martes, 16 de junio de 2015

La lengua de los secretos, Martín Abrisketa (llibre)

Nou llibre al blog!
Títol: La lengua de los secretos
Autor/a: Martín Abrisketa
Pàgines: 540
Format original: llibre

T'agradarà si: t'agraden les novel·les situades en guerres (concretament guerra civil), vols drama, tens debilitat per les novel·les biogràfiques.
Ni ho intentis si: no suportes el drama, no ets molt fan dels sentiments exaltats.

Sinopsi

El Martintxo va néixer en un formatge: la seva Arrigorriaga natal estava perforada per les mines que van portar a tanta gent a treballar a una terra on els seus habitants encara cuidaven vaques i parlaven «la llengua dels secrets». Sent encara nen, veu també com la guerra perfora el seu poble amb les bombes dels pilots alemanys. Després de separar-se dels seus pares, ha de posar-se al capdavant de els seus tres germans i fugir de la devastació; primer a Santander i més endavant a un poblet dels Alps francesos, ja com «nens de guerra».
La llengua dels secrets és una novel·la commovedora i alhora màgica, capaç de endinsar-nos en la sensibilitat d'un nen entremaliat i molt valent, que es veu obligat a protegir els seus germans i a lluitar contra la barbàrie de la guerra amb la imaginació i els somnis com a única arma. (Traduït de l'edició en castellà)

Opinió

Aquest és un llibre que vaig rebre gràcies a Manuscritics. Mirant la sinopsi encara amb tota la fantasia pel mig podem saber o intuir que va de la guerra civil, i si us sóc sincera, de bones a primeres, la novel·la històrica no és el gènere que més m'agrada. Tanmateix he de dir que tot i així em va cridar prou l'atenció per animar-me amb ell. En qualsevol cas, quan em va arribar vaig descobrir més coses que em feien tenir por al llibre: era biogràfic en part. L'autor es basa en la vida del seu pare per escriure un llibre, no és cap secret i el llibre en si ho diu diverses vegades i encara que potser per a molts que estigui basat en alguna cosa real li dóna un toc més dramàtic, en el meu cas no em acaba d'agradar que les coses destaquin pel típic "basat en fets reals" sembla que només per això t'hagis de prendre les coses seriosament però jo no llegeixo per trobar alguna cosa "real". O almenys no crec que sigui un valor que aporti més a una novel·la. En fi, que anava amb bastants prejudicis en llegir la novel·la i esperava que em sorprengués per bé encara que no sabia si ho acabaria fent. Finalment no ha estat un llibre que m'hagi encantat però us puc assegurar que ha valgut la pena, té moments emotius, altres que es passa intentant ser-ho, però en general és un llibre que apel·la a la sensibilitat i la imaginació a cada pàgina i que en ocasions té moments molt bons però en altres esgota.

Bàsicament la història en aquest cas ha estat gairebé el de menys en el llibre. Sabem tots que trobarem drama en un llibre si està situat en una guerra, sigui quin sigui, el bàndol que sigui, però l'autor en tot moment vol donar-li un toc edulcorat i de fantasia, tot el que passa són aventures i gairebé diversió (d'acord, potser m'he passat) i al lector moltes vegades és el que experimenta el contrast entre una i altra.
A nivell argumental per tant no crec que us doni moltes sorpreses, hi ha cert interès en saber que passarà però també l'estructura de la novel·la (explicada per un narrador personatge que vol que identifiquem amb l'autor en el present retrocedint al passat on va viure el seu pare) ens adverteix d'alguns fets que segur que no passaran. No obstant això, si que és cert que hi ha un detall que m'ha agradat, no deixa de ser un recurs molt usat en la ficció (independentment de si això és ficció o no, no és una cosa que vulgui valorar), les cartes del Juan. He de dir que encara que l'autor no sigui explícit tots podem imaginar qui les escriu i amb quin motiu, i encara que no és original per mi les cartes són un d'aquests elements perfectes per introduir drama (de debò, les cartes tenen diversos usos que aconsegueixen ser dramàtics en si). En qualsevol cas crec que és un dels recursos per produir emoció que més m'ha agradat.

L'estil és on tinc més problemes i alhora més lloances per a l'autor. M'agrada molt que l'autor, encara que volgués explicar alguna cosa real, no hagi oblidat l'estil i és més hagi fet una novel·la que es basa més en aquest que en l'argument. Una cosa que no suporto són les novel·les que són purament acció i obliden que estan escrites, que les paraules és el mètode que usen No obstant això, i encara que com hagi dit abans l'intent d'endolcir la guerra amb una visió de nen em sembli lloable i a estones ben aconseguit (en això em recordava a alguna cosa entre mig de La vida és bella i La lladre de llibres), l'autor té moments que cansa, que fa servir tant l'emoció com a mitjà que et donen ganes de parar-li els peus i dir-li: "entenem el drama, no ho facis tan exagerat, gràcies".
I en els moments en què més em cansava l'assumpte eren sens dubte en els bisos. La novel·la té una gran quantitat de capítols dedicats a la història del personatge pare, la principal, i després té capítols on l'escriptor es fa personatge (no, no és ell, és com el jo poètic en la poesia o el personatge Cervantes al Quixot no podem dir que és l'autor, és un personatge que fa l'autor que vol que identifiquem amb ell, independentment de si ell creu que s'està retratant a si mateix o ho faci amb aquesta intenció), que entenem que són gairebé una catarsi (que faig jo usant està paraula...) per a l'autor però que per al lector crec que en alguns casos cansen, esgoten. I aquest personalisme i romanticisme que té en aquests moments crec que arriba a la cúspide en un final que em sembla que l'estil arriba a un sentimentalisme tan exagerat que no acaba de deixar un bon sabor de boca.
No obstant això, quan l'autor encertava amb les metàfores continuades, en la visió del nen enmig de la guerra es creava un ambient especial i bell. Per aquests moments per a mi la novel·la valia la pena.

Sobre els personatges dir que probablement el pare sigui al que més coneixem, pel seu enginy, la seva imaginació que li feia escapar de la guerra i més en la seva faceta de nen que vol jugar. Després hi ha el fill que ens el presenten com turmentat, massa romàntic (en el sentit del Romanticisme), i molt sensible. Crec que en base a aquests dos i la seva relació es construeix la novel·la que al final pretén ser gairebé una oda al pare amb el qual en principi no havia tingut relació. El meu únic problema amb tot això és que a moments semblava que el narrador (i aquí suposo que per tant un autor que es creu que és un personatge) voldria cridar a través de la novel·la la seva existència, volia que li reconeguessin el seu valor, però arribava un moment que es feia massa personal per poder gaudir de llibre a una distància segura. Potser sigui una mena de moment incòmode en el qual algú que no coneixes sembla que t'estigui obligant a entrar dins seu (d'acord, se me'n va l'olla, avui més que de costum, ho sé). Tampoc m'agradava gaire quan el narrador volia cridar als quatre vents: "el que explico és veritat". Com deia abans no m'importa tant que sigui veritat o no sinó que em facis creure que en el context que has escrit és real.

Resumint, i disculpeu que m'enrotlli tant i que em vagi com sempre per la targent (el meu estil és caòtic, ho assumeixo), és un llibre dramàtic i amb altes dosis de sensibilitat. No és tant un llibre sobre la guerra civil, sinó un llibre sobre la relació entre un pare i un fill i sobre com mantenir la innocència en temps durs. En qualsevol cas, té els seus defectes que pot fer que a més d'un s'atabali amb tant sentiment exagerat, però quan l'autor encerta amb les seves metàfores i la seva imaginació pot ser una cosa que val la pena llegir.

El millor: l'estil de l'autor té moments brillants, no em sembla malament la idea de tractar la guerra com si fos una aventura per a un nen.
El pitjor: a vegades tanta sensibilitat passa factura a l'autor i el lector es cansa.
Fins aquí el meu avorriment

Gràcies a Manuscritics i Roca Editorial.

No hay comentarios:

Publicar un comentario