miércoles, 31 de diciembre de 2014

Africanus, el hijo del cónsul, Santiago Posteguillo (llibre)

Hola! Nou llibre al bloc.
Títol: Africanus, el hijo del cónsul
Autor/a: Santiago Posteguillo
Altres llibres de l'autor/a: trilogia de Trajà (el tercer encara no està publicat) La noche en que Frankestein leyó el Quijote.
Pàgines: 1297 (edició de butxaca Librinos)
Continuacions: Las legiones malditas, La traición de Roma
Format original: llibre
Enllaços d'interès: http://www.santiagoposteguillo.es/

T'agradarà si: tens interès en l'antiga Roma i en concret en Africanus i el conflicte entre romans i cartaginesos, en general t'agrada la novel·la històrica, et ve de gust una novel·la una mica llarga però amena.
Ni ho intentis si: no suportes la novel·la històrica o no t'atrau gens el període romà, vols llegir alguna cosa curta o no et ve de gust començar una saga.

Sinopsi
A finales del siglo III a. C., Roma se encontraba al borde de la destrucción total, a punto de ser aniquilada por los ejércitos cartagineses al mando de uno de los mejores estrategas militares de todos los tiempos: Aníbal. Pocos años antes del estallido del más cruento conflicto bélico que se hubiera vivido en Roma, nació un niño que estaba destinado a cambiar el curso de la historia: Publio Cornelio Escipión. (contraportada de la meva edició).

Opinió
Aquest és un llibre que tenia per casa des de fa temps i que com un membre de la meva família l'havia llegit i li havia agradat bastant sabia que algun dia començaria amb la trilogia. El cas és que no sóc molt fan de la novel·la històrica, però no m'importa provar alguna cosa del gènere de tant en tant. A més encara que em tirava enrere que fos més d'un llibre si que és veritat que l'edició tan característica que tenia em cridava molt l'atenció (aquí).
Així que per fi l'he acabat (se m'han anat ajuntant moltes coses i no l'he pogut llegir tan ràpid com m'hagués agradat), i ha estat una lectura amena perfecta per aprendre coses de l'època romana, però si que és cert que hi ha alguns punts que no m'han acabat de convèncer.

La història es basa sobretot en el personatge d'Africanus (òbviament pel nom del llibre crec que us ho podíeu imaginar...), i més o menys ens explica com va creixent al llarg del temps i a través de certes circumstàncies. El cas és que amb aquesta premissa gairebé podíem esperar una novel·la de creixement, però sens dubte no és això el que ens trobem. Per a mi aquesta novel·la és pura acció: conspiracions polítiques, batalles... I no està malament, de veritat que l'autor ho fa prou bé, però no és el tipus de novel·la que més m'agrada així que quan venia una escena de batalla llarga (que n'hi ha), m'avorria una mica com s'anava centrant en diferents punts de la mateixa i semblava no acabar mai.
Una de les coses més positives d'aquest llibre és com l'autor sap incorporar un munt d'Història romana sense que gairebé te n'adonis. A tots els que busqueu una història amena i tingueu predilecció per l'època romana o la història general aquest llibre és molt probable que us agradi. De veritat que cal reconèixer el treball exhaustiu que ha d'haver fet informant-se d'un munt de dades. En el llibre hi ha fins i tot una bibliografia amb totes les obres consultades, mapes sobre les batalles i un munt d'informació extra per completar la lectura i aprendre més sobre el tema.
Una cosa molt curiosa que m'ha passat amb el que explica aquest llibre és que m'importava més el que passava a un secundari que al protagonista. Bé, de fet potser no sigui tan excepcional ja que no sé perquè, però sempre acabo fixant-me en qui té menys protagonisme. En aquest cas una de les subtrames que m'ha agradat molt ha estat la del Plaute, tot el que passa, les seves desgràcies, el seu èxit, jo era feliç quan hi havia un capítol que tractés d'aquest personatge i m'ha deixat amb ganes de llegir alguna de les seves obres de teatre.
El final com podeu esperar d'una primera part us deixarà amb ganes de més i tot queda completament obert. En el meu cas crec que seguiré amb les següents parts, però no estic del tot segura quan ho faré si al final ho acabo fent.

L'estil de l'autor en la majoria de casos és directe i simple. El pitjor del cas és que quan l'autor intenta posar-se una mica més filosòfic fracassa en aconseguir un bon efecte, així que em quedo amb la capacitat d'explicar part de la història romana de forma entretinguda i oblido els intents de filosofia (que n'hi ha pocs, per sort).
Un altre punt una mica negatiu és l'abús del “spoiler indirecte”... És a dir, aquestes frases típiques tan molestes tipus "no sabia el que l'esperava", "el destí encara els tenia preparats molts perills". Potser sigui jo l'única que li molesten, però és una d'aquelles coses que si veig en un llibre diverses vegades li treu punts de seguida.
En canvi, és un punt a favor que vagi canviant el personatge en què se centra gairebé cada capítol. Com deia abans a mi els capítols del Plaute m'encantaven, però també agraeixo que se centri en el que fan altres personatges i no només el Publi. És un plus d'amenitat fent que no costi gaire anar passant pàgines.

Els personatges en la seva majoria no estan tan desenvolupats com m'hagués agradat. El cas és que el que hauria de ser més protagonista, el Publi, per a mi no té gairebé personalitat. D'acord, és un personatge històric, així que dotar-lo de certes característiques en el caràcter de vegades és aventurar massa, però crec que li faltava molt perquè realment em preocupés pel que passava. En moltes ocasions donava la sensació que en comptes de demostrar que era d'una manera l'autor ens conduïa a pensar com ell volia que ho veiéssim. A més que per al meu gust era massa "heroi".
No obstant això la seva relació amb el Lelio ha estat una mica més creïble, i encara que no m'ha encantat si que és veritat que fins a cert punt està bé. No ha estat així la relació amorosa que sorgeix del no-res i ens obliguen a que ens la creiem. Que ja sé que no és un llibre romàntic, però si que és veritat que sembla posada gairebé perquè si i com a excusa per mostrar un costat del protagonista que no coneixíem.
Una relació que em recordava a la del Publi i el Lelio era la del pare i l'oncle del protagonista. Aquesta amista era molt semblant i és una cosa que em crida l'atenció, res més.
També m'agradaria haver conegut una mica més de l'Aníbal ja que la seva obsessió per destrossar l'imperi romà és bastant curiosa i atraient. A més dóna la sensació que l'autor se centra més en el costat romà i per això destaquen pocs cartaginesos a part d'aquest.
Uns altres que necessito comentar són el Fabio Màxim, per les seves arts manipuladores, i el seu deixeble Catón. M'agraden aquest tipus de personatges, per la seva intel·ligència i la seva maldat així que també m'agradava llegir els seus capítols. (Encara que com dic més desenvolupament no hagués estat de més).
I finalment l'estrella encara que no aparegués gaire si el comparem amb el Publi: Plaute. Que si, que en el fons és bastant secundari, però que sigui escriptor, un pobre home i que passi per tantes dificultats el fan ser un personatge que m'encantava i sobre el qual no m'hagués importat llegir més.

Resumint, és una novel·la que agradarà a tot aquell qui l'interessi la Roma antiga, i que vulgui alguna cosa amb molta acció. No obstant això, l'estil és una mica simple per al meu gust i només destaca per ser dinàmic, i els personatges no tenen gairebé desenvolupament ni personalitat. En qualsevol cas, com a novel·la d'acció i alhora per aprendre història no està gens malament, però si busques una altra cosa potser no t'agradi del tot.

El millor: que t'explica la història de forma divertida, que normalment sigui amè, els trossos de Plaute.
El pitjor: els personatges en general no són memorables i tenen poca personalitat, alguns detalls d'estil.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario