viernes, 6 de marzo de 2015

Cross†Channel, FlyingShine (visual novel)

Pot contenir spoilers. 
Hola! Nova visual novel al bloc. Posteriorment a aquesta entrada n'he fet una altra ampliant idees sobre l'obra per si us interessa.
Títol: Cross†Channel
Significat del títol: Canals creuats
Estudi: FlyingShine
Altres obres de l'estudi: SWAN SONG, Noel
Format original: visual novel
Extensió aproximada: 10-30 hores (mig)
Idioma: anglès
Contingut Sexual: sí
Enllaços d'interès: https://vndb.org/v66

T'agradarà si: vols alguna cosa reflexiva, amb personatges carismàtics, diferent, no t'importa gaire la història en si.
Ni ho intentis si: no suportes les històries on l'argument no és l'important o on aquest deixa alguns per explicar o no molt clars, no t'acaben d'agradar els protagonistes diferents o excèntrics.

Sinopsi

Una acadèmia per a gent amb problemes per adaptar-se a la societat, més concretament la història se centrarà en els integrants del club de ràdio i les seves relacions que cada vegada estan més deteriorades.
El protagonista desitjarà poder relacionar satisfactòriament amb tots i crear memòries amb ells. Així començarà aquesta història.

Opinió

Tenia por d'aquesta visual novel. Sí, sé que sona estrany, però sabia que estava bastant ben considerada (sobretot en tops japonesos), però que hi havia gent que no entenia per què agradava tant. A més, l'escriptor d'aquesta obra, Romeo Tanaka m'havia defraudat bastant amb el final de Rewrite, així que no sabia que esperar d'aquesta obra, i volia que m'agradés, perquè encara que sabia poc d'ella tenia bona pinta. Dit això, he de dir que vaig començar a llegir i va ser conèixer al protagonista i pensar que molt dolenta havia de ser la resta perquè no m'agradés la visual novel, vaig arribar al final, i tot el contrari, va ser just la conclusió que mereixia una obra com aquesta, emotiva, trista però "realista" en el context de la història. Tot i així, he de dir que no és una obra per a tots i molts poden quedar bastant frustrats davant de CrossChannel.

Bàsicament per a mi la història d'aquesta visual novel és gairebé un pretext. Tenim com a premissa una setmana que es repeteix una i altra vegada en un món on viuen 8 persones (us he fet una mica de spoiler, però no massa), i encara que el perquè d'aquesta repetició pugui ser una motivació per llegir l'obra, us recomano que si el que busqueu és una història amb un argument ple de misteri, on tot queda completament resolt, girs argumentals inesperats entre altres coses us allunyeu de l'obra. També si busqueu una obra plena d'acció i aventures. Cross Channel per a mi ha estat una gairebé aventura emocional i sobretot una metàfora sobre la soledat inherent de l'ésser humà i els problemes de comunicació.
D'acord, potser soni pretensiós, també exagerat, però de veritat que vaig començar amb la història rient dels pensaments, jocs de paraules tan curiosos que té el protagonista, i, a mesura que van passant setmanes cada vegada vas coneixent més els personatges, la seva manera d'intentar interaccionar, el Taichi i les seves perversions... El millor de tot és que fins i tot estava enganxada, i encara que no passés res necessitava més d'aquests diàlegs entre còmics i alguns moments més tràgics, i sobre tot saber que li anava a passar al protagonista, necessitava saber-ho.
El final és el moment en què em vaig adonar que de veritat m'havia encantat aquesta obra. Recordo estar escoltant l'ending i pensar en tot el que havia sentit amb aquests personatges i adonar-me que feia temps que una visual novel no m'havia agradat tant. Quan va continuar una mica més després de la cançó em vaig alegrar molt ja que és cert que si hagués acabat en el moment abans de la música hagués estat massa sobtat com a final, però tot i així vaig quedar encantada amb aquesta conclusió. És cert que si has aconseguit empatitzar amb el personatge (cosa que és probable que no aconsegueixi tot el món) puguis sentir que en part és trist, però alhora era una conclusió bella i la millor per a la història.
Un punt de la història que com dic no agradarà massa a aquells que estiguin acostumats que li expliquin tot el que ha passat punt per punt és la poca importància que acaba tenint el "misteri" de la història. Com dic, a mi CrossChannel m'ha encantat, però més com a metàfora i pels sentiments que m'ha transmès que per la història en si, així que avisats quedeu. Ho dic, per exemple, per certa revelació de la identitat d'un personatge que realment pot ser molt sobtada i fora de context, també per les constants ambigüitats sobre el món que s'ha creat.

Cal estar molt boig per posar-se a traduir una visual novel com aquesta perquè hi ha un munt de jocs de paraules i crec que és d'agrair que algú ho hagi intentat. No tinc ni idea de si és una bona traducció o no (sí, és una traducció del japonès a l'anglès, així que no em crec prou capacitada en cap dels dos idiomes per poder valorar), però almenys la gran quantitat de notes al peu (per dir-ho així) que hi ha ajuden bastant a comprendre algunes de les referències.
Una altra cosa que he de dir a tots aquells que volen llegir aquesta visual novel, o no estan molt segurs, que provin amb una mica i si no suporteu el protagonista i la seva manera de pensar millor la deixeu estar. En el meu cas, com ja he dit, em vaig enamorar de les seves anades de l'olla des d'un principi, però entenc que precisament per ser tan particular i diferent no pugui agradar a tothom.
Un punt de l'estil que podria haver estat una mica millor és el ritme. No m'ha importat la lentitud amb què anava tot perquè com dic no és una història forta en l'argument, tampoc que les escenes es repetissin (i hi ha una manera de passar les escenes que es repeteixen constantment que ja has llegit i que sinó et tocarà aguantar unes cinc o sis vegades a mínim), a mi el que no m'ha acabat de convèncer és que algunes escenes emotives i que donaven per més s'acabessin en pocs segons. Crec que alguns personatges podien haver tingut moments més emotius si s'hagués allargat més l'explicació de les seves circumstàncies. Tot i aixi, com dic, la meva impressió general ha estat tan positiva que fins i tot aquest detall que de vegades pot molestar-me molt l'he tolerat prou bé.

M'agradaria comentar l'ambientació d'aquest món habitat per 8 persones. Ja no pel paisatge ni res per l'estil, sinó per com a mi m'ha semblat gairebé una metàfora de la ment del Taichi. No m'agradaria donar massa spoilers, i en aquest cas parlaré més del que m'ha semblat a mi que del que pugui ser realment, però jo ho he entès com una mena de recreació física del que li importa al protagonista. És el món on tot pot canviar contínuament, cap problema amb els errors o els descontrols, és un món gairebé paradisíac, però alhora fa por per aquest temps límit. La decisió que acabarà prenent el protagonista me la imagino com l'intent de viure per fi sense por a un mateix, és trist que sigui l'única manera de viure per a ell, però crec que des de la seva perspectiva arriba a ser el més còmode i el millor. Durant tota la història està desesperat per crear records feliços quan sembla impossible que succeeixi entre aquest grup que sembla totalment desfet. I arriba a ser paradoxal veure com aquesta obsessió per connectar amb el món, per fer records només té valor des d'una distància inicial. El protagonista és conscient de la seva solitud, de la seva impossibilitat d'arribar a estar amb algú més per molt que ho intenti i per això intenta i s'obsessiona amb la idea de "creuar-se" amb els altres. Necessita aquests records més per fomentar en ells la idea que val la pena viure, per tenir la il·lusió que alguna vegada ho va aconseguir i que amb això n'hi ha prou.
Per això em sembla tan romàntica (sentit ampli, al meu blog sempre) la construcció final de certes antenes i un canal. Des que vaig veure aquesta idea romàntica de la ràdio a 20th century Boys no me la trec del cap, i veure-la tan ben realitzada en aquest final fa que aquest món sembli, finalment, tot ell, el protagonista o la seva representació física.

Ja en aspectes menys subjectius i idealistes he de comentar que el dibuix i la música en general són normalets sense més. No obstant això de la música destaca la peça tan malenconiosa de l'inici que en el meu cas feia que m'entressin ganes de posar-me a llegir com una boja i l'ending amb la seva lletra tan significativa, que si, que si no has llegit la novel·la potser no entenguis res, però després d'haver-la llegit tota, crec que sap captar tot el que és la història. Les altres melodies que destaquen en general són versions de les dues anteriors així que encara que estigui bé no hi ha massa diversitat.
(ending)
(ost)

Els personatges en general m'han encantat però sobretot el Taichi és el que més m'ha impactat. Gairebé aquesta ressenya es podria resumir en com el Taichi, la seva manera de pensar i accions m'han captivat convertint-se en el meu heroi particular i dels millors personatges que he conegut aquest any al costat del Punpun. Adoro com intenta amb l'humor i la seva obsessió per l'assetjament sexual reprimir, en part, el seu jo del què tanta por té. Des d'un inici gairebé ens és recordat constantment que sota l'aparença de gent normal que es diverteix i riu ens trobem amb un grup de nois i noies que han estat aïllats per la societat, però tot i així l'intent de buscar la normalitat no deixa de ser memorable i una bella mentida.
No obstant això, cal reconèixer que els altres personatges encara que de vegades tenen moments, alguns més que altres no arriben al nivell del protagonista, tot i així mereixen el seu comentari. La Misato i la Touko són els exemples més clars de portar a l'extrem l'estereotip del personatge de visual novel/anime (presidenta o delegada, noia que sempre ha de complir les regles i la tsundere o la que es mostra esquerpa però en el fons desitja que la mimin respectivament), i he de confessar que no ho havia pensat i una anàlisi em va fer adonar-me'n. Crec que en ambdós casos la seva personalitat i/o problemes estan ben portats, particularment amb la Touko he aconseguit empatitzar més pel fràgil que arriba a ser, però també la Misato té aquest punt de ser la salvadora del protagonista que m'ha agradat.
És un punt curiós com la novel·la, encara que no massa, té algunes referències al gènere en forma de paròdia, això li dóna, per a mi més valor. Per això, i per ser una mica complexa en els jocs de paraules i també en general crec que no la recomanaria per començar amb les visual novel.
La Kiri i la Miki crec que són les dues noies que més m'han agradat. La Kiri, tot i que és curiosament la que menys fans té (per dir-ho suau) crec que aporta la racionalitat al joc. He de dir que en el fons la seva manera d'actuar és la lògica en moltes parts. D'acord, no del tot, el seu odi cap al protagonista en part és irracional, però sent com és el Taichi no em sembla tan estrany tenir-li por. La Miki crec que és la meva preferida de joc, sobretot en la seva ruta aquesta visió seva de intentar no deixar desaparèixer el seu jo va ser el que més em va convèncer. És cert que després d'això se'ns mostra una noia feble, però tot i així la seva relació amb el Taichi em semblava molt divertida així que em va agradar bastant.
La Youko ha estat l'únic personatge que m'ha decebut. Diguem-ne que esperava més coses per la seva banda i no arriba a dir res. Crec que m'hauria agradat més desenvolupament perquè prometia bastant i no ha arribat a dir-me molt.

Resumint, és una visual novel que m'ha encantat com poques pel seu protagonista tan diferent, per la idea subjacent de la solitud de l'ésser humà, per mantenir-me enganxada no tant per la història sinó per necessitar més d'aquests personatges i les seves converses. CrossChannel no és per a tothom, però aquest tipus d'històries fa que valgui la pena seguir llegint, veient o en el format que sigui, gaudir d'una història o d'uns personatges.

El millor: Taichi, tot el que arriba a transmetre, que fins i tot em va enganxar, la reflexió sobre l'ésser humà i la solitud (que es noti el fangirleig...)
El pitjor: alguns detalls comentats d'estil i argument (però és igual, CrossChannel m'ha encantat)


Fins aquí el meu avorriment.

2 comentarios:

  1. no me llama demasiado la atencion, pero buena reseña

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sí, las visual novel y en especial esta son poco accesibles para el público general así que entiendo que no te llame la atención.
      Gracias por comentar^^

      Eliminar