sábado, 18 de julio de 2015

Coμ - Kuroi Ryuu to Yasashii Oukoku, Akatsuki Works (visual novel)

Nova visual novel al blog!
Títol: Coμ - Kuroi Ryuu to Yasashii Oukoku
Significat del títol: Comyu (comunitat) El drac negre en el regne amable
Estudi: Akatsuki Works
Altres obres de l'autor: Hello Lady!, Rui wa Tomo wo Yobu
Format original: visual novel
Extensió aproximada: Llarg (30-50 hores)
Idioma: anglès
Contingut Sexual: sí (encara que pots desactivar-ho)

T'agradarà si: vols alguna cosa amb tocs fantàstics, no et molesten els protagonistes que intenten moralitzar i ser poetes, no t'importa la repetició fins a la sacietat de certs temes o frases (el vermell, el maleït vermell).
Ni ho intentis si: vols alguna cosa que no es cregui profunda, no suportes els protagonista pesats en la seva narració.

Sinopsi

L'anomenada Noia A canta una estranya cançó que agrupa cinc estranys i els uneix per sempre mitjançant un avatar. Aquests avatars són monstres que poden ser invocats i que en cas de ser derrotats moririen tots els que els controlin.
Les relacions humanes són fràgils i el protagonista de la història, l'Akihito, ho sap millor que ningú. Tot i així, cinc dispars persones són unides sense remei i ja no poden ser separades...

Opinió

Aquest comentari serà difícil però crec que m'ho passaréd'allò  més bé només per poder criticar punt per punt que no m'ha agradat d'aquesta visual novel, perquè poques coses se salven, la veritat. D'acord, potser no és un bon inici per la meva opinió, perquè la veritat és que les meves expectatives amb Comyu (nom curt) eren bastant altes, per descomptat molt altes per al que ha acabat sent, però és que tothom posava la visual novel pels núvols, que si els personatges eren molt bons i les seves relacions entre ells eren agradables i ben fetes, que si la ruta de la Kagome era boníssima, que era interessant... Potser hem llegit una visual novel diferent, d'acord, no, sé reconèixer alguns mèrits però en general em sembla una història mediocre que encara s'aguantaria si no fos per la forma en què és narrada (i entenc que hi hagi gent que ho pugui passar per alt, però jo no).

Rebento d'una vegada el gran problema que trobo en aquesta història: la manera de narrar del protagonista treu les ganes de seguir endavant amb la lectura a qualsevol. No m'he posat a comptar quantes vegades diu que recorda el color vermell però estic gairebé segura que són més de vint, però si la frase recurrent fos només aquesta no hi hauria problema, seria pesat però aguantable. El problema està en que en la narració trobem unes metàfores fetitxe (és com un conte de fades, el regne amable de tan amable que permet allò cruel i allò bondadós) a més d'algunes reflexions que pretenen ser profundes (estem sols, per molts que intentem connectar amb els altres desesperadament sempre estem sols) que per molt d'acord que pugui arribar a estar de repetir-les tant no només produeixen cansament sinó rebuig. La veu del narrador és horriblement moralista i repeteix tantes vegades el mateix que cada vegada que no hi ha diàlegs et donen ganes de saltar el que pugui dir (no ho faig perquè com sempre sóc masoquista).
El pitjor de tot és la contradicció constant entre el to dels diàlegs i el del narrador en primera persona. Els primers es cansen de fer paròdia del que passa comparant-ho amb un shonen qualsevol (la qual cosa en teoria seria una manera de prendre poc seriosament el que passa fent així que jo m'interessés pel que m'expliquen o perdonar errors) però el to del narrador i de la història en general és completament seriós. És com si a cada moment t'estiguessin dient "mira que ridícula que és la història que t'explico però ens ho prenem seriosament". Crec que si l'enfocament de la història hagués estat en l'humor o tingués un to més desenfadat hagués resultat una obra molt millor que la present.
És precisament per això, perquè veus la consciència de riure una mica del gènere que dóna més pena encara trobar-se amb aquest to solemne. Sobretot això arriba a la cúspide quan trobem un fragment d'una història fictícia dins de la història que parodia els súper-herois, potser exageri, però en aquest instant em va semblar molt millor aquest enfocament que el que se'ns mostra en la història.

Ignorant ja l'estil i el to (encara que he de dir que és probablement el motiu principal que ha fet que no suportés la història i la visual novel en general) he de dir que la història és bastant simple i per a mi no acaba de dir res, no destaca per l'acció, tampoc per la seva part més de comèdia o d'escenes de vida quotidiana, tampoc pel seu romanç gairebé nul i en ocasions tret de la màniga i sembla que fa una mica de tot sense que destaqui res de res.
En l'apartat de l'acció les batalles que per al meu gust són en general avorrides. Segueixen el patró de pocs atacs possibles que redueixen molt les possibilitats en les baralles. D'acord, és cert que no sóc molt fan de l'acció pura en general (per això li tinc molta por a Fate, molta), però esperava certa intel·ligència o estratègia en elles (potser culpa meva, esperava massa).
Vaig llegir en un comentari que a l'autor se li donava millor la comèdia que el drama i he de donar-li la raó. No deixo de pensar que si la visual novel s'hagués centrat més en les escenes quotidianes, en desenvolupar les relacions entre personatges (i no, desenvolupar no consisteix en dir mil vegades que tots estem sols al final) tot hagués anat millor (i de fet quan ho fa la visual novel té algun bon moment). Tanmateix també és cert que hi ha certes bromes recurrents que cansen (encara que jo les prefereixo als atacs de filosofia barata del protagonista) sobretot em refereixo a les tetes de la Benio, sabem que està plana, gràcies.
La ruta comuna comença força bé, al principi fins i tot va arribar a enganxar-me i l'ambient i intriga per saber que passava en un inici em van encantar, tot i així a mesura que es va allargant va perdent l'interès i després ja arriben les rutes que en la majoria de casos han empitjorat el nivell del principi (potser les meves expectatives també van pujar amb un inici que no està del tot malament).
 Benio. Encara estic dubtant de si he arribat al final d'aquesta ruta o havien escenes extres. Gairebé estic segura que si que he llegit la ruta sencera, però el final és completament decebedor, la relació entre la Benio i el protagonista no arriba enlloc ni s'acaba de desenvolupar i en general per a mi ha estat una continuació desmillorada de la ruta comú diguem que presenta alguns dels temes que després tindran rellevància per al transcurs de la història però per a mi no em calia una ruta per això. A més que la noia no és sant de la meva devoció, ho sé, té molts fans però no puc amb el seu sentit de la justícia que porta a llegir la mateixa reflexió cop i un altre per part del protagonista.
Hisoka. Si m'estava queixant a la ruta de la Benio més perquè em sembla que segueix sent la ruta comuna la de la Hisoka és molt pitjor. També serveix per donar ambientació al món (que sembla que és l'únic que té la història) però et planten un drama mal fet i una relació amorosa que te la justifiquen per "atracció natural". Crec que a nivell d'acció té una bona batalla contra mr Jr però a part d'això ens trobem amb un argument que està tan precipitat que no transmet absolutament res, perquè encara que el protagonista li agradi patir per gent que no coneix no és el cas d'un lector normal.
Mayuki. Diria que és l'única ruta que se m'ha fet passable. He de dir que adoro a aquest personatge i que té molt potencial desaprofitat (bàsicament en una bona història m'hagués enamorat). Totes les tendències a la paròdia que té però també la seva manera de mentir compulsivament em semblen característiques agradables. A això cal afegir-li que la seva ruta és la més allunyada del comyunet (avatars, batalles i tot això que és el suposat tema central de l'argument) i que per això potser m'ha interessat més. També per la part de creativa que té la Mayuki. Només puc dir que hi ha cert "gir argumental" que per cert comentari de la Benio anteriorment en una altra ruta i totalment innecessari et treu la sorpresa.
Ayaya. Aquí tenim l'exemple de ruta inútil perquè la kohai és mona i clar, no es pot quedar sense ruta (per això preferiria a la Kururi, però clar els meus gustos no són populars, o no entre homes calents). No és que estigui malament del tot perquè en la quotidianitat mostrada no ho fa tan malament, però és molt curta i gairebé queda clar que estava per posar escenes sexuals així que el poc que tingués en veure aquestes intencions tan clares desapareix.
Kagome. Se suposa que és el plat fort de la història, però la doble revelació que hi ha no em va interessar massa i en general acaba sent un shonen que encara que es cansi de dir-te que en la "vida real" el poder de l'amistat i de la força de voluntat no serveixen per a res acaba caient en aquests mateixos estereotips. Però en fi comencem amb les dues revelacions, la que té a veure amb la Kagome me la imaginava, no sé em sembla un recurs efectista i ja se m'havia passat pel cap. Crec que el tema podia haver donat per a molt més a més per desenvolupar el personatge de la Kagome que segueixo pensant que tenia potencial per més. La Kagome m'intrigava des del principi i encara que la Mayuki em queia bé tenia posades les meves expectatives en la Kagome la qual ha acabat normalitzant-se i no explicant-me molt sobre ella. A més de certa escena que no sé si pretén ser èpica cap al final sobre una lluita interna seva que em sembla exagerada, ridícula i sense massa interès. L'altra revelació sobre quelcom que passa amb l'comyunet em sembla ganes de ficar gent pel mig que sobrava. Vull dir amb això que a nivell d'intrigues polítiques el món creat em semblava força interessants amb els conflictes de la Taula Rodona i el Cèsar i crec que tenien potencial suficient per haver de recórrer una cosa tan patètica com el que acaba succeint.

Passant a l'ambientació que tant he esmentat he de dir que és probablement l'apartat de la història que més val la pena. És digna d'alabança la versemblança dels conflictes dins d'aquesta realitat d'avatars (monstres), les posicions que pren cada un i l'intent de mantenir l'ordre. També en la creació dels mateixos avatars em sembla digne el treball de classes i propietats en cadascun dels connectors. No obstant això, tot aquest treball de presentació per a mi no es veu portat al màxim exponent. A més que les classes dels components del grup no són del tot aprofitades així com els avatars són creats de manera que les batalles es fan avorrides (poca varietat d'atacs i només en algun enemic t'interesses perquè no saps que farà l'altre, però el Babylon, el que controlen els protagonistes saps en tot moment que pot i que no pot fer).

A nivell d'art em sembla molt lloable el dibuix i en general tot allò gràfic és bell a la vista sense més. A més hi ha una quantitat gens menyspreable de CGS així que no crec que ningú tingui problemes amb això.
Pel que fa al sistema de la visual novel en si crec que no té cap falta i el poder veure totes les escenes que portes és agradable per imaginar quan pot quedar. A més dóna l'opció de saltar-se les escenes eròtiques la qual cosa recomanaria a qualsevol en la majoria de casos, potser n'hi ha alguna que es salvi però en general són pur farciment i algunes amb personatges secundaris (Yoruko, Tori, Rondo) em semblen tan sortides del no-res que per a això més valia haver-les posat fora de la història en un menú a part. Menció especial a l'estúpida opció de fer més transparents les ulleres de la Mayuki un cop acabada la seva ruta, em sembla una opció ximple però graciosa.
A nivell musical en general és agradable. Té una quantitat de temes acceptable a més de dos openings que no estan gens malament, 1 ending que també m'ha agradat, i tres cançons enmig de l'acció que anaven d'acord amb la situació i no estaven malament. Fins i tot l'instrumental té algun tema que destaca per les escenes que intenten ser més "emotives".
Us deixo els dos openings:


Passant ja per acabar als personatges (que com sempre les entrades de visual novel em queden llarguíssimes) he de parlar-vos d'el protagonista fora del seu paper de narrador que ja he comentat i algun secundari. L'Akihito és el protagonista d'aquesta història i un motiu de pes per al meu disgust. És un xaval que es passa tota la santa visual novel dient com és distant i fred, que no s'involucra en res i demostra una vegada i una altra el contrari, que té una moral li agradi o no, i que si es tracta d'una dona s'implica sempre, sigui una enemiga, una recentment coneguda, qualsevol cosa femenina és suficient perquè l'Akihito es mogui i actuï. Em sembla molt pesat com se les fa de passiu i reflexiu per acabar sent temperamental i el típic mig heroi.
M'agradaria comentar alguns secundaris que m'han agradat i que crec que mereixien més desenvolupament. La Haru, no sé la serventa amb la seva personalitat veritablement freda em semblava molt més interessant que alguns altres personatges que tenien més protagonisme. El Izawa, bàsicament volia veure més del seu costat dere o tendre. El Gasai, en aquest cas suposo que no puc queixar-me, però m'interessava bastant el seu paper tan maquiavèl·lic.

Resumint, i per fi m'he cansat d'escriure, Comyu és una visual novel de la qual esperava molt més i potser hagi estat una mica dolenta en la ressenya, però la manera repetitiva en la qual està escrita i en general el protagonista em cansava tant que ha impedit que gaudeixi d'una història que a nivell argumental tampoc m'ha semblat massa interessant. Potser els personatges a part del protagonista no estaven malament del tot (encara que mereixien més desenvolupament) i l'ambientació està molt ben feta, però no ha estat suficient perquè m'agradés (encara que hi ha molta gent que li agrada així que si us interessa proveu).

El millor: l'ambientació, aspectes musicals, gràfics i alguns personatges (excepte el protagonista).
El pitjor: com està narrada, el protagonista, les repeticions, la història tampoc m'ha semblat la gran cosa.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario