sábado, 12 de octubre de 2013

Tokio Blues: Norwegian Wood, Haruki Murakami

Hola! I aquí us porto una altra ressenya literària.
Títol: Tòquio Blues Norwegian Wood
Títol original: ノルウェイ の 森Noruwei no Mori
Autor/a: Haruki Murakami
Altres llibres de l'autor/a: Crònica de l'ocell que dóna corda al món, Kafka a la platja.
Pàgines: 381
Narració: 1a passat
Format original: llibre
Adaptacions: pel·lícula
Curiositat: el títol és una cançó dels Beatles

T'agradarà si: busques una novel·la psicològica, amb personatges curiosos, amb ritme lent però interessant.
Ni ho intentis si: busques alguna cosa amb molta acció, no t'agraden les novel·les que es basen en les sensacions d'un protagonista.

Sinopsi
En Toru Watanabe comença a recordar enmig d'un aeroport quan escolta una cançó dels Beatles. Recorda la història de la seva jueventud que decideix escriure.

Opinió
Tenia des de fa temps aquest llibre pendent de llegir. La veritat és que havia sentit bones critiques i fa molt de temps em van explicar el llibre sencer. Agraeixo personalment a la meva memòria per ser tan dolenta en les ocasions que interessen. Encara que aquest és un llibre que es gaudeix igual sabent el que passarà. Donant una opinió general del que m'ha semblat us dic que m'ha encantat l'estil del llibre i que m'ha deixat amb ganes de llegir més d'aquest autor.

L'estil és potser el que més m'ha agradat. A base de sensacions i sentiments del protagonista l'autor aconsegueix que ens fiquem en la ment del personatge principal i no vulguem sortir. De debò que encara que la novel·la considerada psicològica que havia llegit no m'havia agradat aquesta novel·la sobresurt per aquest estil detallista i tan personal.

La història en si no té molta acció (per no dir gens). És una història realista i quotidiana així que és normal que no sorprengui per això. Però alhora en l'embolic de sentiments del protagonista i d'altres personatges fa que encara que no t'intrigui el que pugui passar vulguis seguir llegint i que vagis passant pàgines sense adonar-te.
Potser un punt negatiu sigui el final que queda bastant obert, personalment m'hagués agradat una tornada al "present". Però tot i així no puc dir que m'hagi deixat amb mal gust de boca ja que és una novel·la de la qual no esperes un final impactant i que gaudeixes llegint.

L'ambientació és per mi malenconiosa. Una cosa curiosa són la quantitat de suïcidis que apareixen en el llibre. Encara que segons tinc entès el suïcidi és el pa de cada dia al Japó. Fins i tot he arribat a sentir que és normal que el metro s'aturi a causa d'un suïcidi. En qualsevol cas és una ambientació que m'ha agradat i que es reforça amb els personatges que apareixen que li donen força a tot el que passa. Les cançons també li donen un toc personal a aquest llibre.

Els personatges també són un punt a destacar. Més enllà del protagonista que personalment m'ha agradat bastant i amb el qual s'arriba a empatitzar al llarg del llibre també puc destacar altres com la Reiko o la Midori. La primera m'ha agradat conèixer la seva història, i que toqués la guitarra i hagués tocat el piano també ha ajudat a que em caigués bé. Pel que fa a Midori, aquesta noia és molt especial, els seus comentaris sense sentit, les seves estupideses, és una noia molt estranya i per això m'ha encantat. És cert que a vegades les converses amb el protagonista eren surrealistes, però m'han arribat a convèncer i a entretenir molt.
I suposo que també podria destacar a la Naoko, però aquest personatge potser és el que menys m'ha convençut de tot el llibre.

Resumint, és un llibre que m'ha agradat més del que esperava. Anava bastant despistada amb l'autor, no sabia el que em podia trobar però ara m'he quedat amb moltes ganes de llegir més coses d'ell. El recomano si t'agraden les lectures amb ritme lent però amb personatges amb molta personalitat i un bon estil.

El millor: estil, personatges,
El pitjor: potser m'hagués agradat un final una mica més tancat.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario