jueves, 2 de julio de 2015

La senyora Dalloway, Virginia Woolf (llibre)

Nou llibre al blog!
Títol: La senyora Dalloway
Títol original: Mrs. Dalloway
Autor/a: Virginia Woolf
Altres llibres de l'autor/a: Una habitació pròpia, Les ones
Pàgines: 220
Format original: llibre
Adaptacions: pel·lícula

T'agradarà si: tens ganes de llegir un nous tipus d'estil, no t'importa gaire que hi hagi acció.
Ni ho intentis si: no et ve de gust llegir coses escrites de forma diferent a l'habitual, no vols una cosa que es basi sobretot en la psicologia dels personatges.

Sinopsis

Londres, un dia de juny de 1923. La senyora Clarissa Dalloway, instal·lada en la cinquantena, esposa d'un important membre del Parla ment britànic, mare d'una filla adolescent i amfitriona perfecta, està embarcada en l'organització d'una festa que ha de celebrar a la tarda. Durant els preparatius va amunt i avall de la capital anglesa, es troba amb amics i coneguts, i es replantejafets del seu passat: la relació amb un antic pretendent, amb una amiga afectuosa... Al llarg de la mateixa jornada, però lluny de la laboriositat festiva de la senyora Dalloway, un veterà de la Primera Guerra Mundial, Septimus Warren Smith, intenta gestionar com pot els horrors al·lucinatoris que el turmenten i la marginació social en què ha caigut. (d'una edició)

Opinió

Tenia por del que podia trobar-me en aquest llibre, encara que alhora tenia grans expectatives. Una part de mi temia la complexitat del llibre i pensava que no anava a estar a l'altura del llibre (no sé si sóc l'única però realment de vegades em fa por enfrontar-me a segons quins llibres o autors), l'altra tenia l'esperança de que li agradés. En qualsevol cas saber que Woolf és postmoderna (o moderna depenent de qui ho digui) espanta, també com les novel·les d'aquest moviment (si se li pot dir així) són purament estil no saps molt bé si t'avorriràs, si vas a voldràs que hi hagi més argument, si et perdràs. Bé, he llegit el llibre i encara que és cert que si no estàs atent a la mínima et pots perdre, m'ha encantat poder descobrir alguna cosa escrita així.

La premissa argumental és bàsicament un dia a la vida de gent de Londres. Partint de la senyora Dalloway anant a comprar flors s'entrellacen records i pensaments que van conduint-nos a diferents persones gairebé sense que ens adonem. Per això torno a dir que cal estar atent, no és un llibre amb el qual puguis despistar perquè els pensaments que segueixes canvien constantment de persona i els records s'entrellacen amb el present.
Tanmateix hi ha en tots els personatges una nostàlgia per temps millors, però alhora són capaços d'alegrar-se a moments. Recordo que llegint Dones enamorades de Lawrence em queixava dels rampells dels personatges, que sempre canviaven d'opinió, d'estat d'ànim i que m'esgotava i impedia que sentís empatia per ells. No obstant això, La senyora Dalloway amb uns personatges que també són variables i amb sentiments confusos amb els quals no he tingut cap problema. Em fascina com en tota la novel·la s'entrellacen els personatges i els seus pensaments molt diferents però amb naturalitat. L'autora és capaç de canviar de temps i punts de vista i no estranyar al lector sinó deixant-ho fluir (flux de consciència, potser per això flueix, d'acord, és igual).
Segons l'edició que tinc la sinopsi posa que segueix dues línies argumentals principals: la de Clarissa i la de Septimus. Fins a cert punt puc estar-hi d'acord, però no és només el personatge en si sinó tot el que l'envolta que es va expandint deixant-nos veure altres perspectives relacionades amb tots dos. En el que si que coincideixo és la unió dels dos (que no tenen res a veure l'un amb l'altre) és subtil i molt significativa. Crec que escrivint aquesta ressenya m'estic adonant, més que quan estava llegint de la quantitat d'aspectes d'aquest llibre que valen la pena, i aquesta al·lusió final al Septimus em sembla molt bona, estava esperant aquesta relació que deixés tot el cercle de perspectives tancats i la solució acaba sent força irònica.

Però sens dubte si aquest llibre destaca per alguna cosa no és per l'argument sinó per l'estil. De fet normalment intento separar l'argument de l'estil quan faig aquestes ressenyes, però en aquest cas m'ha estat impossible. Potser soni una mica exagerat però llegir aquest llibre ha estat veure una nova forma d'escriure, no és que no sabés de la seva existència i he llegit coses que per a mi estan a l'alçada de l'estil de l'autora, però no m'havia arriscat amb la post-modernitat (o modernitat) i realment sembla (o potser és) una nova manera de veure el món, d'escriure. Després d'acabar el llibre em vaig plantejar seriosament si es pot escriure alguna cosa (i que sigui "bona") sense tenir consciència d'estil, i no em refereixo a escriure bé o a posar frases boniques i profundes (oh, ho he escrit), sinó tenir la consciència del llenguatge com a vehicle i obstacle de representació del món. Ja sé que no és res de nou, però llegint el llibre em semblava que s'havia acabat d'obrir completament una nova manera de llegir per a mi (no dic que no m'hagués plantejat tot això abans, però ho he vist amb més claredat, suposo). En qualsevol cas, el millor per la vostra salut mental serà ignorar aquest paràgraf (la meva carrera m'està afectant més del que pensava).

Suposo que hauria d'anar callant ja, però l'ambientació que crea aquesta obra també és digna de ser esmentada. D'alguna manera, encara que només siguin uns personatges de classe alta, llegint aquesta obra tens la sensació de veritablement estar reflectint un dia de Londres des de perspectives molt reals. Tota la meva ressenya està sent un caos, així que simplement vull comentar com m'ha cridat molt l'atenció el Septimus. Crear els pensaments d'una persona així, amb les seves associacions tan diferents i fer-les d'aquesta manera tan confusa em sembla que té molt de mèrit, va ser un personatge al qual li vaig acabar agafant afecte pel seu estat i pel que acaba fent. En general tots els personatges són menyspreables en algunes coses però veus altres parts d'ells completament oposades causant així, que en sortir del llibre, vaig tenir l'estranya sensació de voler continuar entre aquest grup de gent.

Resumint una mica, el llibre més que agradar-me m'ha fascinat per com està escrit i com a través del llenguatge es pot arribar a tant sense estar dient res. A part d'això, que hauria d'haver quedat clar en la meva ressenya tot i que no aquesta no ho és tant (tenint en compte que l'hagis llegit), és cert que és dens, que has d'estar atent i que no és un llibre per als que busquin una història clara i concisa. Així que llegiu el llibre i no us entretingueu llegint aquesta ressenya tan mal escrita (he estat escrivint entre el que he sentit i el primer que em passa pel cap, per aquí ha anat la ressenya en aquesta ocasió...).

El millor: l'estil que crea un ambient amb uns personatges humans contradictoris menyspreables però que alhora els pots estimar.
El pitjor: no trobaràs una història clara (encara que el llibre no ho necessiti segur que hi ha lectors que sí).


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario