sábado, 27 de julio de 2013

Misteris i Gaudí: La Clau Gaudí

Hola! I aquesta és l'última ressenya que us deixo al blog fins que torni d'aquí a unes dues setmanes.
Títol: La clau Gaudí
Autor/a: Esteban Martin, Andreu Carranza
Pàgines: 437
Narració: 3a passat
Format original: llibre
Enllaços d'interès:

T'agradarà si: tens interès en Gaudí, busques un llibre tipus Codi da Vinci, d'aventures i misteris, que es pugui llegir ràpid.

Ni ho intentis si: busques alguna cosa consistent que t'impacti, una novel·la que destaqui i ben feta.

Sinopsi
L'avi de la Maria està en una residència d'avis amb Alzheimer i li queda poc temps. En un instant en què reconeix la seva néta li començarà a parlar sobre el seu mestre Antoni Gaudí, un estrany secret i un munt d'enigmes.

Opinió
Vaig començar a llegir aquest llibre sense grans expectatives, m'havien dit que era bastant dolent, però no sabia que em trobaria en les seves pàgines. Ara després de llegir-lo podria dir exagerant que "bastant dolent" és poc, però si que és veritat que m'ha costat molt trobar alguna cosa positiva al llibre. I que sincerament m'he arribat a riure amb algunes de les coses que passaven del mal fetes que estaven.

L'estil del llibre és poc concís. Està bé que et vagi mostrant el que fan diferents personatges però alguns retrocessos en el temps com un que se'n va fins a l'edat mitjana o abans em van semblar una mica inútils per a la història. Però en fi es pot aguantar, el que no he suportat l'estil són repeticions en conceptes o frases que els autors està clar que volien que ens canséssim d'elles i diàlegs que m'han semblat molt falsos. És a dir gent de sectes que només té ganes de parlar en endevinalles, diàlegs explicatoris excessivament llargs que jo no me'ls crec. O almenys em semblen forçats tipus, "he de dir tot això, faig que ho digui el personatge X i llest".

Zona Spoilers
La història en si és bastant normaleta i dolenta (per a mi) en tots els aspectes. Les endevinalles em semblaven molt poc pensades, potser si sabés més dels edificis algunes coses em sorprendrien qui sap, però n'hi ha un en concret que em va matar molt, l'avi diu "la mort del mestre" i tenen una caixa per posar numerets. Crec que qualsevol persona normal relaciona una cosa amb l'altra o ho provaria per molt que l'avi digui coses sense sentit de tant en tant, però en aquest llibre no, en aquest llibre han d'esperar que Taimatsu els faci sortir de dubtes.
Una altra endevinalla que està mal feta és la de “matar el drac”. A veure, hi ha una conspiració us mataran i se suposa que l'avi ha pensat en tot i té fins i tot temps per predir problemes amorosos i voler-los solucionar? I el pitjor de tot, hi van i el protagonista té la revelació de la seva vida i de sobte té la necessitat imperiosa de dir totes les cursileries que no havia dit en la seva vida. Sens dubte tot això de l'amor m'ha semblat cursi, ridícul i gens ben desenvolupat.
Després ve el final, els autors van intentar sorprendre al lector revelant qui és Asmodeus, almenys jo no ho havia pensat, però no m'ha impactat en absolut. Sobretot, perquè després d'això succeeix una de les coses més ridícules que he llegit, i perdoneu-me el gran spoiler però jo això necessito explicar-ho, posen una pedra al lloc adequat, cauen llamps del cel i el supermalvat antagonista es desintegra. Sí, desintegra en una novel·la que se suposa que durant tot el transcurs ha estat tot realista. De debò, no tenien ni idea que fer amb el dolent i l'únic que han pogut fer és desintegrar-lo? O el que és pitjor, potser els semblava malament que un protagonista hagués de matar algú... Si us plau, què és això? I aquest és el motiu principal pel qual m'he posat a riure durant una bona estona només pensant el patètic que era. Però hi ha més, després de posar la pedra al seu lloc surt que a l'Àfrica ha nascut un nen i et diu que aquest nen quan tingui 33 anys anirà a la Sagrada Família i canviarà el món. Se suposa que és Déu reencarnat... Ho sento però en aquesta part ja no em faltava res per acabar el llibre i no podia continuar (ho vaig fer). Bé suposo que és personal, potser a algú li convenç aquest final, però per a mi és del pitjor que he llegit (serà millor que no concreti el període de temps).
Una altra cosa digna de comentar és que típicament de dolent en aquest llibre ha de revelar els seus plans abans de fer-ho. TÍPIC, i molt idiota.
ZONA SPOILER FI

Forçant-me a buscar alguna cosa bona al llibre podria dir que cita bastants llibres i aprens algunes coses interessants ja sigui sobre Gaudí o altres personatges reals. El problema és que la ficció i la realitat s'ajunten massa per saber que pot ser cert o no.

També tinc moltes queixes pels personatges. Primer de tot hi ha una classificació molt bèstia entre bons i dolents de la qual l'únic que sembla tenir alguna cosa dels dos seria en Bru, un personatge molt poc aprofitat. Després de dir això se suposa que la protagonista és la Maria però queda eclipsada per la seva parella en Miquel, bàsicament perquè ella es passa el llibre plorant. Entenc que plori per la mort de coneguts, però és un personatge totalment fluix, sense personalitat i que a mi m'ha molestat durant tota la lectura. El masculí es fa una mica més suportable però les seves bestieses amoroses del no-res no són comprensibles a més d'estar dites de la forma més ridícula i típica possible.

Resumint com podeu veure si heu llegit alguna cosa d'això, crec que aquest llibre no m'ha agradat en cap aspecte i simplement podríem dir que ho considero una lectura bastant dolenta, però cada un amb els seus gustos.

El millor: aprens coses
El pitjor: Com que té tantes coses bones no se d'escollir (hi ha un recurs que es diu ironia, va per aquí)

L'he gaudit un: 1/5 (trist dubtava entre 1 o 2 però no arriba a 2 amb aquest final)


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario