jueves, 9 de abril de 2015

Ilíada, Homer (llibre)

Nou llibre al blog! Un clàssic en majúscules.
Títol: Ilíada
Títol original: Ἰλιάς
Autor/a: Homer (atribuïda)
Pàgines: 464
Format original: transmissió oral
Adaptacions: milers de milions...

T'agradarà si: tens interès en llegir alguna cosa molt antiga, no t'espanten els textos densos, t'agrada l'èpica en general.
Ni ho intentis si: vols alguna cosa lleugera, no suportes llegir coses denses.

Sinopsi

La Ilíada, composta al segle VIII aC, narra una llegenda micènica situada al segle XIII aC, una edat heroica dominada pels aspectes militars, l'individualisme desenfrenat i la persecució de la riquesa i la glòria. La Ilíada explica un episodi de l'epopeia de la rica i estratègica ciutat de Troia, o Ilión. És el poema de la còlera d'Aquil·les, fill d'un mortal i la deessa i el més destacat dels combatents grecs, en el seu afany d'heroïcitat i les seves ànsies de venjança. (D'una edició en castellà)

Opinió

Com es ressenya una història datada al s.VIII aC sense tenir pretensions crítiques, sabent del tema més aviat poc? A vegades penso que ressenyar llibres que han estat comentats per tot el món és una gran responsabilitat, però com el meu bloc no té cap tipus d'intenció crítica en el sentit que es dóna a la paraula quan s'estudia literatura crec que puc escapar-me de la responsabilitat. Encara que pel que fa el tema em sorgeixen milions de dubtes, segueixo pensant que, encara que el que faci aquí no té interès no val la pena qüestionar-se el mètode o almenys no enmig d'una ressenya (i no, no, en aquest paràgraf no m'ho he qüestionat, que va...).

Si voleu que us sigui sincera (i sinó, us aguanteu ho seré igual), Ilíada no ha estat un llibre que hagi gaudit massa en la seva lectura. Aquí pots tenir el teu moment friki-pedant i dir que és una meravella o que t'encanta, però aquest clàssic (en diversos sentits de la paraula) se m'ha fet etern, les pàgines no avançaven. De veritat que l'estil d'aquesta història és horrible, és un no parar d'enumeracions de noms, tots força estranys, de morts per tot arreu que et donen absolutament igual, un caos de déus que van canviant de bàndol quan els dóna la gana...
Si us plau, si voleu llegir això us demano que tingueu un mínim de cultura grega i que sapigueu mitologia, sinó morireu intentant desxifrar qui és qui o perquè cada un està fent què. A més de tot això l'estil tan particular i tan dens del llibre té una de les característiques bastant famoses, els epítets èpics. Jo aquí us posaria la teoria que eren maneres de nomenar a certa gent per una qualitat que facilitaven la transmissió oral, però no ho faré (no, que va, no acabo de deixar anar la parrafada... sí, sóc una mentidera). Així que simplement haig de dir dels epítets que resulten curiosos i et fan aprendre paraules que semblen només destinades a sorprendre els altres "el que porta l'ègida". A que no sabríeu dir-me qui és o que diantres és l'ègida? Doncs a llegir Ilíada per saber-ho... (ignoreu-me, estic espessa).
Una altra cosa que em feia molta gràcia era com de tant en tant es posava gore i sortien llances per tot arreu. El recurs de sobte d'aturar l'acció i descriure detalladament com moria gent de forma violenta em sembla si més no curiós. Jo intueixo que també serviria fer aquestes descripcions per entretenir el públic i omplir temps quan no sabien que dir (dic, en el cas de la forma oral, encara que potser no fos per això). A més, també hi ha la repetició constant de preguntar a les muses qui va ser el primer que va matar i a qui. I a partir d'aquí comencen de nou totes les enumeracions de morts, un darrere l'altre.
També una cosa que em cridava l'atenció (i de vegades m' exasperava) era quan algú donava una ordre que el que la transmetés hagués de tornar a dir les mateixes paraules exactes. Suposo que en aquest cas és clarament per ajudar a la transmissió oral, i per donar facilitats a el què recitava.

Però suposo, que us haureu cansat de la meva anàlisi estilística, sobretot tenint en compte que no sé res del tema, així que passem a un altre punt: els déus. Tothom és més o menys conscient que a l'antiga Grècia hi havia més déus que jo que sé, però aquesta manera de tractar que es presentaven aquí quan volien, interactuaven amb els humans i s'anaven em sembla molt curiosa perquè sí, serà obvi per a vosaltres, però en el meu cas no m'imaginava que els déus es passegessin per mig del camp de guerra quan els donava la gana, que si estaven a punt de matar a un que els queia bé se l'emportaven... És cert que són coses que més o menys en els mites es coneixen, però que al llarg del text es fan molt clares, i que vaja, almenys a mi em semblen molt curioses (i aquí aniria la reflexió del món sense déus que estiguin presents, del canvi al cristianisme i de mil reflexions profundes que ni jo mateixa entendria, així que ho deixem).

Dels personatges bàsicament destaquen l'Aquil·les, el Hèctor, i els déus pel mig. I ja en segon lloc el Pàtrocle, l'Agamèmnon, el Menelau, l'Odisseu... L'Aquil·les bàsicament es passa tota la història enfadat primer amb l'Agamèmnon per no donar-li la recompensa que volia i després amb l'Héctor i els troians per matar el Pàtrocle mentre ell estava enfadat sense lluitar. Se suposa que hi ha tota una teoria dient que en aquest moment aquest tipus de personalitat arrogant i bel·licosa estava ben vista i que l'Aquil·les era un bon model de comportament, però amb el pas del temps va canviar en la mateixa Grècia i es preferia un model menys impulsiu. En qualsevol cas, encara que això no vingui molt al cas l'Aquil·les és un personatge que gairebé sembla el protagonista i no apareix en més de mig llibre (té força mèrit s'ha de dir), i a part d'això per tota la seva ira no acaba de caurem bé, o almenys no el meu. Després hi ha el tema del Pàtrocle, jo aquí veia alguna cosa, i la meva imaginació que sempre es fa parelles homosexuals, aquí veia tema (se'n va corrent i demana que la ignorin, que està boja).
Després, l'Hèctor que cau una mica més simpàtic, o almenys a mi m'ha caigut millor, perquè el veus tota l'obra lluitant i acaba també amb ell. De fet sembla que Hèctor acabi per ser el nucli de l'obra. Perquè també us he d'avisar que si busqueu a la Ilíada el final o el principi de la guerra de Troia no el trobareu, la qual cosa és bastant curiosa ja que fa que estigui una mica en l'aire aquest tros de guerra que ens mostren, i per això podria dir-vos que l'Héctor és qui més sentit dóna a aquests límits temporals.

Resumint, si vols llegir aquesta obra (i probablement ja de bones a primera et jutjo que ets una part molt petita de la població), consciencia't, no serà amena, trobaràs un munt d'enumeracions de morts i vius que no semblen tenir sentit, és probable que acabis fins els nassos i amb ganes d'entrar a la guerra i matar-los a tots d'una bona vegada. Però, quan acabis la Ilíada (per cert, si algú m'aclareix si l'article cal posar-lo o no, tinc el dubte), potser encara li trobaràs alguna cosa bona i tot, i si no és el cas, alegra't, ets especial, pots vanagloriar-te d'això i fer-ho la teva gesta "Vaig llegir la Ilíada" (se m'ha anat molt l'olla, no ho tingueu en compte) i fins i tot el teu epítet "el que va llegir la Ilíada". Seria divertit sentir a la gent anomenar-te així.

Pd: no prengueu molt seriosament el contingut de la ressenya, que avui no estic en els meus totals... I encara que soni estrany tinc expectatives amb l'Odissea, perquè diuen que és més amena.

El millor: l'experiència... bé, té els seus moments, t'ensenya cultura clàssica, és curiosa de llegir...
El pitjor: pots morir intentant llegir-la, d'avorriment o de son, però pot passar (exageració?, no que va...)


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario