martes, 27 de junio de 2017

Paranoies RiKanna 48: Millors obres de 2016 (sí, tard, molt tard)

Per què estic publicant aquesta entrada? Ho entenc, vaig tard, molt tard però en fi, perquè veieu quin caos d'entrades que tinc i com em queden moltes coses pendents per publicar, en fi és igual, no em queixo. A part de fer aquesta entrada amb les millors obres que vaig experimentar l'any passat volia informar-vos que a partir d'ara les ressenyes passaran a tenir un altre format, més que res perquè ningú s'estranyi. El cert és que com estava molt estressada he decidit treure tot allò que em cansava de les ressenyes i deixar-les només amb l'apartat d'opinió perquè així tinc la sensació de fer-les més a gust. En fi, em sap greu si algú tenia preferència per algun dels apartats de l'anterior model, però el cert és que feia temps que volia optar per sentir-me més lliure alhora d'escriure al bloc, que al cap i a la fi ho faig per gust així que, en fi només era això. I suposo que aprofito per dir-vos que no us estranyeu si qualsevol ressenya degenera i acabo parlant de qualsevol cosa, però crec que això és el que faig habitualment. 

Llibres.
Crec que he tingut un bon any de lectures, potser no he llegit tants llibres com altres anys però crec que he llegit algunes força denses i, en general, crec que he tingut (o vaig tenir, si fa més de cinc mesos des que va acabar l'anterior...) un any prou variat. Així que estic prou satisfeta amb el resultat. Us destaco aquí tres que crec que són les que més he adorat i una selecció d'altres que considero que també han estat experiències de lectura que recordaré durant prou temps.

-Les ones. Sens dubte amb aquesta novel·la reafirmo el meu amor per Virginia Woolf, l’any passat vaig conèixer la seva manera de narrar amb La senyora Dalloway que em sembla que vaig llegir en una traducció prou millor que la que he llegit en aquesta novel·la però segueixo enamorada completament de la seva manera de fer fluir el text. En fi, sempre em sento molt idiota quan intento dir alguna cosa coherent sobre aquesta autora, algun dia us diré alguna cosa interessant, segur que sí (spoiler és mentida). En qualsevol cas heu de llegir-la, i per mi les ones és millor novel·la que l’altra que havia llegit però en qualsevol cas estic enamorada d’ambdues.
-Crim i càstig. Com en el cas anterior es tracta d’un segon contacte amb un autor que ha reafirmat el meu amor per ell. Prèviament havia llegit el jugador i tot i que m'havia costat entrar una mica a la novel·la, sobretot tenint en compte que és força curta, es va colar en el meu top de millors lectures de fa dos anys si no recordo malament. I com en aquella ocasió, la manera que té Dostoievski d'endinsar-se a la ment dels personatges i a totes les seves contradiccions em sembla meravellosa, de veritat, poca gent escriu personatges tan densos i complexos, o almenys és la impressió que tinc. En qualsevol cas Woolf i Dostoievski són dos autors dels que només he llegit dues obres de cadascun però que gairebé considero dels meus autors preferits i em poso molt fangirl amb ells així que serà millor que pari quan no dic res d'interès.
-La novel·la de Genji. Des que vaig conèixer sobre aquesta obra tenia moltes fanes de llegir-la, vull dir, tot i que sigui certament problemàtic confesso que l’exotisme d’una novel-la japonesa, molt antiga i a més escrita per una dona em va semblar massa atractiva per resistir-m’hi, i ja quan em vaig assabentar que un dels temes principals era la part sentimental les meves expectatives van augmentar de forma molt bèstia, només tenia por de que fos molt densa però el cert és que no, se’m va fer prou amena, tenint en compte que són gairebé 2000 pàgines, és clar, i el cert és que vaig quedar encantada amb el que vaig llegir.

A partir d'aquí suposo que les següents es podria dir que han estat entre les meves preferides però un pel més per sota que les tres anteriors. Crec que n'he seleccionat massa però vaja, gairebé arribo al top 10 i fàcilment ho aconseguiria però en fi, deixe-m'ho en 9.
-L'Ulisses. Posar l'Ulisses de Joyce entre les millors lectures és un acte de pedanteria? Probablement, sobretot si us dic que no he entès gaire i que és dens i en fi, que em va fer sentir molt idiota en la seva lectura però precisament per això està aquí, per experiència de lectura extrema, per com és una d'aquestes coses que difícilment se t'oblida en tota la vida i perquè puc trobar gust en el masoquisme pel que es veu... Així sóc jo.
-Ferdydurke. El llenguatge, la manera que té d'experimentar amb ell i fer-lo evolucionar, la musicalitat, l'humor... Crec que és una lectura que val molt la pena, que no coneixia de res i m'ha encantat descobrir i m'ha deixat amb moltes ganes de seguir llegint a l'autor perquè és molt fàcil deixar-se emportar per la prosa.
-Lolita. També en aquest llibre s'uneix la sensació de que crec que m'he perdut alguna cosa, que se'm va fer densa i alhora que em va semblar que el llenguatge i la manera en que es construeix el protagonista era meravellosa i com semblava que les paraules adquirien significats inesperats i es creava una nova manera d'interpretar la realitat. Sí, sé que no té gaire sentit dit així però em va semblar una novel·la molt especial i que m'agradaria rellegir, potser en anglès, tot i que de moment no m'hi atreveixi.
-Hedda Gabler. EL PERSONATGE. No sóc molt de teatre perquè sembla quan el llegeixes que sempre et falta una part molt important però Ibsen és molt Ibsen i Hedda com a personatge crec que es quedarà amb mi per molt de temps em sembla una meravella de personatge que simplement la vaig sentir massa propera, perillosament probablement però és que de debò, heu de conèixer-la.
-Els raims de la ira. Potser és perd massa en el contingut i ignora la forma, però el contingut és tan fàcil de compartir que, què voleu que us digui, a mi em va afectar força el drama era molt fàcil de compartir i tot i que crec que peca de manipular els sentiments del lector, el cert és que les simpaties amb el que succeeix fan que sigui fàcil passar-ho per alt.
-Les il·lusions perdudes. Mai m'hagués imaginat que Balzac acabés en un top de millor lectures però suposo que el llibre és suficient potent tot i els defectes de la prosa moralista de Balzac i el seu protagonista a qui vaig odiar. De fet, crec que està aquí, en part gràcies a que el personatge em caigués tan malament perquè d'una manera sàdica-masoquista (volia que Lucien sofrís molt i gaudia llegint sobre algú que em queia malament, si això té algun tipus de sentit) que van fer que em convencés però sobretot el que destaco és com s'introdueix en el món de les editorials, els teatres i la part menys romàntica del sector cultural en general.

Anime.
Probablement aquest any passat hagi estat durant el que he vist més anime, almenys des de fa prou temps per com tenia força abandonat aquest món i ja us asseguro que aquest any tampoc n'estic veient una barbaritat, però vaja estic més pendent del que surt i no surt a les temporades i a veure si aquest estiu em dóna temps de veure alguna cosa més que tinc pendent. En fi, he tingut un any prou bo en animes ja que he complert el que m'havia proposat (veure Evangelion i Cowboy Beebop) i a més he descobert dos animes que m'han encantat a nivells inesperats així que estic feliç amb això.

-Showa Genroku Rakugo Shinjuu. Fa poc he vist la segona temporada que segur que acaba en el top de 2017 perquè aquest anime juga a una altra lliga, per dir-ho d'alguna manera. M'encanta com porta els seus personatges, la manera en la que narra la història de forma pausada i com s'allunya tant de tòpics típics de l'anime, el rakugo em sembla entretingut, interessant i en algunes vegades fins i tot còmic. Però sobretot, tot i que em repeteixo els personatges i com es contraposen, el joc de relacions de contraris i com lliga tots els personatges de forma coherent. I a més de tot això l'ambientació decadent d'un art en perill d'extensió i l'opening. No sé, estic massa enamorada i la segona temporada, tot i que li tenia certa por ha reafirmat el meu amor per aquest anime.
-Shinseiki Evangelion. Vaig començar força escèptica ja que a mi els mecha i en general tota la fama que té l'anime em feia bastant por i a l'inici reconec que no acabava de dir-me res, tanmateix va ser passar la meitat, començar amb la introspecció dels personatges, l'ús de l'animació per tal d'explorar els personatges i les seves inquietuds i en general aquest enfocament psicològic que va cada cop a més que va fer que m'enamorés completament de l'anime. Així que sí, ja em vaig enrotllar prou a la seva ressenya i simplement repetir que la segona meitat de l'anime em va encantar i si bé cal reconèixer que l'anime a moments no té gaire clar que vol fer el cert és que a mi em va conquistar així que res, una més que es suma als fans d'Evangelion, tot i que hagi tardat força en veure l'anime.

Manga.
En el cas del manga crec que he llegit força menys que l'any passat. Vaja, de fet, si us sóc sincera hauria de dir que he ressenyat molt menys ja que he llegit molt de manga que encara està publicant-se per la qual cosa encara no us porto ressenyes. En qualsevol cas, crec que tinc massa manga pendent que ja està acabat i que vull llegir però com se m'acomulen les ressenyes sempre acabo optant per mangues que encara estiguin publicant-se. Lamentablement, aquests algun dia acaben i em toca ressenyar-los i llavors, bucle, o sigui de debó, m'estresso sola. En qualsevol cas, tot i que les lectures que us he ressenyat alguna no ha estat malament del tot en general crec que no n'hi hagut cap que m'hagi entusiasmat del tot, fins i tot la que us poso més destaca no m'ha acabat de convèncer.

-La canción de Apolo. El meu primer contacte amb el déu del manga (en fi, Osamu Tezuka, que l'apel·latiu és força... en fi almenys intimidador) i tot i que és una obra que no crec que sigui espectacular ni res fora de sèrie el cert és que a mi m'ha deixat molt satisfeta, és una narració prou complexa, fa un treball d'introspecció en el personatge principal notable i vaja que m'ha deixat amb moltes ganes de seguir llegint a Tezuka en les seves obres més importants o conegudes, tinc volums per casa ja esperant-me que algun dia, quan tingui temps (spoiler: mai) llegiré.

El cert és que pel que fa a les altres obres llegides no hi ha gaire a destacar. Suposo que Reloj de Arena no està malament però em va acabar decebent força en el seu tram final sobretot. Watchmen és molt bona obra i us la recomano (tot i que vaig tard, tothom coneix Watchmen o no?) però en el meu cas és un món que tinc tan pendent que se'm va fer un pel complicat entrar-hi, tot i que reconec que per no saber res de superherois em va agradar força. Podria destacar-vos alguna cosa més però crec que no val la pena.

Novel·les visuals.
Sobre novel·les visuals aquest any ha estat completament desastrós. De debó, no en puc destacar cap i ja no és una qüestió de que alguna m'hagi semblat normaleta i no desitgi destacar-la perquè només és entretinguda, no, és que totes em semblen dolentes, mal fetes i amb massa problemes que no em puc permetre ignorar. L'únic que us puc dir és que en àmbit de videojocs (tot i que en certa manera és també una novel·la visual) Emily is away em va resultar un joc molt curt però molt interessant i que em sembla que aprofita molt bé la qüestió de les opcions per com tot i tenir-les és més la teva possibilitat d'interpretar un personatge que el fet de poder canviar la història i en general us el recomano, què és gratis. De la resta només puc dir que el meu contacte amb el món otome ha estat molt fallit tot i que no desespero amb el gènere i tinc l'esperança de trobar alguna cosa mitjanament decent. I també que si fes un top d'experiències més negatives amb novel·les visuals o alguna cosa semblant la ruta del Touma d'Amnesia és probable que anés al primer lloc directament...

I en fi, fins aquí les millors obres de 2016, sis mesos tard però vaja, em feia gràcia fer l'entrada i us asseguro, això que quedi clar, que l'any que ve la faré quan toqui tot i que no tingui totes les ressenyes publicades o fetes... En fi, quin desastre d'any que porto espero que dintre de poc em posi al dia en el blog, la qual cosa és difícil ja que en el moment que veieu això és que encara no està publicada cap ressenya del que he experimentat al 2017, podeu imaginar que he llegit força i tal així que por, molta por em fa la gran quantitat d'estupideses que llegireu per aquí amb la meva memòria difosa d'obres que pot fer massa mesos des de que vaig experimentar-les. En fi, gràcies per l'atenció a les meves xorrades i tot i que no ho sembli pel desastre que he estat aquest any en el ritme de publicacions tinc ganes de continuar amb el blog i no he defallit encara així que de debò, de moment tinc moltes ganes de seguir amb el blog, tot i que no faci res d'interessant en ell.

Recompte 2016
Mangues/còmics
1-Isshuukan Friends 7 volums (38 capítols)
2-Hibi Chouchou 12 volums (75 capítols)
3-Watchmen 1 volum (12 capítols) 
4-Reloj de arena 10 volums (20 més o menys capítols) 
5-Zettai Heiwa Daisakusen 4 volums (19 capítols) 
6-Mademoselle Butterfly 2 volums (9 capítols)
7-Watashi ni XX Shinasai! 19 volums (83 capítols)
8-La canción de Apollo 1 volum (5 capítols)
9-Boku dake ga inai Machi (desaparecido) 8 volums (44 capítols)
10-Death Note 13 volums (107 capítols)
11-Barri Llunyà 1 volum (16 capítols)
12-Love So Life 17 volums (106 capítols)
13-Last Game  11 volums (65 capítols)
14-Love Plus Rinko Days 2 volums (11 capítols), W's 3 volums (15 capítols) Half and Half 2 volums (14 capítols)
15-Usagi Droo 10 volums (62 capítols)
Total: 123 volums (700 capítols)

Videojocs
1-Portal 2
2-Emily is away
3-Ico

Llibres
1-Retorn a Brideshead 421
2-Amors ridiculs 224
3-Captive Prince 292
4-El lector de Julio Verne 353
5-Prince's Gambit 416
6-Lolita 314
7-Kings Rising 385
8-Els somieigs del passejant solitari 264
9-La veritat sobre el cas Harry Quebert 673 
10-L'hivernacle 176 
11-Las olas 283 
12-Hipòlit  112
13-Fedra 248
14-Don Juan o el convidat de pedra 144 
15-Los bandidos 256 
16-María Estuardo 158 
17-L'avar 128 
18-Hedda Gabler 178
19-Un enemic del poble 178 
20-Espectres 148 
21-Panorama des del pont 128
22-Las legiones perdudes  864
23-Casa de nines 152
24-La dona de trenta anys 221
25-Carry on 528 
26-Crim i càstig 600 
27-La sonata dels espectres 43 
28-Ubú rei 92
29-Macbeth 128 
30-Seis personatges en cerca d'autor 160
31-Mare coratge i els seus fills 120
32-Sobre Grace 553 
33-El vell i el mar 229
34-Balzac i la jove modista xinesa 267 
35-L'historiador 698 
36-La novel·la de Genji 1648
37-La perra de tres patas de la señora Petrovna 416 
38-Kokoro 336
39-Els raïms de la ira 688 
40-Fart de Llop 239 
41-El roig i el negre 503
42-Ferdydurke 320
43-La vall de l'Issa 320
44-Il·lusions perdudes 744 
45-Ulisses 779
46-Solaris 269 
47-Wolfsong 400 
48-Alícia en el país de les meravelles 206
Total:17002

Anime
1-Koukou Hoshi Kageki 12
2-Subete ga F ni Naru 11
3-Dance with devils 12
4-Sakurako-san no ashimoto ni wa shitai ga umatteiru 12
5-Concrete Revolutio: choujin gensou 13
6-Tantei Team Kz Jiken Note 16
7-Dagashi Kashi 12 
8-Makura no Danshi (12), Oji-san to Marshmallow (12), Ooya-san wa Shinshuki (12), Oshiete! Gyaruko-chan (12), Sekkou Boys (12), Sushi Police (13)
9-Shoujo-tachi wa Kouya wo Mezasu 12
10-Shinseiki Evangelion 26
11-Showa Genroku Rakugo Shinju 13
12-Boku dake ga inai machi 12 
13-The end of evangelion 1 (pel·lícula)
14-HaruChika, Haru to Chika wa seishun suru 12
15-Nijiiro days 24 
16-Ajin 13 
17-Norn9: norn + nonet 13 
18-Active Raid 12 
19-Tanaka-kun wa itsumo kedaruge 12
20-Kiznaiver 12 
21-Concrete Revolutio Choujin Gensou The Last song 11 
22-Koutetsujou no Kabaneri 12 
23-Flying Witch 12 
24-Re:zero Kara Hajimeru Isekai Seikatsu 25
25-Cowboy Beebop 26 
26-Yuri!!! on Ice 12
Total:421

Novel·la visual
1-Amnesia - memories
2-Euphoria
3-Hakuouki: Demon of the fleeting soul 
4-Utawarerumono 
5-Norn9 var commons 
6-Cartagra the affliction of the soul 
7-Code realize: Sousei no Himegimi

Pel·lícules
1-El naixement d'una nació  
2-Fièvre + La caída de la casa Usher
3-Cien años de perdón
4-El gabinet del doctor Caligari 
5-El cuirassat Potemkin
 
Fins aquí el meu avorriment.

lunes, 26 de junio de 2017

Alícia al país de les meravelles, Lewis Carrol (llibre)

Un nou llibre al bloc.
Títol: Alícia al país de les meravelles
Títol original: Alice's Adventures in Wonderland
Autor/a: Lewis Carrol
Pàgines: 206
Continuacions: A través de l'espill
Format original: llibre
Any: 1865
Adaptacions: milers de pel·lícules i a més molta influència fins als llocs més inexplicables (otomes, aquest món curiós)

T'agradarà si: tens interès en obres que no tenen cap tipus d'intenció realista, estàs interessat en obres que abracen el sense sentit i qüestionen la lògica del llenguatge o la lògica matemàtica.
Ni ho intentis si: vols una novel·la realista o on passin coses de fàcil comprensió, odies Alícia per algun motiu (o les experiències que has tingut amb les seves adaptacions i inspiracions han fet que l'odiïs per algun motiu).

Sinopsi
Alícia al país de les meravelles és una novel·la fantàstica que explica com Alícia, quan somia que segueix el Conill Blanc, penetra a la seva llodriguera i hi descobreix un món on tot és possible, el país de les meravelles. La mescla magistral de somni i realitat permet construir un espai imaginari, ple d’animals i d’objectes animats, on Lewis Carroll ataca les convencions socials mitjançant la sàtira i la caricatura. Aquest volum, traduït esplèndidament per Salvador Oliva, inclou les il•lustracions que va fer John Tenniel a l’edició original. (sinopsi d'editorial Labutxaca)

Opinió
Feia prou temps que volia llegir aquesta obra més per tot el seguit d'influències que per l'obra mateixa. No és que l'obra en sí no em cridés l'atenció, però em donava la sensació que tot i que podia gaudir-la no m'acabaria de captivar del tot, però, en canvi, sentia l'obligació moral de llegir-la ja que he consumit obres que es basen directament en les novel·les d'Alícia i a més sembla que tots els otomes del món, (no, només una quantitat important) estan basats en Alícia. Suposo que en el fons no és tant estrany, molts clàssics els coneixem més per les versions i per segones versions que l'original, i el clàssic de Disney en aquest cas també té molt a veure amb la recepció, almenys la meva, però vaja no sé perquè m'allargo tant. La qüestió és que ha estat una obra que no m'ha sorprès gaire, vull dir tenia molt clar que anava a llegir, i en línies generals és el que m'he trobat, sens dubte és imaginativa, té alguna part que potser no m'esperava tant perquè no l'havia vist adaptada però en general la imatge que tenia de l'obra i l'obra en sí han estat sorprenentment molt semblants, si això té sentit. En fi, d'altra banda crec que haver-la llegit en context, és a dir que l'he llegida no tant per l'obra en sí sinó en relació a una altra obra (us deixo amb l'intriga, no, parlo de Forest, una novel·la visual, sé que no us interessa) ha fet que l'hagi gaudit més de que si l'hagués llegit independentment. En qualsevol cas, intentaré dir alguna cosa al respecte de l'obra.

Alícia... En fi, sempre he pensat que és un d'aquests clàssics (clàssics moderns, s'entén) que m'agradaria a mi preguntar qui va entendre que era infantil. D'acord, no és dels casos més extrems (estic pensant en Els viatges d'en Gulliver o jo què sé que adaptessin Nostra senyora de París a pel·lícula Disney) i almenys té la justificació del seu format d'origen i tota la llegenda que hi ha al darrere (perquè que faríem lectors i ressenyadors sense vides d'autors d'escàndol i possible pedofília? Analitzar el llibre? Crec recordar que l'Autor havia mort amb Barthes però aquest és un dels tants casos on Lewis Carrol va associat a la llegenda, per bé o per mal, al cap i a la fi a tots ens agraden els temes escabrosos, és divertit) i que en part si que es pot llegir com un llibre per nens, per nens que vols traumatitzar o exercitar en la imaginació de per vida (depèn de l'enfocament pessimista o optimista, com tot a la vida). Ara bé, suposo que tot i que l'aventura i la contínua transformació i l'estructura típica de la novel·la de successos on sempre passa alguna cosa poden entretenir i estranyar alhora, no sé si és la millor opció per a un infant. Vull dir, sempre pot caure dintre del sac genèric de llibres que es llegeixen com a nen i no entens una puta merda i que creixes i t'adones que t'havien enganyat, o almenys que eres imbècil, però tenint en compte tots els conceptes de lògica, jocs de paraules varis, amb les dificultats de traducció de per mig, i l'apologia de les drogues no sé si val la pena en aquest sentit. És broma, almenys la part de l'apologia de les drogues, vull dir estic segura que hi haurà algun imbècil que hagi dit que el llibre ho és i l'hagi condemnat d'immoral però el cert és que simplement tenia ganes d'escriure xorrades. I bé, les drogues i les perspectives sensorials deformades són una de les bases, i hi ha gent que s'entesta en dir que les drogues són el gran tema i a mi no m'ho sembla gens, em sembla l'excusa perfecta per a partir de tot l'inusual i així experimentar sobre la física, la lògica i amb el perspectivisme des de tot punt de vista possible amb certa predilecció pel llenguatge i pel sense-sentit i vaja, recordeu sempre que el llenguatge és principi i fi de tot i és DÉU. Podeu riure. De fet, una estudiant a certs autors i en general la literatura moderna acaba tenint el comodí d'”experimentació amb el llenguatge” com a quelcom força útil i no gaire rebuscat per parlar de les obres i és quelcom que hauria de millorar i plantejar-me pensar-ho més però de moment em segueix sent útil com excusa i m'ho segueixo creient bastant amb tota la idea de com el subjecte occidental arriba un moment (gent que et diu que és tot l'inici a la revolució francesa o d'altra que t'ho localitza més endavant) en que es produeix el gir lingüístic progressiu on cada cop s'és més hiperconscient (si això té sentit com a paraula) de les limitacions del llenguatge i tal i bàsicament Alícia es podria pensar en això però des de la perspectiva de la lògica, quelcom que lamentablement no domino en absolut i la qual cosa fa que millor no derivem per aquestes qüestions ja que no arribarem enlloc, estic segura que si esteu interessats trobareu coses més útils que aquesta ressenya.

D'altra banda, parlant de llenguatge i de tot una mica he llegit una traducció que m'ha enamorat. No tant per la traducció en sí que dedueixo que n'hi ha de millors sinó pels traductor. He llegit una edició força antiga que rondava per casa (força antiga amb matisos, òbviament) traduïda per Jaime de Ojeda al castellà, i mira que normalment no poso ni l'edició ni el traductor però en aquest cas era necessari. És cert que cada cop sóc més conscient de les traduccions i sobretot d'empatitzar amb el pobre traductor que sempre té una feina poc agraïda però normalment no escric gaire més sobre el traductor que la meva simpatia per haver-li tocat fer quelcom força complex, però en aquest cas el traductor esdevé comentarista. No tinc ni idea de les diferents tendències sobre la traducció però em dóna la sensació que es tendeix a no posar notes al peu si no és totalment necessari i a intentar fer transparent la traducció en alguns casos i precisament aquest llibre és tot el contrari. El traductor posa tota mena de notes al peu, i el millor (o pitjor depèn de com es miri) és que a vegades no tenen res a veure amb aclarir detalls de la traducció, jocs de paraules que es perden o coses per l'estil, què va, el traductor s'atreveix, a part de disculpar-se contínuament per no aconseguir traduir-ho tant bé com li agradaria, a recomanar dolços anglesos o a comentar algun tipus d'anècdota vital personal que ve poc al cas, i la veritat m'ha encantat. Sens dubte, no és el paper del traductor, però no sabeu la gràcia que fa trobar-se amb algú tan còmplice durant la lectura, em passa quelcom molt semblant a quan estic llegint un manga i el traductor (sobretot les traduccions fetes per fans, em refereixo) comenten com els protagonistes són imbècils, haurien de declarar-se d'una vegada i deixar-se de tonteries o qualsevol xorrada, no caldria i treu professionalitat a la traducció, però personalment no hi ha res que em faci més gràcia que el traductor comentant sobre la pròpia obra. Més que res perquè precisament el traductor passa moltes hores pensant-hi i treballant en aquella obra (suficients per acabar tenint una relació amor-odi i desesperar-se segons el grau de complicació, suposo) i sempre fa gràcia veure que hi pensa algú que s'ha implicat tant en intentar entendre l'obra. En fi, m'he enrotllat en coses que no tocaven i m'he anat per la tangent, però és el que té que ja faci mesos des que vaig llegir l'obra.

En qualsevol cas, des de carreres per assecar-se, passant per els mític créixer i minvar de la protagonista i sense oblidar els personatges que no he mencionat en aquesta pobra ressenya que cada qual és més estrafolari que l'anterior i que sens dubte han passat a l'imaginari col·lectiu (o qui no recorda el gat de Chesire i el seu somriure) crec que val la pena llegir l'obra per curta, interessant, estranya i sobretot si sou com jo i us agrada conèixer les fonts originals de les històries crec que és una obligació, perquè per molt que em segueixi semblant sorprenent que una obra com aquesta hagi envaït de forma flagrant la cultura popular en general i tot tipus d'obra (no supero que hi hagi tants otomes on la protagonista sigui Alícia i lligui amb personatges com el Barreter Boig o fins i tot una versió antropomòrfica de Chesire o el conill...) el cert és que no es pot negar que estar per totes bandes (ha sonat més negatiu del que pretenia potser...). En fi, llegiu-la si encara no ho heu fet, reconec que no és quelcom que m'hagi impactat gaire però val la pena a la seva manera.

El millor: plantejar-se els límits del llenguatge sempre està bé, el sense-sentit constant produeix un riure reflexiu, si això té sentit.
El pitjor: sincerament no m'ha acabat de fer el pes, suposo que culpa també de com la majoria ja ho coneixia i en certa manera em semblava haver-ho llegit tot abans...

Fins aquí el meu avorriment.

Algú em pot explicar el despropòsit de pel·lícula de Tim Burton? És que no hi ha per on agafar-la, o almenys aquest és el record que guardo, força nefast, vaig veure-la sense llegir el llibre fa molts anys i em va semblar que allò no podia ser el llibre i que no guardava res de l'esperit del que havia de ser l'original però, de nou, o la memòria em falla, o algú va posar “alícia” per tenir una base coneguda i prou perquè a banda dels noms dels personatges poc més...

sábado, 24 de junio de 2017

Yuri!!! on Ice, MAPPA (anime)

Un altre anime més al bloc.
Títol: Yuri!!! on Ice
Extensió: 12
Format original: anime
Estudi de l'anime: Mappa
Director/a: Yamamoto Sayo
Any: 2016
Altres obres de l'autor/a: Michiko to Hatchin (directora)

T'agradarà si: t'agrada fer-te parelles i el fanservice yaoi, t'agraden els animes d'esports i que t'animen a donar-ho tot pels teus somnis, t'agrada particularment el patinatge artístic.
Ni ho intentis si: et costa creure segons que relacions si tiren de fanservice, els animes d'esports en general o basats en el desenvolupament professional d'un personatge no et convencen.

Sinopsi
El Yuuri Katsuki era tota una promesa del patinatge artístic sobre gel japonesa, però després de la seva mala posició en l'última gran competició es plantejarà que fer amb la seva vida i si hauria de continuar amb la seva carrera com a esportista. No obstant això, després que el gravin patinant un exercici propi del seu gran ídol Victor Nikiforov, sorprenentment, després de que el vegi el seu idol decidirà dedicar-se a ser el seu entrenador.
Opinió
Inseriu aquí un llarg sospir. Sé que probablement no sigui la millor manera de començar aquesta ressenya però crec que és la manera més ràpida de reflectir els meus sentiments sobre aquest anime. Però en fi, deixeu-me matisar el sospir a la ressenya i començar pel principi. Yuri!!! on ice va ser un dels animes (si no el que més) més seguit de la temporada en la que va sortir, des de l'inici d'emissió va despertar força elogis per la qualitat de l'animació tant entre fujoshis com gent que normalment evita i fuig davant de qualsevol cosa que sembli que pugui tenir gays, en qualsevol cas tot això feia que jo estigués molt predisposada a veure l'anime. Per una banda, m'agrada estar atenta a tot anime/manga popular i més si té algun component de yaoi o de parella masculina homosexual i el cert és que vaig acabar caient en el hype continu que veia per totes bandes i vaig veure'm l'anime en un sol dia crec que el mateix dia que va acabar d'emetre's. En qualsevol cas, em va entretenir prou la tarda que el vaig veure però sincerament, les expectatives van trair-me i simplement em va decepcionar molt, sobretot en qüestió de representació, però en general em sembla un anime prou mediocre que encara no m'explico el seu èxit, tot i que puc llençar algunes hipòtesis.

Començant pel que em va decebre més crec que cal que parli del romanç, del yaoi i del fanservice. Em van vendre aquest anime com un gran anime per la representació d'una parella homosexual que per fi no necessitava vendre's com un anime “yaoi” sinó que era d'esports però simplement apareixia una parella homosexual. I sí, fins a cert punt podria ser cert però crec que tenim un problema greu si veiem aquest anime com una bona representació de l'homosexualitat. De debò llegeixes segons quines coses sobre com aquest és un anime on per fi tenim una parella homosexual mostrada amb naturalitat i és per posar-se a riure, molt bèstia. La manera que té en presentar la parella l'anime és tota l'estona jugar a l'ambigüitat, en tot moment veiem escenes que podrien ser una cosa, podrien ser una relació entre amants o en canvi podria ser una relació d'admiració entrenador-entrenat, tota escena des de moments de contacte físic a el mític moment dels anells l'anime deixa la doble interpretació oberta i deixa que l'espectador pugui interpretar de les dues formes sense conflicte. Ho resoldria tot que és decantessin per afirmar obertament com hem d'entendre la relació? Probablement no, però ajudaria ja que l'anime utilitza tots els codis típics dels animes amb fanservice consistent en emparellar gent lgtb pel gaudi pressuposat de l'espectador. Em refereixo amb els codis a la manera en com es constitueix la relació, començant des de l'inici veiem sempre que la manera en que tenen de mostrar-nos la suposada intimitat és la del contacte físic, un contacte que no té cap explicació i que és excessiu. Per una banda intenten donar-li algun sentit fent que provingui del Viktor la majoria i per tant com és estranger no hi ha problema en que actuï de forma estranya o almenys a mi em fa pensar en el típic gag repetit fins a la sacietat en l'anime/manga de l'estranger que de sobte fa un petó/abraçada i que el que l'ha rebut es pensa que ho deu haver fet perquè és estranger fins que s'adona que no, que hi ha alguna cosa més. En aquest sentit, el contacte físic que mai es qüestiona i que s'intenta trivialitzar o almenys no problematitzar gaire és el típic de qualsevol anime amb fanservice d'aquest tipus, que si abraçades amistoses, que si donar-se la mà. El que passa amb Yuri!!! on ice és que el contacte físic arriba a moments on és difícil fer-lo passar per simple “emoció del moment” o amistat/admiració per la qual cosa tot faria pensar que la relació entre els dos personatges hauria de ser amorosa hi hauria avançat el suficient per tal de no importar-lis en absolut abraçar-se enmig d'una pista de patinatge on tothom els està veient. Lamentablement, no és del tot així per com no sembla que cap dels dos pensi de l'altre d'aquesta forma. Vull dir, els personatges d'aquest anime no tenen gran introspecció psicològica, però si que seguim els pensaments i els dubtes del Yuri al llarg de tota la serie, per mi no aconsegueix gaire tampoc amb aquest retrat de la frustració de no poder aconseguir ser el millor però això és un altre tema. Tanmateix, no recordo cap moment en que el Yuri pensi en relació al que està passant amb el seu entrenador, entenem que l'admira profundament i tampoc demano que sigui el centre però crec jo que el mínim seria que pensés no només en clau esportiva amb el seu entrenador. Però precisament aquí veiem els codis del fanservice, el que hauria de ser la seva parella o interès amorós només existeix mediatitzat per l'esport així que mitjançant aquest tens l'excusa per fer que el personatge s'interessi per l'altre i deixar sempre la porta oberta en que només ho faci en relació a aquest tema i que no existeixin sentiments d'altre tipus.
Precisament l'escena dels anells és on ja em sembla que l'anime es passa, ja que el que hauria de ser definitiu, en canvi, per la narrativa de l'anime és molt fàcil desmentir-ho, ja que de nou, és difícil de creure en una relació de la qual només hem vist que es desenvolupa des de l'admiració unilateral d'un personatge i una obsessió per part de l'altre que l'anime no crec que hagi aconseguit explicar gaire bé. A més si ens centrem en el que hi ha entre els dos només veig contacte físic i l'esport de per mig la qual cosa fa difícil creure que s'hagi desenvolupat tan ràpid una relació i hagin arribat a convertint-se en una parella compromesa matrimonialment, de debò. I, sí, almenys no tenim una relació abusiva i tòxica com la majoria de yaoi però sincerament crec que la gent s'ha alegrat massa amb aquest anime en qüestió de representació i a mi em sembla que a part de tenir uns codis que clarament segueixen en el fanservice i que neguen en el tipus de narració la possibilitat de creure en l'existència de la parella, fan que la relació entre els dos -sigui del tipus que sigui- que està al centre argumental de tota l'obra en estar tan mal tractada per mi acabi per empitjorar l'anime.
Ara bé, entenc que hi hagi gent que s'alegri de tenir més animes on s'intueixen relacions homosexuals sense tenir que ser necessàriament un gènere específic. Així que deixeu-me anar-me una mica de tema i parlar de categories d'animes, que crec que amb Yuri!!! on ice dóna bastant peu a qüestionar-les. Sincerament, els gèneres sempre són un problema i normalment els tendim a donar massa per suposat, jo la primera, però en el cas de l'anime/manga ens trobem amb un món on normalment s'estableix la classificació pel tipus de revista on es publica el manga en qüestió la qual cosa fa que, alhora, el tipus de revista en la que es publica una obra també condicioni en certa manera al contingut de l'obra i a la manera en que és llegida. Aquest és el cas del yaoi i m'encantaria entrar en més detalls de com la majoria d'obres són necessàriament publicades en revistes yaoi especialitzades doncs en aquest gènere i com s'estableix aquesta categoria per definir el gènere com si fos necessari separar les històries d'amor entre homosexuals de les d'heterosexuals. Em recorda en certa manera aquesta mania de treure's de la màniga el gènere del LGTB a la literatura (sobretot a la juvenil) com una forma de classificació més per tal de caracteritzar un llibre pel tipus de relació que surt en ell la qual cosa no deixa de ser ridícula si et poses a pensar-la. En el cas de Yuri!!! on ice la gent està molt contenta de que no sigui un “yaoi” per definició i que el seu gènere sigui esportiu i en això crec que comparteixo l'alegria però alhora no puc treure'm del cap la idea de que si s'hagués anunciat com a yaoi potser ens trobaríem amb un anime completament diferent on tindríem una relació que podria creure'm molt més i no em semblaria tan mediatitzada pel discurs basat en les tècniques del fanservice. Tant de bo pogués ignorar tot això, de debò, però és que per molt que jo em vulgui creure la parella i fins i tot la pugui emparellar i l'anime em vulgui donar motius per creure-la, el mateix anime ho narra de tal forma per tal de que dubti del que m'està explicant i fracassi en fer una relació creïble.

Havent-me tret de sobre el tema principal sobre el que us volia parlar intentaré no repetir-me i parlar de com l'argument més basat en la competició tampoc em sembla la gran cosa. Per una banda tenim la història de com evoluciona el protagonista i com intenta competir i arribar al màxim, una trama clàssica d'anime d'esports però que aquí se li afegeix un discurs molt més proper al de les disciplines artístiques que competitives, la qual cosa m'ha semblat prou interessant. Tot l'anime tracta el patinatge artístic sobre gel més com un art que com un esport, tots els personatges volen transmetre alguna cosa a través dels seus moviments i com tots els animes d'aquest tipus per mi cau en un discurs molt exagerat. D'altra banda a això s'afegeixen les típiques històries de personatges secundaris que aprofiten per explicar-les amb les actuacions i fer que aquestes siguin les que en teoria ens haurien de transmetre tots els sentiments i frustracions que cadascun dels personatges senten. Sincerament, crec que hi ha massa secundaris dels que ara no recordo absolutament res i que s'expliquen massa històries que en general recordo que queien en dramatismes varis exagerats i personalitats molt excèntriques. En aquest sentit crec que l'anime si aconsegueix fer una bona representació del patinatge tot i que suposo que precisament en aquest intent de captar la competició més o menys de forma realista fa que caigui en una repetició que tot i que no em va arribar a exasperar si que hi havia moments de pensar que potser no calia veure tantes vegades la mateixa actuació o que es podria haver plantejat d'alguna forma diferent. Però en fi, tornant a la història del Yuri més o menys no em molesta que es triï per algú que vol arribar al màxim tot i que el final si que em molesti força per com fa que l'anime acabi de forma innecessàriament oberta i que sembla que l'únic pel que serveix el final és perquè esperis una segona temporada que és probable que tinguem si l'anime ha tingut tant d'èxit com aquí a Japó. En qualsevol cas més o menys la accepto tot i que em sembli molt bàsica i poc desenvolupada és la típica història que es pot seguir de forma més o menys entretinguda, el meu problema estar amb la història del Victor i amb el seu personatge en sí. Crec que era molt fàcil haver fet una bona història que ens desmitifiques la seva figura com el gran patinador i que ens expliqués perquè ha decidit de sobte deixar-ho tot per entrenar algú com el protagonista, i sí, ho intenten però crec que fracassen absolutament en fer creïble el personatge, en mostrar-lo desidealitzat i en explicar perquè ha deixat de patinar, vull dir de debò, aquesta última pregunta té moltes respostes segons a quin espectador preguntis però pel que fa a mi com a espectadora l'anime no m'ha oferit res que em deixés contenta respecte això. D'altra banda el tercer en discòrdia en Yurio per a mi és un personatge massa utilitzat al llarg de l'anime pel poc que el desenvolupen, sincerament en general l'anime s'entesta en posar personatges i en intentar donar-lis històries a cadascun o almenys algun context i per mi perd massa temps fent-ho i en general crec que tot hagués anat millor si s'hagués centrat en que la història principal o almenys en fer que el Victor tingués una història més definida.

En qualsevol cas passant a altres qüestions crec que l'opening és probablement el que m'agrada més de l'anime, ho dic no tant per la música tot i que també m'agrada en certa manera com per l'animació de debò que és un conjunt que fa que esperis força de l'anime. En qualsevol cas em posaria a parlar de com l'animació en un principi era una passada per com feia que els patinadors es moguessin amb molta fluïdesa però amb el pas dels capítols però ja ho ha dit tothom així que no cal dir gaire més d'aquest aspecte. Bé, potser era curiós com hi havia cert vídeo on comparaven les diferents actuacions de Yuri del tema Agape i eren gairebé exactament iguals així que la sensació de repetició era real... En fi, sens dubte la qüestió de l'animació repetida és normal fins a cert punt en qüestió d'economitzar treball però crec que podrien haver plantejat d'alguna altra manera tot l'anime per no haver de repetir-se tant, no em pregunteu com això sí. Sobre la música a part de l'opening que reconec que s'enganxa amb massa facilitat tenim els temes diversos de les actuacions que és molt fàcil que se't quedin gravats en la ment o bé per la repetició o bé per mèrits propis. Els dos Agape o el mateix tema yuri on ice tenen força gràcia com a temes i crec que no m'importava tant l'abús de les repeticions gràcies a la música. I sens dubte la cançó del J.J és d'aquest tipus de xorrades que m'encanten, el personatge en si mateix, tot i que li donin cert transform crec recordar que em va semblar una xorrada per com estava desenvolupat però ni que sigui per la música xorra valia la pena que existís el personatge... D'altra banda, repassant la banda sonora hi ha certes cançons prou memorables i versions de peces que també valen prou la pena per exemple el Shall we Skate em fa prou gràcia. En fi, xorrades meves us deixo l'opening i aquesta cançó.

Resumint, segur que podria dir-vos coses més interessants si no hagués tardat tant en fer la ressenya i si tingués ganes de pensar més però crec que ja he dit el que més m'urgia comentar de l'anime que tenia més a veure amb el tema de la representació, per a mi fallida, de la parella principal. En qualsevol cas a mi l'anime em sembla que fracassa tant en l'intent de ser una història d'amor com en el de ser una de superació personal i que en cert sentit el que aconsegueix en certa manera és plasmar el món del patinatge artístic de gel però vaja, tampoc no tinc ni idea d'aquest món així que potser m'equivoqui. En fi, per mi Yuri!!! on ice ha estat una decepció perquè podria haver estat molt més del que és i crec que es desaprofita molt de potencial, ja sigui per qüestions de fer un parella creïble i una història d'amor o per fer una bona història de superació personal. Però en fi, també té molt a veure anar amb certes expectatives i veient com l'anime era tan popular, que passa el que passa...

El millor: entretingut, veure el patinatge artístic sobre gel.
El pitjor: els personatges, la manera de narrar, que per mi no deixi de ser fanservice, que la història tampoc estigui gaire aconseguida...

Fins aquí el meu avorriment.

jueves, 22 de junio de 2017

Wolfsong, T. J. Klune (llibre)

Un llibre més al bloc.
Títol: Wolfsong
Autor/a: T. J. Klune
Altres llibres de l'autor/a: Tell me it 's real, The lightning-Struck Heart
Pàgines: 400
Format original: llibre
Any: 2016

T'agradarà si: tens interès en el romanç paranormal, les relacions homoeròtiques entre homes i et ve de gust una història d'amor amb tints dramàtics.
Ni ho intentis si: no t'entretenen massa les històries d'amor, no pots llegir en anglès, busques alguna cosa més que entreteniment.

Sinopsi
L'Ox és un noi que es va quedar traumatitzat després que el seu pare el fes fora de casa dient-li que no faria de bo en la seva vida. No obstant això, l'Ox començarà a canviar quan es trobi a un noi de camí a casa que començarà a parlar-li, no trigarà a assabentar-se que aquest noi no havia parlat durant molt de temps i que el que l'ha motivat a tornar a parlar ha estat la seva trobada.
A partir d'aquí l'Ox coneixerà a tota la seva família i a descobrir-ne els seus secrets.

Opinió
Ja sabeu, o probablement no, ja que dubtaria d'algú que em digués que llegeix totes les meves ressenyes, fins i tot jo les trobo bastant pesades, que després de llegir clàssics o novel·les denses en general (i acabava de llegir Solaris, que no ho és tant però abans havia llegit l'Ulisses...) m'agrada llegir alguna cosa distreta, que pugui llegir-se ràpid i que m'entretingui sense fer-me pensar gaire, i normalment aquest tipus de descripció la compleixen a la perfecció, per a mi òbviament, les novel·les d'amor i preferentment entre homes homosexuals... Segueixo qüestionant-me perquè les gaudeixo més o m'atrauen més que les de romanç entre un home i una dona o entre dones i tinc les meves teories però en tot cas només espero entretindrem quan llegeixo i un mínim de carisma en els personatges. En aquest cas he de reconèixer que tot i que sigui una novel·la que ha gaudit força la gent que li agrada el gènere jo em quedo amb la saga Captive Prince que sí va aconseguir que m'entretingués. En qualsevol cas, com a entreteniment si sou més fans del romanç paranormal que jo és probable que us entretingui i si sou consumidors de novel·les sentimentals en general us pot agradar però jo no puc evitar tenir certs estàndards molt estúpids fins i tot quan busco entretenir-me i aquest llibre no ho ha aconseguit del tot.

Probablement la meva petita decepció amb aquest llibre (recordo que només espero entreteniment quan llegeixo aquest tipus de llibre així que tampoc hi vaig amb gaires expectatives) ha estat en part per l'estil, no tinc res en contra de les primeres persones, al contrari crec que és un recurs molt fàcil i còmode per usar en aquest tipus de narratives però que normalment funciona bastant bé perquè empatitzem amb un dels dos integrants de la novel·la, però en aquest cas he detestat l'estil. Vull dir, potser “detestar” és massa ja que normalment l'estil és invisible en aquest tipus de narracions i hi és com quelcom purament funcional, però en aquest cas particular sí que hi ha certa pretensió estilística però a mi no m'ha convençut gens ni mica. Reconec que mentre la llegia no vaig pensar en com la novel·la estava escrita d'aquesta manera de forma coherent amb les característiques psicològiques del personatge, que la novel·la es cansa de repetir que té problemes a l'hora d'expressar-se i que no és gaire hàbil amb les paraules, i sens dubte, no ho és. Perquè haver de llegir frases curtes que pretenen ser poètiques amb una insistència que m'esgotava en certes expressions i situacions no és de les coses més agradables que es poden fer. Vull dir, entenc la intenció de donar aquest toc a l'estil de flux de consciència en certa manera, però per dir certes coses com les que diu aquest llibre, per entrar en la ment d'aquest personatge tant poc interessant i fent que la resta de personatges no acabin de veure's gaire representats no crec que valgui la pena. I, sincerament, repetir mil vegades que We're pack no crec que tingui gaire mèrit com a forma de deixar-nos clar el seu vincle místic, o les majúscules per comunicar els pensaments que pensen quan estan mig animalitzats o els colors que veuen les emocions, de debò, crec que hi ha maneres més intel·ligents d'expressar tot això i de formes menys directes. I d'altra banda no espero d'aquest tipus de novel·les una prosa interessant així que quan em trobo amb algun tipus d'artifici tot i que, vaja, almenys l'autor ha tingut la decència de pensar que potser l'estil té algun tipus d'importància en una novel·la i el seu mèrit pot tenir, crec que pel que ha fet no valia la pena i a mi m'ha molestat més que una altra cosa.

L'argument m'ha recordat, no sé ni com ni si justament a Crepuscle, dedueixo que és per culpa del romanç paranormal i per com jo no sóc gaire fan d'aquest subgènere i no n'he llegit gaire, però alhora crec que té a veure amb la qüestió de la família, però bé és igual. El meu problema amb l'obra crec que està més aviat en que jo volia consumir una història d'amor i diguem que aquí el més rellevant no és exactament això. Sí, tenim la parella principal i en un principi me la podia creure però a mesura que passaven les pàgines cada cop m'interessava menys, però el principal és l'amor familiar (concepte de família no només lligat als vincles de sang, òbviament) i la superació del drama i fins i tot en certa manera un pel d'acció, i vaja entenc que hi ha gent que l'interessen més les novel·les que tenen amor que no pas les que només tenen amor però en el meu cas quan busco no pensar com era amb el cas d'aquesta novel·la prefereixo que l'amor sigui el principal, sobretot perquè com passa en aquest cas el cert és que la resta no m'ha convençut, el protagonista m'era molt difícil de suportar i com tot orbita al seu voltant el cert és que es fa difícil preocupar-te per alguna cosa si com jo el protagonista no et convenç. La idea dels vincles familiars i la manera de superar el dolor conjuntament tot i que podria ser una idea curiosa, si més no, el cert és que es porta d'una manera estúpida on al final sembla que vagin adjuntant-se gent al seu voltant com si afegissin gent d'amiga al facebook (d'acord, una comparació desencertada, sens dubte) i el drama m'era absolutament igual perquè, de nou, no em puc preocupar per un protagonista que té greus problemes per articular una frase subordinada en els seus pensaments. Digueu-me elitista, però si hi ha una cosa que no suporto en un personatge és que sigui imbècil i el cas d'aquest llibre ho és, i molt i de nou, és l'únic a qui coneixem realment el seu punt de vista és el d'algú que, com sol passar en molts llibres d'aquest tipus, té un complex d'inferioritat molt gran però resulta que té un carisma enorme (que tothom el sap veure excepte el lector, o almenys jo no entenc perquè tothom li va al darrere, en més sentits que el romàntic) i per acabar amb els tòpics resulta que té un trauma familiar de quan era jove (de debò quants personatges hauré llegit en contexts d'obres amb romanç que tenen traumes familiars? No ho vull saber...). A més, l'altre personatge que hauria de ser principal entre que la segona meitat de la novel·la diguem, per no fer spoiler, que té poca presència i que durant la primera només m'havia semblat un nen petit i poc més el cert és que se'm fa molt difícil creure'm la relació entre els dos.
I precisament la relació entre els personatges és el que més m'ha dolgut no creure'm, ja no només la romàntica que sincerament, se'm fa difícil sobretot per tot el rotllo de la connexió mística. Vull dir, sóc conscient que l'adjectiu místic no és el més adequat, però és que crec que precisament el que fa que els llibres de romanç paranormal no m'agradin és precisament aquest intent de dotar de la relació entre els personatges d'una mena de predestinació, de aura màgica i d'intentar donar-li més valor pel fet de que la seva relació no és normal sinó que té un component màgic en ella i per a mi, intentar fer-la especial mitjançant la màgia no em serveix, i de fet em repel·leix ja que sembla que no puguem dubtar dels seus sentiments i no cal que ens expliquin com es formen els sentiments, simplement passen perquè l'aspecte màgic ha fet que sigui així, i sincerament em sembla més un recurs per no detallar la relació que no pas quelcom que em pugui atreure. Però òbviament sé que hi ha gent que li passa al contrari que aquest “plus” de les relacions amb criatures fantàstiques és precisament el que fa que li agradi el romanç així que tot culpa meva.
Tanmateix, relacionat amb això anterior el llibre abusa i es recrea en els vincles no tangibles i màgics i sincerament si per explicar-me relacions entre personatges has de recórrer a quelcom sobrenatural crec que tenim un problema greu, vull dir, tot el llibre va d'això d'individus que s'uneixen i entren en contacte els uns amb els altres i formen part d'una mena de grup especial en el que tots estan connectats i es senten gairebé com una unitat en alguns moments, i d'acord m'alegro per ells, però em nego a creure que l'únic rellevant que em puguis dir de les seves relacions sigui quelcom sobrenatural, de debò no pot costar tant intentar fer una relació més humana entre ells i intentar fer relacions creïbles.

Potser hauria de parlar-vos de personatges però crec que l'únic del que us puc parlar és de l'Ox i com m'ha cansat per com em resulta molt poc interessant, és el bona persona típic portat al màxim, actua com esperaries de qualsevol personatge sense personalitat en la seva situació, per una banda té problemes de comunicació segons ell i segons la manera en que llegim el seu pensament però alhora d'alguna manera que segueixo sense entendre és capaç de fer que tothom l'adori. I per això també em recorda a qualsevol protagonista d'una obra d'amor que sembla que és la persona més normal del món, que fins i tot és un pel imbècil però que la resta de personatges sembla que està a punt d'anar a construir un temple en el seu honor i anar a adorar-lo... A més d'això hauria de parlar del tal Gordo i de com a part de ser el típic personatge bona persona però que es fa al dur i que a més serveix de figura paterna al protagonista he de reconèixer que és l'únic personatge que mitjanament m'ha interessat i he vist un esforç (pobre, tot s'ha de dir) de caracterització. I sabeu per què? Perquè durant tota la novel·la es deixa entendre la seva anterior (i actual en part) relació amb un altre home que com podeu endevinar l'autor està planejant publicar en un futur proper... En fi, per molt que em cridi l'atenció dubto que caigui en la temptació perquè l'experiència amb aquest llibre, com podeu veure no ha estat gaire positiva.

Resumint, no val la pena que m'enrotlli més perquè m'ha semblat un llibre bastant dolent i el pitjor de tot ni tan sols m'ha semblat especialment entretingut. Vaig llegir-lo perquè diversa gent que li havia agradat Captive Prince el recomanava i perquè volia alguna cosa sobre homosexuals (jo i els meus fetitxismes...) però sincerament entre l'estil que pretén molt més del que aconsegueix, els personatges que sembla que només poden relacionar-se entre ells mitjançant forces sobrenaturals i perquè no ha aconseguit ni entretenir-me que era l'únic que li demanava el cert és que ha estat una molt mala lectura. En qualsevol cas, si de tant en tant us agrada llegir romanç i teniu particular debilitat pels gays (quelcom que suposo que no és gaire freqüent però vaja...) és probable que tard o d'hora sentiu parlar del llibre així que sempre podeu donar-li una oportunitat però sens dubte jo no us el recomano.

El millor: suposo que fàcil i ràpid de llegir, perfecte per matar-neurones.
El pitjor: personatges, avorrit, massa drama, relacions poc creïbles, l'estil, el protagonista... tot, suposo (potser exagero, no us dic que no)

Fins aquí el meu avorriment.

miércoles, 21 de junio de 2017

Solaris, Stanislaw Lem (llibre)

Un altre llibre més al blog!
Títol: Solaris
Autor/a: Stanislaw Lem
Altres llibres de l'autor/a: El hospital de la transfiguración, Vacío perfecto
Pàgines: 296
Format original: llibre
Any: 1961
Adaptacions: pel·lícules

T'agradarà si: tens interès en la ciència ficció en general i en els problemes de comunicació en particular.
Ni ho intentis si: no et ve de gust llegir ciència ficció ni les narracions massa cientificistes.

Sinopsi
Un text avui dia considerat un clàssic sense pal·liatius de la literatura moderna. Kris Kelvin acaba d'arribar a Solaris. La seva missió és aclarir els problemes de conducta dels tres tripulants de l'única estació d'observació situada al planeta. Solaris és un lloc peculiar: no hi ha terra ferma, únicament un extens oceà dotat de vida i presumiblement, d'intel·ligència. Mentrestant, es troba amb l'aparició de persones que no haurien d'estar allà. Tal és el cas de la seva dona qui s'havia suïcidat anys abans, i que sembla no recordar res del que ha passat. Stanisław Lem ens presenta una novel·la claustrofòbica, en la qual fa un profund estudi de la psicologia humana i les relacions afectives a través d'un planeta que enfronta els habitants de l'estació a les seves pors més íntimes. (Fragment traduït de la sinopsi de Impedimenta editorial en castellà)

Opinió
He de reconèixer que anava amb expectatives força altes. Suposo que és una sensació comuna en altres lectures que he fet també d’aquest gènere, sempre me’l venen molt bé, des d’un principi m'atrauen molt els tipus de reflexions morals, metafísiques o epistemològiques (deixe-m’ho en que plantegen qüestions interessants que tot plegat sona bastant pedant) que plantegen les novel·les de ciència ficció, i, en aquest cas concret com el coneixement d’una alteritat pot ser impossible per com el seu llenguatge parteix d’uns conceptes completament desconeguts per nosaltres em sembla una idea molt interessant, però com en altres casos m’ha acabat decebent. Així que res, segueixo a la recerca d'alguna novel·la de ciència ficció que em convenci del tot.

En fi, recordo que la lectura se'm va fer bastant amena tot i que, com acostuma a passar últimament estic escrivint amb mesos de distància i la meva memòria no és del tot fiable, el que fa l'estrès. En qualsevol cas sí recordo alguna cosa en particular de l'estil és que va col·laborar, en certa manera, a que no gaudís del tot de la novel·la. Entenc la necessitat del registre científic quan està descrivint les característiques del planeta o registrant les diverses investigacions que s'han fet al voltant d'aquest és obvi que ha de ser escrita en aquest estil i de fet tota la informació tot i que estic segura que hi ha gent que se li ha fet densa a mi em semblava més o menys interessant. Però aquesta mena d'estil que en la part més “científica” de la novel·la tenia sentit, quan la cosa es posava més sentimental o almenys més personal tractant els problemes i pensaments del protagonista, tot i que deixava la fredor de les dades, tampoc acabava de ser tot el que podria. Crec que a vegades queia massa en la descripció dels esdeveniments i sens dubte, parlo des de la meva experiència no acabava d'empatitzar amb el personatge que intentava ser racional en tot moment. Òbviament crec que és important l'intentava perquè davant del “contacte” tan curiós que manté amb l'alteritat és obvi que la racionalitat, d'altra banda creada i pensada des d'una òptica humana, no acaba de funcionar del tot, i precisament aquesta mena d'impossibilitat de tenir contacte amb l'alteritat i com l'ésser humà és menystingut com una criatura pobre d'intel·lecte i insignificant davant d'aquest Altre (per fi una novel·la on l'ésser humà deixa d'actuar com a colonitzador i en certa manera és colonitzat) és amb la imatge que em quedaré de la novel·la i el que més m'ha agradat. Tanmateix, crec que tot i que el llibre té aquesta idea meravellosa i l'explota des d'un punt de vista científic de forma interessant i amb força creativitat sobretot quan detallant la forma que entenen que es comunica aquesta “criatura”, crec que alhora em falten coses en altres qüestions. Suposo que en certa manera m'hagués agradat intentar comprendre més coses quan precisament la novel·la va d'això, de la sensació de no entendre, la qual cosa ho fa tot plegat força contradictori però serà millor que no entrem en paradoxes.
D'altra banda també tenim una estranya història d'amor. Hi ha gent que diu que és el centre de la novel·la, d'altra que renega d'aquest tipus d'interpretació i encara d'altra que diu que la culpa és de una adaptació cinematogràfica que només es va fixar en aquest aspecte de la novel·la. Personalment crec que tots podem veure que té força importància a la novel·la però que alhora serveix precisament també per tractar el tema dels problemes de comunicació ja sigui entre espècies com entre els mateixos éssers humans. El cert és que probablement sigui la part de la novel·la que més he gaudit per com jo sempre prioritzo les relacions romàntiques quan llegeixo per entretenir-me, quelcom que prefereixo no pensar amb gaire profunditat o almenys no en aquesta ressenya, però en aquest cas ens trobem davant d'una relació força especial per tot el que comporta i per la barreja de sentiments del protagonista entre la por que sempre conserva per la seva naturalesa i alhora la impossibilitat de rebutjar-la del tot pel que representa. En aquest sentit deixeu-me dir de manera força tòpica que em sembla interessant com la novel·la planteja si hi ha tanta diferència entre un record i aquest tipus de simulació per dir-ho d'alguna manera. D'altra banda tot i que no havia pensat en absolut en aquest cas qüestions de gènere (suposo que les ulleres violetes no em funcionen tant bé com m'agradaria...) el cert és que sí que coincideixo en que el personatge femení té problemes en aquest sentit per com, tot i que justificat pel context de la història, existeix per l'home, i, la novel·la en tot moment narrada pel protagonista no deixa cap espai perquè ella tingui una identitat. D'altra banda com deia el context de la novel·la justifica això però alhora no puc evitar pensar en que em recorda a les problemàtiques relacions entre éssers humans normalment masculins i les intel·ligències artificials, tindrà poc o res a veure però no he pogut evitar fer la comparació.

Un altre problema que potser hagi tingut amb la novel·la ha estat el pròleg, no sé si a vosaltres us passa però a mi em condiciona més del que voldria un bon o mal pròleg i en aquest cas és el tipus de pròleg (de l'edició d'impedimenta, per cert) que elogia tant la novel·la que no pots sinó dubtar sobre la seva qualitat, a més recordo que deia com cap novel·la (sense el de ciència ficció al darrera) havia reflexionat sobre els problemes de comunicació amb el desconegut o alguna cosa així i, sincerament, després del gir lingüístic i la obsessió pel llenguatge del segle XX em sembla una mica innocent dir això. De nou, poc a veure té amb la novel·la però va fer que em decebés en certa manera ja en aquest pròleg i que la novel·la continués en aquesta tònica. D'altra banda reconec que les meves expectatives, com ja he dit abans, eren massa altes.

Tanmateix, tot i que pugui haver sonat negativa a la ressenya el cert és que sí que he gaudit força de la novel·la i a moments fins i tot he pensat que estava fent una bona construcció d'un món estrany, una reflexió molt interessant des d'una perspectiva com la de la ciència ficció i en certa manera m'ha fet recordar perquè tenia tantes ganes de seguir llegint d'aquest gènere del que reconec que em falten molts clàssics. Perquè sí, Solaris m'ha decebut en certa manera, però alhora he vist algunes coses que potser no estaven tant detallades com m'hagués agradat però que m'han semblat interessants de ser llegides, i, sens dubte, prefereixo mil vegades ciència ficció d'aquest tipus que jo que sé la clàssica La guerra dels móns que vaig detestar profundament (d'acord, hauria d'acceptar que és d'una altra època i que tot gènere necessita models per deconstruir-los però deixeu-me en el meu odi, que no us faig mal, de debò, no nego que l'obra valgui la pena). En qualsevol cas, sense ganes de resultar gaire extensa i amb la ferma convicció de no haver dit res que valgui la pena he de reconèixer que l'experiència de lectura de la novel·la ha estat majoritàriament positiva i que per com és força curta i la lectura no m'ha semblat especialment densa crec que qualsevol que tingui un mínim d'interès en la ciència ficció o simplement en els problemes de comunicació i de coneixement de l'Altre crec que val força la pena.

El millor: conceptes molt interessants, lectura més o menys amena i una construcció d'un món força curiós per les poques pàgines que té.
El pitjor: no acaba de desenvolupar tot el que planteja, els conceptes que planteja prometen molt i no m'han convençut del tot.

Fins aquí el meu avorriment.

martes, 20 de junio de 2017

Ulisses, James Joyce (llibre)

Un llibre més al bloc. Espero que ara sí que sí em pugui posar amb el bloc d'una vegada que aquest any ha estat desastrós.
Títol: Ulisses
Títol original: Ulysses
Autor/a: James Joyce
Altres llibres de l'autor/a: Dublinesos, Retrat de l'artista adolescent
Pàgines: 779
Format original: llibre
Any: 1922
Adaptacions: pel·lícules diverses

T'agradarà si: tens interès en llegir novel·les complexes, t'interessa la literatura experimental, tens paciència, tens ganes de sentir-te ignorant (o, si no, tens una gran cultura d'occident en general, sobre la Bíblia, la literatura, entre altres coses )
Ni ho intentis si: ets una persona normal (exagero, bé, no gaire ...), no tens interès en lectures complicades (o impossibles), no estàs per reptes.


Sinopsi
Ulisses narra la història d'un dia el 16 de juny de 1904 en la vida de tres personatges: Stephen Dedalus, Leopold Bloom i Molly Bloom en el seu vagareig per Dublín. Acció, pensament, farsa, mostrari d'estils...una de les obres més revolucionaries en la història de la literatura. (sinopsis Editorial Proa)

Opinió
No sé molt bé que dir-vos en aquesta ressenya, sincerament, ja que considero que la meva lectura ha estat força desastrosa tot i que us puc dir que ha estat una experiència molt interessant. Que vull dir amb això? Que adonar-me dels meus límits com a lectora és quelcom que no passa cada dia, o almenys no de forma tan bèstia. Una cosa és que creguis que se t'està escapant alguna cosa, que alguna paraula no l'entenguis i la dedueixis per context o que simplement et doni la sensació de que pot ser una paròdia d'alguna cosa que no coneixes però llegint l'Ulisses tenia la sensació de pèrdua completa en totes les seves pàgines. Potser exagero, tot i que no gaire, però sí que és cert que el vincle entre una frase i la següent és molt feble i que potser si aconsegueixes entendre un paràgraf sencer com està escrit i que pot significar enmig de la novel·la, ningú t'assegura que el següent tingui res a veure amb el que acabes de llegir. Tanmateix, reconec que tot i que és òbviament una lectura molt densa en algunes ocasions, sobretot per la sensació de pèrdua absoluta, d'altres vegades m'ha resultat fins i tot divertida o almenys curiosa i com cada capítol és un món, tant a nivell d'escriptura com d'argument com de qualsevol cosa, tot i que alguns se'm feien molt feixucs sempre tenia molta curiositat per continuar i veure amb que em sorprenia el següent. En fi, el cert és que la sensació de llegir aquesta obra és força agredolça ja que si per una banda pots sentir-te mitjanament bé per haver entès algun moment no tarda gaire el llibre en recordar-te com ets un ignorant i en la teva puta vida arribaràs a entendre les mil i una referències que pot tenir aquest llibre (si a més ets com jo i els teus coneixements de cristianisme són mínims, la qüestió encara és més greu) i com sempre, em fa preguntar-me com la gent segueix escrivint després de llegir coses com aquestes, perquè s'ha de tenir valor...

En qualsevol cas abans de començar la novel·la tenia nocions variades sobre el que m'anava a trobar. Per una banda, sabia la qüestió de que els capítols es poden llegir en relació als capítols de la Odissea tot i que òbviament interpretats de formes molt diferents a les esperades, d'altra la quantitat ingent de referències que no anava a entendre demostrant-me, un cop més, la meva gran incultura, però sobretot el que més em cridava l'atenció era la idea de que cada capítol està narrat imitant, parodiant o destruint algun tipus de narració però alhora pot ser que enmig d'un capítol apareguin altres tipus de maneres d'escriure. Recordo particularment el penúltim capítol escrit a base de preguntes que jo pensava que era un estil semblant al d'un interrogatori però es veu que es basa en l'estructura pròpia del catecisme, en un altre tenim una perspectiva d'una dona típica de la novel·la sentimental idealitzat un encontre que té més de sexual que d'amoròs, tenim un altre llarg capítol en forma de teatre on les coses prenen un caire molt estrany i on vaig adonar-me que realment en aquesta novel·la et pots trobar absolutament de tot o fins i tot el memorable i comentat per tothom últim capítol on ens trobem el flux de consciència de la Molly amb una reinterpretació molt interessant també de la Penèlope de l'Odissea. Però és que si a nivell d'estil conviuen les formes més diverses i veiem com un capítol la mateixa llengua evoluciona de formes arcaitzants a un estil modern de forma molt curiosa, el cert és que a nivell temàtic també entra de tot, vull dir, hi ha bromes elitistes que no entendreu (a no ser que sigueu de l'elit literària però si és el cas no sé que foteu al meu blog sinó és burlar-vos dels meus pocs coneixements sobre la matèria), i recordo particularment com en una pregunta del capítol escrit a base de catecisme s'usen les paraules més estranyes i cultes (o almenys que la meva persona desconeix completament) per tractar l'interessant tema de les relíquies religioses i com els penis també podien ser-ho i el típic de que es poden trobar més parts de les anatòmicament possibles d'un mateix sant, i el cert és que tenia força gràcia el que deia tot i que no recordi exactament què era però també us dic que em vaig assabentar del que deia perquè vaig tenir la paciència de buscar unes cinc o sis paraules al diccionari i, sincerament, tot i que m'encantaria tenir la paciència per fer-ho amb tot no sóc una lectora tan rigorosa i a vegades quan el problema no és de lèxic sinó de referències cultes es fa impossible entendre segons quines coses, però també hi ha fantasies sexuals molt inesperades com les del nostre protagonista que es donen en un espai molt estrany i gairebé oníric, temes escatològics, obsessions pel menjar, discussions sobre Hamlet. I sí, hi ha cert capítol en que es posen a discutir teories de Hamlet cadascuna més rocambolesca relacionant-les amb la biografia del autor de forma que em va semblar molt graciosa i simplement digne de menció.
D'altra banda, com deia abans, l'abisme entre una frase i la següent a vegades sembla insalvable, és cert que podia intentar refugiar-me en la idea del hipernaturalisme on qualsevol cosa pot entrar en el discurs per intentar plasmar la “realitat” des de sorolls, converses inconnexes, sensacions, olors, de tot vaja i en el sentit més ampli possible, però sobretot era el canvi d'un paràgraf a un altre on tot canviava. Recordo un paràgraf, que probablement fos insignificant, on començava a descriure-ho tot en llenguatge de flors o usant noms de flors de per mig sense cap motiu aparent a banda de que algú havia pensat o vist algunes flors sinó recordo malament, a banda de que el protagonista es diu bloom de cognom que significa floració en anglès i que també aprofitava, no sé si en aquest fragment concret però si en altres moments del llibre per fer “evolucionar” el nom del protagonista. La qual cosa em porta a parlar de jocs fonètics, sonoritats curioses, multiplicitat de llengües. Cal ser masoquista per posar-se a traduir l'Ulisses o almenys tenir molt de valor. D'acord, no és Finnegans wake que crec que és intraduïble (i il·legible o almenys de moment ho és per la meva persona...) per com és una amalgama d'idiomes però igualment és d'aquests llibres on de debò pateixes pel traductor, o vaja, almenys ho consideres un mèrit innegable atrevir-se. En el meu cas he llegit la traducció catalana de Joaquim Mallafrè que crec que és prou reconeguda però que en qualsevol cas a mi des de la completa ignorància l'he trobat bona, ara bé, l'edició és sense cap nota al peu, pròleg o algun tipus d'indicació així que és una mica com llençar-se de cap a una piscina sense aigua. Es suma a l'experiència de pèrdua, caos i adonar-se de la ignorància pròpia que per mi ha valgut la pena experimentar però no sé si recomanaria a tothom. D'altra banda no tinc ni idea de l'estat de la qüestió és a dir si hi ha altres edicions en català o castellà que siguin més “accessibles” (ja, fer una edició accessible de l'Ulisses gairebé sembla una contradicció en si mateixa...). En qualsevol cas jo estic força contenta amb l'edició i sobretot amb el riure maquiavèl·lic i irònic de la portada, era agafar el llibre i quedar-me mirant com una estúpida el somriure d'aquest home que semblava dir-me com era una ignorant i com s'estava rient a la meva cara per això, d'acord, una completa xorrada però em feia gràcia comentar-ho.

També cal dir que tot i que a vegades llegir l'Ulisses pugui semblar una tortura (no, de fet tampoc és tant té la seva gràcia sentir-se imbècil, de debò) el cert és que tinc ganes de rellegir el llibre algun dia (llunyà també cal dir-ho perquè tampoc és qüestió de masoquisme, o potser sí, no us dic que no) però havent experimentat més obra de Joyce, que segons tinc entès col·labora a entendre els personatges i preferiblement sabent una mica més de qüestions cristianes. De debò, la meva incultura respecte a la qüestió és molt àmplia. Si fos prou valenta m'encantaria poder dir que algun dia m'agradaria llegir-lo en l'idioma original però tot i que encara em queda molta vida per endavant (a no ser que un test de flors se'm caigui al cap tot passejant alegrament amb resultats funestos...) no sé si em veig capaç d'assolir un nivell d'anglès prou bo per no desesperar-me llegint una obra com aquesta. De fet la meva ment ho veu com un impossible però qui sap potser fins i tot tinc algun dia el coratge per posar-me a llegir el Finnegans wake. En qualsevol cas, abans de tornar-me tan agosarada el que sí que vull llegir són Retrat de l'artista adolescent i Dublinesos que semblen un pel més assequibles.

Per continuar una mica més enllà amb aquesta mena d'experiències de lectura amb l'Ulisses crec que val la pena parlar del motiu pel qual tothom coneix el llibre, per ser abandonat per tothom i lloat per la crítica. Sí, és un llibre sense trama, bé, de fet sí que hi ha certa trama que és la vida a Dublin centrant-se sobretot en dos personatges durant un dia (no arriba al dia sencer però vaja gairebé) però tot i que pots intentar saber per on passen els personatges o fins i tot a moments intentar entendre que estan fent els personatges o quines són les relacions familiars i les seves preocupacions el cert és que llegir l'Ulisses per l'argument no té gaire sentit, com tot a la vida es pot fer i jo com a criatura hipòcrita que sóc en certa manera si que em preocupava per intentar buscar algun tipus de trama de tant en tant o almenys entendre que passava quelcom que a vegades no és tant fàcil com sembla però de debò no llegiu l'obra esperant que passi alguna cosa.

Resumint, continuo amb el meu model de ressenyes curtes i poc substancials però sincerament si esperàveu un anàlisi de qualitat de l'Ulisses en un blog d'opinions com aquest teniu un problema, sobretot tenint en compte que la bibliografia sobre l'assumpte és extensa, molt interessant probablement i la crítica i la teoria literària són apassionants així que de debò si us interessa el tema investigueu, segur que descobriu alguna cosa interessant. Dita la obvietat del dia i tornant a l'acte d'egocentrisme habitual l'Ulisses és probablement una de les experiències de lectura (si no la que més) més complexes i desafiants i precisament per això val la pena. Ara bé, adonar-se de com n'ets d'ignorant també és força depriment així que vaja, espero que algun dia pugui entendre una mica més algunes qüestions de l'obra o almenys tenir més eines per interpretar certes qüestions...

El millor: una experiència única i irrepetible (sembla ben bé un anunci de viatges...), tot l'artifici estilístic és una meravella.
El pitjor: que Joyce et miri amb el seu somriure sorneguer i et faci veure com n'ets d'ignorant (o això és el millor?), a més és pot fer terriblement pesada a estones.

Fins aquí el meu avorriment.