miércoles, 22 de agosto de 2012

HdR: La partitura del avorriment. Part 1.1.2

-M'encanta. Gao, wafu, ugu, dango, dango.
És cert, suposo que per vosaltres aquestes “paraules” que vaig dir no tenen massa sentit, però pels fans de key són els sons més agradables que es poden sentir (si, exagero). El noi, que més tard descobriria que n'era un veritable fan va fer un somriure d'orella a orella, és cert que en un principi l'havia descrit com a lleig, i encara ho seguia pensant, però en aquell moment vaig veure-li cert encant a aquell somriure, era innocent i pur.
-Quina és la teva visual novel preferida de Key?
-Little Busters! Tothom li agrada molt CLANNAD, però mai he plorat tant llegint alguna cosa com amb little busters, m'encanta.
Encara recordava l'estona en la qual havia plorat llegint allò, era tan bonic i alhora trist. Des d'aquell moment s'havia convertit en una de les meves histories preferides.
El noi, va canviar la cançó perquè coincidís amb el tema del qual estàvem parlant.
Haruka Kanata (Far away) – Little Busters!

Aquella cançó em recordava al moment en que llegint aquella història descobries el misteri del seu món, tan inesperat...
-També m'agrada molt Little Busters!-va dir el noi tot just quan començava a sonar la cançó.
Era un ambient estrany però ens vam passar una bona estona discutint sobre visuals novels, sobre quines eren millors i pitjors i em vaig adonar que ell dominava el tema el doble que jo, doncs sabia japonès i havia tingut accés a moltes més histories.
Van ser les tres de la matinada quan em vaig adonar que el millor que podia fer era anar-me'n, ja era massa tard per estar fora de casa, tot i que sabia que a casa meva gairebé no notarien la diferència l'endemà havia d'aixecar-me d'hora. I encara que fos cert que era culpa meva haver anat a la discoteca corrent el risc d'arribar tard a casa volia intentar almenys conciliar algunes hores de son per així està una mica activa al dia següent. Així que lamentant de debò no poder seguir parlant amb el noi em vaig acomiadar. Abans d'anar-me'n vam intercanviar correus electrònics.

Van passar dues setmanes que no val la pena que us escrigui, no puc dir que fossin del tot avorrides perquè vaig llegir llibres força interessants a més d'alguna visual novel, però sent estiu no vaig tenir l'obligació de sortir de casa així que tot el que feia era passar calor a dintre de casa meva intentant escapolir-me de les feines de casa, cosa bastant fàcil al ser cinc germans i estar per en mig de la franja d'edat. És cert que havia d'aguantar moltes crítiques per no fotre ni brot i per quedar-me a casa tancada, però l'avantatge de ser família nombrosa és que passes més desapercebuda.
De sobte recollint papers per casa meva vaig trobar-ne un de petit que posava un correu electrònic i a dalt el nom del seu propietari Ferran. En un principi no el vaig saber localitzar, em sonava però no n'estava del tot segura, però finalment vaig recordar, era el noi que havia conegut a la discoteca.
Si aquella tarde no hagués fet tanta calor i no hagués estat tan avorrida ni m'hagués plantejat enviar un missatge a aquell noi, però ho vaig fer, la idea va sorgir al meu cap i jo...

No hay comentarios:

Publicar un comentario