sábado, 3 de enero de 2015

La vida és bella, Roberto Benigni (pel·lícula)

Hola! Nova pel·lícula al bloc.
Títol: La vida és bella
Títol original: La vita è bella
Director/a: Roberto Benigni
Repartiment: Roberto Benigni, Nicoletta Braschi, Giorgio Cantarini, Marisa Paredes, Giustino Durano, Horst Buchholz, Sergio Bini Bustric
Música: Nicola Piovani
Altres pel·lícules del director/a: El monstre, El tigre i la neu.
Durada: 117 min.
Any: 1997
Format original: inspirada en les memòries titulades Al final vaig derrotar a Hitler.

T'agradarà si: t'agrada el drama, no t'importen les pel·lícules una mica idealistes, vols plorar.
Ni ho intentis si: odies qualsevol cosa sobre l'Holocaust o no t'agrada el drama.

Sinopsi
El 1939, a punt d'esclatar la Segona Guerra Mundial (1939-1945), l'extravagant Guido arriba a Arezzo (Toscana) amb la intenció d'obrir una llibreria. Allà coneix a la Dora i, tot i que és la promesa del feixista Ferruccio, es casa amb ella i té un fill. En esclatar la guerra, els tres són internats en un camp d'extermini, on Guido farà l'impossible per fer creure al seu fill que la terrible situació que estan patint és tan sols un joc. (FILMAFFINITY)

Opinió
D'aquesta pel·lícula coneixia l'argument i per opinions d'altres persones que era un drama. A més coneixia la música, com la majoria d'humans que viuen en aquest planeta. En qualsevol cas sabia que algun dia la veuria perquè tenia curiositat per saber si em faria plorar o emocionar-me, i l'argument em cridava bastant l'atenció, sobretot la part de com el pare vol fer creure al seu fill que tot és un joc em semblava un argument força interessant.
Després de veure-la només puc dir que per fans del drama com jo el més probable és que us agradi molt i si sou una mica sensibles inundeu la casa. Sí, em va donar una plorera important amb la cinta, no recordava haver plorat tant des de Los Miserables (perquè jo quan he de plorar m'acostuma agafar fort), però jo que em creia insensible m'estic adonant que és fàcil fer-me plorar així que no em tingueu com a referència.

La història té dues parts molt diferenciades, una primera en to gairebé de comèdia romàntica i una altra de pur drama i el cas és que les dues m'han agradat molt. M'explico, és clar que la primera part està per preparar-te pel drama, però tenia moments graciosos (o almenys per a mi, hi ha molta gent que l'humor els sembla forçat), i el millor de tot et permet empatitzar amb els personatges. Em recordava a la tan temuda fórmula de Key, una primera part de comèdia gairebé banal per conèixer a qui després t'acabarà emocionant. De veritat que és una cosa que agraeixo perquè si la pel·lícula comencés directament en el moment del drama a mi els personatges no m'importarien ni la meitat. Potser alguns se'ls faci pesada, però en el meu cas va resultar bastant entretinguda.
La segona és quan van al camp de concentració i comença el drama i en part la mentida. D'acord, entenc que hi hagi gent que els sembli una mica absurda aquesta forma d'actuar i que per això considerin que aquesta pel·lícula és bastant edulcorada per al que va ser la guerra, però no ha estat el meu cas i jo m'he deixat portar per les emocions, per l'intent desesperat de fer creure al nen que tot anirà bé gairebé per poder creure-s'ho ell mateix, i m'he arribat a creure que necessités aquesta mentida per seguir endavant.
El final és la culminació de totes aquestes emocions amb un fet tràgic que esperàvem i amb cert tanc bastant irònic tenint en compte tot el que ha passat. De fet jo no em vaig posar a plorar fins que va acabar la pel·lícula la qual cosa per algun motiu va deixar anar totes les meves llàgrimes, suposo que aquest desenllaç, des del meu punt de vista tan ben fet, va fer que no pogués reprimir-me més.

La música té un tema principal força conegut que es va repetint al llarg de la pel·lícula amb milers de versions però que val molt la pena i que en el meu cas no em va molestar que s'abusés massa d'ell us el deixo:


Els personatges són pocs i gairebé només destaca el Guido, però ho fa d'una manera espectacular. Potser aquesta pel·lícula es basi molt en la interpretació de Benigni i potser a molts els sembli una mica sobreactuada i per això tota la pel·lícula se'ls faci pesada. No obstant això, si us agraden les extravagàncies del Guido, com conquesta a la qual després serà la seva dona amb els seus Bon dia princesa i no us importen els seus riures una mica exagerats crec que us pot agradar la pel·lícula i considerareu com jo el gran paper que fa l'actor (encara que com no em cansaré de repetir que jo d'actuació no sé absolutament res així que no em feu gaire cas).

Resumint, no vull allargar-me més (estic una mica mandrosa) i simplement us diré que per als amants del drama si us crida una mica l'atenció l'argument li podeu donar una oportunitat i el més probable és que no us decebi.

El millor: com barreja drama amb comèdia, la música (es fica al cap, aviso).
El pitjor: sentir-te idiota per plorar sense remei (suposo que no compta, no...)


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario