martes, 3 de febrero de 2015

Always san-chôme no yûhi, Takahashi Yamazaki (pel·lícula)

Nova pel·lícula al bloc.
Títol original: Always san-chôme no yûhi
Significat del títol: Sempre: es posa el sol a la carrer 3
Director/a: Takashi Yamazaki
Repartiment: Maki Horikita, Hidetaka Yoshioka, Shin'ichi Tsutsumi, Koyuki, Hiroko Yakushimaru, Kazuki Koshimizu, Kenta Suga, Masaya Takahashi, Kaga Mochimaru, Masako Motai, Tomokazu Miura
Música: Naoki Sato
Altres pel·lícules del director/a: Ballad: Na mo Naki koi no uta, Always zoku sant-Chome no Yuhi (segona part)
Durada: 133 min
Any: 2005
Format original: manga

T'agradarà si: vols alguna cosa amb drama, un punt de comèdia, vols alguna cosa realista i senzilla.
Ni ho intentis si: vols un argument complex, no suportes els drames realistes.

Sinopsi
Basat en un manga bastant popular, la pel·lícula segueix les vivències de dues famílies en un carrer de Tòquio l'any de les Olimpíades. En aquestes dues famílies s'ajuntaran històries dramàtiques i alegres amb un toc nostàlgic dels anys 60.

Opinió
Aquesta és una pel·lícula que vaig tenir l'oportunitat de veure sense gairebé saber que m'anava a esperar. Havia llegit la sinopsi, però no diu tampoc massa. A més sabia que estava basat en un manga bastant popular al Japó, que encara està publicant-se i ho fa des de ja fa molts anys. Una veritable pena que aquí el manga no és conegut per ningú i òbviament no he trobat cap tipus de scnas (si algú sap on llegir-lo, si us plau, comenteu). És una llàstima perquè volia llegir el que trobés abans de l'adaptació, però encara és més lamentable perquè la pel·lícula m'ha agradat molt més del que esperava.

La història és un drama realista amb alguns tocs d'humor. Bàsicament segueix dues famílies i els problemes amb les seves relacions. Tenim dos conflictes bàsics, un que té a veure amb una parella i l'altre amb l'intent de ser escriptor. El cas és que les dues trames es van intercalant de manera que la pel·lícula resulta entretinguda en tot moment i no cansa.
Potser és cert, que analitzat des d'una perspectiva més llunyana, el drama sigui una mica exagerat en els dos casos. En el de la parella perquè resulti certa revelació molt oportuna, i en la de l'escriptor perquè la resolució és una mica frustrant (i molt japonesa, per cert). Però tot i així, encara que aquests detalls estiguin aquí, la pel·lícula té la virtut de emocionar i alhora fer-te riure, de ser molt humana, i encara que com dic en algun moment sigui una mica exagerada, en general és molt realista.
A més té molts moments emotius com certa escenes amb una prestatgeria, i en general tot l'embolic del pare i del fill i l'escriptura és el que més m'ha cridat l'atenció. Però fins i tot les escenes de pre-matrimoni acabaran sent en part un gran drama.
El final és força satisfactori tenint en compte que tanca bastant els problemes que presenten i, a més, si tenim en compte que és un manga que encara segueix obert han sabut agafar un tros interessant i que més o menys independentment se sosté bé.

Com dic una de les millors coses de la pel·lícula és com barreja l'humor i el drama de forma bastant equilibrada. A base de diàlegs entre els personatges els coneixem i aconsegueix que ens preocupem per ells prou perquè ens interessi el que passa.
L'ambientació és una de les coses que també m'ha fet bastant gràcia, la referència a la televisió de color com si fos la novetat, i l'època en què transcorre aquesta història li dóna un toc nostàlgic bastant curiós.
Un altre punt que vull comentar és la música. Hi ha un tema principal que sona en tot moment amb versions diferents (diria) emotiu i que en aquesta ocasió m'ha agradat bastant. Que sí, que són els violins de sempre, però de veritat que és d'aquests que en el moment adequat et posen els pèls de punta (o potser sigui jo que els violins en certs moments em resulten una gran arma d'emotivitat, ignoreu-me...).


Els personatges com dic són tots bastant realistes i en general, són molt humans. No són perfectes i amb el seu orgull i els seus prejudicis són comprensibles. Per tot això m'hagués agradat saber més d'ells i poder tenir l'oportunitat de llegir el manga...
En qualsevol cas un personatge que em cridava bastant l'atenció era l'escriptor pare, perquè era bastant repulsiu en algunes de les seves conductes, però alhora no podia deixar d'entendre'l.

Resumint, i sento no enrotllar-me més, és una pel·lícula per a tot aquell que busqui una perfecta barreja de drama i comèdia. Potser no sigui extraordinària, però crec que si que està bastant ben feta i aconsegueix el que es proposa.

El millor: com barreja el drama i l'humor, la humanitat que desprèn, la música i ambientació que l'acompanya.
El pitjor: no poder llegir el manga, potser resulti una pel·lícula més sinó us agrada el gènere.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario