sábado, 5 de julio de 2014

El color prohibido Yukio Mishima (llibre)

Nou llibre al blog!

Títol: El color prohibido
Títol original: Kinjiki
Significat del títol: Cal dir que l'original és un eufemisme japonès per dir homosexual que la seva traducció seria color prohibit aproximadament.
Autor/a: Yukio Mishima
Altres llibres de l'autor/a: Confessions d'una màscara, Sed d'amor
Pàgines: 592
Format original: llibre

T'agradarà si: t'agrada llegir llibres que destaquin més per la seva forma que pel seu contingut, tens interès en l'autor, no t'importen els estils densos, ni la misogínia.
Ni ho intentis si: ets molt sensible a les idees misògines, busques alguna cosa amb molta acció i un estil dinàmic, no vols llegir res sobre homosexuals.

Sinopsi
El Shunsuke un escriptor ja vell es trobarà amb un jove de gran bellesa que en un rampell li confessarà que és homosexual, el Yuichi. A partir d'aquest fet decidirà utilitzar al jove per a una venjança personal contra les dones en general i particularment les que l'han ferit al llarg de la vida.

Opinió
Aquest és un dels tants llibres que he llegit sense saber-ne gairebé res. De fet va ser més per les ganes de conèixer la prosa de l'autor i per tota la història que l'envolta que vaig animar-me a llegir-lo. A banda també he de dir que la temàtica homosexual m'agrada (principalment masculina), així que llegint la poca informació que dóna una contraportada vaig decidir comprar-lo. La veritat és que abans de posar-me vaig llegir per algun lloc que era dens, i és cert que en diversos moments la seva lectura se m'ha fet pesada, però sincerament no tinc una opinió clara en aquest llibre. Crec que anava a paràgrafs que realment li veia sentit a l'obra i fins i tot m'agradaven a altres tediosos i que em feien preguntar-me que nassos estava volent dir l'autor amb tanta paraula...

La història en si és més aviat irrellevant en aquest llibre. Sí, és d'aquells llibres que realment l'estil és el que val la pena. Crec que l'argument és més simbòlic que una altra cosa, encara que no sabria dir-ho, sincerament. El problema que tinc amb l'argument és el menyspreu continu cap a les dones em cansava. Puc entendre que normalment es llegeixin coses amb ideologies contràries a les del lector, i que s'ha de llegir de tot, però depenent del meu estat d'ànim acabava amb la meva paciència. Encara que és cert que per les conductes no queden tan malament i és més les reflexions misògines contínues que en alguns moments m'han molestat.
En moltes parts m'ha recordat a El retrat de Dorian Gray, no sé si seran imaginacions meves, però això del personatge que per la seva bellesa decideix experimentar de tot a la vida m'ha recordat molt al llibre. Encara que crec que Oscar Wilde ens mostra més la corrupció.
El final del llibre que us estic ressenyant arriba a ser una conclusió antiètica que ja esperava ja que s'escau més amb el protagonista i la realitat. Però alhora també volia alguna cosa més sorprenent o que m'impactés. Sí, també amb l'acabament tinc sentiments oposats.

L'estil és dens en moltes ocasions. Fins a cert punt es pot entendre la decisió de tallar segons quins paràgrafs com van decidir fer traductors d'altres llengües, però m'alegro que en la versió castellana decidissin traduir-lo íntegrament. A l'autor de tant en tant li donen ganes de filosofar sobre la vida i tota la resta sobre l'obsessió amb l'art, la bellesa i la joventut... Hi ha vegades que aquestes reflexions et poden interessar però en el transcurs de 500 pàgines que vagi caient en el mateix una vegada i una altra pot cansar. No per això puc negar que la manera d'escriure de l'autor és bella, de tant en tant llegeixes cites molt interessants, etc.
Els personatges estan fets per ser odiats. O almenys aquesta és la impressió que he tingut, encara que realment no els arribis a odiar. És complicat de descriure, però encara que no suportava les coses que feien, també em semblaven dignes de pena. Sobretot em refereixo al Shunsuke, és un home vell, escriptor que no ha aconseguit absolutament res a la vida a part que li publiquin les seves obres completes tres vegades (qualsevol li diu a això res), però realment tot el que fa a la novel·la és penós, no destaca més que per discursos que jo crec que ni a ell mateix li interessen realment. Tot i aixo queda perfectament retratat com la majoria dels personatges. També el Yuichi és digne de menció, justificant totes les seves accions per la seva bellesa. Em recordava la maldat d'un nen, del qual realment no pensa que el que fa està malament, simplement li agrada i, per tant, ho fa. A vegades més que una persona semblava un ideal que destacava i era perseguit. La senyora Kaburagi també és un personatge més que curiós, com evoluciona de les seves relacions frívoles al gran apassionament pel Yuichi. Potser la Kyoko sigui un dels personatges que menys m'ha agradat. Les seves obsessions amb un parell de sabates o coses així van acabar amb la meva paciència. De la Yasuko crec que m'hagués agradat saber més coses o arribar a entendre-la ja que la seva actitud passiva i gairebé distant de vegades no l'acaba d'entendre com tampoc els seus sentiments pel Yuichi. En certa manera m'ha arribat a intrigar sobretot al final.

Resumint, és una obra que m'ha agradat llegir, molt diferent a que l'hagi gaudit. Vull dir que se m'ha fet pesada, però alhora és prou estranya perquè valgui la pena, algunes reflexions que la fan interessant i té uns personatges força curiosos. I fins i tot m'ha deixat amb ganes de llegir alguna cosa (si pot ser més curta) de l'autor, encara que per descomptat no immediatament.


El millor: llibre curiós, d'aquests que val la pena llegir encara que no t'acabin d'agradar.
El pitjor: de vegades molt dens, altres em cansava amb tant d'odi cap a les dones.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario