martes, 24 de junio de 2014

Dune, Frank Herbert

Hola! Un altre llibre per al blog, aquest m'ha costat bastant de llegir així que per fi puc portar-lo al blog.

Títol: Dune
Autor/a: Frank Herbert
Pàgines: 702
Precedit de: (precuelas, no calen ser llegides abans per llegir aquesta) dues trilogies, Llegendes de
Dune i Preludi a Dune
Continuacions: El Messies de Dune (1969) Fills de Dune (1976) Déu Emperador de Dune (1981)
Heretges de Dune (1984) Casa Capitular Dune (1985)
Format original: llibre
Adaptacions: pel·lícula, sèrie, còmic, videojoc

T'agradarà si: t'agrada la ciència ficció, no t'importa que sigui llarg i dens, no t'importen els protagonistes destinats a ser herois, et crida l'atenció el tema de reformar d'un planeta perquè sigui habitable...
Ni ho intentis si: busques alguna cosa lleugera fàcil de llegir i entretinguda, no tens cap interès en llegir sobre un planeta que és tot desert, poders estranys, profecies...

Sinopsi
Arrakis és un planeta en el qual l'aigua és el més important. Tot el territori és desert i els Fremen són els únics que realment han sabut adaptar-se al planeta. Però no només és la història del planeta sinó la d'el Paul Atreides, de com arriba a aquest planeta i el que el destí li oferirà.

Opinió
Dune va ser un llibre que em va agafar una mica per sorpresa. No tenia intenció clara de llegir-lo o comprar-lo, però com tenia coneixement que era considerat un clàssic de la ciència ficció, un gènere del que m'agradaria poder llegir més, vaig decidir en veure'l molt barat de segona mà comprar-lo. I sense gairebé saber de que anava m'he sentit al principi perduda, després avorrida i fins a cert punt sorpresa del poc que m'interessava el que estava passant. Suposo que, en definitiva, Dune i jo no hem aconseguit encaixar en cap moment.

Com ja he dit al principi em vaig sentir molt perduda, i segons tinc entès no sóc l'única. És clar que en els llibres que passen en móns inventats costa, de vegades, una mica més entrar-hi perquè t'expliquen coses inventades com si fossin el més normal i el pobre lector no habita en aquest lloc així que desconeix moltes d'aquestes coses i es ped. En aquest cas crec que ha estat un dels casos més extrems en aquest sentit. Entre la gran quantitat de paraules que utilitza (darrere hi ha un glossari, però jo el vaig trobar a la meitat de la meva lectura), personatges amb noms estranys, cases familiars, grups de gent... Sens dubte des de la primera pàgina ens fiquen dins un embolic de noms i societats que despista a qualsevol, però quan aconseguim centrar-nos la cosa no millorar massa.
L'estil de l'autor és dens, això no hi ha qui ho posi en dubte, el problema que tinc jo amb això és que tot i que hi ha moltes coses que se'ns desenvolupen a un ritme molt lent hi ha moltes d'altres, al meu parer les més humanes i que més em podrien interessar, que es passen de seguida, que es donen per suposades i que no són gens desenvolupades. Converses quilomètriques sobre intrigues familiars per perdre al lector, intencions dels Harkonen o costums dels Fremen i en canvi relacions que s'estableixen gairebé en dues ratlles. O pitjor encara ha estat certes escenes que es resolen en poques línies com certa presa del poder.
Potser el meu problema amb aquest estil sigui que se centra molt en la construcció del món, que tampoc dic que això sigui dolent, però sembla més aviat que t'estiguin descrivint amb tot luxe de detalls el món i els seus costums i tota la resta no tingui importància. Sent una mena de llarga descripció sobre condicions de vida i no veritablement una història.
Potser en aquesta part del món també hauria de parlar dels poders estranys que tenen alguns personatges. Crec que en cap moment acabem de tenir clar algunes de les coses que passen. Però més que res tota aquesta manera de controlar la gent amb la veu em sembla interessant (encara que no original, tot sigui dit), i en aquest aspecte també m'hagués agradat saber-ne més. Se'm fa difícil saber exactament que és el que m'ha fallat però moltes vegades em feia l'efecte de "mira que poderós sóc" sense tenir ni idea de perquè ho era o d'on sortien aquest poder. Tot el llibre es passa dient que el Paul és l'elegit (per dir-ho així), et diuen que ho du en els gens, que la seva mare li va ensenyar a la manera Bene Gesserit, però no sabem si li va costar com aprendre o com ho va fer exactament...

Per tot el que he estat explicant crec que puc dir que la "història" que se'ns explica a Dune, és el que menys importa. O almenys des del meu punt de vista m'ha semblat el mateix de sempre però mal fet. Un noi que de cop i volta se li revela que pot conquistar el món i que té poders així que decideix fer-ho amb èxit. De debò, crec que no és spoiler posar això, però després de 200 pàgines esperant que cert personatge morís (perquè en tot moment t'estan avisant d'això), de sobte cert personatge se sent més poderós que ningú. I el que és pitjor després d'altres 200 pàgines interessant-te en el que està sent la formació entre els Fremen, pam! Un altre salt radical d'anys en què el protagonista ja està fet i dret. Com nassos em puc interessar així per una història? Si em canvies radicalment el protagonista just quan el començo a tolerar i em saltes en el temps quan més interessant es posava la cosa...
I sí, puc assegurar-vos que m'ha costat acabar el llibre, perquè realment no tenia interès en el que estava passant, no m'agradava la forma com estava escrit i el pitjor de tot veia tan obvi que acabaria com ho fa i tot i així és bastant decebedor que sigui tan obert i que el fet final vagi tan ràpid. Suposo que té alguna cosa a veure amb que això contínua en altres llibres.

Els personatges com ja haureu suposat en paràgrafs anteriors no m'han convençut. El Paul Atreides no té personalitat ni que sigui el protagonista, només és un noi amb aires de grandesa que va mostrant dos papers continus: intentar causar simpatia dient com la seva càrrega és tan gran sent solament un adolescent i com ell és l'Elegit que podrà amb tot i amb tots. A més de ser d'aquests personatges que ens hem de creure que tot els surt bé perquè són genials. Acaba amb la meva paciència, això per descomptat. La Jessica, una altra que també es contradiu en tot el que fa. De tant en tant fa el paper de mare preocupada, i altres vegades s'enfada amb ell o més aviat li té por. No sabia si és que era ximple, sempre pensant en les coses més òbvies com si fossin la gran sorpresa, o li anava el paper de víctima, "pobreta de mi". En qualsevol cas podria dir que aquests dos personatges són els que per a mi han destacat més i sembla que ho han fet negativament. Hi ha d'altres que de tant en tant semblaven mostrar una mica de personalitat i altres com la Chani que semblava que estaven de farciment més que d'una altra cosa.

Amb tot això us deixo clar que Dune no m'ha agradat. Costa d'acceptar, normalment amb clàssics o llibres que a tothom agraden, vas amb grans expectatives i esperant que, si a tothom li agrada una cosa a tu també t'hauria agradar. Realment és una llàstima quan no és així, però no per això us diré que no us agradarà, però personalment no us el puc recomanar. Tot i això reconec que la creació del món per part de l'autor és molt completa i està ben feta.

El millor: el món que crea, ple de detalls.
El pitjor: història, personatges, estil...


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario