jueves, 5 de abril de 2012

42 estudiants matant-se entre ells: Battle Royale


Hola! Per fi després d'haver tornat us puc portar ressenya literària. Aquesta vegada es tracta de Battle Royale, llibre lamentablement només disponible al anglès.
Títol: Battle Royale
Títol original: バトル・ロワイアル, Batoru Rowaiaru (en japonès, no canvia)
Significat del títol: nom del “joc” que és produeix en el llibre
Autor/a: Koushun Takami
Altres llibres de l'autor/a: en el llibre posa que està treballant en la seva 2a novel·la, però la traducció és de 2003 i encara no ha sortit res...
Pàgines: 617
Idioma: anglès.
Sense continuacions
Narració: 3a omniscient passat amb monòlegs interiors
Format original: Llibre
Adaptacions: Pel·lícules, manga
Curiositat:
->La primera pel·lícula és basa en el llibre, després van fer una continuació amb argument no basat en el llibre

T'agradarà si: t'agraden les situacions límits, si has llegit els jocs de la fam i et van agradar o almenys l'argument et va interessar i no t'importaria llegir alguna cosa que compartís argument.

Ni ho intentis si: odies les histories cruels on la mort abunda, no saps anglès (o en el seu defecte japonès, que suposo que hi ha menys possibilitats encara però en fi, tot és possible).

Sinopsi
En un futur distòpic es selecciona cada any una classe sencera per a participar en el Programa. Un simple “joc” on els estudiants seran obligats a matar-se entre si fins que només quedi un viu qui serà proclamat el guanyador.

Opinió
Em vaig comprar aquest llibre al assabentar-me per casualitat que compartia notables similituds amb l'argument dels jocs de la fam, i com és una de les sagues que més m'agraden no vaig poder evitar fer-me amb ell i finalment ha estat una molt bona compra.

El primer punt a favor que vull comentar-vos és la edició del llibre. Se que això no té res a veure amb la història en si, però un bon disseny ajuda a que un llibre agradi més o menys i haig de dir que m'encanta la estructura d'aquest. Ja no per la portada que és bastant simple sinó pels continguts addicionals del llibre: un mapa amb les zones marcades (per si et vols centrar on passa l'acció), una llista de tots els estudiants (molt útil perquè els noms japonesos són bastant difícils de recordar, almenys en un principi).
Però encara hi ha una cosa que m'agrada més de l'estructura del llibre, els capítols: molt curts i amb el número d'estudiants que queden cada cop. Considero que està molt bé conèixer quanta gent queda per fer-te una idea (a més així també et pots fer auto-spoilers que és el que feia jo quan tenia grans sospites que el personatge que m'acabaven de presentar anava a morir).

Però deixant a una banda apartats gràfics i centrant-nos més en el que és la novel·la tinc poques queixe que fer però en fi aquí vaig.
El ritme és molt bo, almenys per a algú com jo que no té grans coneixement d'anglès li ha facilitat molt la lectura el fet que aquest llibre tingui tanta acció i no decaigui en cap moment. Bé, potser que l'explicació sobre mecanismes se'm fes llarga perquè era complicada d'entendre però deixant això a una banda és increïble la quantitat de coses que passen durant el llibre (tot i que amb aquest argument seria estrany sinó hagués acció). Però tot i això, amb una lectura àgil durant tot el llibre hi ha una cosa que per mi es més important i ha fet d'aquest llibre un que possiblement és trobés entre els meus preferits: la humanitat. És a dir, el narrador omniscient en tercera persona fa un paper increïble en aquesta novel·la mostrant-te múltiples reaccions davant el “joc” que s'han vist obligats a participar, és increïble com el concepte de la confiança és tractat i com mostra que la sospita està en tota ment encara que és pretengui ignorar.
Si, crec que la veu narrativa escollida és una de les grans virtuts d'aquesta novel·la, un narrador que a vegades fins i tot es permet aparèixer a través de parèntesis per a comentar alguna cosa i que hi ha cops que és barreja amb els pensaments dels personatges utilitzant el monòleg interior. En definitiva una manera de mostrar sentiments molt ben aconseguida.

Sobre la història en si dir que potser que l'únic punt dolent que li puc trobar és que no crec que tingui cap cosa especialment sorprenent i en tot moment és bastant predicible. És cert que jo sabia qui sobrevivia, (wikipedia i els teus spoilers un dia us mataré ¬¬) però tot i així crec que l'autor presentant als personatges ja ens dóna l'idea de que pensa d'ells i per tant les seves preferències, no crec que això sigui una cosa dolenta, però potser que li tregui intriga. Sobretot una cosa que em va semblar increïble en aquest camp era com al principio de la novel·la se't presentava a un personatge nou cada dos per tres i en el mateix capítol es moria, era increïble el predicible que podia semblar que anaven a morir, però tot i així les seves histories em tenien enganxada.

Un altre punt a favor és el que acabo de mencionar per damunt i no puc evitar estendre'm en ell, els personatges i les seves histories personals. És increïble com l'autor ens posa en situació d'uns més o menys 40 personatges i tots semblen ser reals, almenys els seus sentiments són bastant realistes, les reaccions i els seus amors, sobretot això últim. Aquest autor ha demostrat no tenir pietat pels seus personatges, (una cosa que servidora amant de la tragèdia valora molt) cada vegada que et presentaven a una parelleta sabies que al final pum! Morts. Un procés que s'ha repetit molt en aquesta història però super efectiu: presentació nou personatge - empatitzar amb el personatge mitjançant la seva història – mort del mateix.
SPOILERS!
Crec que totes les histories tenen lo seu però el meu instint crític no pot passar per alt alguns detalls poc rellevants però que tinc la necessitat imperiosa de comentar:
-La història de l'última noia en morir (crec que era la número 1 de la llista) era increïblement forçada. No se, m'ha estranyat que cap al final encara estigués viva i no tingués cap paper rellevant en la història.
-El grup de la Yukie queda molt difuminat però bé...
SPOILERS FI!

Per últim vull deixar-vos aquesta cançó Born to run de Springsteen la lletra de la qual és molt mencionada en el llibre: “But tramps like us, baby we were born to run.”

En fi, per a mi aquesta ha estat una gran lectura, potser que l'idioma m'hagi molestat una mica (res com llegir en castellà o català) però gracies al seu ritme ràpid tot i ser 600 pàgines no m'ha costat massa llegir-la.

Ah, si, tot i que ja hagi acabat amb el que és la ressenya en si, m'agradaria donar-vos la meva opinió si comparem Battle Royale amb els Jocs de la Fam. Des del meu punt de vista Battle Royale té força més mèrit que la saga, crec que és més cruel, més realista i més psicològica que els jocs. Si, aquesta novel·la m'ha servit per a baixar del pedestal als Jocs de la Fam però tot i així, no he deixat de ser fan de la història de la Katniss.
El millor: bon ritme, bones histories secundaries en els personatges, bona historia en general
El pitjor: potser que resulti una mica predicible
L'he gaudit: 5/5
Fins aquí el meu avorriment.

2 comentarios:

  1. a mi me encanto el manga, la pelicula y el libro, es genial todo

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. La película no me llama demasiado, pero creo que algún día le daré la oportunidad al manga, porque el libro estuvo bastante bien.
      Gracias por comentar^^

      Eliminar