viernes, 3 de octubre de 2014

Glasslip, P.A. Works (anime)

Hola! Nou anime al blog.
Títol: Glasslip
Extensió: 13
Format original: anime
Adaptacions: light novel, manga
Estudi de l'animi: P.A Works

T'agradarà si: t'agrada el drama, els animes que es basen en els personatges i les relacions que s'estableixen entre ells, t'agrada que segueixin més d'una parella i que tinguin un toc de fantasia.
Ni ho intentis si: vols una anime gens sentimental, alguna cosa amb molta acció...

Sinopsi
Glasslip segueix un grup de cinc amics (dos nois i tres noies) que ha decidit que no hagin relacions romàntiques en el grup. Aquesta decisió es veurà afectada quan un noi nou que diu sentir el futur i que això l'ha portat a la Touko (una de les noies), arribi al poble i els sentiments dels integrants comencin a revelar-se.

Opinió
Per què nassos vaig començar aquest anime? No, no us ho explicaré, sinó és la pregunta que em faig després de veure el resultat que m'ha proporcionat la seva visió. D'acord, no estic sent justa i de fet crec que el motiu el conec, vaig decidir veure'l quan estava amb un altre anime del mateix estudi Nagi no Asukara i com aquest al principi em va enganxar de mala manera volia més. Una llàstima que no m'esperés en acabar en decidir que el veuria, perquè si aquest anterior em va decebre això ha estat gairebé una tortura (vinga, anem a exagerar, que és bonic i barat).

La història en aquest anime ningú l'entén però són capaços de dir que els agrada perquè almenys els ha entretingut. En el meu cas crec que no hi ha res entendre i que el problema està en falta de consistència, i fins i tot m'atreviria a dir que sembla que hagin anat fent l'argument sobre la marxa i malauradament no els ha quadrat.
Anem a veure, se suposa que al principi tot va al voltant de l'estrany poder que "comparteixen" la Touko i el Kakeru, al principi són fragments del futur, després són realitats alternatives i en algun moment fins i tot podríem dir que són representacions de sentiments. Doncs bé, qui vulgui respostes a aquest misteri es pot oblidar d'obtenir-les, hem d'entendre que aquest poder és una espècie de fil conductor anecdòtic que realment no serveix per res però quedava bé. Una cosa així com "anem a començar la sèrie amb alguna cosa que capti l'atenció i ja si se'ns ocorre alguna cosa perquè tingui sentit millor que millor, sinó això dóna un toc diferent encara que no expliquem res". Tot i que és clar sempre em podeu dir que no ho expliquen perquè és com el futur incert, no hi ha res predestinat així que viu la teva vida com vulguis.
Bé, traient el que se suposa que és la premissa de l'argument tenim la part realista de l'assumpte que són un munt de relacions humanes on tothom vol algú que no li correspon. Sí, als que van veure Nagi no Asukara tenen referència, i si recordeu com acaba l'anime no us feu esperances, que en aquest tampoc es resol absolutament res.
Us diré la veritat, normalment m'agraden les xarxes complicades d'amors no correspostos, però en aquesta sèrie estan tan mal portats que fins i tot avorrien. De fet tot l'anime sencer es podria resumir en un molt fals dramatisme perquè no passa absolutament res d'interès.

Per tot això el ritme de l'anime és pesat, lent, avorrit... Al principi pensava que només seria cosa dels primers capítols, però crec que encara no sé com he aguantat fins a l'últim capítol. No seré tan exagerada, hi ha coses pitjors suposo, però malauradament les coses dolentes no acaben aquí.
Com podeu intuir de la meva opinió tan positiva fins al moment (cal que expliqui quin recurs és aquest?) Han volgut incloure moltes coses, cap l'han explicada bé i perquè quedés més bonic han intentat donar la impressió que l'anime no està mal fet, sinó que només ments complexes i recargolades el poden entendre, que qui sap potser sigui així, però en el meu cas faltaven explicacions per tot arreu i les solucionaven amb escenes i símbols que de tant en tant resultaven bonics.
Una altra cosa també usada múltiples vegades per l'anime ho és Chopin, què hi ha més dramàtic que un bon nocturn de Chopin? Probablement uns quants violins que li donen un toc encara més potent a l'assumpte, però fora estupideses crec que per molt que agradi el compositor la qualitat pèssima de l'argument de l'anime no compensa. No, sento decebre però per posar a Chopin si no hi ha drama veritable no ens posarem a plorar.
Curiós és també que facin referències a la literatura japonesa i em sona que ja havia llegit en algun lloc el joc de paraules entre l'anglès i el japonès, aquest que diu un professor en un llibre als estudiants.
Aquests dos últims aspectes semblen voler donar un toc culte i refinat a l'anime que encara que hagi sonat sarcàstic si que és cert que els valoro positivament. Tot i això no compensa fer referències boniques un argument mal portat amb escenes que suposo que volien dir molt i no arriben a res.

L'animació és un punt agradable i que recorda com enganyen les aparences. No, però l'estètica de P.A Works m'agrada.
A part de Chopin, la banda sonora en general crec que està formada per peces clàssiques o almenys agradables totes a per l'orella. De l'original per l'anime en aquest aspecte us deixo l'opening que està bastant bé.

Els personatges són un punt important en l'anime, i potser en part es desenvolupen bé, però lamentant-ho cal dir que volen fer un anime molt psicològic i es queden amb l'intent. La Touko és la noia normal, una mica ximple però que tothom aprecia i que té com a hobby preocupar-se per tot. D'acord, potser veure visions sigui motiu de preocupació, però crec que els seus moments de preocupar-se són la majoria molt exagerats, el que serà, serà, Carpe Diem i punt. Però en aquest aspecte pitjor és el Kakeru, amb la seva cara seriosa. Al principi sembla ser el personatge fred que no li importa res per després acabar sent el més pesat amb els seus remordiments, "sense voler he ferit a Touko", doncs una solució pràctica seria intentar arreglar i no el que decideix fer al final. I ja començant per aquests dos tenim una relació no confirmada on un espectador veu clarament amor però no hi ha gairebé res en aquest aspecte. Cert, si voleu romanç aquest no és el vostre anime.
Després hi ha la parella de la Yanagi i el Yukinari. D'acord, tampoc són parella, però els agrupo i punt. El cas és que el noi com a personatge sembla anar perdent protagonisme a marxes forçades, com passa amb la majoria de secundaris, el que en principi era un anime força "coral" per així dir-ho, acaba centrant-se únicament en els dos dels que us parlava abans. Tanmateix, en el cas de Yukinari és més bèstia perquè des de certa confessió que semblava portar l'anime a un terreny més romàntic desapareix gairebé sense paper i només és important en relació a la Yanagi. La noia té una mica més de rellevància amb la seva actitud de anem a córrer que és divertit. No, però si que intenta assabentar-se de que va la cosa i es queda més o menys com l'espectador: sense saber realment que nassos ha passat o si s'ha perdut alguna cosa. Crec que la relació entre aquests dos es podria haver donat més importància i desenvolupament (com tot en l'anime, quina casualitat).
El Hiro i la Sachi són els últims que em queden per comentar i potser siguin amb els que tenia més expectatives. Són una parella mona per dir-ho així o això és el que sembla al principi després hi ha certa revelació de tendències sexuals desconcertant i des del meu punt amb tants eufemismes que no et deixa clar si és això o simplement amistat. Ho dic perquè de vegades en coses japoneses volen ser tan innocents que diuen m'agrada i és només com amic (típic shojo). Tot i això aquest cop he interpretat que era el cas de la tendència sexual però que només s'usa com a comodí per aclarir les coses entre els dos i seguir endavant. No sabem si un dels dos segueix a la friendzone o què, però en la meva ment amb el pas del temps pot ser que s'analitzin en el sentit més romàntic.

Resumint, crec que Glasslip era un projecte molt ambiciós, però en tretze capítols ha sortit una barreja de simbolismes que no acaben de quadrar, de línies argumentals que no acaben tenint tota la importàcia que haurien de tenir i van apareixent i desapareixent donant la impressió en tot moment que ni els mateixos creadors sabien cap a on acabaria anant la història. Definitivament crec que tota la premissa argumental al llarg de 13 capítols se'ls va de les mans totalment no arribant enlloc. Tot i això, considerant que potser aquesta ressenya ha estat molt llarga, sarcàstica i dura, com sempre us vull recordar que encara que hagi estat mal fet per a mi a vosaltres us pot agradar. Sinó sempre podeu escoltar Chopin pel vostre compte, que és l'únic que té de bo l'anime (d'acord, avui em sento malvada).

El millor: Chopin (ha, ha, pesada amb el tema), de tant en tant té escenes curioses
El pitjor: argument mal desenvolupat, volien una cosa profunda i no han aconseguit res excepte un producte mediocre.


Fins aquí el meu avorriment (a escoltar Chopin s'ha dit!, em podeu ignorar...)

No hay comentarios:

Publicar un comentario