viernes, 19 de septiembre de 2014

El teorema Katherine, John Green (llibre)

Nou llibre al blog! En aquesta ocasió us porto un de juvenil.
Títol: El teorema de Katherine
Títol original: An Abundance of Katherines
Idioma: llegit en anglès
Autor/a: John Green
Altres llibres de l'autor/a: Ciutats de Paper, No està escrit en les estrelles.
Pàgines: 272
Format original: llibre
Enllaços d'interès: http://johngreenbooks.com/

T'agradarà si: has llegit alguna cosa de John Green i et va agradar el tipus de personatges i l'estil que sortien, no t'importa llegir una novel·la amb un ritme lent, et ve de gust alguna cosa entretinguda sense massa sorpreses i realista.
Ni ho intentis si: has llegit alguna cosa de l'autor i no t'ha agradat, busques alguna cosa molt profunda o amb molta acció.
Sinopsi
Al Collin li acaben de donar-li carabasses. No seria tan preocupant si no fos la dinovena vegada que una noia anomenada Katherine el rebutja d'alguna manera i el que és pitjor, que en aquesta ocasió estava realment enamorat d'ella.
Per tot això el Collin s'anirà amb el seu amic Hassan a fer un road-trip fugint dels seus problemes.

Opinió
Des que vaig llegir No està escrit en les estrelles i més o menys el vaig gaudir tenia ganes de provar amb un altre llibre del mateix autor que tant èxit està tenint. Com va donar la casualitat que vaig trobar el grup Whatsapp readings (teniu a la dreta el banner) i estaven llegint El teorema de Katherine em vaig apuntar a la iniciativa i així no vaig haver de pensar quin escollia. Si voleu que us digui la veritat és una lectura amena però que per a mi no ha arribat a ser gens memorable.

Si he d'arribar a una conclusió després d'haver llegit dos llibres d'aquest autor pel que fa al seu estil hauria dir-vos que és reflexiu amb un to humorístic. Potser també que són d'aquests llibres on realment la forma juga un paper rellevant i que els fans de les cites els han de tenir ratllats per tot arreu, tot i així a mi m'ha semblat una mica més del mateix que el llibre anterior que havia llegit però pitjor. Les seves reflexions en aquest em van semblar que acabaven sent massa estereotipades i optimistes, l'única cosa que puc dir que fa de contrapunt és l'humor que comentava abans.
Una cosa que destaca en aquest llibre són els anagrames, un munt d'informació que només et serveix per jugar al trivial que deixa anar el protagonista i la quantitat de frases o paraules en altres idiomes. Què vol dir això? Doncs que hi hagi un munt de notes al peu de pàgines i que sense arribar a ser difícil si que és cert que la lectura del llibre en anglès no la recomanaria a gent que comença amb l'idioma. Per a mi tots aquests detalls li donen alguna cosa al llibre, també l'explicació feta pel matemàtic del teorema és curiosa, però no acaben de donar-li un toc especial o alguna cosa que el faci destacar massa.

La història és molt simple però entreté. No està malament tota la història de les 19 Katherines que han rebutjat el protagonista, i de fet em va semblar molt graciós aquest punt de partida, el problema és l'altre fil conductor: el teorema. Crec que tota la idea del teorema que és el que dóna peu a aquesta novel·la m'ha semblat ridícula des del principi, sobretot perquè amb la intel·ligència que té el protagonista és estúpid que es posi a fer això. Em vaig passar tota la novel·la esperant que el teorema no anés a parar a la reflexió típica que esperava, però no m'ha sorprès així que he hagut de empassar-me com si es tractés d'una inspiració del protagonista sobtada una cosa que es veia a venir des del principi.
Un altre punt que no m'acaba de convèncer de la història en si és l'amor. Em fa la sensació que surt del no-res perquè tocava. D'acord que es veia a venir i que els personatges tenien la seva tensió sexual per dir-ho així, però m'ha donat la sensació que en el moment que tenen "via lliure" tot va rapidíssim.
Una cosa que em va semblar curiosa a nivell d'història són les gravacions que fan de la gent del poble explicant la seva experiència, per a mi d'aquest punt se li podia treure més profit. O almenys jo tenia interès en aquesta part.

Els personatges crec que és un dels millors punts de la història. El Hassan és potser el que més m'ha agradat pel seu sentit de l'humor, la seva manera de viure, i també perquè és un gandul i no calla res del que pensa. Sobretot destaca com a company del protagonista, el Collin, que encara que de vegades es posava pesat en general m'ha caigut bé amb els seus problemes amb les Katherines i la seva obsessió per la fama m'ha semblat interessant. El problema com torno a dir és que em recordava molt a la relació d'Augustus i Isaac, m'ha donat la sensació que l'autor només sap escriure sobre el mateix però en contextos diferents.
Potser de qui m'esperava més era de la Lindsey, que en teoria té el seu paper important però per a mi com a personatge no arriba a destacar.

Resumint, crec que vull allunyar-me de John Green durant una temporada molt llarga perquè llegir aquest llibre ha estat com llegir una versió desmillorada de No està escrit a les estrelles. Jo no esperava una cosa semblant a la seva altra novel·la, però com el seu estil i personatges m'havien agradat i vaig pensar que provar alguna cosa diferent seria una bona idea. Però com ja he dit s'assemblen massa des del meu punt de vista i la història en si, que no m'importa que sigui simple, té alguns errors que no em convencen gens com la idea del teorema que fa de fil conductor. És a dir, en general, la novel·la no m'ha semblat la gran cosa però almenys entreté.

El millor: estil i personatges.
El pitjor: el teorema, les reflexions tan optimistes i típiques, que veiés tantes coses semblants amb un altre dels seus llibres i em cansés per això.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario