miércoles, 18 de junio de 2014

The Elite - Kiera Cass

I per fi després de tant de temps puc portar-vos un nou llibre.
Títol: The Elite 
Títol original: The Elit
Autor/a: Kiera Cass
Altres llibres de l'autor/a: The siren
Pàgines: 224
Precedit de: La Selecció (1), El príncep (1.2)
Continuacions: El guardià (2.1), La escollida (3) (crec que cap està traduït al català)
Format original: llibre

T'agradarà si: ja et va interessar el primer llibre de la saga, no t'importen els triangles amorosos o les protagonistes indecises, busques alguna cosa que es llegeixi ràpid.
Ni ho intentis si: ja no et va agradar el primer, busques alguna cosa molt densa, amb gran quantitat de personatges, no t'agraden les trames simples...

Sinopsi
La Selecció eren 32 noies ara l'Elit han estat reduïdes a 6. Cada vegada la tensió serà més alta. I l'Amèrica entre tot això tindrà encara pendent resoldre els conflictes del seu cor. Només una elecció és la correcta. Maxon? Aspen? Una decisió que canviarà tots els pilars sobre els quals se sustenta la vida de la protagonista.

Opinió
Des que vaig llegir el primer llibre de la saga tenia clar que la continuaria. No és que fos una meravella, però és una lectura d'aquestes amenes i que enganxen una barbaritat, perfecta per donar pas alguna lectura més densa. Potser és per això que anava ja preparada amb aquest llibre, perquè sabia que la majoria deia que empitjorava amb respecte al primer. En el meu cas com només buscava alguna cosa entretinguda i que enganxés ha complert perfectament.

L'estil és completament dinàmic. Són només 200 pàgines que enganxen una barbaritat i que et fan llegir el llibre d'una tirada. Almenys a mi m'ha durat un sol dia la seva lectura i no m'ha donat temps a cansar-me de les divagacions de la protagonista o de la seves manies tan molestes com enfadar-se per no res, no sentir-se gens segura, dubtar sempre del que sent...

La història en si en aquest volum no revela massa, se'ns deixen intuir moltes coses, però és clar que falta l'últim per resoldre tot el conflicte. En qualsevol cas té alguns punts interessants com saber d'una vegada el que ocultava Marlee i la resolució de tot aquest assumpte. Però té errors molt grossos argumentalment, almenys a mi se m'ha fet molt poc creïble segons que canvis de personalitat sobtats, reaccions extremes... Potser estigui relacionat amb aquest ritme tan trepidant que fa que els sentiments dels personatges quedin una mica confusos, caòtics, les accions van massa de pressa i són molt sobtades, etc.
El final és completament obert, cosa previsible tenint en compte que és una trilogia i us estic parlant de la segona part. Però hi ha concretament una cosa que s'ha resolt d'una manera molt estúpida. Et posen una situació gairebé de "oh, el nostre és impossible" mal desenvolupada i de sobte tot solucionat i no hi ha problema, d'alguna manera ens en sortirem de tot això. Massa coses d'aquest tipus han fet que el llibre en si i tot el seu argument m'hagi resultat molt agafat per les pinces.

L'ambientació de palau és fins a cert punt interessant. Sobretot a la part de preparar les recepcions m'ha semblat ben desenvolupada però tampoc per meravellar. També es veu una mica de competitivitat entre les noies, cosa que està bé. Però tot i així la construcció del món distòpic és molt secundària i poc treballada. En aquest llibre se'ns revelen alguns detalls sobre això però no he quedat gens satisfeta.

Els personatges i els seus continus canvis d'humor fent-los semblar gairebé bipolars potser són el pitjor punt del llibre. Sens dubte la protagonista es la pitjor i principal en aquest punt, estava preparada per al seu continu canvi de preferència pel que fa a què noi és el seu gran amor, però el que m'he trobat ha estat pitjor del que esperava, des d'un principi se sap qui li agrada, o almenys jo ho veia clar, el problema estava que a la mínima que estigués cabrejada amb ell s'anava amb l'altre o li sortien personalitats alienes a la seva. És molt estúpid com l'Amèrica es torna la Gran Revolucionària simplement perquè ell no li fa cas i necessita atenció. O altres exemples en què sempre li donen ganes de fer alguna cosa que potser podria fer que em caigués millor però se li passa de seguida que li torna fer cas el noi. Em sembla una mica patètica. Del Maxon pensava alguna cosa millor al principi, però fins a cert punt tanta aparença m'ha fet que em sembli molest com a personatge, potser si hagués llegit la novel·la des del seu punt de vista hagués adorat el personatge, però no és el cas. I després hi ha l'Aspen, que simplement té tan poca personalitat que és inútil que us el citi. De debò dóna molt poc joc a la història.

Resumint, té moltes coses que podrien haver estat molt millors, sobretot per fer que el llibre fos més realista i tingués més sentit. Així i tot, es fa suportable perquè és molt fàcil de llegir i enganxa molt. És una història simple i fins a cert punt mal feta, però com a entreteniment serveix perfectament.

El millor: es llegeix molt ràpid, entreté
El pitjor: moltes incongruències sobretot en el referent a reaccions dels personatges, canvi de personalitat constant...


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario