domingo, 14 de diciembre de 2014

Èdip rei, Sòfocles (llibre)

Hola! Nou llibre al bloc. En aquest cas una obra de teatre.
Títol: Èdip rei
Títol original: Oι̉δίπoυς τύραννoς, Oidipous Tyrannos
Autor/a: Sòfocles
Altres obres de l'autor/a: Antígona, Áyax
Pàgines: 102
Format original: obra de teatre.

T'agradarà si: vols endinsar-te al món de la tragèdia grega, tens curiositat per llegir alguna cosa molt antiga, tens set de destrucció i mort.... (ignoreu això últim).
Ni ho intentis si: vols alguna cosa feliç, que acabi bé, tens fòbia a les coses antigues (per algun motiu estrany?)





Sinopsi
Èdip, sent rei de Tebes, es trobarà amb una malaltia que assolarà seu regne. Pensant que potser sigui per culpa d'alguna maledicció o ofensa als déus començarà a investigar quin pot ser el motiu de la mateixa ...

Opinió
Aquesta és una obra que m'ha tocat llegir, i la veritat és que ja coneixia la història (i la tenia avorrida també, però això a part) i tampoc em feia especial il·lusió endinsar-me a les tragèdies gregues clàssiques. Tot i això sabia que algun dia ho faria i que al cap i a la fi el teatre no és massa pesat i es pot llegir perfectament en poques hores. El cas és que està clar que en una tragèdia clàssica no riuràs i tot és completament solemne i dramàtic així que tenint en compte aquest detall obvi puc dir que ha estat una lectura sense massa impacte per a mi i que com és d'esperar no serveix per entretenir. A més és l'exageració en el drama per excel·lència, però si que és veritat que per això mateix i per la seva antiguitat m'atreien en certa manera així que contenta d'haver pogut llegir alguna tragèdia i no descarto que en un futur llegeixi altres.

La història és curiosa per tota la influència que segueix tenint i per com els temes que tracten segueixen fascinant i "horroritzar-nos" a parts iguals. Deixant de banda tot el tema dels auspicis, el tema de l'incest i com després s'ha usat el tema per fabricar tota una teoria psicoanalítica és curiós. Però a mi el que em crida l'atenció és com en aquell moment ja l'incest es veia com un horror i l'evolució del tema a través del temps, la naturalitat o no d'aquest és almenys digna de menció. També és molt curiós tot el tema de la predicció (que abans ignorava) en el sentit que fa preguntar-nos, si no haguessin obrat de tal manera, o si no haguessin preguntat, ¿seria el mateix destí el que patiria Èdip? Almenys pot fer-te reflexionar sobre si és la predicció o és l'obsessió amb aquesta el que la fa realitat.
El final és el que podíem esperar d'una tragèdia (evidentment no és un feliços per sempre, per si encara ho dubtaves). La veritat és que no puc dir que no m'hagi semblat exagerat i una mica ràpid aquest desenllaç que des del principi intuïm o sabem, però no tinc problemes perquè tothom de tant en tant vol matar a tots i que pateixin així què... No, en teoria en l'antiguitat tenia un efecte més de purificació i de tranquil·litat després de veure això (catarsi, sí, aquesta és una d'aquelles paraules que només pots utilitzar per fer-te el culte), així que més aviat era una mena de "no em puc queixar, sempre hi ha gent que està en una situació pitjor..."

De l'estil em segueix cridant l'atenció l'existència del cor que dialoga de tant en tant com un personatge més de l'obra. És una característica bastant curiosa del teatre grec, simplement això, em fa qüestionar perquè posar i què representava exactament o com era la seva funció, però segur que milers de persones tenen teories molt encertades així que no divagaré amb els meus pensaments en el tema.
A part d'això, com a obra de teatre que és es llegeix bastant ràpid, encara que no per això no deixo de dir que alguns discursos són una mica densos i si no estàs atent (o t'estàs dormint) pots perdre't una mica de què nassos parlen. Encara que normalment se segueix bé.

Dels personatges no sé molt bé que dir. Crec que per la seva condició social i pels seus drames estan fets perquè des de la distància puguis compadir-les i alhora alegrar-te de no viure la seva vida. Però més enllà d'això només puc dir que són majoritàriament nobles (no en el sentit de posició social) i que per això se'ns fan una mica plans per al que podem estar acostumats. No obstant això crec que podem almenys conèixer una mica del seu dolor i sofriment a través dels seus diàlegs apassionats (i exagerats...).

Resumint, qui sóc jo per opinar sobre alguna cosa que es va escriure fa tants anys? Ningú. L'únic que puc dir és que m'ha agradat llegir-lo com a curiositat i perquè sempre està bé llegir de tot. Tot i això tampoc us puc dir que m'hagi impactat d'alguna manera especial, potser seria molt interessant veure-ho representat, això és tot.

El millor: es llegeix ràpid, és curiós de llegir.
El pitjor: ja conèixer la història, que pugui semblar exagerat...


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario