jueves, 23 de octubre de 2014

La rosa porpra del Caire, Woody Allen (pel·lícula)

Nova pel·lícula al blog!
Títol: La rosa porpra del Caire
Títol original: The purple rose of Cairo
Director/a: Woody Allen
Repartiment: Mia Farrow, Jeff Daniels, Danny Aiello, Dianne Wiest, Van Johnson, Irving Metzman, Stephanie Farrow, Zoe Caldwell, John Wood, Milo O'Shea, Edward Herrmann
Música: Dick Hyman
Altres pel·lícules del director/a: Midnight in Paris
Durada: 85 min
Any: 1985
Format original: pel·lícula

T'agradarà si: busques una comèdia amb una mica de drama, t'agrada el director si has vist alguna cosa d'ell, t'agrada el cinema dins del cinema.
Ni ho intentis si: no vols res amb un to lleuger, busques molta acció o una història molt original amb girs argumentals impensables

Sinopsi
La Cecilia intenta guanyar diners com pot treballant en un bar mentre el seu marit la maltracta i s'emborratxa. En aquesta vida miserable seu únic consol és el cinema i més ho serà quan surti un personatge d'una pel·lícula i li declari el seu amor.

Opinió
La quarta pel·lícula del repte famós ja en el blog. En aquest cas he de dir que és la segona que veig del mateix director i que si en la primera que vaig veure, Midnight in Paris, em va convèncer en aquesta també ho ha fet i potser amb una mica més de força encara tot i que no sabria dir-ho amb certesa. Si us ve de gust veure una pel·lícula amb comèdia, romanç i un rastre de drama que envolta tota la situació de veritat que us la recomano perquè per a mi val bastant la pena. A més de ser bastant curta pel que duren les pel·lícules normalment.

Des d'un principi la història ja et mostra un ambient completament decadent: una dona amb un marit que la maltracta i que la seva única diversió és anar al cinema. Per això va aconseguir endinsar-me dins d'aquesta ambientació des del principi, gairebé semblant que anava a veure un drama. Encara que clar, sabent el que anava a succeir per la sinopsi, surt de seguida la part més amable i còmica: com el personatge decideix sortir de la pel·lícula i es confessa la protagonista que l'estima només per veure-la com a espectadora en el cinema.
A partir d'aquí les situacions còmiques no triguen a succeir, no és per morir-se de riure, però si que és molt divertit veure com els personatges discuteixen entre ells dins de la pel·lícula sense saber que fer perquè s'ha escapat un personatge, com la gent va al cinema només per parlar amb els personatges de la pel·lícula. I per si no fos poc, a tot aquest humor cal afegir-li un joc de realitats exquisit. Que si el personatge que surt de la pel·lícula, l'actor que li exigeix que torni a la pantalla, el personatge que creu que déu són els seus directors, el contrast entre les accions en la pel·lícula i la realitat (els bitllets de mentida, el cotxe que no tira perquè no té claus)... He de dir que amb això ja em va acabar per conquistar gairebé del tot, i el final va ser el que va acabar per enamorar-me del film.
Per a mi l'última impressió que et deixa qualsevol cosa és gairebé el més importants, i en aquesta ocasió m'ha deixat del tot contenta. Sense desvetllar res puc dir que és un final agredolç i que li dóna més valor a tot el que passa, o almenys a mi em va semblar el més sensat per part del director perquè en aquesta ambientació de la qual us parlava al principi hagués quedat molt forçat un final d'un altre tipus.

Com deia la pel·lícula no és gens llarga així que no es fa pesada i alhora inclou un munt de coses. No puc més que semblar una obsessionada amb la cinta però de veritat no tinc cap punt que m'hagi semblat forçat o que no m'hagi agradat. Una cosa molt curiosa de tot el joc del cinema dins de cinema és que fins i tot apareix l'escena d'una pel·lícula bastant famosa Barret de Copa (que també està en la llista de les 1001, per cert).
La música segur que us sona, i com també apareix en aquesta que us ressenyo us la deixo. En aquesta pel·lícula donava un efecte de gairebé malenconia, perquè encara que sigui animada té un toc que va més enllà d'això, sobretot si la unim a l'expressió de l'actriu principal, que encara que abusi d'aquesta cara li perdono perquè em convenç (a mi em transmetia molt).

Per a mi dels personatges en destaquen tres. Podeu imaginar els que heu vist la pel·lícula que parlo de la protagonista, el real i el personatge (sí, a una se li obliden els noms). M'agrada força la relació que s'estableix entre els tres. En el cas de la Cecilia he de dir que és aquest tipus de personatge que normalment odiaria i no obstant això en aquesta pel·lícula només la veia com molt real i no m'ha molestat massa. El personatge que surt de la pel·lícula és el millor, somiador, irreal, perfecte, si és que està clar, cal anar dins de la ficció per buscar-se una bona parella (em podeu ignorar). El personatge de l'actor té els seus bons moments i en el final té una expressió que et fa dubtar si realment ha passat tot per la seva decisió, es penedeix...

Resumint, he gaudit molt d'aquesta pel·lícula, així que si per la sinopsi us atrau jo us la recomanaria. També aquells que us vingui de gust una barreja de gèneres que contingui escenes còmiques, drama, romanç i us agradi veure cinema dins de cinema.

El millor: el cinema dins del cinema, la combinació de drama i comèdia.
El pitjor: no ha estat el meu cas, però crec que el final pot no ser del gust de tothom.


Fins aquí el meu avorriment

No hay comentarios:

Publicar un comentario