sábado, 16 de febrero de 2013

Passions exagerades: Les penes del jove Werther

Avuis us torno a portar ressenya literària.
Títol: Les penes del jove Werther
Títol original: Die Leiden des jungen Werthers,
Autor/a: Johann Wolfgang von Goethe
Altres llibres de l'autor/a: Fausto: una tragèdia
Pàgines: 182
Narració: 3a persona/epistolar
Format original: llibre
Adaptacions: òpera, pel·lícula
Curiositat: un autor (Nicolai Friederich) va escriure una versió que es deia Les alegries del jove Werther amb un desenllaç més agradable. Això no li va agradar a Goethe i va escriure un poema que explicava com Nicolai defecava a la tomba de Werther.

T'agradarà si: t'agraden les hipersensibilitats, busques un protagonista molt sentimental, no et fa res que una història sigui només sentiments i que per això tingui una trama amb poca acció

Ni ho intentis si: odies el romanticisme, l'exaltació del sentiment per sobre de tot i l'exageració.

Sinopsi
En Werther és un jove que es deixa portar per grans passions, arribarà a un poble i allí es trobarà amb la Lotte (Charlotte), una noia de la qual quedarà bojament enamorat. Lamentablement ella ja està compromesa.

Opinió
No hi ha molt misteri en el motiu pel qual he llegit aquest llibre, obligacions escolars, tot i així he de dir que sempre m'havia cridat l'atenció com iniciador del romanticisme. Sempre havia tingut una concepció força positiva de l'ideari romàntic, he de dir que Werther m'ha decebut una mica.

La història en si és simple, un conflicte amorós "t'estimo però les circumstàncies no em permeten fer-ho" i això farà que el jove Werther desbordat de passió acabi per arribar a l'extrem (crec que tothom ho sap, però així no faig spoiler directe). I en fi, podríem dir que en aquest llibre la història és el menys important, és a dir, el llibre parla de la passió, parla de sentiments, de la naturalesa de l'ànima humana, del que tu vulguis, però explicar una història és una excusa diria jo. L'autor no li interessa l'argument (des del meu punt de vista) així que si no us agrada aquest tipus de llibre no ho llegiu.

L'estil, les cartes d'en Werther són molt exagerades i plenes de sentiments tan desbordants que fins i tot semblen falsos. D'acord, no són falsos, però tanta és la passió que té per tot que en moltes ocasions pot arribar a resultar pot creïble per al lector, sobretot quan es posa a plorar d'emoció per qualsevol cosa. De tant en tant, alguna cosa que diu és francament interessant, no recordo bé quan però un diàleg que té amb l'Albert quan li ensenya les pistoles és genial, crec que va ser l'únic moment de la història en què vaig aconseguir empatitzar amb ell. Tanmateix, són cartes -majoritàriament- i es llegeixen molt ràpid així que pesat, al meu entendre, no se m'ha fet.

Potser el que hagi tingut més interès per a mi hagi estat el joc que fa l'autor de fer-se passar per un editor que ha aconseguit totes les cartes i que ha conegut el final de la història per veus externes. He de confessar que a causa de la meva lectura poc atenta no m'he adonat fins al final d'això, llavors ho he entès i al principi se'm feia estrany (digueu-me ximple, m'ho mereixo). Quan m'he adonat m'ha semblat interessant això fa la distància entre realitat i ficció més fina, ja se que l'inventa l'autor, però m'agraden aquest tipus de perspectiva. Per cert l'obra té alguna cosa d'autobiogràfica, diuen que Werther és un alter-ego de l'autor. No sé si és veritat, però és cert que l'autor era tan passional amb tot seria una persona digna de conèixer.

En fi, Werther és un ploramiques que creu que la seva passió és el més important. La veritat és que no m'he pogut sentir identificada amb ell en aquest aspecte, ni en la decisió que pren, és una cosa que em queda bastant lluny. Crec que amb aquesta novel·la m'he adonat del poc romàntica que sóc. No, això ja ho sabia, però suposo que una cosa són històries d'amor que et poden agradar més o menys, i l'altra el que és aquest llibre, sentiments que en ser tan exagerats com ja he dit no m'han arribat i m'han semblat fingits. No tinc remei, però en fi, també trobo que té aspectes interessants com el que ja he dit de l'editor que se suposa que recull cartes com a personatge, però per algun motiu (potser ho he llegit en mal moment o alguna cosa?) No m'ha arribat gens i és curiós perquè pensar que en el seu moment va causar tota una revolució i milers de joves van seguir l'exemple de Werther em fa sentir buida. No em poso sentimental que per això ja teniu a Werther així que acabo aquí.

El millor: es llegeix ràpid, punt de vista interessant (l'editor)

El pitjor: m'ha deixat indiferent quan hauria de impactar.

L'he gaudit un: 3/5 (o un 2, la veritat, dubto molt)

Fins aquí el meu avorriment

No hay comentarios:

Publicar un comentario