lunes, 8 de diciembre de 2014

Pel·lícules de Hirokazu Koreeda: Caminant i De tal pare tal fil

En aquesta ocasió us vull portar dues ressenyes alhora que tenen en comú ser del mateix director.
Títol: Caminant (Still Walking)
Títol original: Aruitemo, Aruitemo
Director/a: Hirokazu Koreeda (AKA Hirokazu Kore-eda)
Repartiment: Abe Hiroshi, Natsukawa Yui, You, Takahashi Kazuya, Kiki Kirin, Yoshio Harada, Susumu Terajima
Música: Gonchichi
Altres pel·lícules del director/a: Nobody Knows,
Durada: 108 min
Any: 2008
Format original: pel·lícula

T'agradarà si: vols un drama familiar, no t'importa una pel·lícula que sigui subtil, lenta i en la qual els diàlegs tinguin molta importància.
Ni ho intentis si: vols alguna cosa amb molta acció, directe, girs argumentals...

Sinopsi
Uns fills, crescuts i ja amb famílies, tornen a casa dels seus pares per una tradició japonesa que diu que els esperits dels morts tornen a casa un cop l'any. L'honor de la trobada és per tant del germà que va morir ja fa quinze anys. No obstant això no serà una trobada idíl·lica, sinó més aviat el contrari, perquè la mort del germà segueix pesant i els malentesos i retrets familiars també.

Opinió
Vaig tenir l'oportunitat de veure aquesta pel·lícula sense saber gairebé que anava ni la relació que té amb una altra pel·lícula japonesa molt famosa. Només sabia que era un drama familiar i poc més així que anava bastant perduda, però com les opinions que vaig poder consultar eren bones suposava que seria un drama agradable. Després de veure-la he de dir que he quedat gratament sorpresa encara que convençuda que puc haver passat per alt algunes escenes i els seus significats per la gran quantitat de missatges que es poden treure. Tot i així he de dir que hi ha aspectes que no m'han convençut i m'ha donat la sensació que és una pel·lícula que algun dia llunyà hauria de tornar a veure amb més calma i intentant captar tots els detalls.

Potser per la sinopsi em vaig fer la idea del que veuria seria alguna cosa dolça i feliç, però res més enllà de la realitat. No és que sigui una història de gran duresa, però si que és veritat que si espereu una reunió familiar on regni la felicitat i la reconciliació aquí no trobareu res d'això. No obstant això si voleu una família realista on rere una capa de diàlegs superficials hi hagi gran quantitat de retrets per accions del passat, per triar un tipus de família o de treball, pot ser que us agradi la cinta.
A vegades al meu parer és molt subtil tot el que passa i a la mínima que et perds un diàleg no saps a què vénen certes referències o reaccions. Per això recomano veure la pel·lícula amb la màxima atenció possible (cosa que no vaig poder fer...). També aquesta subtilesa en el meu cas ha obrat negativament perquè el drama em quedava llunyà i no acabava d'arribar-me a impactar el que estava passant.
També amb el final he tingut algun problema perquè encara resol bé el conflicte no em convenç del tot. Entenc que l'estructura de la pel·lícula només abastés un dia i en només aquest curt període ens arribin a mostrar totes les relacions d'una família, però potser esperava algun fet més dramàtic i radical abans que se n'anessin. Em feia la sensació que en tot moment hi havia una mena de tensió de coses que pensaven i no arribaven a dir o només s'expressaven parcialment, i jo esperava que allò explotés i no ho ha arribat a fer (sé que no m'expresso, disculpeu ).

Això sí, si hi ha alguna cosa que m'ha agradat de la pel·lícula especialment és la forma com està explicada. És veritat que com deia abans la història pot ser més complexa per això, però m'agrada bastant com els diàlegs de coses quotidianes i sense importància es barregen amb tot el drama de la mort del germà, el ressentiment... A més la idea de centrar l'acció en poc temps em sembla encertada encara que com deia abans crec que la tensió hauria d'haver arribat a esclatar.

Una cosa curiosa és la música, no està malament, però s'abusa d'un tema de guitarra que no para de sonar durant tota la pel·lícula. En canvi l'ambientació del lloc m'ha semblat bella encara que la majoria de la cinta transcorri a l'interior de la casa.

Els personatges em semblen molt curiosos per no ser gens idealitzats. Són humans, i com a tals tenen sentiments positius i negatius, i em sembla genial que el director no dubti a mostrar algunes de les coses més negatives gairebé sense censurar-les. Un cas que em va cridar molt l'atenció és el de l'àvia plena d'odi contra tots i vivint encara amb la imatge del seu fill mort al cap. Però també els fills amb les seves respectives hipocresies o l'avi amb el seu mal humor m'han semblat interessants.

Resumint, és una pel·lícula curiosa que està bé veure ni que sigui per la seva forma d'explicar la història. Això sí, és cert que cal estar atent per notar tots els detalls i que potser a mi m'ha faltat algun fet dramàtic més explícit, tot i així l'he gaudit força.

El millor: com està explicada la història, personatges humans.
El pitjor: m'ha faltat alguna cosa encara que no estic convençuda del què.

Segona pel·lícula.
Títol: De tal pare tal fill
Títol original: Soshite chichi ni naru
Director/a: Hirokazu Koreeda (AKA Hirokazu Kore-eda)
Repartiment: Masaharu Fukuyama, Yôko Maki, Jun Kunimura, Machiko Ono, Lily Frank
Durada: 120 min.
Any: 2013
Format original: pel·lícula

T'agradarà si: t'agrada el drama, la premissa no et molesta o t'interessa, no et fa res que s'exageri una mica.
Ni ho intentis si: no suportes el drama, l'argument ja no et convenç.

Sinopsi
Un matrimoni feliç descobrirà que per un error seu fill no és veritablement seu i que es va produir un intercanvi de nadons. A partir d'aquí es debatran que han de fer: conservar els seus respectius nens que han cuidat durant sis anys o intercanviar-los. A més de la gran diferència entre el nivell de vida de les dues famílies que també tindrà importància en la decisió.

Opinió
Aquesta és l'altra pel·lícula del mateix director i d'aquesta vaig llegir pitjors crítiques i el tema no acabava de convèncer. La veritat és que el drama de no ser fill "de sang" em sembla ridícul ja que jo sóc més de pensar en què el fill és de qui el cria així que des d'un principi no anava amb altes expectatives per aquesta cinta. El cas és que després de veure-la ha estat bé, però crec que el drama és exagerat i que dóna una mica la sensació de ser un conflicte inútil, perquè l'espectador des d'un principi pot imaginar amb facilitat quin serà el final i ha d'aguantar als protagonistes debatent-se per això.

La història com dic és un drama exagerat que a més aprofita per utilitzar el tòpic no per viure amb millors condicions econòmiques seràs més feliç (el gran consol de qualsevol pobre...). Diguem que s'allarga una mica a explorar el problema però no arriba a ser pesada perquè té la gran virtut de comptar amb les monades dels nens. De veritat que les gracietes dels nens eren bastant agradables així que tota aquest debat moral de si la sang o l'haver viscut amb algú durant sis anys es suportava a estones amb una mica d'humor.
El final com dic és molt predictible així que t'estàs tota la pel·lícula esperant com faran que s'arribi al punt que esperes més que preguntar com acabarà. No dic que estigui malament, però per caure en aquest tòpic no calia fer una pel·lícula d'un tema tan estúpid...

Però com crec que ja he comentat la pel·lícula és agradable, i encara que no us convenci massa què tracta si no us importa un drama senzill pot almenys entretenir. A més el drama porta a cotes emotives altes, així que si sou de llàgrima fàcil podeu plorar amb la cinta.

De la música també és curiós comentar la sobreutilització de les Goldberg Variations de Bach. Suposo que la música clàssica és un recurs fàcil a les pel·lícules i si són conegudes més... Encara que està clar que prefereixo això que un altre tipus de bandes sonores.

Els personatges també són bastant estereotipats. Tenim l'home ric que només es preocupa per la feina, els resultats i que el seu fill sigui igual que ell i l'altre que és pobre, despreocupat i que es desviu pels fills. I evidentment el primer haurà d'evolucionar per entendre que no tot en la vida és l'èxit professional... A més el pitjor de tot és que les dones de tots dos queden bastant secundàries, la primera és completament submisa al que digui el marit i la segona encara que amb una mica més de força no té gairebé paper.

Resumint, és una pel·lícula que per a mi tracta un tema ridícul i acaba per ser molt estereotipada. No obstant això és una història entretinguda i encara que exagera en algunes ocasions té moments emotius bastant ben portats.

El millor: és entretinguda, té moments emotius ben portats
El pitjor: exagera, són bastant estereotipats el tema (com el tracta) i els personatges.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario