sábado, 11 de abril de 2015

L'abadia de Northanger, Jane Austen (llibre)

Hola! Nou llibre al bloc.
Títol: L'abadia de Northanger
Títol original: Northanger Abbey
Autor/a: Jane Austen
Altres llibres de l'autor/a: Orgull i Prejudici, Sentit i Sensibilitat
Pàgines: 296
Format original: llibre
Adaptacions: adaptació

T'agradarà si: t'agrada l'estil del autor, vols una novel·la crítica amb el seu temps.
Ni ho intentis si: busques alguna cosa amb molta acció, no t'agraden les novel·les que no estan situades en el present.

Sinopsi

Una noia, àvida lectora de novel·les, acabarà interpretant un personatge totalment novel·lesc que es mourà entre intrigues i terribles secrets. És una novel·la de la primera època de la seva autora. En principi concebuda com una sàtira de la novel·la gòtica, va però més enllà d'aquest propòsit i ofereix una pintura social rica i mordaç i una trama molt enginyosa amb sorpreses inesperades. (D'una edició castellana)

Opinió

Aquesta és una obra a la qual anava sense expectatives, fa temps vaig llegir Orgull i Prejudici i tinc bon record d'ella, tampoc la recordo gaire però sé que em va agradar. Tanmateix, la recentment llegida Sentit i Sensibilitat acabar amb la meva paciència i em va decebre bastant. No sé si va ser el moment, o que va passar que aquest segon llibre de l'autora no em va agradar gens. Per això no sabia que m'anava a passar amb L'abadia de Northanger de la qual amb prou feines sabia res a excepció que parodiava les novel·les gòtiques de l'època. He de dir que m'he reconciliat amb Austen i que aquesta novel·la l'he gaudit molt i m'ha encantat tant la història d'amor, bastant secundària, com tota la crítica que hi ha en aquesta novel·la i la paròdia.

La història és bastant simple, segueix a la Catherine, una noia de 17 anys molt simple i que llegeix molt, que s'enamora, fa amistats... El cas és que potser la història aquí tampoc sigui important, és entretinguda, està bé saber com es van resolent alguns conflictes, però tot és predictible i tot i així, d'alguna manera t'interessa saber que passarà a continuació.
També el final té una resolució completament convenient i es dóna en les últimes pàgines de forma bastant sobtada encara que esperada, però tot i així no m'ha importat massa ja que des del principi tots sabem a on anirà a parar la relació d'aquests dos.

Per tant, el que realment he gaudit de la novel·la és l'estil. En aquesta novel·la ens trobem amb una narradora mordaç amb paràgrafs memorables com quan parla sobre les dones ximples, com ella diu novel·les clarament no com altres escriptors... El cas és que alhora que la novel·la critica les novel·les gòtiques o de "terror" de l'època també critica la hipocresia social que ningú digui que les llegeixi i que estigui tan mal vist llegir aquest tipus de llibres (cosa que ara i sempre és actual, o no sabeu de gent criticant per llegir certa cosa o per no llegir una altra?).
Alhora, l'obra a estones actua com una mica de Quixot o de Madame Bovary amb una protagonista que vol adaptar el que passa als llibres a la realitat. No obstant això, com passa amb el títol, aquests trossos que semblarien ser el nucli de la història, els de la crítica a la novel·la gòtica, acaben sent més aviat escassos, i no obstant això, encara que més podrien haver estat bé, tota la introducció abans d'anar a l'abadia és igualment interessant i serveix per introduir i retratar molt bé la ingenuïtat (i estupidesa, perquè no dir-ho) de la protagonista. Tanmateix, també és cert que la veu narrativa moltes vegades insisteix en la comparació entre Catherine i el que seria el prototip de la vida d'una heroïna de novel·la i la veritat és que l'espai que hi ha entre ambdues és bastant graciós. Sí, aquest llibre és, a més, humorístic en certs moments.
A més, és un llibre que sorprenentment m'ha enganxat i que, encara que per qüestions de temps he trigat una mica més, es llegeix molt ràpid, les pàgines passen soles i les gaudeixes. I com a curiositat dir que tant la primera i l'última frase del llibre destaquen i són bones (ja sabeu per això típic de consell per a escriptors de la primera frase que sigui molt bona...).

Els personatges també són bastant memorables. No em canso de comentar com n'és d'estúpida la Catherine, la pobra és la típica que tothom sap que està passant i és l'única que no s'assabenta de res i viu en el seu món de novel·les, i a més, sense adonar-se de la seva ignorància, deixa anar la seva visió idealitzada sense problemes. No, no és una protagonista forta o orgullosa, és ximple i somiadora però és tan maltractada per la veu narrativa que es fa molt divertit seguir la seva vida. A més que al final li acabes agafant afecte amb la seva estupidesa inclosa, perquè al cap i a la fi és bona noia.
El Henry potser m'hagués agradat que hagués brillat una mica més, perquè té moments sarcàstics bastant bons, i en general les seves converses amb la Catherine estaven molt bé. Això sí, no sé jo com acabaria la parella, perquè no sé si la noia maduraria amb el pas del temps o si seguiria tota la vida tan perduda respecte al que passa al món.
Dos personatges que m'han agradat bastant, encara que secundaris, han estat la Isabella, per com n'és de falsa i com em divertien els seus diàleg on començava a tirar-se floretes lloant-se com d'afectuosa que era i el John per com de pesat i mentider que era, d'aquests personatges que si fossin reals no suportaries i en la ficció ja et semblen horribles però t'entretenen.

Resumint, L'abadia de Northanger ha estat una grata sorpresa que no esperava gens. Potser després de la decepció d'una altra novel·la de la mateixa autora no esperava res o no sabia que esperar, però el sentit de l'humor, la crítica social i general, com la protagonista és estúpida però també una mica encantadora, fan d'aquesta novel·la una que es llegeix molt ràpid i que jo he gaudit molt.

El millor: la crítica, l'estil, la protagonista, l'humor.
El pitjor: potser a nivell argumental podria haver estat millor (però per a mi no és important).


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario