domingo, 12 de julio de 2015

Les veus del Pamano, Jaume Cabré (llibre)

¡Nova ressenya al blog! Un llibre en aquesta ocasió.
Títol: Les veus del Pamano
Autor/a: Jaume Cabré
Altres llibres de l'autor/a: Jo confesso, Senyoria.
Pàgines: 696
Adaptacions: sèrie de televisió.

T'agradarà si: tens interès en històries de la guerra civil, vols un argument enrevessat ple de personatges intrigants.
Ni ho intentis si: t'agraden els llibres amb un estil fàcil i ràpids de llegir (no dic que no enganxi ja que crec que ho pot fer, però està escrit d'una forma atípica per al tipus de novel·la que és i és un bon totxo).

Sinopsi

La Tina, una pacífica mestra i fotògrafa que treballa en una escola de Sort, fa unes fotografies d’un vell edifici escolar del poble de Torena que està a punt de ser enderrocat. Un simple gest: clic, i ja està. Pàgina a pàgina, el lector anirà descobrint les conseqüències d’aquest fet aparentment trivial i veurà com es desplega un ample fris de records i tergiversacions poblat per falangistes i maquis, on la misèria moral del franquisme conviu amb les heroïcitats i les covardies personals i col·lectives que van tenir lloc al Pirineu pallarès en acabar la Guerra Civil espanyola, desprès que les tropes del general Franco arrasessin aquella zona amb inusitada ferocitat. (D'una edició)

Opinió

Aquest no era un llibre que em cridés especialment l'atenció, de fet acostumo a fugir a la mínima que veig va d'una guerra o és un llibre històric. Em preguntareu perquè i jo simplement us puc dir que tinc una mena d'aversió irracional contra tot el que es presenti com a real o no fictici. I a banda d'això, el meu problema amb la novel·la històrica és que en moltes ocasions sembla que t'estigui volent donar una lliçó d'història i no pas explicar una història. No obstant això, amb aquest llibre hauria de dir-me a mi mateixa d'una vegada que confiés una mica en el gènere o que em tragués prejudicis. Suposo que sóc incapaç de fer-ho, però en aquest cas m'he trobat amb una bona història, amb personatges molt enrevessats i fins i tot m'he portat alguna sorpresa a nivell argumental i un final que m'ha deixat amb aquesta sensació amarga d'un final que no vols que sigui així però saps que era el millor per a la novel·la.

La història del llibre en si no és tan complicada, però l'estil que fa servir l'autor fa que tot sigui més complex i alhora més interessant per al lector. M'encanta que l'autor, encara que tingui un estil impressionant i faci canvis temporals constants sigui capaç d'enganxar o intrigar al lector. Moltes vegades en llibres amb un estil peculiar com aquest s'ignora completament la història o l'interès del lector en el que passa i en canvi l'autor és capaç de no oblidar l'entreteniment.
A més d'això l'estil com dic pot intercalar temps i converses llunyanes entre elles d'un paràgraf a un altre o fins i tot en el mateix diàleg creuar dues converses. A primera vista sembla que només busqui la complicació com artifici, però a mesura que vas passant les pàgines t'acostumes i gaudeixes d'aquesta manera d'escriure que manté sempre l'interès tant en les històries del passat com del present.
També la manera d'escriure es caracteritza per voler acostar-se al màxim a la realitat. Per això veiem els diàlegs representats tal com els parlen els personatges independentment de si és o no correcte (no és res de nou com a recurs, però sempre em crida l'atenció). Fins i tot en els monòlegs interiors d'alguns personatges es manté la tònica. Però tot i així, encara que moltes vegades els personatges tinguin veu pròpia la veu del narrador de vegades té un to irònic interessant, bastant subtil i potser siguin imaginacions meves, però per a mi la novel·la estava impregnada de derrota i d'ironia.

Ja passant a l'argument podria dir que en general és un llibre amb molts odis i rancors, però que no per això deixa de transmetre moments més emotius. No obstant això el que és obvi és que hi ha força drama i en general el llibre dóna la sensació que res pot sortir bé, però sense deixar de voler tenir l'esperança de recuperar el passat. Quina importància pot tenir voler mostrar qui era una persona realment o més aviat qual era la seva ideologia? Probablement sigui un acte de compassió per un mort que es reflecteix en la teva por a arribar aquesta condició i la resposta que dóna el llibre a tot aquest salvar-se per mitjà de salvar la veritat d'un altre és tan tremendament amarga. He de dir que quan vaig acabar el llibre em va deixar una sensació de buit que feia temps que no sentia amb una història. No sé si recordaré la història amb exactitud dins d'un temps però si aquest final amb tant impacte en mi, no pel que passa sinó per com sembla que no hi ha «bé» possible o que tot és en va.
Més concretament a nivell d'argument si que he de destacar que hi ha hagut cert gir argumental que no m'esperava i que gràcies a la manera en com està explicat ha aconseguit sorprendre'm bastant.

Els personatges també m'han semblat dignes de menció. He de dir que amb tota la seva maldat, tergiversació, saber-se aprofitar dels altres i també en la seva faceta d'enamorada obsessiva m'ha captivat l'Elisenda. Crec que és un dels personatges més carismàtics de la novel·la, també més -insereix aquí insult de qualsevol tipus-, però això i el contrast final amb una escena una mica depriment per a ella han fet que amb tota la seva personalitat rebuscada em semblés un personatge molt interessant.
Després hi ha l'Oriol que és el pobre mestre que es fica en un merder gairebé sense adonar-se, que no deixa de semblar bastant humà per com el coneixem en les seves cartes i es refugia en l'esperança que la pugui llegir la seva estimada filleta (oh, la ironia). És el típic personatge que de tan feble que el veus i amb tants errors no pots evitar que et caigui bé.
També us volia parlar de la Tina que en ocasions se m'ha fet una mica dramàtica i a moments la seva història resultava una mica pesada encara que en el fons també podia compadir la seva vida miserable. M'agrada la idea que algú es refugiï en la vida d'un altre (perquè sí, em ve la meva vena romàntica, oh quina novetat).

Resumint i perdoneu les meves anades d'olles habituals, és una novel·la que m'ha sorprès gratament i que ara mateix no li veig errors greus. Em sembla que la manera d'escriure de l'autor li dóna un toc especial a una història que de per si potser no m'hauria interessat tant. I m'encanta com gràcies a l'estil pot treure tot el suc del que explica i alhora interessar el lector i entretenir-lo.

El millor: estil, els personatges complexos, humans i tan plens d'errors (en el sentit de no ser perfectes).
El pitjor: hi ha gent que li costa entrar en situació (no és el meu cas), pot ser que la complicació d'estil us frustri (tampoc, crec que m'agrada més per això).

Fins aquí el meu avorriment.


El cas és que he quedat més contenta del que pensava amb aquesta lectura (bé, en el moment que acabi el llibre contenta no era la paraula, per descomptat), així que és probable que m'animi amb l'altra novel·la que hi ha de l'autor per casa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario