domingo, 19 de enero de 2014

El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, Miguel de Cervantes

Hola! I aquí us porto la que probablement sigui l'entrada del llibre més rar de l'any (encara que mai se sap).

Títol: El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (em nego a traduïr el títol)
Autor/a: Miguel de Cervantes
Altres llibres de l'autor/a: La Galatea, Novel·les Exemplars
Pàgines: 1385 (en la meva edició)
Format original: llibre
Adaptacions: pel·lícules, sèries, còmics, (trobareu de tot, segur)

T'agradarà si: t'interessa el que puguis saber d'aquest clàssic, no t'importa llegir alguna cosa densa i que en el moment en què deixis d'estar atent no tindrà sentit.

Ni ho intentis si: t'espanten els totxos, no vols ni veure alguna cosa amb llenguatge estrany o no habitual.

Sinopsi 
(tothom sap de què va el Quixot ... )
Una paròdia dels llibres de cavalleria, realitat i ficció enfrontades, jocs literaris per totes bandes, històries dintre d'històries, sàtires, paròdies i dos personatges que cavalquen per la Mancha. Qui no sap de què va el Quixot?

Opinió
En fi, ignoreu la sinopsi. Vaig començar a llegir el llibre perquè havia de llegir uns quants capítols per a l'institut i com sabia que tard o d'hora acabaria per llegir el llibre sencer vaig decidir que el millor que podia fer era fer-ho ara. Després de llegir-lo he de dir que sento com si hagués complert un propòsit de vida (ho sé, exagero). En qualsevol cas és una lectura a estones tediosa, però que té també grans moments.

L'estil pot ser pesat en alguns moments, sobretot perquè alguns dels moments còmics ens poden costar d'entendre a causa de la diferència d'època i de llenguatge. Tot i així he de dir que problemes de llenguatge no he tingut massa, la dificultat està més en la meva atenció. Aquest és un llibre en el qual si desconnectes un moment del que estàs llegint el més fàcil és que et perdis, més per l'ordre de les paraules (que desconcerta molts cops) que per les paraules en si o l'acció. És per això que recomano a tothom que s'apropi al Quixot amb por o respecte que el llegeixi molt poc a poc, potser un dels meus majors problemes ha estat justament que he volgut llegir massa tros seguit quan anant més lentament es pot gaudir moltíssim més. Sobretot en una novel·la com aquesta, que té gran quantitat d'episodis que es poden llegir per separat.

Una de les coses que més destaca del llibre són sens dubte els jocs literaris i la metalitura que està per tot arreu. Des de la creació del fals autor, les intervencions de Cervantes com a suposat traductor (o més aviat adaptador de la traducció) fins a les aparicions en la segona part del mateix llibre o de la versió d'Avellaneda. Sens dubte un gran punt a favor des del meu punt de vista, estic molt interessada en històries sobre històries així que sempre m'encanta trobar-me amb coses d'aquestes. Una altra escena molt coneguda i curiosa és sens dubte la de la crema de llibres, una pena que la majoria de novel·les no es coneguin.

El millor de la història per a mi són els capítols en què apareixen trames secundàries, concretament em refereixo a tot el tros de les dues parelles, la infanta Micomicona, Cardenio... I la historieta de El curiós impertinent. Potser siguin les històries que més m'han enganxat encara que siguin de les menys conegudes. Des del meu punt de vista que Cervantes decidís no incloure històries paral·leles en la segona part per la gran quantitat de crítiques que havia rebut és un gran error. Però a part d'aquests passatges el Quixot per a mi va a estones, alguns capítols estan bé, altres s'avorreixen, i així va variant.

Sobre els personatges tenim els dos protagonistes, sens dubte el lector acaba per tenir-lis una mena d'estimació estranya. La senzillesa i els refranys de Sancho i les bogeries del Quixot es contraposen creant una parella molt ben definida i carismàtica. L'enfrontament entre la realitat i la literatura o l'ideal és constant i al final com tothom, acabaràs per pensar fins a quin punt el protagonista és un boig.

Resumint, no us prometo una lectura amena ni de bon tros, no us enganyaré. Però crec que és un clàssic que val la pena donar-li una oportunitat, això sí, amb molta calma, no us preocupeu, ni intenteu fer la bogeria que vaig voler fer jo de llegir 100 pàgines diàries (vaig desistir en poc temps).

El millor: jocs literaris, alguns capítols o parts destaquen.
El pitjor: de vegades es fa pesat, has d'estar molt pendent del que llegeixes.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario