martes, 19 de agosto de 2014

Nostra senyora de París, Victor Hugo

Hola! Un nou llibre al blog, un clàssic per a aquesta ocasió.
Títol: Nostra senyora de París
Títol original: Notre-dame de París
Idioma: llegit en castellà
Autor/a: Victor Hugo
Altres llibres de l'autor/a: Els Miserables, Noranta-tres
Pàgines: 701
Format original: llibre









són aquí anotades)

T'agradarà si: busques un drama, no t'importen les descripcions llargues o les lectures denses, vols un llibre llarg amb més d'un protagonista.
Ni ho intentis si: vols una lectura lleugera, t'agrada l'acció a dojo o vols una comèdia

Sinopsi
En un París medieval, fosc i ple de supersticions les vides dels personatges s'entrellacen entre si, gairebé com fossin guiades per la mateixa catedral Notre-Dame. Passions portades fins a l'extrem amb un aire tràgic per a aquests personatges torturats pels seus sentiments impossibles.

Opinió
Com ja he explicat alguna vegada (en l'últim Els meus moments consumistes, per exemple), jo volia llegir Els Miserables, però com per algun motiu estrany tinc problemes per aconseguir l'edició completa del llibre vaig decidir que potser començar per l'altre llibre famós del mateix autor no seria una mala idea. Després d'acabar aquest totxo m'he quedat una mica confusa amb el llibre, d'una banda hi ha coses que han estat bé però per l'altra no sé si he estat jo la que estava desconnectada o no he acabat d'entrar en matèria.

Abans de basar-me en l'opinió en si tinc una queixa amb la meva edició. Ja estic acostumada a trobar spoilers en les contraportades, però en aquesta ocasió la sinopsi m'ha revelat un fet que passa en la pàgina 500 més o menys. Em sembla molt bé que tothom sàpiga de que tractan els clàssics, però jo no tinc perquè saber-ho. I el que és pitjor que diu certa cosa de l'Esmeralda que no és certa (sí, m'ha sortit la vena criticona).

L'estil del llibre és una mica dens, però es deixa llegir força bé. De fet pensava que em costaria més llegir-lo, però no ha resultat massa pesat.
El problema amb l'estil, almenys al meu parer, és que té un ritme descontrolat. En la seva majoria és lent, però de tant en tant a l'autor li dóna per saltar d'un costat a un altre sense parar i encara que aquest canvi d'enfocament és interessant, algunes vegades m'ha semblat frustrant. Sobretot quan un personatge era abandonat durant capítols sense saber res d'ell per després reaparèixer. Però el pitjor de tot en aquest aspecte va ser quan de sobte se li ocorre ficar-te cinquanta pàgines de descripció de París, perquè sí. No m'importa la descripció, la tolero encara que se'm faci pesada, el problema és que no veia el motiu d'aquestes pàgines sense cap tipus d'acció trencant amb tot el que t'estava explicant. Potser així l'autor aconsegueix aquesta ambientació tan treballada, però no calia la descripció de 50 pàgines (sí, m'ha traumatitzat).
També he de dir que, en canvi, tot un capítol bastant llarg comparant la impremta amb l'arquitectura m'ha resultat molt interessant.

La història té tots els elements propis del romanticisme: l'enfrontament entre raó i sentiment, l'ambientació medieval, el tipus de personatges... Normalment aquestes característiques solen agradar-me, i no puc dir que no ho hagin fet, però hi havia moments en què resulta tot molt exagerat. Sobretot certa revelació cap al final que és molt pròpia de culebró. Tot i així d'alguna manera els personatges són prou carismàtics per despertar l'interès i seguir la seva història amb ànsies.
Si he de ser sincera sabia molt poc del que passava en el llibre, sé que la història és molt coneguda per les múltiples adaptacions, però jo només sabia que acabava malament sense saber el què o com. Puc dir que "feia olor" de tragèdia des del principi però que ha sobrepassat límits. D'acord potser exagero, però si que és cert que, per dir-ho suaument i gairebé sense spoilers, no és apte per als amants dels finals feliços.

Els personatges son un dels punts que més confosa em deixen. Suposo que puc dir que estan ben treballats, però alhora no he pogut sentir empatia amb la majoria. L'Esmeralda és potser el pitjor personatge de tota la novel·la, o almenys sense arribar a odiar-lla si que és cert que simpatia no em causava. Cal entendre, suposo, que la pobra només té 16 anys, però tot i així em sembla estúpida i massa il·lusa. En canvi amb elQuasimodo m'he quedat amb ganes de més, és aquest tipus de personatge que de per si m'agrada, però en el seu cas m'ha donat la impressió que necessitava saber una mica més d'ell perquè m'arribés a encantar. Potser el millor personatge sigui el Frollo, no pel seu caràcter que en general suposo que caurà malament, sinó per com l'autor el construeix i va sent cada vegada més decadent en la seva obsessió.
Un personatge més secundari que per a mi destaca en aquest llibre és Gringoire. Els seus pensaments de filòsof i artista el feien graciós en alguns moments coses i era un bon contrapunt a tots els altres personatges amb pensaments més seriosos.

Resumint, crec que en general he gaudit amb aquesta lectura, però alhora no sabria dir-ho amb certesa. He quedat una mica confosa, però suposo que els personatges i l'argument han valgut la pena encara que desconcertin alguns canvis de ritme sobtats.

El millor: personatges, dins del que hi ha es llegeix força bé i no és del tot pesat,
El pitjor: aquests trossos amb ritme inconstant, les cinquanta pàgines del meu trauma.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario