sábado, 25 de octubre de 2014

Ligando a los cuarenta, Jane Porter (llibre)

Hola! Nou llibre al blog, en aquesta ocasió
Títol: Ligando a los cuarenta (crec que no existeix en català)
Títol original: Flirting with forty
Autor/a: Jane Porter
Altres llibres de l'autor/a: Mrs. Perfect, Odd Mom Out
Pàgines: 308 (segons Amazon, en pdf 148)
Format original: llibre
Adaptacions: pel·lícula
Enllaços d'interès:

T'agradarà si: busques una comèdia romàntica típica, que no innovi en res, no t'importen les protagonistes que els agrada lamentar-se de les seves desgràcies i compadir-se'n
Ni ho intentis si: busques alguna cosa diferent, original, et ve de gust alguna cosa per pensar, densa...


Sinopsi
La Jackie és una dona divorciada amb dos fills que es sent sola i amb ganes de que alguna cosa canviï en la seva vida. Quan una amiga li digui si vol anar amb ella a Hawaii acabarà acceptant i allà trobarà a un home deu anys més jove i molt atractiu. S'atrevirà la Jackie a lligar o es quedarà estancada en la seva rutina?
Opinió
Fa uns dies us vaig dir, en la versió en castellà del blog, que participava en una iniciativa de booktours, on pots apuntar-te a llegir un llibre a canvi de què facis una ressenya en un termini de 30 dies. Aquest llibre forma part d'un d'aquests tours de bookaroundthemagicworld. En aquest cas cal dir que vaig decidir entrar en aquest tour perquè semblava que almenys havia de ser una lectura amena. El cas és que desgraciadament el llibre no m'ha servit ni per a entretenir-me i m'ha semblat bastant dolent en línies generals.

L'estil del llibre és pesat. Però suposo que més que l'estil en si, la culpa és de la veu narrativa, una primera persona que es basa en els pensaments d'un personatge que resulta desesperant. Per això en moltes ocasions resulta repetitiu i dóna la sensació de no avançar ni arribar a cap lloc. És bastant curt el llibre, no és difícil de llegir, però com que no m'interessava se'm feia una mica pesat.
Un punt que no m'ha agradat de la forma de narrar de l'autora és com sempre insistia que les dones són d'aquesta manera, emocionals, i els homes no. D'acord, però em cansen molt les generalitzacions i que es basi en aquestes idees tan generals. Suposo que en part l'autora vol que ens posem a la pell de la protagonista, però us puc assegurar que com a dona i persona vull allunyar-me al màxim de ser algú com la Jackie.
A més hi ha un petit detall típic de novel·la romàntica: descripció idealitzada de l'home. De debò, músculs, músculs, oh, quina bellesa... No m'interessa que em repeteixis que és bell, no pots trobar ni un detall de la seva personalitat que destaqui més que el físic, de debò?

La història és molt simple, una dona divorciada, deprimida i inestable que està cansada de la vida que porta. No obstant això no s'atreveix a canviar res perquè vol comportar-se com esperen que ho faci. Llavors, oh sorpresa, s'enamora d'un noi jove i hem de suportar com nega mil vegades que sigui factible una relació així per després tornar a dir mil vegades que tot i així se sent bé, perfecta i meravellosa.
En la meva edició de 148 pàgines, us puc assegura que unes cent es basen en el debat de la protagonista de si això seu a Hawaii pot funcionar o si ha de comportar-se com una dona madura i quedar-se a casa. No passa absolutament res, es va a Hawaii se sent malament i bé alhora, torna a Seattle i el mateix. Suposo que no m'hagués molestat si la protagonista fos diferent.
Però el pitjor de tot és que el fet determinant que se suposa que tot farà que canviï és una mica exagerat. La part que ella es preocupi em sembla bé, fins i tot que se senti culpable, que no li digui res al noi, fins i tot després que es doni compte de certa cosa em sembla molt estúpida. Tot i això cal dir que ho podríem deixar passar per la inestabilitat mental de la protagonista en aquest moment, però hi ha un detall que fins i tot m'ha semblat pitjor.
El final és molt precipitat. D'acord, tampoc és que m'hagi quedat amb ganes de més, però crec que mereixia una mica més de desenvolupament. Sobretot perquè l'epíleg és concís i aquesta relació que decideixen mantenir deixa moltes incògnites i amb la sensació de que continuarà sent tot plegat una mica inestable.

Per buscar-li un punt positiu he de dir que tot aquestes reflexions sobre el surf i la vida no estan del tot malament. A mi em semblen estereotipades, però almenys donen un toc una pel personal a la novel·la. Fins i tot podria dir que no està malament la descripció de Hawaii i que l'autora s'inspirés anant allà almenys ens fa pensar que el que ens explica té alguna base.

Els personatges com dic són el pitjor del llibre. O hauria de dir el personatge principal, que com sol passar en aquests llibres és el que més destaca, és el pitjor. No podia suportar aquesta manera de lamentar-se de si mateixa en tot moment, de ploriquejar, deprimir-se, de dependre enterament dels altres, de voler fer-se la rebel i moderna per després tornar a plorar i queixar-se del dura que és la vida... Sí, com podeu entendre la meva principal queixa és la insuportable personalitat de Jacquie, és per a disparar-li un tret, de debò...
Els altres que apareixen no acaben de destacar. Ens trobem amb un personatge masculí estereotipat que només destaca per la seva bellesa i per ser perfecte segons la protagonista, ja que el lector no sap gairebé res d'ell així que no pot jutjar. Després ha les amigues que tenen l'únic paper de suportar la protagonista i renyar-lo, totes prescindibles. També l'ex-marit no té massa importància, i els fills només són un genèric per demostrar que la protagonista vol molt als seus fills sense més.

Resumint, és una novel·la que se m'ha fet pesada (encara que es triga poc a llegir), amb una protagonista que exaspera a qualsevol i que compleix amb tots els tòpics de la novel·la romàntica sense destacar en res. Suposo que per a mi en aquest tipus de novel·la m'agrada trobar més comèdia si el drama és tan estúpid, de veritat que necessito un llibre romàntic que almenys sigui entretingut perquè últimament no tinc sort amb el gènere.

El millor: potser que l'autora anés a Hawaii i que el descrigui amb una mica de coneixement...
El pitjor: tot, o gairebé tot (exagero, exagero).


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario