domingo, 1 de marzo de 2015

Manhattan, Woody Allen (pel·lícula)

Nova pel·lícula al bloc!
Títol: Manhattan
Director/a: Woody Allen
Repartiment: Woody Allen, Diane Keaton, Mariel Hemingway, Michael Murphy, Meryl Streep, Anne Byrne, Karen Ludwig, Michael O'Donoghue, Wallace Shawn
Música: George Gershwin
Altres pel·lícules del director/a: Midnight in Paris, Annie Hall
Durada: 96 min.
Any: 1979
Format original: pel·lícula

T'agradarà si: tens experiència amb el director i t'agrada, prefereixes la pel·lícula que es preocupen més per transmetre que per explicar, adores una pel·lícula amb una fotografia diferent i una bona banda sonora.
Ni ho intentis si: vols una pel·lícula on passin moltes coses o on l'argument sigui el més interessant.

Sinopsi

Isaac Davis, un novaiorquès de mitjana edat té un treball que odia, una xicota de 17 anys a la qual no estima i una exdona lesbiana a la qual desitjaria escanyar, perquè està escrivint un llibre en el qual explica les intimitats del seu matrimoni. Quan coneix a la Mary, amant del seu millor amic, sexy i snob, s'enamora perdudament d'ella. La idea de deixar la seva nòvia, anar a dormir amb Mary i abandonar el seu treball suposa per a ell el començament d'una nova vida. (FILMAFFINITY)

Opinió

Aquesta és una altra pel·lícula del repte i que en ser de Woody Allen vaig decidir donar-li prioritat pel simple motiu que els guions i aquest segell tan personal que té el director m'agrada molt. En aquest cas sent una de les cintes més famoses em cridava molt l'atenció. Sabia molt poc del que m'anava a trobar-hi a part de la famosa Rapsody in Blue de Gershwin ni tan sols sabia que està en blanc i negre, però us puc assegurar que encara que no sabia res esperava grans coses i m'ha encantat. És una pel·lícula on l'argument no té massa importància de per si, i que la manera com te l'explica, aquests diàlegs tan surrealistes, aquesta fotografia, tot plegat, et fa submergir de ple en una cinta plena de conflictes humans.

La història com dic en aquest cas és del menys important, almenys per a mi, ja que argumentalment tracta bàsicament problemes amorosos. Per tot això és cert que si busqueu alguna cosa sorprenent en aquest aspecte serà millor que ignoreu Manhattan. La pel·lícula mostra l'intent d'establir vincles de donar algun tipus de sentit a la vida a través de les relacions humanes i alhora contraposa la hipocresia d'aquest intent que de vegades es vol aconseguir com aquell que compra una cosa més. Per ridícul i exagerat que sembli, diria que els personatges volen aconseguir la felicitat com si es tractés d'un producte que es pogués comprar en qualsevol supermercat.
Una de les escenes que més m'ha agradat de la pel·lícula és un en la què l'Isaac agafa la gravadora i comença a numerar motius pels quals val viure, realment crec que aconsegueix transmetre moltes coses i m'agrada aquesta manera de demostrar-ho indirectament.
Una altra sens dubte és el principi amb aquest recorregut per la ciutat al so de la Rapsody in Blue i amb aquesta tan curiosa narració que intenta trobar el principi perfecte per a la seva novel·la. Només per aquest inici val la pena que la vegeu (exageració? Què va...).
Per tot això el final em sembla tan significatiu. Amb aquest no voler esperar sis mesos arriba al cim de la hipocresia, i alhora aconsegueix transmetre a l'espectador aquest moment bell i fals.

Però com deia per a mi destaca sobretot l'estil i la manera com està explicada la història. He de destacar els diàlegs tan genials que té i com entre bromes, sarcasmes i discursos inversemblants no deixa de transmetre realitat i fins i tot de vegades una mica de pena pels personatges. I encara que no sigui una pel·lícula de grans riallades sí que és cert que té escenes i respostes gracioses que valen la pena.

Un altre punt que he de comentar sí o sí és la fotografia. No sóc res de fixar-me en aquestes coses, però els plànols d'aquesta pel·lícula són increïbles, com de sobte tot està negre, juga amb les siluetes, es mostra una paret en primer pla o coses així fa sens dubte que el que se'ns explica tingui molta més importància i que les escenes tinguin més impacte en aquest contrast de llums i ombres i alhora, temàticament de falsedats i realitats.

També juntament amb la fotografia he de destacar la música de Gershwin, a part de l'èpica Rapsody in Blue amb aquest principi que també ho és, he de dir que altres de les melodies que sonen també són boniques i acompanyen bastant a tot el que passa.


Els personatges en general no m'han semblat que siguin destacables per ells sols sinó més per les seves interaccions. A excepció de les excentricitats del protagonista i el personatge en si, que si que m'ha arribat, els altres com a personalitats, per a mi, no són massa rellevants i és més l'ambient que es forma que cada un d'ells per separat.

Resumint, oblideu el llenguatge tan pretensiós que he fet servir en la ressenya i quedeu-vos amb la idea que m'ha agradat molt, que reafirmo les meves ganes de seguir veient pel·lícules del director, i que si no us fa res veure una cinta més per la forma que pel contingut (encara que aquest també tingui el seu interès) us la recomano.

El millor: fotografia, música, diàlegs.
El pitjor: a alguns els desesperarà que no passi res.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario