domingo, 7 de julio de 2013

PdR31: Reflexions musicals 1 - Hope

 Hola! En el Paranoies de RiKanna d'aquesta ocasió us porto bandes sonores. D'acord se que això no és una secció musical, però vull provar amb tres melodies amb un mateix títol: Hope. És a dir esperança. De les tres us escriuré el que em suggereixen en un intent d'escriptura automàtica.

I sona un petit cop, que s'estén com l'aigua quan hi cau una pedra que fa ones i més ones i més ones. Llavors comença la cançó de la teva tristesa, i el record d'aquells dies passats feliços en la tranquil·litat que t'envolta i es fa més gran, que et cobreixen d'escalfor, i l'esperança de que tornin, que algun dia tornaran aquells dies. Però en el punt àlgid torna a una especie de timidesa que torna a esplaiar-se per explicar-e de nou aquella sensació els dies, l'escalfor, té força i a l'hora a vegades sembla que es vulgui rendir. “Ho intentaré” “vull seguir aquí amb tu” “però no hi ets”. I s'estén ara fort, ara fluix, ara fort per acabar morint tranquil·la, feble, com ho fa qualsevol esperança incomplerta, qualsevol anhel.”

Les gavines sospiren vora el mar, i volen sense cap pressa deixant les corrents que les portin més enllà, tu i jo les observem i sabem que el seu vol és efímer, que dintre de poc les gavines ja no estaran, però acabaran tornant. Tot torna i es queda aquí en aquesta illa, tu i jo, tots tinguem l'esperança d'un nou futur en el que tot serà diferent, al cap i a la fi és possible. Clar que és complicat, no esperis que el camí sigui fàcil, però ho hem d'intentar, no rendir-nos, seguir aspirant a volar com ho fan les gavines i guanyar la confiança necessària per fer-ho, es possible, continuem endavant. De debò, existeix el futur per el qual sospires mirant les gavines i et preguntes com serà el demà “ho veuràs” junts, tendrament en aquest capvespre avancem cap al demà, escoltant les gavines, ho podem fer.”

Dos cops, tres cops, el despertador m'avisa de que m'haig de llevar i veig que el món segueix sent gris, o potser no? Potser sorgeix alguna cosa més? Potser alguna cosa nova en aquesta tranquil·litat... Les mateixes notes de sempre, el mateix, i en canvi res és igual, tot sembla més viu i veig que el món és mou però jo em moc amb ell, no té res d'especial, res d'original i res digne d'escriure, en canvi m'inspira aquest sentiment nou, aquest sentiment estrany... No és amor, però potser és simplement el començament d'un tot, el començament de la vida mateixa, que s'estén per totes bandes i no sembla voler acabar...”

Se que no són genials, però de debò si us agrada escriure, esteu avorrits o qualsevol altra cosa poseu-vos una cançó o una melodia que us agradi, i escriviu durant tot el temps que duri la peça sense pensar, només escriviu el que us suggereixi, no ho corregiu excepte faltes. Crec que és bo fer-ho de tant en quan, almenys a mi m'agrada. En aquest cas haig de dir que m'he vist influenciada per les histories a les quals pertanyen les músiques

Expliqueu les vostres experiències en aquest camp. Comenteu! No, no us ho ordeno, només ho espero (esperança, eh?).

Fins aquí el meu avorriment.


No hay comentarios:

Publicar un comentario