miércoles, 8 de octubre de 2014

El discret encant de la burgesia, Luis Buñuel (pel·lícula)

I seguint amb el propòsit de les "1001 pel·lícules", us porto una altra ressenya.
Títol: El discret encant de la Burgesia
Títol original: Le Charme discret De La bourgeoisie
Director/a: Luis Buñuel
Repartiment: Fernando Rey, Paul Frankeur, Delphine Seyrig, Jean-Pierre Cassel, Stéphane Audran, Michel Piccoli, Bulle Ogier, Julien Bertheau, Milena Vukotic, Maria Gabriella Maione, Claude Pieplu, Muni, François Maistre, Pierre Maguelon, Maxence Mailfort
Música: no en té
Altres pel·lícules del director/a: Tristana, Simón del desert.
Durada: 100 min
Any: 1972
Format original: pel·lícula

T'agradarà si: t'agrada veure coses estranyes, sense argument, que vagin d'una banda a una altra, no t'importa o t'agrada el surrealisme o la barreja de somnis i realitat...
Ni ho intentis si: vols una pel·lícula amb una història, busques alguna cosa típica, no t'agraden les pel·lícules massa experimentals.

Sinopsi
La pel·lícula segueix una sèrie d'escenes protagonitzades pel mateix grup de burgesos relacionades amb un objectiu comú: poder sopar junts. Cosa que al principi semblaria fàcil es veurà interrompuda per milers de situacions que l'espectador haurà de determinar si són reals o només un somni. Tot això amb una crítica mordaç cap al estament que dóna títol a la cinta.

Opinió
Seguint amb el meu desafiament de les pel·lícules que cal veure abans de morir, en aquesta ocasió, i de nou aleatòriament, m'ha tocat aquesta que us porto. Sense tenir ni idea de què em trobaria vaig llegir la sinopsi i per les poques referències que tenia del director (em sonava però no sabia exactament que havia fet) esperava trobar-me amb una cosa estranya, molt estranya. I sí, en aquest sentit crec que ha superat fins i tot les meves expectatives.

Aquesta pel·lícula destaca per no tenir argument, m'explico arriba un punt que cadascuna de les escenes que passa dubtes de si són reals o no, si són un somni, se les han imaginat etc. Així que com no hi ha res que t'aclareixi que és cada cosa o que acaba sent tot, podem entendre les escenes com a entitats separades relacionades per compartir personatges i ser una mica estranyes en algun aspecte.
Per això òbviament no puc dir que la història m'hagi agradat, perquè no n'hi ha. Així més o menys podríem dir que les escenes estan, en part, al servei de la crítica de la burgesia. I en alguns moments veiem aquesta intenció molt clarament, hi ha cert diàleg entre un soldat i els eterns personatges intentant sopar que destaca per com tots decideixen seguir seguir amb l'àpat ignorant el soroll de les explosions properes i el mateix soldat es disculpa per les molèsties sonores que els pugui causar, de fet vaig riure bastant en aquesta escena.
No obstant això també dóna la sensació que el director s'ho va passar molt bé fent la pel·lícula, imagineu-vos tenir a disposició vostra el que vulgueu gravar sense haver-vos de sotmetre a cap tipus de límit a excepció que apareguin d'alguna manera uns personatges. En no seguir cap tipus de trama o de conseqüències lògiques gairebé pot posar el que vulgui a la cinta i per això hi ha escenes tan estranyes i impactants com una protagonitzada per un piano.
Una cosa molt curiosa és una escena que es repeteix al final i enmig de la pel·lícula, que com sempre desconnectada de totes les altres ens mostra els personatges caminant pel camp. Jo la interpreto com si ens volgués mostrar qui són realment al desallotjar-los del seu lloc habitual, però no em feu cas, en coses complexes un acaba veient tota mena d'interpretacions.

He de dir que si alguna cosa m'ha agradat de la pel·lícula és la seva originalitat. Suposo que també influeix que jo no hagués vist cap d'aquest tipus (en altres formats he vist coses molt rares, però en pel·lícules és la meva primera vegada). Tanmateix aquesta observació és intentant ser optimista perquè us he de dir que m'he desesperat una mica veient-la, aquesta sensació de no entendre res, d'acabar rient com una boja per la teva pròpia incomprensió, de la del món i de la sensació del "què nassos he vist?". Així que si busqueu alguna cosa tradicional i que sigui fàcil d'entendre correu a ignorar la pel·lícula que us ressenyo.

Un punt curiós és que no hi ha cap tipus de música en cap moment. No crec que tingui massa rellevància, però bé, suposo que així no despista dels diàlegs ni de l'acció en si.
Quant a la imatge en si m'ha semblat bona, encara que suposo que això té molt a veure amb l'impacte que resulta l'escena del piano, com deia abans.

Una cosa que també podem considerar com a positiva és com més o menys, entre pors, desitjos i somnis coneixem en certa manera la personalitat de tots els personatges principals i ens és fàcil identificar-los i sentir indiferència en la majoria dels casos. Se'ns presenten uns personatges que intenten no caure bé a l'espectador, hipòcrites, paranoics i fins i tot estranys fan un catàleg que almenys podria designar com a variat. Això sí, com les seves personalitats són deformades constantment per les diferents situacions en què es troben tampoc diria que destaquin per la seva profunditat psicològica.

Resumint, una pel·lícula summament rara que recomano a tot aquell que li agradin les coses experimentals, que no l'importi quedar desconcertat i que li agradi trobar significats ocults on no n'hi ha. En aquesta ocasió, encara que hi ha coses molt raretes que m'han agradat, no ha arribat a agradar-me del tot.

El millor: té escenes impactant (segueixo repetint el piano s'ha quedat gravat en la meva ment), és d'aquestes coses que de tan rares val la pena veure-les, de vegades la crítica a la burgesia era interessant.
El pitjor: que pots no entendre res o gran part, que et pot deixar confús i fins i tot irritat.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario