domingo, 25 de enero de 2015

Oyasumi Punpun, Inio Asano (manga)

Nou manga al blog!
Títol: Oyasumi Punpun
Significat del títol: Bona nit, Punpun
Extensió: 13 volums 147 capítols
Format original: manga
Autor original: Inio Asano
Altres obres de l'autor/a: Solanin, La chica a la orilla del mar

T'agradarà si: has provat l'estil de l'autor i t'agrada, vols una obra llarga plena de drama i d'emocions (ja començo amb el discurs exagerat), t'agraden les històries de formació on els personatges estan enmig de la joventut i de ser adults.
Ni ho intentis si: vols alguna cosa alegre i fàcil de llegir, no t'agraden massa alguns simbolismes o no vols un manga llarg, tens prejudicis que el pollastre sigui un protagonista (de veritat, no feu cas, el Punpun és genial).
Sinopsi
Onodera Punpun és un noi normal (encara que estigui dibuixat amb forma d'ocell), i com qualsevol persona d'aquest món té problemes familiars, d'amors... A més, com qualsevol, la societat, la pressió d'haver de ser adult seran temes recurrents. No obstant això els dies del Punpun passen, esperant que el dia següent sigui millor. Bona nit, Punpun, es diu a si mateix, de vegades amb esperança i altres amb por.

Opinió
No és una novetat que estic obsessionada amb Inio Asano, i que a finals de l'any passat vaig tenir intenció de comprar tot el llicenciat aquí i llegir per scans qualsevol obra que trobés. Així que en plena vena fangirl vaig decidir que l'obra més llarga, de moment, de l'autor em faria gaudir durant una llarga temporada de tot el que m'agradava l'autor. Després de llegir-la només puc dir que: necessito que algú me la publiqui! Vull tenir els meus toms de Oyasumi, Punpun, és una necessitat imperiosa, de veritat. Si heu llegit alguna obra d'aquesta autor i us agrada la seva manera d'explicar històries el més probable és que us agradi, si voleu llegir el recorregut vital d'un personatge una mica depressiu, que no sap que fer amb la seva vida i inoblidable, heu de conèixer a Pupun.
Què, encara no s'ha notat el que he adorat aquesta obra, oi? I només porto un paràgraf, podeu tremolar.

L'estructura de l'obra aconsegueix ser una mica polifònica, perquè encara que segueix, principalment, la vida del Punpun, sol desviar diverses vegades amb vides que s'entrellacen amb la seva creant diverses subtrames curioses.
Una cosa que m'ha semblat curiosa de la forma en què està concebuda la història és com l'autor aconsegueix que el pas del temps flueixi de manera natural. Aquesta és una obra de creixement en què comença amb un protagonista que és només un nen i amb un to lleuger i fins còmic, per passar a un to molt fosc en ocasions, així que abasta bastants anys. Em sorprèn com l'autor, encara que de tant en tant diu que han passat X anys, té la capacitat perquè encara que veiem els canvis en els personatges segueixin sent els mateixos que coneixíem, i seguim identificant-los.
És una cosa que realment veig difícil i per això ho remarco, res més.
Una cosa que necessito comentar si o si, i remarcar, és que el dibuix no us enganyi, que entenc que això que el protagonista estigui dibuixat com un pollastre no convenç a ningú, però per a mi amb el pas de les pàgines el Punpun i la seva família resultaven més singulars per la seva forma de ser dibuixats, i en general només feien del protagonista que fos molt més memorable. A més també els canvis de forma del protagonista en situacions tan singulars em semblen un tret a destacar positivament. A més que a part de les formes del Punpun, els paisatges i els altres personatges segueixen sent al més pur estil Asano (els cels estrellats m'encanten...).
Un altre punt estilístic és les "metàfores visuals" de caos mental que apareixen sobretot en els primers toms. Al principi em desconcertaven, però tot i així em semblaven molt originals, i en general estaven força bé. També us volia comentar com m'agradava molt la 3a persona que feia servir per narrar el que passava amb el Punpun, li donava un toc especial a la narració, i mira que acostumo a preferir les primeres, però en el manga com normalment s'usa la primera aquest canvi el fa especial, a més de ser un personatge que tot i que té pocs diàlegs aconseguim conèixer-lo perfectament.

La història d'aquest manga és en general dramàtica, humana, i molt realista. L'autor segueix centrant-se en el malestar de no saber que fer amb la vida, de tenir moments en què tothom sembla pertànyer perfectament a la seva vida i a la societat excepte tu. I en això no dubta en ser cruel de vegades, dramàtic en altres... El millor d'això és que encara que no és un manga que tot sigui acció, té un ritme que aconsegueix atrapar, perquè encara que sigui lent, el que passa sempre sembla anar a pitjor, i la vida del Punpun no sembla tenir solució així com les vides de tots els personatges no semblen arribar a cap lloc.
Recordo especialment una mort que em va cridar l'atenció per la seva emotivitat i alhora fredor amb la què és tractada (depenent de en quins pensaments ens centrem). Però en general per molts moments en que se'ns s'expressi aquesta incapacitat per fer res del protagonista no arribava a ser pesada, o almenys jo adorava qualsevol reflexió sobre la manera de vida del Punpun.
No obstant això també hi ha punts que, sent com és una obra tan llarga, no m'han convençut del tot encara que no han rebaixat massa la impressió que m'ha encantat. El primer és la subtrama de la secta, si bé està molt relacionada amb aquest "Déu" que apareix i reapareix en la ment del Punpun, és cert que em fa l'efecte que podria haver tret molt més partit a tot aquest assumpte i queda una mica forçada seva inclusió en la trama. No deixa de ser el recordatori d'aquesta recerca incessable pel "sentit" del món que de vegades fàcilment es pot traduir en un Déu o una creença i és bàsicament el que no sap ni com començar a buscar el Punpun i que sembla que l'Aiko és la única que pot acostar-se a aquesta idea.
I així arribem a l'altre punt que m'agradava i alhora no del manga (encara que com dic la meva impressió segueix sent que Oyasumi Punpun és dels millors mangues que he llegit), l'obsessió amb l'Aiko. Diguem que encara que sigui un punt clau per entendre el Punpun, de vegades em frustrava, i més amb el caire tan fosc que pren la seva relació cap al final. L'Aiko per a mi és més un simbolisme que un personatge, és com l'encarnació de la necessitat del Punpun de trobar un sentit a la vida. Gairebé m'atreviria a dir que l'Aiko és gairebé "Déu" a la vida de Punpun (no és una idea romàntica? Del romanticisme, no em refereixo a cors...).
El final també vull comentar-ho, és obert, i no he tingut massa problemes en això perquè una obra com aquesta no podia acabar de forma completament tancada. A més m'agrada com l'autor acaba per tancar el destí de tots els nois quan eren petits, aquest punt irònic que no recordi certa cosa i com almenys ens podem imaginar que encara que no completament feliç si que el Punpun pot viure tot el feliçment que pot ser algú com ell.

L'ambientació desprèn aquest aire de les obres d'Asano d'incomprensió, soledat, aïllament respecte al món... Amb aquests personatges dibuixats tan expressius és capaç de ficar-te un munt d'emocions. Una cosa que destaca per mi són aquests passejos per la ciutat, com una imatge tan clara del "jo contra la societat".

Els personatges són humans, i per això entenc que hi hagi gent que digui que no aconsegueix empatitzar-ne amb cap, perquè és veritat que moltes vegades són horribles, tots, però en altres ocasions també desperten tendresa, per les seves situacions per allò que els ha fet actuar com ho fan. En el meu cas sento una predilecció pel Punpun, perquè seguir la seva vida des que era una criatura que et feia gràcia amb els seus pensaments innocents, em feia sentir molt més propera a ell, també perquè en el fons donen ganes de protegir l'aspecte més fràgil de la seva persona, i perquè és cert que no fa res per canviar la seva vida, no és gens valent i per això encara m'agrada més.
Un altre personatge que m'ha agradat molt a mi és la Sachi. M'agrada per com persegueix el seu somni amb totes les seves forces, per la relació que estableix amb el Punpun, per ser bastant independent però alhora tenir moments de flaquesa. I perquè potser de vegades és egoista, però l'egoisme em sembla una de les característiques més humanes.
Potser la relació entre els dos amics d'infància (no recordo els seus noms, es nota, no?) M'hagués agradat més desenvolupada, però també és veritat que en aquest aspecte la meva ment es feia morbos que no tenien perquè existir.
Altres personatges que tenen els seus moments en els que m'agraden molt són l'oncle de Punpun amb la seva complexa història, per la relació que acabarà formant i com sent tan imperfecte acaba agradant. I també la mateixa mare de Punpun, per l'amor tan complex que sent pel seu fill.

Resumint, aquesta obra desprèn emocions per tot arreu i té uns personatges, una ambientació tan memorables que quan he acabat de llegir-la he entrat en mode buit existencial preguntant-me que seria de la meva vida sense el Punpun (potser exageri una mica, però de veritat que m'ha encantat). Crec que és d'aquelles obres que no em faria res rellegir mil vegades i que ha reafirmat el meu amor per l'Asano. I encara que de moment no m'atreveixi a començar altra de les seves obres, sé que tornaré a caure i gaudiré del que sigui.

El millor: ambientació, personatges, que necessites més i més, com t'envolta tot el que passa, simplement Inio Asano (llegiu alguna cosa d'ell, si no us agrada em podeu ignorar per sempre més ...)
El pitjor: alguns petits punts, però sobretot que de moment no estigui llicenciada (vull llicència ja!, encara que suposo que sent 13 toms és complicat, però com hi ha un mini-boom d'Asano...)


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario