jueves, 4 de diciembre de 2014

Sentit i Sensibilitat, Jane Austen (llibre)


Hola! Nou llibre al bloc.
Títol: Sentit i Sensibilitat
Títol original: Sense and Sensibility
Autor/a: Jane Austen
Altres llibres de l'autor/a: Orgull i Prejudici, Persuasió
Pàgines: 369
Format original: llibre
Adaptacions: pel·lícules, sèries

T'agradarà si: has llegit alguna altra novel·la de l'autora i t'agrada l'estil, t'agraden les novel·les d'èpoques passades.
Ni ho intentis si: vols alguna cosa amb molta acció, t'interessa la vida de les dones a finals del segle XVIII.


Sinopsi
Sentit i Sensibilitat segueix les vides de dues germanes la Marianne i l'Elinor. Les dues són molt diferents entre si, mentre una és tota sensibilitat i es deixa portar per les emocions, l'altra és calmada i assenyada. Tanmateix les dues s'hauran d'enfrontar a la hipocresia de la seva societat.

Opinió
Crec que l'any passat, o l'altre (aplaudiments per la meva memòria, si us plau), vaig llegir Orgull i Prejudici, i després d'agradar-me bastant i sobretot quedar encantada amb l'estil de l'autora ja sabia que tard o d'hora arribaria una altra de les seves novel·les. Vaig escollir aquesta perquè era la que més em sonava de les seves novel·les a part de l'esmentada anteriorment, sense cap altre criteri i amb total desconeixement de què tractava. El cas és que tot i que és un llibre entretingut amb un estil interessant, el final m'ha decebut causant que la meva opinió general sigui una mica més negativa.

L'estil segueix en la línia de l'autora, si heu llegit alguna altra obra de Jane Austen més o menys sabreu per on va. És clar que en ser antic de vegades pot dificultar una mica la lectura o sonar-nos una pel estrany, però en general es dinàmic i alhora aconsegueix ser característic i intimista.
Si que és cert que el ritme és lent i en algunes ocasions, sobretot si no us va el rotllo del sentimentalisme i el romanç, se us pot fer exasperant. Tot i així en el meu cas, tot i que hi havia algun moment dens, en general gaudia de com així anava creant una ambientació molt especial, submergint-nos de ple en l'època a més de la veu narrativa que sembla voler omplir amb la hipocresia que impera en tot moment a la majoria de reunions socials i personatges que no siguin les protagonistes i el seu cercle més proper.

Com dic la història és lenta, no passa gairebé res i tot va amb calma, però no m'importava massa, el meu problema principal és que no semblava anar cap a enlloc. És a dir, em faltava algun objectiu en la novel·la, d'acord, és clar que la resolució es fa quan les protagonistes arriben a tenir l'estat ideal de l'època, però en el nus no donava la sensació de preparar res i jo caminava perduda sense saber com anava a acabar tot. El problema és que això no ha estat una sorpresa positiva, sinó que el final m'ha resultat precipitat i poc desenvolupat.
Després d'una narrativa lenta, en les últimes pàgines se'ns presenta el futur d'una germana a corre-cuita i el de l'altra no m'ha deixat gens contenta. Vull dir amb això que la història vol complicar-se tant que em dóna la sensació que a l'hora de solucionar-ho l'autora es va cansar i va decidir fer-ho de pressa. La relació de l'Elinor em semblava sortida del no-res, perquè els seus sentiments per certa persona encara que són presents en la majoria del llibre són tan dissimulats per ella que el lector no acaba d'adonar-se si veritablement està per ell o no. I l'"excusa" de perquè ell fa el que fa em sembla estúpida. A més de com acaba la Lucy... Suposo que aparellar a tot el món no té res de dolent.
Sí, probablement aquest sigui el meu problema que tanta parelleta sortida del no-res no m'ha convençut i que m'ha semblat tot una mica Deus ex machina. A més de l'apreciació de les últimes pàgines que ja volia portar la felicitat a nivells extrems donant a entendre que tot era optimista en la seva vida.

Els personatges potser sigui un dels punts on més contenta he quedat, perquè encara que abusa una mica que la majoria siguin tots bons o tinguin almenys una part que sí que ho és, en general crea personatges característics.
L'Elinor i la Marianne són dues germanes oposades en personalitat, la primera tota sensatesa l'altra tot sentiment, i encara que les dues m'han agradat preferia a l'Elinor perquè en alguns moments la Marianne era molt exagerada. L'interessant de l'assumpte és com al llarg de la novel·la van evolucionant fins a canviar-se, en part, l'una en l'altra. Perquè finalment qui acaba seguint els seus sentiments i mostrant és la sensata ja la Marianne li toca tenir una mica de sentit comú...
Dels personatges secundaris per a mi destaca el Willoughby per reconèixer que és un egoista, allunyar-se del que li dictava el cor i tot i així tenir aquest moment de penediment. M'agrada precisament per no ser ni blanc ni negre. Tot i això el Brandom també va destacar per a mi per ser tot el contrari i semblar només un bon home, suposo que encara que no sigui un personatge molt complet a mi em queia bé pel simple fet de tenir un amor no correspost.
En canvi l'Edward podia haver estat molt més complet i només te'l presenten com un home tímid.

Resumint, un llibre que m'ha decebut pel seu final (per si encara no t'havia quedat clar), però que en general tota la resta està bé. M'agrada com escriu l'autora, l'estil encara que és lent ajuda a crear una ambientació profunda, i els personatges eren creïbles i en general m'han caigut bé. Per tot això crec que algun dia seguiré llegint a Austen.

El millor: estil, ambientació, personatges.
El pitjor: FINAL.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario