viernes, 3 de agosto de 2012

PdR7: Escriure sense pensar, pensar en que escriure

Hola! Us porto un escrit que vaig fer per la revista del meu cole, com no em sentia capaç de pensar en alguna cosa exclusiva per aquí us el deixo:


Escriure sense pensar, pensar en que escriure
I a vegades et preguntes moltes coses, o potser, simplement, comences a pensar una oració que s’inicia pel més que avorrit “em pregunto si..”, quan en veritat no et preguntes absolutament res. Però alhora tot és qüestionable i per tant podries dubtar o preguntar-te qualsevol cosa.
Altres cops, en canvi, comences a pensar un altre inici, no tan curiós com el anterior, sinó més potenciat per la ràbia: “odio que...”. Aquest, normalment, se’t passa per la ment quan hi ha alguna cosa que et molesta i acaba atacant a tot aquell que se’t passi ni que sigui una mil·lèsima de segon pel cap. Però quan l’odi se’n va, torna la pregunta i et fa pensar si realment la sensació anterior era veritable o només l’havia causat la ira que per un moment t’havia passat pel cap.
Però no li dones importància. Al cap i a la fi només son pensaments, més efímers que fins i tot la paraula, que ja diuen que se l’emporta el vent.
I aquí la meva pregunta, el meu cas hipotètic; què passaria si per una casualitat, els teus desitjos es fessin realitat?
D’entrada potser semblaria el teu paradís, potser la teva omnipotència, la teva ascensió al nivell d’un déu... Però, ja ho diu la oració: “ves amb compte amb el que desitges, es podria fer realitat”. Perquè, què passaria si desitgessis.. no se, segur que algun cop has desitjat “tan de bo es mori no se qui”. Immediatament després, la teva moral t’ha corregit, dient que no era correcte pensar en això. Però al moment que ho haguessis pensat la persona ja estaria morta i el problema és que potser un desig no tan extremat et portaria a conseqüències igualment no molt agradables.
Llavors, no et convertiria això en un assassí? Podries viure amb la consciència tranquil·la?. Les preguntes molestes continuarien durant una bona estona, llarga i interminable, tantes com desitjos se’t puguin ocórrer, només es qüestió d’imaginació, o potser d’una altra cosa... Potser ambició.. o potser una barreja de tot i de res.
Però quin és l’inici de tots aquests mots que volen aparentar un sentit? Com sempre, començo a escriure. Perquè? Avorriment, obligació, passar l’estona. Suposo que el problema és que simplement caic, com sempre, en la temptació d’emplenar el full en blanc. Potser el problema és només una qüestió de color, o potser em sento obligada per alguna força estranya.
Però tot i que això podria ser cert, ja que dedico massa temps de la meva vida intentant saber quina serà la propera oració que vindrà a continuació, tinc la necessitat de pensar en alguna cosa més profunda.
Com ho podria descriure...
La inspiració és una “amiga” que et tortura. Quan hi és, la necessitat d’escriure tot allò que et dicta sense pausa. Desenfrenada, gairebé a la velocitat de la llum. I la persona sotmesa a aquesta, sempre escapant-se-li alguna de les coses que li diu, és desespera, pensant que les ordres de la mateixa són molt dures.
Quan no hi és, quan t’abandona, és encara pitjor. La buidor dels pensaments, l’estrès, el mal humor. I només pots maleir-la per haver-te abandonat.
Llastimosament per mi, en comptes de perdre la inspiració, no necessitava d’aquesta per començar a escriure. Per això sempre tot el que escrivia sempre era una cosa abstracta, estranya i mai sabia on acabaria arribant.
Justament com ara, havia arribat a parlar d’inspiració quan tot havia començat pels desitjos.
Però no eren els teus propis desitjos qui et portaven a l’inspiració?
Per acabar només puc dir-vos que després d’escriure això, no puc evitar preguntar-me quina es la meva autoritat per presentar com a veritat absoluta tot això. Cap, aquesta és l’única resposta. Tot i així, servidora, (o la noia de les preguntes retòriques) s’ha avorrit el suficient per escriure tot això i deixa pendent al lector prendre’s més o menys seriosament el que us ha explicat.

I això és tot per avui.
Si us plau, no prendre això seriosament, o si?
Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario