jueves, 20 de septiembre de 2012

HdR: La Partitura del avorriment Part 1.1.2.1 (2)

  L'opening de Aiyoku no Eustia, em suggeria una bona història, sempre havia volgut llegir-la. Perquè el japonés era tan difícil?
Pel que es veia estava en el cert des del principi, l'avorriment governaria el món. Com sinó s'entenia que dos desconeguts comencessin a enviar-se emails i esperessin que l'altre els respongués? De fet, en aquell moment vaig veure com una possibilitat força viable que podríem mantenir força converses en un futur mitjançant aquell canal si tots dos seguíem amb aquelles intencions. Això em va donar esperances, almenys semblava que tindria un company de missatges electrònics per força temps.
7/9/12 14:00
Ei, Ferran!
Primer de tot, ets del meus, ets un avorrit que ho reconeix i veu en enviar missatges a una desconeguda una solució, que sàpigues que només per això t'admiro, noi. Jaja
Bé, ara el que toca, emplenar tot això de lletres que formin paraules i al seu temps oracions que formaran paràgraf i finalment el text (sona a classe de llengua? Em sap greu, però el que deia emplenar).
Sobre G senjou no maou em fiaré de la teva opinió (espero que no em decebi). I si, Aiyoku no Eustia la coneixia i em fas enveja jo la vull llegir T^T
Sobre la meva vida... Vaig néixer i encara estic viva! :)
No, ara seriosament (ho dubto). També tinc 16 anys i no, no tinc ganes de tornar a cole, però qui en té ganes? (si ets d'aquest grup t'ho asseguro, ja no em caus bé).
Jo aquest estiu me'l he passat de “party loca”. No, no he fet res d'interès, llegir visual novels, llibres, escoltar música, dormir, llegir, escoltar, dormir.
That's all.
Gina, persona avorrida a temps complert.

Van passar setmanes en les quals la nostra comunicació seguia pels correus sense més importància, que si una visual novel per aquí, que si l'avorriment allà... Poc a poc anàvem intimant si se'n pot dir així, però tot el que fèiem era escriure mails i sabia que (pels que us agrada el morbo) la nostra relació no progressaria cap al costat romàntic però tampoc era el que m'interessava, aquell noi havia aconseguit treure'm l'avorriment durant bastantes hores, allò era un mèrit.
Tard o d'hora va arribar el que més em temia, havia de tornar a l'institut, i aquell any faria batxillerat. Quina seria la meva sorpresa de trobar-me allà al noi amb qui havia parlat les últimes setmanes, en Ferran.
De fet va ser increïble, vaig entrar a la classe amb el típic nerviosisme del primer dia de cole i el vaig veure allà segut, va ser el primer que vaig veure en aquella classe. Ell també va mirar cap a mi i ens vam quedar ull contra ull fixament, l'un a l'altre, com verdaders idiotes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario