sábado, 1 de noviembre de 2014

Càndid, o l'optimisme, Voltaire.

Un altre clàssic al blog!
Títol: Càndid, o l'optimisme
Títol original: Candide, ou l'Optimisme
Autor/a: Voltaire
Altres llibres de l'autor/a: Zaire, Diccionari filosòfic
Pàgines: 252
Format original: llibre
Adaptacions: obra de teatre, pel·lícula...

T'agradarà si: t'interessa una sàtira, no t'importa haver de situar-te en una època més antiga a la teva per entendre un llibre.
Ni ho intentis si: no t'agrada llegir res que costi d'entendre per algunes referències temporals, no t'interessa llegir una sàtira sobre l'optimisme entre altres coses.



Sinopsi
Càndid és un home molt influït pel seu tutor Pangloss, per tant segueix fidelment el precepte d'aquest que es basa en el fet que tot succeeix per a bé i que aquest és el millor dels mons possibles. Quan el facin fora per besar a qui no devia, Càndid començarà a recórrer món i els seus ideals xocaran amb la realitat.

Opinió
En aquest cas coneixia el títol del llibre, però no tenia ni idea que em trobaria, però com em tocava llegir-lo per a una assignatura no em quedava una altra. L'única que abans de llegir-lo l'únic que em cridava l'atenció era el títol perquè els noms de les obres antigues amb "o" en ells sempre em semblen molt curiosos. No tenia ni idea ni quin gènere em trobaria, així que al principi anava molt perduda a més de començar en un moment amb força son. No obstant això, a mesura que avançava, encara que hi havia coses que no entenia, les parts que comprenia eren genials, de veritat que ha estat una lectura molt sorprenent.

La història és ridícula (en el bon sentit) des del primer moment. En part em semblava un quixot "modern", del temps de Voltaire, perquè el pobre Càndid viatjarà pel món vivint aventures ridícules i sobre les quals estic convençuda que tenen moltes referències que no podem acabar d'entendre perquè són massa llunyanes a la nostra època. No obstant això la idea bàsica de com de ridícul resulta l'optimisme absolut crec que és simplement genial.
És increïble el contrast entre les idees, la innocència i estupidesa del personatge i la realitat que s'interposa en els seus propòsits. No hi ha un moment de descans per al pobre Càndid i els seus ideals que van caient a trossos.
Però el millor en referència a la història és com les accions són totalment inversemblants, a un no el cremen perquè plou, el pengen i com no en sabien el deixen mig mort, un cirurgià compra el suposat cadàver i quan ja l'havia començat obrir es dóna compte que està viu perquè crida, i el que és pitjor, pensa que està posseït pel diable. I sí, moltes coses van pel mateix camí, que si maten un i després resulta que no estava mort... De debò que té trossos brutalment còmics.
També em va semblar curiós com tracta el tema de la colonització, critica la idea que Europa sigui el centre del món i que es visqui tan bé com es pensa.
Una de les millors parts del llibre és el final. M'encanta aquesta manera de parodiar el final feliç on tothom va a viure junts i se suposa que ja tot anirà bé quan només troben una solució per viure en pau. No diré què és, perquè ja us he posat coses que podrien ser spoiler, però us puc assegurar que encara que no sigui una gran innovació el conjunt de tot el que passa en les últimes pàgines és un desgavell impressionant.

És un llibre molt ràpid fàcil de llegir. El cas és que els capítols són molt curts, no paren de passar coses, l'autor no s'atura en res i tot va a la velocitat de la llum. L'únic problema de lectura que pot tenir, com ja deia al principi, és que estic convençuda que algunes coses no les he acabades d'entendre per falta de coneixement del que passava en l'època, formes de pensament i aquestes dificultats extres que comporten textos que no siguin del nostre temps.

Els personatges són molt curiosos. Des del protagonista per l'ingenu que arriba a ser en algunes ocasions, per com contrasta amb els seus companys de viatge, tant Cacambo, que compleix el papes típic de criat intel·ligent com Martín per contrastar amb el seu pessimisme realista. He de dir que m'encantava aquest últim, és el que m'ha semblat més interessant per com semblava l'únic normal enmig de molts bojos.
També és digne d'esment el Pangloss, pel paper que té com a mentor i principal optimista de l'obra, però també el germà de Cunegunda i la vella.

Resumint, en un principi no em convencia i no sabia a què atenir-me, però a mesura que anava llegint m'anava posant més dins de l'humor de les situacions arribant a ser una lectura de la qual he gaudit força.

El millor: humor, final, ràpid de llegir.
El pitjor: que algunes coses no les hagi acabat d'entendre.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario