat a preguntar si realment m'agrada llegir, i suposo que per preguntar que no quedi.

Fins aquí el meu avorriment.


Pd: no t'ho prenguis gaire seriosament.

No hay comentarios:

Publicar un comentario