jueves, 26 de julio de 2012

HdR: La partitura de l'avorriment - Part 1

(Com he arribat aquí? Retorna a la decisió anterior)
Avís la història ja té títol, el podeu veure a dalt: La partitura de l'avorriment.
Part 1
Just be Friends – Vocaloid, Luka ver.

En aquell moment no coneixia la cançó i ni tan sols sabia que sonava, però ara no puc recordar el instant en que ens vam conèixer sense que em vingui al cap la mateixa. Una cançó curiosa per un principi.

Vaig decidir que el que havia de fer era dirigir-me cap el noi misteriós de l'ordinador doncs al cap i a la fi m'inquietava profundament el que pogués estar fent, i la meva curiositat no s'havia de menysprear així com així, la meva experiència ho garantia.
No volia que el noi s'adonés de la meva presència, si més no fins que hagués descobert el que se suposava que estava fent amb l'ordinador. Per aquest motiu vaig intentar dissimular al màxim fent una volta innecessària cap a la pista de ball per després acabar situant-me just al seu darrere. Des d'aquella nova posició vaig apreciar noves coses sobre el noi que abans no podia veure: duia auriculars petits i semblava que escoltés música (cosa estranya de fer en una discoteca però bé), no tocava el ratolí ni el teclat de l'ordinador però el cursor sobre la pantalla es movia.
El segon fet em va sorprendre bastant, no és que jo tingués grans coneixements d'informàtica, però veure un cursor movent-se a la pantalla ell tot sol, sense que ningú el mogués em feia pensar en que potser estava veient un vídeo manual per fer alguna cosa, o una part més intel·ligent que potser estava veient el que és feia en un altra ordinador que hagués hackejat prèviament.
Seguia mirant el que passava a la pantalla sense que el noi se'n adonés de res. Pel que veu estava molt concentrat escoltant música i mirant el moviment del cursor que és va dirigir al facebook i va començar a parlar amb algú. En aquest moment em vaig adonar perfectament que era un altra ordinador allò que estava mirant. És a dir, com havia intuït abans el noi havia hackejat l'ordinador d'algú prèviament i ara només mirava com l'utilitzava el seu propietari/a.
N'estava segura que allò era un delicte, però mai havia estat del tipus que li agradava xivar-se al professor perquè algú feia una cosa dolenta sense cap motiu, així que no vaig optar per trucar a la policia dient que un desconegut en una discoteca tenia un ordinador en el qual el cursor es movia sense que es toqués el ratolí i que estava mirant una conversació de facebook d'alguna persona, hagués estat bastant patètic i segurament la policia m'hagués penjat pel patètic del que estava explicant.
Així que només observava, no podia veure la conversació des d'on em trobava, per tant em vaig moure una mica i vaig adonar-me'n que els qui parlaven era un noi i una noia que no paraven de criticar a un altre noi per algun motiu.
No vaig poder veure-hi gaire més perquè el noi enigmàtic del ordinador es va adonar de la meva presència (segurament m'havia delatat el moviment) i es va girar quedant-se d'esquena al ordinador i per tant mirant-me als ulls de forma amenaçadora:
-Què mires?
Doncs en aquell moment mirava el seu rostre, era el que tenia al davant així que no tenia un altra cosa que mirar i, sincerament, era lleig, força lleig. Us puc assegurar que no era agraciat, portava ulleres, ferros i tenia un nas una mica estrany. Però no vaig comentar la seva lletgesa, tampoc tenia ganes de començar una conversació amb un desconegut dient alguna cosa així com “El teu rostre horrorós”, no em semblava del tot correcte així que vaig dir alguna altra cosa:
-Doncs el que està davant dels meus ulls, és evident.
Ho accepto no va ser la cosa més original que podria haver dit, però tampoc se'm va ocórrer res millor. A més, el noi va semblar que es relaxava, semblava que la meva evidència li havia agradat com a resposta. Tot i així encara se'l veia tens quan em va preguntar si havia vist el que hi havia a l'ordinador.
Jo li vaig respondre...

No hay comentarios:

Publicar un comentario