domingo, 17 de mayo de 2015

A 5 centímetres per segon, Makoto Shinkai (pel·lícula)

Nova pel·lícula al bloc.
Títol: A cinc centímetres per segon
Títol original: Byôsoku go Senchimêtoru (5 Centimeters per Second)
Director/a: Makoto Shinkai
Música: Tenmon
Altres pel·lícules del director/a: El jardí de les paraules, The Place Promised in Our Early Days
Durada: 63 min
Any: 2007
Format original: pel·lícula d'animació.

T'agradarà si: vols una pel·lícula intimista, sobre relacions fallides, sentiments que no arriben, sobre la distància.
Ni ho intentis si: vols alguna cosa amb molta acció, un ritme trepidant, no t'agrada el drama.

Sinopsi

Quan vaig començar a escriure missatges que mai t'enviaré? A quina velocitat he de viure per tornar-te a veure? Després de graduar-se de l'escola primària, el Takaki Tono i l'Akari Shinohara van continuar per camins separats tot i que s'estimaven. L'únic que va passar entre ells va ser el temps. Un dia, enmig d'una tempesta de neu, el Takaki finalment va decidir anar a veure a l'Akari... La pel·lícula consta de 3 històries que narren diverses etapes des de diferents punts de vista: "Extracte de Flor de Cirerer", "Cosmonauta" i " A 5 centímetres per segon ". (FILMAFFINITY)

Opinió

A tothom li han dit alguna vegada que és millor que es penedeixin d'haver-ho fet que de no fer-ho. A cinc centímetres per segon va precisament del que no s'ha fet, del que voldria fer-se però es va quedar en un desig. De tot allò que podria canviar-se però vam decidir acceptar-ho com a tal. Per tot això, si no suportes a les persones que es rendeixen i prefereixen el conformisme, si no suportes la humanitat de no voler lluitar i simplement viure penedit i de records, creu-me, aquesta pel·lícula et semblarà dolenta, molt dolenta. En el meu cas, escriure missatges que no t'atreveixes a enviar em sembla una imatge prou potent perquè aquesta pel·lícula valgui la pena de veure, però suposo que en el meu cas si em dones una mica de covardia, d'incomunicació i de solitud tinc suficient perquè una cosa m'agradi, així que entenc que no, que no és una pel·lícula per a tothom i que potser m'agrada més per la idealització que m'he creat amb ella que pel contingut de la mateixa.

La història d'aquesta pel·lícula és la de les accions no realitzades, de l'intent d'arribar a algú però trigar moltíssim. Tot sembla anar molt lent en aquesta pel·lícula, no passa res, les accions no arriben a realitzar-se i si ho fan costen molt, tot són intents, majoritàriament. Per això és una pel·lícula lenta, d'acord que només és una hora, però de veritat que no hi ha gairebé res d'acció i sé que amb això pot frustrar a més d'un.
És la segona vegada que veig la pel·lícula. Fa molt de temps, quan la vaig veure vaig ser prou estúpida per no adonar-me que el personatge de la primera i la segona part és el mateix (d'acord, em podeu dir subnormal o el que vulgueu, va ser estúpid per part meva, ho reconec), però més enllà d'això és una pel·lícula que no costa d'entendre però pots entretenir-te buscant simbolismes bàsics. Vaja, ni molt profunda ni molt directa.

L'estil és potser el que més m'agrada de la cinta. Crec que pot ser exagerat dir que només pels fons tan preciosos val la pena veure-la, però de veritat que els dibuixos del cel d'aquesta pel·lícula valen la pena només per ells mateixos.
A més això que està explicada en "tres" parts em sembla una bona manera d'abastar espais de temps llargs i donar a conèixer un altre personatge. Perquè siguem sincers, això de tres parts crec jo que hauríem de canviar-ho a dos i una cançó. I no ho dic per treure-li importància a la cançó, perquè és una de les coses que més m'agrada de la pel·lícula. He de dir que encara que té imatges potents, idees que es queden amb tu el que de veritat t'acompanya encara que passin anys després de veure la pel·lícula és la música que tanca la cinta amb la seva lletra tan en consonància amb tot el que s'ha tractat fins al moment en què sona. D'acord, potser no és una peça tan especial, o almenys no per a tots, però per a mi s'ha convertit en una cançó que adoro escoltar i per això us la deixo (encara que arribi a ser repetitiva):

Els personatges he de dir que potser sigui el que menys em convenç de la pel·lícula. El protagonista masculí és potser el que més destaca, precisament per totes les seves característiques negatives, per rendir-se, per no atrevir-se, per deixar-se caure en la mediocritat. No obstant això, com en la majoria de pel·lícules japoneses (no, això no és així, ignoreu-me) els personatges gairebé els coneixem més per l'escenari, pel seu ambient que pel que fan ells mateixos (gairebé sembla que parli de Flaubert... d'acord, crec que se m'ha anat l'olla). D'acord, potser no sigui tant això, però si que és cert que el poc que sé de cinema japonès em fa la sensació que els personatges no demostren "emoció" sense embuts, sinó que hi és, però reservada. O almenys en aquesta pel·lícula no hi ha llàgrimes ni crits, però hi ha emoció potser més potent que pot, o no, arribar a l'espectador. En aquesta en concret crec que podria haver-se tret una mica més però aconsegueix un bon resultat. Després hi ha la noia que estima (jo i els noms, amics per sempre...) que és bàsicament el personatge idealitzat, aquests personatges que només m'agraden com a idea i no com a persona, a excepció de si després tenen una molt bona evolució que no és el cas. I finalment l'altra noia, la que fa surf, que és una espècie de versió del noi una mica menys extremada, suposem que quan passi el temps ella podrà passar pàgina. No obstant això s'assembla en aquest no atrevir-se. No obstant això crec que ella m'agrada més com l'opció que tenia el protagonista de redimir-se, com una visió externa del que viu el protagonista.

Resumint, és una pel·lícula que m'agrada més per la idealització a la qual l'he sotmès que per ella en si. No obstant això, crec que pel que dura si us interessa veure una pel·lícula sobre amors que no es realitzen, sobre la distància (com s'anuncia a si mateixa), sobre el no fer heu de veure-la, al cap i a la fi és bastant curta. I si no, com a mínim, escolteu la cançó.

El millor: banda sonora, paisatges, les idees que transmet són potents.
El pitjor: pot resultar per a alguns buida o avorrida.


Fins aquí el meu avorriment.

2 comentarios:

  1. aquesta poelicula l'unic que em va agradar va ser l'animacio pero em va semblar aburridisima

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. T'entenc, no és per tothom. Suposo que hi ha molta gent que la troba lenta i s'exesperi davant la falta d'acció, ja es sap en aquestes coses que a cadascú...
      Gràcies per comentar^^

      Eliminar