viernes, 19 de diciembre de 2014

El jugador, Fiodor Dostoyevski (llibre)

Hola! Nou llibre al bloc.
Títol: El jugador
Títol original: Игрок
Autor/a: Fiodor Dostoyevski
Altres llibres de l'autor/a: Crim i càstig,
Pàgines: 192
Format original: llibre

T'agradarà si: tens interès en la ludopatia, vols una novel·la curta o endinsar-te per primera vegada a l'autor.
Ni ho intentis si: vols alguna cosa amb molta acció, no t'agraden les novel·les sobre relacions humanes.


Sinopsi
L'Alexei Ivanovich viu envoltat de gent de classe social superior, en un ambient en què gairebé tots estan desesperats per tenir més diners per poder aconseguir els seus objectius. Els diners es presenten gairebé com la solució a qualsevol problema, i el mitjà que més a mà tenen els protagonistes és la ruleta.

Opinió
Aquest és un altre llibre que he hagut de llegir i del què sabia poc cosa. Coneixia l'anècdota de l'autor, que l'havia fet en un mes en una mena de contracte que si l'acabava era una forma de pagament per part dels seus deutes o alguna cosa així, i que en teoria té alguns detalls autobiogràfics. ¿Dades rellevants sobre el contingut en si? Evidentment no, així que només coneixia la part morbosa de la novel·la, anava completament perduda i encara que alguna cosa de Dostoievski m'havien explicat jo tenia al cap a un escriptor realista i esperava trobar molta descripció o alguna cosa així. Res a veure, és una novel·la de fàcil lectura i que encara que al principi no acabava d'entrar-hi al final m'ha agradat molt (i perquè no dir-ho, la meva vena romàntica ha quedat satisfeta).

El problema principal que li veig a la novel·la és que al principi estàs molt perdut i jo tenia la sensació que no m'anava a trobar. Per al protagonista que ens narra la història les persones que es troben al seu costat són coneguts i pot parlar d'ells i de les seves relacions com si fossin domini públic, però el lector en un principi entre els noms i els embolics que tenen uns i altres pot desesperar-se. En qualsevol cas, tranquils, no calen gaires pàgines per saber qui és qui i quan això ja està clar no hi ha problema per seguir la història.
Així que un cop entres en l'embolic de personatges (que no són tants, però jo em perdia entre les relacions), la veu narrativa d'Alexei és molt fàcil de seguir així que no es fa pesat.
I a part d'això, només tinc un altre petit problema amb el llibre. Per què no em posen el significat de les frases que diuen en francès? De debò, em fa molta ràbia que en els llibres "bilingües", per dir-ho d'alguna manera, el traductor doni per fet que tots sabem tots els idiomes del món i que no es digni ni a posar una nota al peu explicant que han dit. I sí, no ve molt al cas, però volia queixar-me i ho he fet.
Una cosa que m'ha cridat l'atenció del narrador és com no ens podem fiar del tot d'ell, és el seu punt de vista, però el lector també ha de fixar-se en altres coses per saber que està passant.

La història tracta dels embolics i les hipocresies d'un grup de persones i com es relacionen de forma peculiar, la majoria té algun interès en les relacions amb els altres i està desesperat per tenir més diners. I el cas és que no passa gran cosa, però alhora resulta interessant com van evolucionant les relacions entre els personatges.
Un dels successos que més em van cridar l'atenció és tot el que fa referència a l'àvia, com busquen la seva herència com a veritables voltors i que acaba passant, realment dóna un to d'humor negre en el que majoritàriament sembla un drama.
També vull destacar el final perquè m'ha semblat molt bo. D'acord que era d'esperar, però m'ha encantat com l'ha desenvolupat l'autor, amb aquesta esperança final de canvi però amb una frase final que vol dir tantes coses, sóc fan d'aquesta frase (exagerar? Jo mai).

L'ambientació és una de les coses que més m'ha cridat l'atenció i hauries de saber ja que quan em refereixo a ella ho faig en sentit ampli i en aquesta ocasió em fixo en els sentiments que desprèn, i les sensacions que dóna el conjunt.
M'agrada la decadència que transmet la novel·la, i com de romàntica arriba a ser la ruleta (una altra vegada, sentit ampli de la paraula romanticisme, de vegades em pregunto si no posar una entrada explicant que crec jo que és "romàntic"). M'encanta com l'esperança que les coses vagin bé en la figura dels diners deixa pas a l'obsessió pel joc i es confonen.

Els personatges també em semblen interessants. El protagonista m'agrada per no acabar d'encaixar del tot dins de la gent amb què conviu, per ser de classe inferior, per la seva manera d'estimar tan estranya, per com va reduint-se a simplement una obsessió. Però també m'agraden les relacions estranyes que té amb les dues dones de la novel·la, la Paulina, per estimar-la però gairebé només en la seva idealització, no com a ésser humà real (que bé m'expresso, si us plau...), i la Blanché (o alguna cosa semblant), per aquesta relació interessada i com ell s'abandona al plaer.
Els altres personatges no destaquen per ells mateixos sinó com la imatge que té d'ells l'Alexei i les relacions que veu o intueix entre el grup.

Resumint, és una història que m'ha sorprès gratament i que sobretot destaca per l'ambientació, la decadència del protagonista i que en general es deixa llegir bastant bé. La meva única pega és que pots perdre't en el principi però es soluciona ràpid.
Després de llegir el llibre m'he quedat amb ganes de més Dostoievski, crec que tinc ganes de llegir Crim i Càstig, encara que la seva extensió faci una mica de por.

El millor: Alexei, l'ambientació...
El pitjor: que triga una mica en què el lector entri en tot el que passa.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario