miércoles, 3 de enero de 2018

Paranoies RiKanna 51: Impressions prèvies a la temporada d'anime hivern 2018

Hola, després d'aquesta aturada tan bèstia que ha tingut el blog (plenament conscient i culpable). Una de les entrades que més pendent tenia de posar-me a fer (sobretot pel que em costa) és la dels animes de temporades, que en el meu cas, si sou habituals o almenys us heu passat per alguna de les anteriors és de mangues. Bàsicament crec que aquest cop, per no fer-me tan extensa us parlaré només dels que conegui l'original i dels que em cridin suficientment l'atenció passant de les xorrades d'animes o coses que no m'interessin. A veure si aconsegueixo fer-ho tot plegat més curt (és mentida, segur que m'enrotllo igual...). Abans de res, passo de posar l'interès previ que tinc en els animes ja que en el cas dels mangues no tinc cap, després de les meves impressions dels originals, parcials o no, teniu a baix els animes originals o que adapten altres coses que em criden l'atenció, no crec que posi gaires.

-Nanatsu no Taizai (temporada 2)
D'aquest manga només he pogut llegir 5 capítols dels probablement més de 100 que porta així que podeu imaginar-vos que la meva opinió no té gaire pes sobre els que podeu trobar a una segona temporada. Reconec que últimament els hi estic donant oportunitats als manga shonen de batalles, un gènere que havia ignorat completament perquè m'havia cansat fa força temps de les seva tendència a allargar-se i que no li tinc gaire afecte perquè a mi les batalles em cansen força. Ara bé, aquest manga/anime està tenint força èxit així que pensava que almenys seria quelcom entretingut de llegir, i sí, però la quantitat d'ecchi que m'he trobat en aquest manga no me l'esperava i ningú m'havia avisat. Vull dir, està en els gèneres que el classifiquen i és més culpa meva que una altra cosa, però m'ha semblat tan exagerat i a moments de simplement tan mal gust. A més, que la noia no sembla que faci absolutament res, i si bé estic acostumada a noies que sempre estan per sota dels nois en quan a força o poder en els shonen (passa sempre, almenys tot el que he llegit), almenys sempre tenien habilitats interessants o algun tipus de poder, tot i que se les sexualitzés pel camí o simplement acabessin no fotent res perquè venia el noi de torn. Aquesta noia és completament inútil i el pitjor de tot és que en cinc capítols només tenim que moments, de tot tipus on el protagonista la toca per totes bandes i on està simplement per ser un tros de carn amb potes. Vull pensar que se li donarà entitat i ja en aquests primers capítols volen que simpatitzis amb que ella mateixa es sent inútil, però és molt difícil empatitzar amb un personatge que està constantment sent objectiu d'assetjament sexual i tothom s'ho pren com una broma fins i tot ella mateixa, perquè, en fi, només és el protagonista fent de les seves. Simplement feia molt de temps que no veia un personatge femení tan horrible de llegir i fet tan expressament per fanservice i òbviament el protagonista va inclòs en això perquè estic un pel cansada de l'humor basat en robar calces, tocar tetes (volent o sense voler) i d'imaginar-me mentalment a una noia cridant “hentai!”, és a dir pervertit. En fi, és probable que segueixi llegint com tots els mangues que tinc oberts però costarà força que arribi el moment i ja ni us dic posar-me al dia que dubto que passi.
-Dagashi Kashi (temporada 2).
Si em recordo, que és probable que no passi, us deixaré la ressenya de la primera temporada aquí. En qualsevol cas, com podeu veure pel que acabo d'escriure, vaig veure'm el primer anime i segueixo llegint des de llavors el manga, que per ser comèdia sobre dolços que són a vegades més joguines que una altra cosa (o més aviat joguines comestibles) és entretingut tot i que tremendament repetitiu. Els personatges tenen els seus rols assignats que òbviament no evolucionen, hi ha un abús de les tetes de la Hotaru i en general, els personatges no donen molt de sí. Ara bé, són nou pàgines per capítols i descobreixes xorrades sobre dolços. No és que sigui quelcom especialment recomanable però en fi, serveix per passar l'estona. Sobre l'anime, em crida molt l'atenció l'aparició d'un nou personatge que, a no ser que la meva memòria no funcioni (la qual cosa no seria tan estranya) jo no recordo haver llegit en el manga. No sé, simplement curiositat de qui és.
-Citrus.
Sospir llarg. Fa temps que tinc ganes de llegir més yuri, últimament ho estic intentar fer més i Citrus portava en el meu punt de mira des de fa força temps per ser una de les coses més populars del gènere. Ara bé, les coses com són, tenia molta por i les meves pors s'han confirmat. Tota la presentació del manga és mig sexual i ens trobem amb un cas típic de manga romàntic amb contingut pseudo-eròtic gairebé a cada capítol forçant situacions que no tenen ni sentit. De debò, avançada la trama i la relació entre les dues té cert sentit que veiem constantment escenes mig sexuals (de moment crec que encara no s'han despullat mútuament o almenys no del tot, de nou que jo recordi) per la tensió d'aquest tipus, però veure-les des del principi fa que la cosa sigui incòmoda de llegir i falti consentiment, com sempre. I això com sempre va per la quantitat de mangues romàntics amb contingut eròtic que no sé si estan forçats els autors o no, però des del principi necessiten escenes picants, encara que no tingui sentit per la trama.
A més de tot això, tot i que el manga és entretingut, la relació entre les dues és mitjanament passable. Tenim els típics personatges que es posen entre mig, un grup de noies que totes resulten enamorar-se d'altres noies però que en la majoria dels casos no es qüestionen la seva sexualitat o l'afirmen, simplement ha passat i no tenen res a pensar al respecte. D'altra banda, està tot el morbo que li volen posar a la relació entre les dues per com a més de compartir gènere, de sobte, estan vivint com germanes... I no sé, en general, el manga peca de tantes coses, que si drama exagerat, que si personatges amb gelosia extrema (sobretot penso en una secundària) que no els hi importa si han d'amenaçar o fer xantatge i el manga no sembla prendre-ho gaire seriosament, només com quelcom convenient per avançar la trama i com una mena de trapelleria del personatge... I tornant a la relació principal, hi ha un problema de comunicació important, vull dir, és habitual en tota història de romanç tirar de malentesos per fer drama, és fàcil i resulta, el problema de Citrus és que, tot i que de tant en tant intenta fer que la coneguem, la Mei segueix sent sempre distant i, sincerament, a mi arriba moments que se'm fa difícil veure si de debò té interès per la protagonista, a part de sentir-se atreta a nivell sexual i tenir moments estranys (i suposo que pretenen ser monos) de la noia posant-se vermella. A més, si no recordo malament hi havia algun moment de posar-se gelosia que era on la noia més demostrava el seu amor, i sincerament, fins als ovaris de les escenes d'aquest tipus com a mostra d'amor...
Les coses com són si us agrada el yuri que tira més cap allò sexual (gairebé fanservice, perquè si fos una sexualitat sense complexos o almenys reflexionés al voltant d'això, la cosa seria molt diferent...) suposo que ja coneixereu el manga i sinó tindreu l'ull posat a l'anime perquè sens dubte popular és. Ara bé, jo en general tinc molts problemes amb el manga i no el recomano especialment. Això sí, el dibuix fa que les noies siguin molt atractives i almenys en l'anime, tot i que no m'acaben d'agradar els tons dels colors, el que es veu en el tràiler té bona pinta...
-Saiki Kusuo Psi-Nan (temporada 2).
Porto llegint aquest manga més o menys des que van estrenar la primera temporada de l'anime i el cert és que li tinc força afecte. He de reconèixer que quan se m'han acumulat molts capítols a vegades se'm fa un pel pesat de llegir, sobretot perquè hi ha capítols molt bons i d'altres força normalets, però tot i així, segueix fent-me força gràcia el seu humor i és probablement un dels còmics d'aquest tipus que més graciosos em semblen. Bàsicament, quan es posa meta i trenca la quarta paret (lamentablement últimament no ho ha fet gaire), quan es posa a parodiar gèneres, però fins i tot quan fa comèdia amb els personatges, tots amb els seus estereotips, el cert és que funciona força bé. Precisament els personatges són el que més em falla o almenys que a vegades m'acaba superant per com la majoria de personatges són detestables, vull dir ha arribat un punt que fins i tot els hi tinc certa estima per com el punt de vista que seguim, el Saiki, que predisposa tan bèstia a considerar a tothom molest al final m'ha generat l'efecte contrari, però el cert és que tot i que existeixen només per la comèdia a la mínima que la comèdia no funcioni o estiguis poc receptiu és fàcil odiar a tots els personatges.
En qualsevol cas, tot i que això soni negatiu, el cert és que almenys jo encaixo força bé amb el tipus d'humor que planteja i té moments memorables suficients per perdonar mediocritats. Em sembla entre curiós i estrany que la primera temporada s'emetés en un format de 120 capítols de 5 minuts de duració, i no sé que faran amb aquesta, però el cert és que si bé, crec que el format de capítols curts afavoreix molt a l'humor i a la condensació del que en un capítol llarg podria ser avorrit, em sembla força impressionant el número de capítols. En qualsevol cas, és una d'aquestes coses que no recomano llegir/veure tota de cop, però que si us agrada l'humor amb tocs meta i de paròdia amb un protagonista amb tot tipus de poder que està un pel fart de tothom, però acaba sempre envoltat de gent, crec que val força la pena.
-Card Captor Sakura Clear-Card hen
L'exercici de nostàlgia bèstia de la temporada al que m'he sumat amb el manga. Sakura és un dels primers animes que vaig veure juntament amb La màgica Do-re-mi (Ojamajo Doremi) i amb el pas del temps sempre he guardat molt millor record del primer que del segon tot i que en el seu moment la meva obsessió bèstia va ser amb la Doremi. En qualsevol cas, la cosa és que tinc moltes ganes des de fa temps de llegir-me el manga de Sakura original però com no he trobat el temps i tenia aquesta ressenya pendent he acabat llegint aquesta mena de seqüela amb el record de l'anime original. I el cert és que tot i que he gaudit per nostàlgia i per com és molt fàcil de llegir, el cert és que tinc certes coses que em molesten.
Primera és una qüestió força simple de l'argument i la decisió de fer el que fan amb el Shaoran (m'és igual si està mal escrit, en català el pronunciaven així i per mi sempre serà així, acabo de descobrir que sí que està escrit així almenys al myanimelist, flipo perquè als scans que he llegit estava d'una altra manera i en castellà crec que també... en fi...) ja que el que a mi m'encantava de la Sakura era la seva relació amb ell i tot i que sigui important, la qüestió argumental amb aquest personatge em sembla una excusa per no saber com desenvolupar la parella. En fi, també la cosa es fa un pel estranya quan penses que estan en edat de primer de l'eso i s'havien emparellat a sisè de primària...
L'altra qüestió és la de la diversitat sexual i és quelcom que crec que no és tan culpa del manga com de la quantitat de reivindicacions a posteriori des d'occident de que Sakura tenia gran quantitat de personatges homosexuals. Amb això vull dir que jo ja estava gairebé convençuda (més aviat tenia grans esperances) d'almenys veure indicis més evidents que els de l'anime original de la relació entre el Touya i el Yukito que per mi sempre ha estat més que amistat, però el manga no sembla estar gens preocupat en això. I la Tomoyo, vaja, jo ja l'havia fet lesbiana totalment però dubto molt que el manga/anime vagi per aquí... En fi, que Sakura segueix sent un manga força infantil i que dubto que els hi doni per ser inclusius de sobte i que totes les parelles que es poden mig intuir siguin explícites. Ara bé, jo seguiré shipejant al Touya i el Yukito i la noia nova amb la Tomoyo. Si algú té fanfics de qualitat que els passi (sobretot dels dos primers...).
-Koi wa Ameagari no You ni.
El manga de la noia jove que s'enamora de l'home de quaranta anys... Sincerament, sempre tinc certs problemes amb les diferències d'edats tan bèsties com és en aquest cas, (bàsicament perquè a nivell legal crec que és pedofilia) ara bé, el romanç és força innocent, veiem normalment la perspectiva de la noia que s'enamora per l'amabilitat de l'home, però vaja almenys se'm fa més agradable de llegir que si la perspectiva fos inversa. A més, la reacció de l'home és més o menys l'esperada en un cas així, i en general, tot i que no em sembli la gran cosa, el cert és que almenys és entretingut. D'altra banda està la qüestió del trauma de l'Akira que, almenys per mi és el que fa que el manga tingui una mica més de substància, juntament amb la insatisfacció de l'home amb qüestions laborals. En aquest sentit, el manga procura fer que els dos estiguin en una situació semblant (un moment força baix de la seva vida, o almenys una desconfiança gran per seguir allò que els apassiona) i si tira cap aquesta direcció, que és el que sembla, potser m'acabarà convencent la relació. També cal dir que precisament l'enamorament de la noia potser és massa ràpid pel meu gust i no sé si les coses s'estan desenvolupant amb la velocitat adequada.
Després suposo que hauria de parlar-vos d'altres personatges que treballen a la mateixa cafeteria amb un que fa la típica funció de rival que, sincerament, és el tipus de personatge que em molesta per com es tracta de forma molt lleugera el xantatge i diguem que només serveix per contraposar les dues cites... A més, està l'altre noi que fa una mena de triangle amorós amb l'altre noia que posteriorment el converteix en quadrat. Tinc cert interès en veure si la relació secundària progressa perquè a mi em cal força poc per entretenir-me amb un romanç, la principal també em genera curiositat però poc més.
Sobre el dibuix és inusual i tot i que sóc un desastre descrivint dibuixos la protagonista està molt estilitzada i atractiva en general, contrastant amb la resta de personatges i sobretot, amb l'home del que s'enamora ja que és un senyor força normal. He vist un tràiler que, tot i que visualment era molt agradable, no em resol el dubte de si en moviment seguirà sent igual, perquè amb estils tan poc habituals com el de la protagonista no sé com s'ho faran. En qualsevol cas, últimament la veu d'Aimer m'està agradant més que en un principi i el cert és que la música sona bastant bé (comentari random del dia).
-Karakai Jouzu no Takagi-san
Aquest manga vaig començar a llegir-lo fa força temps per pura casualitat i el cert és que em va sorprendre perquè per l'estil de dibuix, força simple i tal, no sabia que esperar-me. A més, amb la meva estúpida mania de llegir tots els mangues que trobo d'un autor, havia llegit prèviament obres més curtes i no m'havia generat gaire interès, tanmateix aquesta és força divertida i li tinc cert afecte. Bàsicament el manga són les diferents maneres en les que un nen competeix amb una nena per tal de que aquesta admeti que ell ha guanyat en qualsevol estupidesa, el que passa, és que la Takagi és força més llesta que ell i sempre se les empesca per fer que s'avergonyeixi o fer-lo perdre de les formes més simples. La gràcia de tot això òbviament són els sentiments que hi ha entremig dels dos tot i que el manga sigui molt innocent. L'únic problema, i que després de força capítols llegits es comença a notar molt bèstia, és com es fa molt repetitiu. És un tipus de manga que no té cap evolució que es basa en el gag recorrent i que tot i que fa gràcia arriba a un punt que satura i sens dubte no crec que sigui gaire recomanable llegir-ne molts capítols seguits. Pel que sembla, si ho entès bé també adaptaran part de Ashita wa Doyoubi un altre manga de l'autor amb un trio de noies que van a la mateixa classe que els protagonistes així que potser així evitin la repetició que té el manga de que agafa títol l'anime, no sé. No recordava gaire d'aquest altra manga però ara mirant-lo per sobre és simplement la comèdia entre les tres noies, però si ho aconsegueixen enllaçar de forma més o menys natural pot estar bé.
-Kokkoku.
D'aquest manga he llegit només els 12 capítols que he trobat i en fi, se'm fa un pel difícil pensar sobre ell. Vull dir, crec que és el tipus de manga que està massa centrat en la narració fins i tot quan intenta parlar de personatges. Però per narració em refereixo sobretot a diàlegs, una quantitat ingent de diàlegs que fan d'aquest manga un que sorprenentment és fa lent de llegir. No és quelcom que odiï de fet normalment és una sorpresa agradable si el manga té alguna cosa a dir i precisament aquest cas crec que el problema està aquí. El món congelat té la seva gràcia però, serà qüestió personal meva potser, però com agraeixo veure una família protagonista, no és quelcom tan habitual en el manga, em fa ràbia, molta, que el manga no li doni gaire importància a les relacions entre els membres de la família. Vull dir, hi ha un noi que no sé si és hikikomori o simplement és que no va a treballa i no fa res i sembla que això causa conflictes, també la mare soltera, però el manga tot i que en un principi ho presenta en dotze capítols sembla que progressivament ha abandonat l'interès per parlar de la família així que és força decebedor i sobretot per fer-ho per tractar les característiques del món parat en el temps... Però en fi, tot i que no tinc gaires expectatives em molaria seguir llegint si puc. Almenys l'animació del tràiler sembla reproduir força bé el dibuix del manga, que d'altra banda em sembla molt genèric, però el monstre estrany sí té un disseny interessant i almenys l'han reproduït bé.
-Poputepipikku.
Probablement el què nassos acabo de llegir més bèstia de la temporada. Vull dir, ens trobem amb un humor irreverent, ple de paròdies amb trencaments de quarta paret i amb tot ple de coses que la meitat no entenc. Recordo particularment una tira còmica que parlava de com només el 20% del manga s'entenia i em vaig sentir molt identificada. En general estava completament perduda mentre llegia i no afavoreix gaire el format 4-koma sense cap tipus d'interrelació un cop passada la tira còmica ja que cada pàgina és una nova forma d'incomprensió totalment nova i no tens ni idea de per on et poden sortir les protagonistes (si es que surten). D'altra banda, molt de tant en tant trobava alguna vinyeta que coneixia la referència i em va fer molta gràcia que seguint la lletra de l'opening 1 de la Do-re-mi tirés els deures que li feien mal de cap ben al fons de la paperera... Però com podreu imaginar, això em va fer gràcia perquè he crescut amb aquest opening, la quantitat de referències que ni sé de que són és massa. És d'aquests mangues que molaria llegir amb una edició que t'expliques tota les referències, però en fi, es fa el que es pot. En qualsevol cas flipo que hagin llicenciat això en anglès però puc entendre que té el seu públic i en part ho trobo molt curiós. Igual que el tràiler amb entrevistes a gent real. Vull dir, d'aquí poden sortir memes, referències i de tot com es faci una mica popular i crec jo que és probable, a saber. Això sí, us ha d'agradar l'humor passat de voltes.
-Gin no Guardian – Yin zhi Shoumuren(temporada 2)
D'aquest manhua he aconseguit llegir 10 capítols, de nou, res a veure amb el que pugui aparèixer a la segona temporada però bé, volia fer-me una idea del que anava i guau, el nivell d'originalitat té tela... Vull dir, un noi que entra en un videojoc estrany on ha de defensar una tomba, on es troba amb el seu avi i es posa a lluitar. El noi té pinta de que totes les batalles li aniran prou bé per ser l'Escollit. A més d'això en 10 capítols li ha donat temps a posar diverses escenes amb posicions mig sexuals, a que el noi hagi de tocar gairebé els pits d'una noia, l'hagi besat i hagin tingut força contacte físic tot per conveniència del guió per tal de que funcioni la màgia, òbviament molt necessari. A més de la vestimenta tan curiosa que porta la noia i com ella, que està des força abans que el noi, necessita de la seva ajuda i sembla no poder fer la gran cosa per si mateixa... En fi, no pinta gens bé, no tinc gaire interès, però com tots els còmics que llegeixo per aquestes entrades es queda obert.
-Killing Bites.
Probablement la cosa que menys m'atreia a primera vista, que he seguit odiant quan l'he llegit i que normalment em poso a seguir tots els mangues que començo a llegir en aquest cas em donen moltes temptacions de deixar de ser masoquista per una vegada i deixar-ho en els 9 capítols que he llegit, que em sembla massa i tot. A veure, Killing Bites és l'excusa per posar noies mig despullades que lluiten i a sobre es transformen mig en animals per fer batalles més o menys interessants entre animals i posar gore. Sincerament que comenci amb un intent de violació en el que la protagonista mata a tots els violadors de forma explícita i que el noi que condueixi el camió/cotxe sigui el protagonista (el manga deixa clar que el pobrissó l'han pillat de ximple i que no s'atreveix a fer res al respecte de la violació, a més de no donar-li temps a actuar, edito, ara ho he tornat a llegir i bé, és cert que al noi li fan xantatge i a més està a punt de dir que es nega quan ja han matat a tothom...) simplement em mosqueja. Sobretot perquè l'escena d'intent de violació és totalment gratuïta ja que si la noia anava a matar-los a tots crec que perfectament ho podria haver fet abans de que passés res i no obrir amb aquestes pàgines. En qualsevol cas, a part d'això tenim tota la idea del món de Killing Bites de híbrids que lluiten conforme a les característiques dels animals que són que almenys ensenya coses sobre animals i pots aprendre sobre l'existència del ratel, quelcom que probablement no t'interessi (o potser sí, qui sap) però que mai està de més conèixer. En qualsevol cas, entenc que té el seu públic i si us agrada l'ecchi i l'acció doncs endavant, ara bé a mi veure a noies mig despullades mig animals lluitant i quan no estan mig despullades constantment veient calces doncs no, no és quelcom que tingui ganes de veure/llegir.
-Yuru Camp.
Nenes mones se'n van d'acampada. He llegit els vuit capítols que he trobat i sincerament és un manga molt oblidable. Ara bé, si sou gent que us agrada anar habitualment d'acampada i si teniu un interès especial per acampar a Japó, sobretot en llocs propers a la muntanya Fuji, doncs és probable que aquest manga us agradi o almenys us serveixi com a guia turística. Segons el traductor de la versió que he llegit tots els càmpings existeixen, fins i tot en els detalls més estranys com el preu i la gent que els regenta diuen que són acurats la qual cosa em fa pensar si això és un manga publicitari o exactament què. En qualsevol cas, he de reconèixer que m'ha fet gràcia veure alguna cosa sobre els materials d'acampada ja que en algun moment de la meva vida sí que he plantat alguna tenda de campanya i en fi, que llegible és però no és quelcom que recomanaria especialment. Almenys, això sí, les protagonistes em cauen bé, que ja és molt, però sobretot la noia que va a acampar tota sola. I vaja, suposo que l'altre atractiu del manga són les vistes, que si bé en el manga no és que siguin gaire espectaculars tot i que els personatges ho comentin, potser en l'anime s'aprofita més. A part d'això jo no entenc les ganes que tenen els personatges d'aquest manga de passar fred.
-Yowamushi Pedal (temporada 4).
Tenia pendent posar-me a llegir el manga des de l'emissió de la temporada 3 (o potser la dos, qui sap) i el cert és que per fi ho he fet. Òbviament ni de conya he llegit el material que cobriran en aquesta temporada ja que només m'ha donat temps a llegir 10 capítols però el cert és que en aquests pocs capítols sorprenentment m'ha enganxat. No sé, jo és que últimament tinc una relació molt estranya amb l'spokon em fa un pal terrible posar-me a llegir i després m'enganxa moltíssim, pel que sigui paro de llegir i em torna a passar, torno a posar-m'hi i de nou m'enganxa... En qualsevol cas, el cert és que tot i que és terriblement exagerat tot com en la majoria d'aquests mangues a mi el protagonista amb la seva ferma intenció de fer un club d'anime m'ha fet gràcia i tinc ganes de saber com acaba acceptant entrar al club de ciclisme. Ara bé, tenim el mateix problema de sempre, la noia entusiasta que sap molt de l'esport però que només fa de suport, no participa. En fi, és quelcom que sembla comú en els mangues d'esports i simplement és frustrant (us ho diu la que no llegeix gaire manga d'aquest tipus pel que ha sentit ha dit i el poc que ha llegit). A més d'això no deixa de semblar-me curiós que amb aquesta siguin quatre temporades de l'anime i crec que totes llargues de moment...
-Gakuen Babysitters.
I de nou, gent cuidant de nens petits. Sembla ja un gènere ell mateix i jo he de reconèixer que al final li he agafat gust o almenys el tolero. En aquest cas particular tenim un noi de secundària que bàsicament fa de mainadera de tots els nens petits de professors d'una escola, per raons que us expliquen al primer capítol i no tinc ganes de posar-me a explicar, a més del seu germà i a cada capítol ens explicaran alguna història relacionada amb algun nen dels que cuida. Porto 26 capítols i tot i que el to general és força amable sempre tira cap al drama (dintre de certs límits) basat entre les relacions familiars i el cert és que he de reconèixer que en general l'estic gaudint força. De nou, com tots els mangues mencionats, no crec que sigui una meravella ni res especialment revolucionari, és simplement un slice of life basat en els problemes que sorgeixen entre les famílies i molts cops acaba tornant a la situació dramàtica en la que es troba el protagonista que s'ha quedat orfe de pares ja que han mort en un accident i la seva vida ha canviat completament. És un tipus de drama que sempre acaba de forma favorable pels personatges en general, així que més que sofrir és un manga per relaxar-vos i perquè us faci gràcia veure un món on tot acaba sent flors i violes tot i que els personatges puguin sentir-se malament a moments. A més d'això tenim moments còmics i la violència d'un germà gran amb el petit pel meu gust desmesurada i que em costa molt d'entendre com a comèdia, però en fi. A més de tot això tenim el problema típic de “la noia”. Vull dir, d'un total de cinc nens petits només hi ha una nena. Però en general a tota la sèrie hi ha també una altra noia que sembla estar en el paper de “la noia”. Sinó recordo malament això sí, apareixen diverses mares (també pares), que vulguis que no després d'haver llegit diversos mangues sobre homes cuidant criatures està bé veure alguna que altra...
A part de tot això el tràiler em fa pensar en una adaptació que potser abusa de la dolçor dels nens petits si m'haig de fiar dels colors pastells i la veu del protagonista se m'ha fet molt estranya d'escoltar ja que no me l'imaginava així... De nou, comentaris sense gaire sentit per dir alguna cosa de l'anime.
-Mitsuboshi Colors.
Per ser un manga d'unes nenes petites que fan malifetes és força entretingut. La gràcia és que són nenes força entremaliades que tenen les seves bogeries i que es diverteixen fent grans plans que acaben en no-res tot i que s'autoproclamin les guardianes de la ciutat. No és que sigui la gran cosa, i només he llegit 7 capítols així que tampoc us puc dir la gran cosa, però el cert és que a mi se m'ha fet molt entretingut i les nenes tot i que exagerades se m'han fet força creïbles. En qualsevol cas és per evadir-se i no pensar gaire però jo tinc debilitat per tot el que sigui slice of life i no passi absolutament res així que, en fi, a mi m'ha semblat molt entretingut.
-Ramen Daisuki Koizumi-san.
Una altra debilitat, i en aquest cas més estúpida que l'anterior, un manga sobre una noia que li encanta al ramen (a nivells obsessius) i que és completament asocial i de com diferents noies van tenint converses amb ella i tot acaba sent sobre el ramen, sobre les diferents varietats, la manera en la que es fa i qualsevol curiositat variada. Sincerament les curiositats sobre el ramen no són quelcom que m'interessi en absolut, però de moment la interacció, una vegada i una altra, de la Koizumi no volent parlar amb les altres i acabar fent-ho gairebé només de ramen sorprenentment m'ha semblat entretinguda. Ara bé, és d'aquestes coses que sé que em pot acabar saturant molt bèstia i sincerament és força dolent... En qualsevol cas no val gaire la pena i suposo o espero que faran capítols curts perquè no dóna per més.
-Hakyuu Houshin Engi.
Es veu que el manga que he llegit, del qual només he decidit llegir un capítol i prou, està basat lleugerament en alguna llegenda xinesa i a més resulta que ja havien fet una adaptació d'aquest manga però ara per algun motiu han decidit fer-ne una altre. A part d'això la qüestió és que això és un shonen acabat de 200 capítols que ara mateix (i dubto que mai) tinc molt poques ganes de llegir perquè sincerament només llegint el primer capítol m'ha semblat tremendament avorrit. S'introdueixen força conceptes d'aquest món pel meu gust massa ràpid per acabar amb el punt central de l'argument que és eliminar una quantitat ingent de gent immortal. En fi, sincerament no tinc cap interés per la història i dubto que el tingui però com sempre si algú que llegeix això és més aficionat a les històries d'aventures i acció potser això l'interessi més que a mi, i tot i que només he llegit un capítol em dona la sensació que he llegit coses força millors que això en el gènere.
-Miira no Kaikata.
Com cuidar a una mòmia. Gran títol... En fi bàsicament el manga va d'això, de com cuidar una mòmia, però que en aquest cas és una mòmia petita que és comporta sempre de manera força simpàtica i fa monades. És el típic manga mata-neurones sobre coses mones que més simple no pot ser i que a mi, en aquest cas particular el cert és que m'ha entretingut força en els 16 capítols que porto. Com dic, és la xorrada més grossa que us podeu posar a llegir, però és una d'aquestes coses que de nou, no passa res importat, quotidianitat a tope, i que són perfectes per no pensar i llegir. A més, el disseny de la mini-mòmia em sembla força mono, i en teoria a mi les coses mones no m'agradaven... En fi, jo ja no sé que pensar però veure a la mòmia bevent del tap d'una ampolla em va semblar que tenia uns nivells de “monositat” força elevats. Ja veieu que aquest manga no és bo per la salut i em fa dir xorrades molt grosses.
-Hakumei to Mikochi.
En aquest cas ens trobem un altre manga de quotidianitat que de nou, m'ha agradat força. També té un factor de ser “mono” ja que ens trobem amb la vida quotidiana del que semblen una mena de gnoms, però el cert és que veure a les dues noies mentre treballen, van a comprar o fan qualsevol cosa m'ha entretingut molt bèstia en els pocs capítols que porto i tinc ganes de seguir llegint. Només he llegit 8 capítols així que la meva idea del manga tampoc està gaire elaborada però el cert és que el paisatge pel que es mouen els personatges està molt ple de vida i en general no sé que tal estarà l'animació però pot aprofitar-se força. En qualsevol cas un altre manga de desconnectar i veure la quotidianitat dels personatges.


Sobre els animes originals/adaptats de coses que no sigui manga he de reconèixer que l'únic que crida força la meva atenció és Violet Evergarden perquè la gent sembla que s'ha posat molt boja amb els primers capítols que van sortir fa temps i sembla que les expectatives són molt altes. Jo no sé que pensar-ne però almenys l'animació sembla que estarà prou ben feta i a més és Kyoani. A més la nova pel·lícula que té pinta de ser drama sobrenatural exagerat com sempre, en la que està implicada Mari Okada, Sayonara no Asa ni Yakusoku no Hana wo kazarou que també em crida l'atenció.

A part d'això suposo que hi ha segona temporada d'Overlord de la que no tinc interès en general i dubto que em posi a veure la primera temporada. Hi ha adaptacions de light novel que, basant-me en les aparences em semblen força genèriques i d'estils/temes que a primer cop d'ull no em criden l'atenció (com sempre veuré que diu la gent). Més Fate, sembla que la gallina d'or no acaba (tot i que crec que el joc en particular del que es basa té jugabilitat i ha estat popular, no sé?). A sí, Ryuuou no Oshigoto! Té pinta d'acabar sent una xorrada que no valgui la pena però sent comèdia slice of life no m'importaria veure-la si no és tan dolenta com pinta pel pòster (gran informació sens dubte) sobretot per l'estructura de harem... Sora yori mo Tooi Basho que no deixa de sorprendre'm pel concepte, col·legiales que se'n van d'expedició al Pol sud, si algú m'explica la lògica, s'ho agraeixo. Sanrio Danshi que té pinta de ser un mal anime però almenys té personatges masculins que volen sentir-se còmodes agradant-lis mascotes kawaii. Vull dir, probablement sigui pensat com a comèdia però almenys en teoria segons la sinopsi aprenen a no sentir vergonya pels seus gustos així que, bé, m'alegraré si el plantejament és aquest, però igualment no té pinta de que d'aquest projecte surti res gaire bo, qui sap tant de bo m'equivoqui i estaré a l'aguait del que digui la gent.

I mangues que no he trobat està Takunomi que no sembla ser gran cosa però no m'importaria llegir-la i Slow Start que també és un manga que no pinta gaire bé, o almenys l'estil de dibuix no em genera confiança però no m'importaria provar si el trobés. 25-sai no Joshikousei que és el porno classificat per dones de la temporada, en portem ja uns quants les últimes temporades, tots amb relacions que pinten ser més tòxiques impossibles i on la sexualitat no sap viure's d'altra manera que no sigui una violació o almenys amb consentiment molt dubtós i lamentablement no hi ha manera de trobar els mangues. Més que res perquè m'agrada sofrir i ser masoquista, però coses que passen. I un comentari més sobre un altre anime és Idolish7 que m'he descarregat el joc en japonès i suposo que no em viciarà tant com m'ha viciat el LoveLive (ho admeto, he caigut...), bàsicament perquè l'idioma no ajuda, però en fi que ha fet que tingui certa curiositat per l'anime tot i que és molt probable que no el vegi.

Fins aquí el meu avorriment.

sábado, 23 de diciembre de 2017

¿Quién es el 11º pasajero?, Moto Hagio (manga)

He tornat! Després de dos mesos (gairebé, no ha arribat), no estaba muerta, solo completamente estresada (y vaga, porque no decirlo...). Pero en fin, que espero ponerme las pilas pronto (no me lo creo ni yo, tranquilos...).

¿Quién es el 11º pasajero?, Moto Hagio (1 volum, 7 capítols) Any de publicació 1975 (la primera part) 1976-1977 (la segona part)

Tenia moltes ganes de llegir aquest manga i en certa manera tenia por que em decebés. Vull dir, sempre tinc ganes de llegir més shojo clàssic, i manga clàssic en general si es pot dir així, però alhora algunes opinions que he llegit sobre el manga no han estat completament positives o almenys no semblaven completament contents amb l'obra. A mi el cert és que m'ha agradat força a excepció d'un detall dels personatges que m'ha interromput una sensació general positiva i el que en general m'estava deixant amb molt bon sabor de boca. D'altra banda, cal dir que l'edició de Tomodomo em sembla una meravella i tant de bo que publiquin obres antigues semblants si tenen l'oportunitat perquè val la pena. Sobretot dic això perquè en aquest manga ens trobem en realitat dues històries que originàriament es van publicar per separat i tot i que la que dóna nom al volum em sonava perquè té la seva fama (tot i que la realment famosa és l'autora en general, de la que m'encantaria seguir llegint obres seves, per cert), la continuació no la coneixia i m'ha agradat força també, però en fi anem per passos.

Com dic l'obra es divideix en dues històries completament diferents. Mentre que la primera és una mena de thriller que funciona amb la típica situació on persones que no es coneixen de res es veuen obligades a col·laborar per sobreviure, en aquest cas en una nau, amb les tensions que sorgeixen de forma inevitable en un espai tancat amb perills i convivència forçosa, a la segona ens trobem una trama política que per les poques pàgines aconsegueix ser força densa i al meu parer bastant interessant i entretinguda. I sens dubte és un volum dens, això cal dir-ho, que els lectors de manga normalment ens trobem amb obres en les que en una pàgina potser trobem dos o tres diàlegs (i en casos excepcionals pàgines i pàgines sense diàlegs com algun manga de romanç on només hi ha mirades...) i aquí tenim pàgines que arriba moments que et fa pensar si a l'autora li faltaven pàgines per la quantitat d'informació concentrades, tant en dibuix com en text. Tanmateix he de reconèixer que m'agrada molt la manera d'aprofitar l'espai de manera tan completa i que la quantitat de vinyetes fa que t'aturis força en la lectura. A això cal afegir-li que tot i ser una història més o menys curta la segona té una gran part la descripció del món on succeeix, que crec que aconsegueix fer força bé sobretot tenint en compte les pàgines del volum, així que la densitat de la informació a vegades arriba a nivells com tota una pàgina explicant-te els cicles lunars del planeta, que sí, que òbviament pots mirar-t'ho per sobre o pots intentar entendre tota la informació que hi ha a la pàgina, això ja va a gustos, però no és tan habitual trobar-te obres d'aquest estil, o almenys jo no en llegeixo tantes en aquest format així que he quedat prou satisfeta.
Pel que fa a la primera història crec que pel que és ho fa bastant bé, crea una situació interessant en la que han de sobreviure els protagonistes i crec que en tot moment té ganes de saber qui pot ser l'onze en tot això i què faran a continuació per sobreviure. Però a més, tot i que no sigui central, l'autora sap dotar de cert context cultural als seus personatges de forma molt lleugera però que de debò fa que notis que els personatges tinguin els seus moments per compartir informació i curiositats dels seus planetes d'origen. Em sembla molt interessant per exemple una conversació molt fugaç que potser durarà una vinyeta o dues on diferents personatges plantegen que tenen un mite molt semblant per parlar dels problemes d'aproximar-se massa el sol i de l'ambició pel saber, parlo d'aquest exemple perquè trobem d'altres més semblants i tot i que no tenen una rellevància clau en la trama ni són transcendentals em sembla que coses com aquestes són un recurs senzill però que ajudaria a moltes obres on conflueixen gent de diversos mons, planetes, països o el que sigui i en canvi sembla que no tenen cap tipus de diferència cultural entre ells ja que mai s'aprofita per parlar de banalitats. De debò, crec que a la mínima que coneixes algú d'un context cultural diferent al teu, o simplement consumeixes una obra que no sigui del teu país, tothom ens posem a comparar, a veure el que ens estranya en l'altre i així, alhora, a vegades estranyar-nos de les nostres pròpies costums o del que donem per normal i el cert és que crec que és un procés molt sa i interessant si es fa amb respecte, òbviament, que és molt fàcil caure en patriotismes o idealitzacions d'allò no propi, massa fàcil. Així que tot i que sigui anecdòtic ho agraeixo.
Ara bé, en aquesta història es troba el punt que m'ha decebut més d'aquest manga, que no m'esperava i que m'ha irritat moltíssim, les qüestions de gènere. Sempre he tingut moltes ganes de llegir el grup de mangues shojo clàssics escrits per dones (ni idea de quin és l'any famós pel qual es coneix el grup ara mateix, però crec que sabeu de qui parlo) per precursores del gènere, perquè sempre es destaca que feien històries de qualsevol gènere dirigides per noies (com sempre segueixo tenint problemes amb això de classificar històries segons el target al que va dirigit i més quan es fa per gènere, però això a part) i perquè segons tinc entès algunes d'elles van reflexionar sobre el gènere i la sexualitat, així que tenia moltes ganes de veure quin tipus de mangues feien i segueixo amb moltíssimes ganes de llegir Versailles no bara que espero posar-m'hi amb ell dintre de poc. En qualsevol cas, en aquest manga apareix un personatge té conflictes de gènere que podrien donar per molt, de fet em sembla molt interessant la idea de gènere que planteja en aquest suposat planeta, però la resolució d'aquest conflicte personal em va semblar irritant, molt irritant, per tot el que representa, per com nega completament els seus dubtes i encara pitjor, perquè trivialitza i ho fa massa cops des de l'humor quan tracta el tema i com deia, la resolució banalitza els conflictes que podrien haver estat interessants de veure. Per culpa d'això em queda aquest punt amarg en una lectura que per tota la resta havia gaudit força.
A més, crec que la relació amorosa que tenim en el manga també hagués tingut molta més profunditat si el tema de gènere estigués millor tractat i que, com no ho està, lamentablement, es queda en una interacció completament típica i on fins i tot diria que tenim estereotips típics de la noia escandalosa i no gaire reflexiva i molt resolutiva, amb el noi calmat i intel·ligent. A tot això m'agradaria recordar una escena que em va semblar terriblement irònica i que no tinc gaire clar que ho fos en la que un personatge diu que les diferències entre homes i dones ja no són les que eren tot just després de que cert personatge expliqui certes qüestions sobre el seu passat que indicarien el contrari... En fi, no sé, millor ignorem el tema.

D'altra banda la segona història canviem completament de tot gairebé, i ens trobem amb els conflictes d'un planeta amb els seus veïns i els problemes de governar-lo que té un dels personatges que coneixem a la primera part que van a visitar-lo dos altres personatges que serviran d'espectadors per seguir tot el conflicte polític del país. El cert és que aquesta part crec que és més llarga que la primera i crec que en certa manera va acabar agradant-me més que la primera. Sobretot perquè no em vaig haver de tragar els problemes que tenia amb els personatges almenys en la seva forma més exagerada, segueix sent problemàtica la relació de parella però és totalment secundària i aquí el que interessa és el politiqueig i, sincerament, feia temps que no llegia quelcom així i que em semblés alhora tan entretinguda. Potser un detall que em va resultar que anava massa ràpid és el destí tràgic de cert personatge. Siguem sincers, en general aquest manga és massa narratiu i poc de personatges, els personatges en la seva majoria no acaben de desenvolupar-se tot el que podrien però el cert és que en el cas del que estic pensant em sembla que podria haver donat per un drama força interessant si ens haguessin deixat entrar en el seu conflicte del personatge però acaba massa ràpid. I d'altra banda la història de venjança tot i que, de nou, em sembla interessant crec que mereixia més desenvolupament i el pitjor de tot, la resolució del personatge era completament innecessària, s'executa sense cap mena d'explicació i encara que em sembla un gir problemàtic pel personatge i dubto molt que si m'intentessin explicar la relació me la cregués, no col·labora gens trobar-te amb això al final sense cap mena d'explicació.

En fi, no em vull estendre més tot i que crec que m'he deixat alguna cosa interessant per dir i per exemple del dibuix en sí no us he parlat i el cert és que té un estil d'una altra època però no crec que us molesti ja que crec que és força agradable a la vista, i com dic a mi la composició de pàgina tan densa i amb tant de detall em semblen molt interessants per explicar aquesta història i el dibuix crec que està força bé, precisament per això, perquè hi ha moltíssim treball per pàgina, o almenys és la sensació que tenia, que jo d'aquestes coses no tinc ni idea. En qualsevol cas, he gaudit força del manga tot i que he tingut greus problemes amb les relacions entre personatges i la qüestió de gènere que us he exposat abans, però em quedo amb la segona història força complexa però també la primera perquè em va resultar molt entretinguda. En general he quedat amb ganes de llegir més de l'autora tot i que tinc certa por a que tingui problemes semblants al que he tingut amb aquest manga, tanmateix alguns dels seus mangues tenen molt bona pinta i és una llàstima que siguin difícils de trobar.

Fins aquí el meu avorriment.

jueves, 26 de octubre de 2017

Y ahora, a estudiar, Ras Alghae Proyectos (novel·la visual)

Y ahora, a estudiar, Ras Alghae Proyectos. (La versió ressenyada és la 1.29.).

Aquesta ressenya és un pel diferent ja que us vinc a ressenyar quelcom que no acostumo a fer, una novel·la visual feta en castellà i que encara està a mitges. Sincerament, sempre tinc problemes amb la idea de ressenyar coses que no estan acabades ja que no sé fins a quin punt es pot dir alguna cosa amb propietat, i després està la qüestió de llegir en castellà una novel·la visual. D'acord, sé que això últim no hauria de resultar quelcom tan estrany, però fa molts anys des l'últim cop que en vaig llegir una en castellà i mai n'havia llegit cap que fos original en castellà (és quelcom que sempre havia pensat que seria bona idea, de la mateixa manera que sempre vull llegir més originals en anglès i mai no trobo el moment). En qualsevol cas, vaig trobar aquesta novel·la visual de pura casualitat i després vaig acabar comunicant-me amb l'autor de l'obra la qual cosa em sembla força curiosa. I el cert és que en general, ha estat una lectura entretinguda, i tot i que a mi no m'acabi de fer el pes, crec que podria triomfar entre determinat públic.

Comencem  per les coses que em molesten a mi personalment, com ésser amb una notable quantitat de prejudicis i així espero acabar tot això amb certa visió positiva. En fi, entrant pel més obvi tinc problemes amb la manera que gran quantitat de novel·les visuals no produïdes a Japó opten per utilitzar tots els tòpics de la vida d'institut idealitzada que veiem en qualsevol novel·la visual japonesa sense gaire inspiració. Hi ha una part de mi que vol ser dolenta i directament dir-vos que aquesta novel·la visual precisament fa això i que no era necessari, però l'altra pot veure que tal i com està estructurada, la importància dels dos clubs en el joc i com l'activitat en aquests clubs és una part important de la quotidianitat que se'ns mostra era més fàcil per fer aquest tipus d'obra tirar de convencions i situar-la en el típic institut japonès. Tot i que val a dir que no és el cas del tot ja que ens trobem amb una escola d'elit esportiva, però fins i tot això és habitual trobar-ho en obres d'aquest tipus.
Probablement el nom de l'escola Gakuen Mendoza em sembla simptomàtic d'aquesta barreja que se'm fa molt estranya de tota la novel·la visual. De nou, recordeu que això és pur prejudici per la meva part, però crec que val la pena que us ho comenti. Se'm fa molt estrany llegir una novel·la visual que sé que està escrita originalment en castellà utilitzant honorífics, situada al Japó i comentant els tòpics típics de novel·la visual però alhora usant-los... Sobre això últim, la utilització dels tòpics ens trobem amb una novel·la visual basada en l'estructura harem de tota la vida amb un noi com a protagonista que va coneixent noies que, qui més qui menys, és fàcil veure que acabaran anant totes a per ell. En aquesta versió he de dir que crec que encara sabem poc de les dues adultes (la mestra i la que regeix el dormitori per estudiants) però en canvi les altres tres companyes de classe, depenent de les decisions i si ens enfoquem més o menys en elles, és fàcil veure que ja estan completament pendents del protagonista. Però de nou, no crec que sigui del tot negatiu la quantitat de coses que utilitza heretades de novel·les visuals típiques ja que almenys la quotidianitat entre amics que representa (amb dos nois inclosos en el grup d'amics que normalment només està una noia amb ells, però ja parlaré d'això més endavant, suposo) és agradable, és fàcil de creure pel tipus de bromes que fan entre ells i per com sempre estan dient xorrades amb un llenguatge molt quotidià que acompanya força bé al tipus d'escena.

Així que, permeteu-me el desordre i deixeu-me fer un excurs sobre com està escrita la novel·la visual. Abans de posar-me a dir certes qüestions, que de nou, a mi personalment m'han pogut molestar vull que us torni a quedar clar que estic molt acostumada a llegir novel·les visuals en anglès, un idioma que si bé tinc un domini suficient per entendre'l no crec que em senti el suficientment capacitada com per parlar-vos a nivell d'estil dels problemes que tingui, en canvi aquesta novel·la visual que us ressenyo està en castellà i el cert és que hi han qüestions que se m'han fet molt estranyes de llegir. Deixant les coses clares d'entrades la novel·la visual està escrita de forma molt correcta a nivell gramatical/ortogràfic i tot i que es tracti d'un projecte no comercial no tingueu por de trobar-vos un desastre, és perfectament llegible i està ben escrita. Ara bé, el problema que tinc jo amb l'escriptura és com la narració del protagonista se'm feia molt estranya de llegir. Primer de tot he de dir que crec que això no és culpa de la novel·la visual en sí, el gènere tendeix a tenir aquest tipus d'escriptura on el protagonista comenta les accions i normalment té una línia de pensament que serveix de narració en moltes ocasions i que té una exploració psicològica bàsica i amb el que es podria dir una narrativització (si això té sentit) dels sentiments del personatge. Sé que no m'explico, sé que sona estrany però el que vull dir amb això és que gairebé sembla que el personatge li toca sentir-se així i per tant t'ho explica més que fer-te sentir a través dels propis pensaments o paraules que utilitzi com flueix aquest tipus d'emocions. Però de nou, crec que això és un defecte del tipus de narració que impera en les novel·les visuals i que jo m'hi he fixat perquè l'estava llegint en un llenguatge proper més que perquè sigui especialment greu en aquesta així que ignoreu tot això. Tanmateix, jo no ho puc ignorar i a això se li afegeix com la manera de pensar del protagonista és terriblement “artificial”, que de nou, segueixo dient que això és probable que passi a la majoria de novel·les visuals i que aquesta m'ha fet veure-ho amb claredat per la proximitat del llenguatge, em refereixo a que qualsevol frase que pensa és quelcom expressat amb la major correcció possible i amb les paraules més complicades o més cultes que se us puguin venir a la ment. I sí, el protagonista és un pel pedant o almenys és l'intel·ligent del grup i li agrada expressar el seu coneixement, i veiem com utilitza certes paraules no tan habituals en les seves converses habituals i és part del personatge, no em queixo d'això ja que és part del que el constitueix, del que em queixo és de llegir un fil de pensament tan estructurat i que decideix posar la paraula més culta possible arribant a moment que potser es pot fer carregós. D'acord, no arriba a tant i com us deia abans, en general el text es llegeix bé i l'única cosa que se'm fa difícil d'entendre és l'abundància de punts suspensiu. És a dir, jo utilitzo una quantitat ingent de punts suspensius de tant en tant, però en aquesta obra hi ha moments on els punts suspensius apareixen a llocs que no tenen cap mena de sentit, abans de començar una frase, per exemple. I vull entendre que és un recurs més gràfic que una altra cosa per separar frases com podrien ser la línia de punts que ocupa tota la línia però no crec que sigui necessari tant de punt suspensiu i en certa manera diria que no afavoreix la lectura.

Però tornant a la trama en sí, com us deia abans, ens trobem amb la quotidianitat de l'institut idealitzada amb protagonisme de les activitats de clubs. Si he de dir alguna cosa a favor dels clubs és que sobretot el club de ciències està molt ben documentat i és molt curiós trobar-te una novel·la visual que et plantegi unes pràctiques de laboratori de biologia que sonen força creïbles amb molt tecnicismes curiosos d'aprendre (dic això des del profund desconeixement que tinc jo en aquest tipus de coneixement però m'ha semblat curiós). I pel que fa al de vòlei potser abusa una mica de la típica sort del protagonista i del talent natural que és quelcom que no acaba d'agradar-me en qualsevol narrativa d'esports però vaja, almenys és agradable de llegir en general i entretingut de seguir.
Pel que fa a la interacció de personatges és on personalment tinc més problemes. Com us deia abans, el grup principal que seguim més en aquesta primera versió són els dos nois, el protagonista i la Reiko. De tant en tant s'afegeixen altres personatges i tinc la sensació que a mesura que avanci la novel·la visual potser hi ha més escenes on altres personatges s'hi afegeixen amb ells, però tenim un gruix d'escenes entre els quatre fent-se bromes i en general un ambient agradable de llegir si no fos perquè bona part de les interaccions dels personatges acaba reduint-se a certs tòpics i sobretot a la repetició de l'escena amb múltiples variacions i situacions de l'Akihiko fent del típic pervertit de torn, dient la típica xorrada relacionada amb qualsevol activitat sexual i tots enfadant-se dient que és un pervertit. O el que és el mateix, el protagonista trobant-se en una situació “compromesa” en la qual el fa quedar com un “pervertit” i la noia de torn, sobretot la Reiko, dient-li de nou, què és un pervertit. Primer de tot m'avorreix moltíssim aquest tipus d'interacció i em sembla molt problemàtica pel que representa, el típic personatge de l'amic pervertit em sembla simptomàtic de com la majoria de personatges protagonistes queden un graó per sobre d'aquest ja que sempre que estan en la situació compromesa ho fan sense voler, i no van tan desesperats per les noies i precisament per això totes els hi van al darrere. I ho he vist massa cops i em segueix semblant avorrit, però ja us dic si us agrada aquest tipus d'interacció és probable que gaudiu llegint. Després està l'altre tema que és el de com usa alguns tòpics de manera conscient però no per això alliberant-se dels mateixos. Tenim la típica escena de la noia buscant les revistes porno a l'habitació del noi (quantes vegades l'hem vist? Segur que massa...) però actualitzada ja que qui coi té revistes porno en l'era digital? Ningú, només al Japó potser té més sentit perquè almenys si m'haig de fiar de les newletter de CDJapan hi ha un mercat de revistes pseudo-pornogràfiques. En qualsevol cas, aquesta escena acaba en fracàs, la de la cerca de revistes em refereixo, amb la qual cosa ni que sigui per l'efecte de novetat suposo que està bé, però no us preocupeu després teniu una escena on el pobre protagonista es troba que el seu amic pervertit li ha deixat obert el porno al seu ordinador i la noia ho malinterpreta, perquè clar, ell que és un pobre innocent no és capaç de dir-li absolutament res i òbviament ella se n'alegra perquè així s'assegura que el protagonista és un noi amb necessitats sexuals i el de sempre... En qualsevol cas, l'altre moment que em va fer gràcia és com els protagonista comentava després d'un comentari d'algun amic que deia que la Reiko seria bona esposa per com cuinava o no sé què, com n'era de masclista tota la idea de que s'esperés que les dones fossin les que cuinessin, i com ell planejava aprendre a cuinar ni que fos per necessitat, i bé, tot això està molt bé i sóc la primera que està a favor de desmuntar tòpics com el moment de la noia portant el menjar, però vaja si l'escena del bento es repeteix fins a la sacietat sent la noia la que el fa i tal, no sé fins a quin punt m'haig de creure tot això. I sí em trobo amb un joc que en general conforma rols de gènere i de sexualitat típics d'aquest tipus d'obra on s'espera unes coses dels homes i altres de les dones, de nou, no sé si aquest tipus de comentari mitjanament conscient d'alguns dels problemes que presenta la idealització de la vida quotidiana dels eroge on el protagonista es guanya els afectes de totes les noies de l'institut és gaire escaient, la veritat. De tota manera agraeixo l'intent de denuncia, simplement crec que la novel·la visual segueix tenint tòpics força problemàtics en aquest sentit.
En particular relacionat amb tot això que us explico, i sóc conscient que en un tipus d'obra com l'eroge parla de temes de gènere és sempre posar-se a protestar sobre evidències, trobem l'única escena sexual de tot el joc en aquesta versió que us ressenyo que podem veure en dos variacions, que es tracta d'una masturbació femenina. I sí, és meravellós veure a dones masturbar-se a la ficció perquè sí, les dones tenim sexualitat. El problema és quan la masturbació es mostra com un espectacle, ho veiem des d'una perspectiva vouyerista, es cau en el tòpic francament perillós que la sexualitat de la dona ha de ser escandalosa, explosiva i visible per l'home i a més s'insinua que la noia que veiem s'està masturbant en relació a algú i és fàcil imaginar en relació a qui podria ser... Sincerament, entenc que l'escena hi és perquè el joc vol tenir contingut pornogràfic i no hi tinc cap problema però és d'aquest tipus d'escena amb contingut sexual que realment no té cap tipus de sentit sí t'hi poses a pensar-hi una mica, la veritat, sobretot considerant que tenen habitacions pròpies on poder-se masturbar i es van al lavabo comunitari, una cosa és que havent acabat de masturbar-se fossin, però per masturbar-se tenint un lloc íntim anar-se a un que no ho és? I a sobre posar-se a cridar/parlar sobre la seva fantasia en veu alta? Simplement és d'aquestes coses que donen que pensar, sobretot en relació a les representacions de masturbació masculines, veritat que mai heu vist a una noia espiant/veient per casualitat com es masturba un noi cridant a ple pulmó com vol més i més? El més probable és que no, he vist coses semblants al yaoi en obres on conserven rol passiu-actiu amb tot el problema que això comporta, però normalment la masturbació masculina és necessitat i comuna, la femenina és espectacle i extraordinària a més de relacionar-la normalment amb l'afectivitat. En aquest sentit és on trobo problemàtica tota l'escena, però de nou, no crec que sigui una cosa exclusiva de la novel·la visual que us ressenyo, és quelcom freqüent al gènere.

Passant pel que fa a aspecte gràfic diguem-ne que és funcional. Sens dubte, no és el millor de la novel·la visual, suposo que està fet amb algun creador que té models de personatges pre-establerts o alguna cosa així perquè tothom té rastres de roba/cos semblants, però no crec que us molesti gaire, i com us deia abans, tot i que jo tinc problemes amb com està escrita l'obra, crec que en general supleix força els gràfics i no crec que siguin un problema a no ser que sigueu d'aquesta gent que valora els gràfics per sobre de la història, ho trobo respectable, simplement alerto. En qualsevol cas, em va cridar molt l'atenció que els segments de la ruta del club de ciències tinguin fotografies com a fons, i apareguin també fotografies dels diferents tipus d'objectes que s'utilitzen i el cert és que contrasta a vegades amb els altres fons d'altres estils així que tot i que es fa estrany de veure em sembla curiós. Sobre la música hi ha un poti-poti de músiques extretes d'altres obres i alguna fins i tot pròpia segons tinc entès així que és difícil de valorar  però en general és agradable de sentir.

En fi, passant a altres qüestions més agradables com us deia, crec que la novel·la visual és força entretinguda, si us agraden més que a mi la quotidianitat amb escenes mig picants i els típics tòpics de comèdia ecchi és probable que la gaudiu més que jo i no està malament del tot. I com us deia abans, crec que val la pena que m'enrotlli una mica més amb els personatges i l'estructura de rutes un pel estranya que té l'obra.
Sobre l'estructura ens trobem amb dos decisions claus la de quin club vols participar i si vols o no ajudar a estudiar a la Reiko, tanmateix això fa que hagis de passar-te el joc un mínim de quatre vegades ja que la decisió de la Reiko influeix el no o el sí diferent en els dos clubs. D'altra banda, diguem-ne que des de la ruta esportiva et pots centrar més en la Nozomi i així aconseguir certes cgs. Dic això perquè vaig tenir un moment de dubte existencial de com nassos podia trobar certes imatges, però no crec que us passi, d'altra banda no recordo des de quina ruta de les dues pots assabentar-te també dels problemes de l'Ayako tot i que de moment encara no sabem gran cosa de ningú. A tot això cal afegir-li que el joc té una quantitat considerable de decisions la qual cosa és força positiva per tots aquells de vosaltres que us agradi jugar més que llegir les novel·les visuals i que tingueu la sensació jugant a novel·les visuals que en massa ocasions tendeixen a tenir molt poques decisions i les enyoreu. No és exactament el meu cas, i a mi a vegades moltes decisions em molesten per com a vegades implica que has de tornar enrere moltes vegades per decidir el contrari, però en aquest cas en concret m'ha semblat entretingut provar diversos resultats i algunes decisions són relacionades amb coneixement científics i m'han semblat força simpàtiques. En teoria el joc es desenvoluparà de tal forma que les rutes no seran gaire tancades, de tal forma que podràs lligar amb diverses noies independentment de si has triat un dels dos clubs, però de moment tot i que veiem que per exemple la Reiko està a totes bandes, encara no s'ha desenvolupat el suficient l'obra per veure-ho del tot, tinc certa curiositat això que no descarto que un cop acabada la jugui sencera.
Passant a la qüestió de personatges, personalment no sóc gaire fan del protagonista. Em sembla el típic protagonista d'aquest tipus d'obra amb l'estereotip de l'intel·ligent de per mig, vull dir, em sembla un pel exagerada la deferència que té l'obra amb el seu protagonista, per dir-ho d'alguna manera, ja que tothom l'admira en el fons, totes les noies li van al darrere, té gran intel·ligència i a sobre se li donen bé els esports sense haver-ne practicat en la vida. A tot això, a sobre cal afegir-li una característica que em molesta força, que és també típica en protagonistes d'eroge, que és com en afers de noies no s'assabenta de res(però molt bèstia, que se li posen a lligar de forma claríssima i encara dubta...) i a sobre és també el típic noi que sempre vol fer allò correcte la qual cosa implica que sempre s'enfada amb l'Akihiko si diu alguna insinuació sexual, s'enfada o es reprimeix si pensa sexualment d'alguna cosa... Però com us dic, aquí estic parlant-vos, com sempre, des del meu punt de vista que no m'ha caigut simpàtic el noi, res més. A part d'això suposo que és el típic protagonista d'eroge que està perquè el lector/jugador es senti identificat amb ell per com no és el típic noi que seria popular i en canvi ho resulta i tothom està per ell.
Sobre l'Akihiko no cal que us parli per com em sembla l'estereotip amb potes del noi pervertit i l'altre amic que ara no recordo com es diu crec que queda més desdibuixat i funciona millor quan estan en el grup d'amics fent conyes.
La Reiko per mi s'ha convertit en la noia principal per com està per totes bandes, com us deia abans, i diguem-ne que és de les poques que en aquesta versió coneixem força. És la típica noia que sempre està animada però té les seves inseguretats i és la que més participa en la dinàmica de dir-li als nois que són pervertits i això em cansa moltíssim. També em cansa força que ja s'han vist alguns moments de gelosia molt típics però a part d'això doncs és simpàtica, m'agrada més quan està fent conyes i conversacions quotidianes i no entra en dinàmiques que he vist massa vegades i que no fan més que repetir rols de gènere que em cansen i em molesten, i poc més.
La Imai em va semblar de bones a primeres la que més m'interessava perquè sempre tendeixo a tenir certa simpatia pels personatges estranys/asocials. En aquest cas, crec que tampoc se'ns ha deixat a veure grans coses d'elles però està la qüestió del contacte que tinc curiositat per veure com es resoldrà, i després les conversacions pseudo-filosòfiques que de tant en tant té amb el protagonista. En això últim he de dir que a vegades arribaven a qüestions un pel òbvies, però he llegit coses molt pitjors i en general crec que eren agradables de llegir. També em sembla interessant el contrast que només veiem cap al final de la noia en un entorn més social i amb amics tot i que la manera en que el protagonista ens repeteix una vegada i una altra com té els seus prejudicis de la gent i de sobte es sorprèn certes coses i la insistència de la sorpresa a vegades, pel meu gust, era massa...
L'altra noia estudiant, la Nozomi, tampoc crec que s'hagi arribat a desenvolupar gaire i he de reconèixer que tota la història de que sembla una sirena nedant em va semblar un pel exagerada, però és fàcil de perdonar, suposo. Sobre ella com a persona crec que té un insta-love molt bèstia pel protagonista, o alguna cosa semblant, ja que si bé amb la Reiko veiem com tenen constantment conversacions i amb l'Imai comparteixen club i interessos, la Nozomi abans de que ni tan sols hagi parlat amb ell s'insinua que ja té interès en ell i per les seves accions sembla que això sigui així. Així que en fi, poc sabem a part de que està interessada en ell i neda bé, suposo que té alguna escena curiosa com la que l'ensenya a jugar vòlei a la piscina, però de nou, poc més, i com en els altres casos tot això ho dic perquè és una versió inacabada de l'obra, òbviament els personatges evolucionaran o tindran més desenvolupament però l'obra no està acabada.
De les altres dues dones crec que encara no en sabem gaire cosa. La professora protagonitza un moment tens en relació a la Reiko però a part d'això es veu com una persona amable i poc més i de l'Ayako se'ns mostren les preocupacions i insatisfaccions però poc més, tinc curiositat per veure com pot evolucionar però de nou, em segueix semblant que la deferència i interès que tenen amb el protagonista és en fi, el típic d'eroge, res més.

Resumint, potser he sonat força negativa a la ressenya, no era la meva intenció o no del tot ja que si bé jo no l'he acabat de gaudir i tinc els meus problemes amb certes situacions que presenta, valoro el treball que hi ha al darrere d'una obra com aquesta feta per una sola persona i crec que, de moment, el resultat és força correcte. Com dic, no és original però fa bon ús dels tòpics habituals així que si us agraden aquest tipus d'obra seria una bona idea donar-li un cop d'ull ja que no és habitual trobar obres fetes en castellà i amb una quotidianitat força entretinguda de llegir. En qualsevol cas, el cert és que cada cop que arribes a un final surt un missatge de l'autor i una última escena on et diuen que a partir d'aquí les coses es començaran a posar intenses i el cert és que és una bona manera de despertar la curiositat així que almenys m'ha deixat amb cert interès per saber que passa, així que com us deia abans en algun moment, potser quan s'acabi del tot la jugui sencera.

Fins aquí el meu avorriment.

jueves, 12 de octubre de 2017

El fin del mundo y antes del amanecer, Inio Asano (manga)

El fin del mundo y antes del amanecer, Inio Asano (1 volumen, 11 capítols). Any de publicació del conjunt d'històries 2008 (es van publicar per separat en altres anys).

Tot el que sigui de l'Inio Asano vull acabar per llegir-ho. Si no ho sabeu un dels meus mangues preferits és Oyasumi Punpun però, en general totes les obres que he llegit d'aquest autor m'han donat alguna cosa més o menys interessant. Però vaja, suposo que hi té força a veure, o almenys hi col·labora que tendeixi a fer històries de formació, normalment amb un to força pessimista i desencantat. I més o menys algunes de les històries d'aquest volum poden anar per aquí però altres s'allunyen en part i en general se m'ha fet un volum un pel estrany. Vull dir, algunes històries semblaven interrelacionades, sobretot amb el primer capítol, però després he vist que no, que no totes tenien relació i que anaven per lliure. D'altra banda tot i que ha estat una lectura agradable hi hagut diverses històries que es sentien molt incompletes o que haguessin estat millor amb més pàgines així que en general, tot i que ha estat una lectura agradable (almenys per mi Asano sempre ho és, tot i que entenc que el to pessimista pot resultar justament el contrari) no m'ha acabat de resultar tot el que podria.

Anem per parts una de les històries que més m'ha agradat crec que ha estat la que ens trobem amb tres perspectives. Em sembla que aquesta manera d'ampliar les perspectives sobre una mateixa història i centrar-se en la vida dels diferents membres d'una família és força interessant i el cert és que tot i que com totes les històries d'aquesta recopilació, em dóna la sensació que podria aprofitar-se més o fins i tot allargar-la, crec que és la que m'ha deixat més satisfeta per com té un final força agradable tot i que tingui el seu punt agredolç i sobretot em refereixo, òbviament a la història del pare i com es sent en relació a la seva família. D'altra banda, també recordo la història de la noia que fabula coses i es sent terriblement buida en el seu dia a dia, que em va semblar que tenia molt potencial, que en volia llegir més però acaba abans de que arribi a res concret o a que coneguem el personatge. Una altra història força destacable, però que de nou se'm queda a mitges, és la del mangaka, per una banda m'interessa bastant com utilitza la memòria i com sembla que ha reprimit algunes coses que retornen en anar al poble i la reunió d'antics alumnes. Però per l'altra crec que tot i que com sempre, tenim els mateixos temes d'Asano, que si la pèrdua d'alguna cosa amb el pas a la maduresa, la solitud a la gran ciutat i l'alienació de l'individu modern i jove que no sap que nassos ha de fer amb la seva vida, en aquest cas en particular no juga tan bé amb els elements que té i de nou, em dóna la sensació que podria haver acabat sent molt més del que és. Una de les primeres històries amb un personatge que crec que reapareix a diferents històries d'una noia que decideix fugir em va semblar que es donava un aire a La chica a la orilla del mar bastant interessant i que podria haver tirat per aquest tipus de relacions físiques, i en certa manera ho fa, però és un personatge que sempre coneixem per ulls dels altres i sembla que mai acabem d'accedir a la seva perspectiva a excepció, potser, de l'últim capítol, però sincerament em sembla que tot i que com sempre Asano sap crea ambients i sensacions interessants de gent que tot i que sembla que podria ser feliç mai aconsegueix ser-ho del tot, sempre té algun dubte o alguna preocupació que interromp en el que en altres històries d'altres autors semblaria una felicitat completa, de manera que per mi sempre el fa interessant, en aquest últim capítol es queda en la idea sense aprofundir massa. I en el mateix tema, que jo diria que és com tot i que tinguis una relació sentimental més o menys satisfactòria, els teus problemes i angoixes personals no desapareixen de cop i volta com semblaria que et transmetrien certes narratives i com et pots seguir sentit sol, crec que ho tracta millor en la història d'Un mundo maravilloso. De nou també tinc problemes amb aquesta i segons escriu l'autor és una continuació d'una altra història anterior, però crec que la idea es transmet força millor. A més és curiós que, si no recordo malament en les dues històries, veiem repetida la idea del jo del passat que es comunica amb un jo del present que no coincideix, que ha quedat decebut en certa manera. En aquest sentit aquests jo dels passats, tot i que és una constant en l'obra de l'autor amb tota la idea de com de traumàtica resulta l'experiència de créixer i adonar-se que la teva vida és una merda o almenys no té cap mena de sentit, en aquest volum sembla que de forma més explícita els personatges es dirigeixen directament en aquests termes que, de nou, denoten la impossibilitat de tornar a una innocència prèvia i com no queda altre remei que enfrontar-se a una quotidianitat buida de sentit i angoixant.
D'altra banda tot i que crec que és un volum força curiós que us pot agradar si ja heu provat altres obres d'Asano crec que us recomanaria començar amb altres obres ja que no crec que aquesta sigui del millor que té. Ara bé, em sembla molt interessant si ja us agrada l'autor ja que trobeu, a part de les històries, un breu comentari de cada una i del que recordava de quan les va dibuixar, a més de dues pàgines on escriu una mena de diari o almenys de reflexió personal. No és que em semblin textos brillants ni res per l'estil, però és fanservice, o almenys alguna cosa semblant si sou fans de l'autor.

Passant a altres qüestions crec que no cal que us expliqui, si coneixeu a l'autor òbviament, que el dibuix és una meravella. Crec que té una gran capacitat de fer personatges diferents i sobretot molt expressius i alhora ens té acostumats als seus fons hiperrealistes que van força bé al tipus de manga que crea, sobretot per com la ciutat com a productora d'individus alienats és un tema tan central. En aquest sentit, veiem certes pàgines on els personatges, tot i ser centrals, són en certa manera engolits per la ciutat de fons. A més, com és habitual en l'autor ens trobem amb molta vinyeta negra per destacar el text que sempre segueix els pensaments íntims i les inseguretats dels personatges. En aquest sentit, potser cal dir que l'autor crea personatges en general amb pensaments molt semblants però suposo que sent una recopilació d'obres curtes que s'han publicat en diferents moments no té gaire sentit queixar-se.

En fi, suposo que em quedo curta però sent un volum únic crec que no tinc gaire cosa més a dir. Si us agrada l'autor crec que val la pena ja que us trobareu amb els seus temes habituals, adolescents amb inseguretats i no tenint gens clar que fer amb la seva vida, o gent que acaba d'esdevenir adulta i que tanmateix no té ni idea de perquè fa el que fa, una insatisfacció constant amb la vida, i una impossibilitat d'arribar a la felicitat que els hi ha venut la societat. Tanmateix, si encara no heu tingut un contacte amb l'autor (i no sé a què esteu esperant) crec que si voleu un enfocament més optimista d'aquests temes podeu llegir Solanin i si en canvi voleu quelcom decadent i no us importen les escenes sexuals podeu llegir La chica en la orilla del mar. Simplement suggerències, tampoc em feu gaire cas i si voleu començar per la seva obra més llarga tampoc és mala idea, però suposo que el normal amb un autor que no coneixeu es començar amb alguna cosa curta, per això us parlo de les dues anteriors. Bé, ja callo, només volia dir que tot i que potser sigui l'obra que menys m'ha dit de l'autor l'he gaudit igualment força així que no ha estat una mala lectura.

Fins aquí el meu avorriment.