viernes, 23 de marzo de 2012

Visca el optimisme?: Oro líquido

Hola! Bé, aquí us deixo la meva última ressenya abans d'anar-me de vacances, sobre un llibre anomenat “Oro líquido”.

Títol: Oro líquido (sense traducció al català)
Significat del títol: Fa referència al oli, producte que té molta importància en la història i a més és el nom del reportatge que fa la protagonista.
Autor/a: Miguel Díaz Ramírez
Altres llibres del autor/a: El cuaderno de pastas ocres
Pàgines: 423
Sense continuacions.
Narració: 3a omniscient passat
Format original: llibre

T'agradarà si: t'encanta el optimisme extrem, no t'agrada gens ni mica el drama i necessites histories que parlen d'alegria, amistat, amor...

Ni ho intentes si: No soportes el “anem a ser tots amics, perquè ens agrada la bondat, somriu” com argument de novel·la.

Sinopsi:
Després que la seva àvia hagi mort, la Lola haurà de tornar a Espanya. Allà mentre es llegia el testament s'adonarà que la seva àvia li ha deixat una de les seves més preuades propietats, una casa de camp anomenada “la Rosaleda”.

Opinió:
Per començar amb aquest llibre agrairia que si no heu llegit el “ni ho intentis” ho fessis ara sabent que sóc bastant pessimista de naturalesa i que arribessis a les teves pròpies conclusions. Evidentment podria deixar-ho així, però crec que millor continuo una mica.
La història del llibre podríem dir que és bastant simple, Lola torna a Espanya i allà comença a fer amics, a tornar-se a trobar amb altres i fins i tot convida a gent de Nova York (on vivia anteriorment) a la seva nova casa. I resulta que tots es fan amics de tots, no hi ha cap mena de tensió i sembla que tot el que fan és passa-ho bé. Entenc que ara penseu que sóc una mica amargada, però què té de divertit provocar un argument tan simple que no té cap mena de misteri, acció i emotivitat? Podríem dir que hi ha amor, però des del meu punt de vista està igual de mal portat que tota la historia en si. És cert que m'agrada que les parelles en les histories tardin en estar juntes, però no puc admetre que al final del llibre lis vingui tan de sobta que s'estimin tant i que necessiten dir-se cutrades per a satisfer-se. També podria dir que hi ha humor, algun diàleg et fa somriure, però per un que és graciós la majoria són molt poc realistes i avorrits.
Parlant del estil de l'autor tinc que dir que no m'acaba d'agradar. Per a justificar-ho posaré una de les coses més desesperants del llibre, la utilització del mas com a comparatiu. És cert que dir oracions com “Mas no había ninguna oportunidad para sobrevivir” (invenció mode on) utilitzant mas i no pero pot quedar bé, però no es pot utilitzar a cada pàgina. Crec que és sense dubtar el llibre on més vegades he vist escrita aquesta paraula. Fins i tot a vegades utilizava els dos (más/mas) en la mateixa oració.
Un altre punt bastant negatiu és que en les primeres pàgines (suposo per error) trobem algunes variacions de temps que no pinten absolutament res, canvia de present a passat sense sentit. Per exemple:
“-Buenos días.-dice Lola
(...) Lola se asustó del comportamiento, era como estar cerca de una loca. No comprende como puede alguien creer que un muerto se puede aparecer de la noche a la mañana (...)”
A més, de que el ritme es fa molt exasperant per la poca acció que hi ha, en definitiva resulta molt avorrit. A més l'autor no confia en l'atenció del lector o vol deixar les coses massa clares i és capaç de repetir un mateix concepte incansablement (exemple: l'explicació sobre la relació Lola-Stevens).

Passant ja als personatges només puc dir que el optimisme em mata, i sobretot considero a la protagonista una mica infantil. Crec que la seva visió de la vida en el plan de visca la amistat sigues feliç és una mica idealista, però en fi, cada u amb els seus pensaments. Una altra cosa que no m'ha agradat és que tothom sigui tan bona persona, al final ja m'esperava que la tieta i el que li té enveja a la protagonista (ni idea de como es diuen) fundassin una ONG. En serio, tots els personatges tenen que ser genials, bons i tal? M'agradaria que l'autor pensés en lo interessants que poden ser els personatges malvats, o almenys amb pensaments més desenvolupats que algú que només pensa en els amics.

Resumint, que tanta dosis de Anem a somriure junts! Amb una història gens interessant fan d'aquest llibre alguna cosa que com podreu entendre no m'ha agradat. Però en fi, així em quedo amb la satisfacció de criticar negativament a alguna cosa.

El millor: que no hi hagin més de 423 pàgines. Bé no seré dolenta... Potser que almenys es pot llegir...

El pitjor: història, optimisme per totes bandes, ritme molt lent...

L'he gaudit: 1/5

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario