domingo, 17 de septiembre de 2017

Trilogia d'Auschwitz: Si això és un home / La treva / Els enfonsats i els salvats, Primo Levi (llibre)

Trilogia d'Auschwitz: Si això és un home / La treva / Els enfonsats i els salvats, Primo Levi (656 pàgines). Any de publicació: 1947 la primera obra.

Us vinc amb un dels llibres que he dubtat si valia la pena ressenyar-vos, de fet són tres, però vaja, la qüestió és que sí hagués decidit fer tres ressenyes hauria mort entre terribles sofriments així que més val que us digui alguna cosa. Dic tot això perquè en el fons no sé si té gaire sentit que us el ressenyi, ja no és qüestió de falta de memòria sobre el llibre, que també perquè de moment segueixo tenint algunes ressenyes pendents que vindran amb falta de memòria incorporada, però com deia no és només això, l'altre problema és que això no és una novel·la. Vull dir, en aquest blog últimament m'he autoimposat una regla (més que res per falta de temps) de no ressenyar res que no sigui ficció o almenys evitar els assaigs, podeu xafardejar el meu goodreads per saber que he estat llegint i ja us dic que no és gaire interessant per com no poso puntuacions però la qüestió és que aquest any he llegit força assaig (i he començat amb els fanfics que també he decidit no ressenyar per vagància ja que si entren en la ficció i, de nou, els meus criteris per fer ressenyes estan caient en un descontrol absolut). En fi, que com us deia, encara no sé perquè us vinc a parlar d'això i no tinc ni idea de que puc dir-vos així que comencem amb les bajanades.

No tinc cap predilecció per l'Holocaust. Vull dir, òbviament, qualsevol persona decent pot sentir-se indignada en contra de la humanitat i de si mateixa per la matança, pot avergonyir-se de l'ésser humà o qualsevol altre sentiment semblant. Tanmateix, també és cert que a molta gent precisament per això, per la barbàrie, per la por que fa que es repeteixi, per com es pot interpretar com la conclusió més dràstica a la que han arribat els ideals il·lustrats (és a dir el progrés, la tecnificació i la confiança en que només es podia avançar de forma positiva en la història, hi ha mil estudis sobre aquesta mort dels ideals d'occident i com això porta a la postmodernitat i a la falta de creença en res i totes aquestes coses però, sincerament, no sóc ningú per parlar-vos de tot això) o simplement per cert sentit del morbo (i sí és cruel però a vegades dóna la sensació que aquest tema causa una mena de seducció per l'horrible...) els hi atrau. I vaja, cadascú té les seves raons per sentir-se atret per certs temes i tot i que ha de ser molt interessant estudiar o llançar hipòtesi perquè ens agrada el que ens agrada no estic aquí per fer-ho, però simplement us volia dir amb tot això que tot i que si que tenia pensat llegir la seva primera obra que inclou la trilogia en algun moment de la meva vida tampoc és que fos una prioritat i en fi per un seguit de circumstàncies vaig acabar decidint-me a llegir la trilogia però tampoc tenint-ne gaires ganes. I el cas és que em va semblar una lectura molt interessant, molt dura en alguns moments, però que valia la pena. I sens dubte si us interessa el tema especialment us recomanaria que la llegiu però crec que és un dels “clàssics” més evidents de la literatura d'Holocaust així que no té gaire sentit. D'altra banda tot i que Si això és un home crec que és la més coneguda (i em sembla que té un títol més directe i alhora dolorós, no sé sempre m'havia cridat l'atenció pel títol) i val molt la pena si us interessen les vivències d'algú al camp de concentració, el cert és que la tercera en la que reflexiona sobre el nazisme i les matances és molt interessant a nivell d'assaig a més que dialoga amb altres pensadors (Amery, si no recordo malament que també vaig llegir el seu assaig i que no ressenyaré pel mateix motiu que no sé perquè estic ressenyant aquesta trilogia, si això té algun tipus de sentit) a més de (no estic segura si això sortia en aquest llibre o en forma de pròleg/epíleg d'algun dels altres dos ja que haver-los llegit junts no ajuda) parlar de les preguntes més freqüents que li feien els alumnes quan anava a classes per explicar la seva experiència. Recordo especialment, tot i que no tingui gaire importància, que una de les preguntes que es repetia era la de perquè no fugien i sens dubte pot ser molt frívola i si llegeixes el primer llibre es fàcil veure la resposta, però la reflexió que articulava l'autor al voltant de com l'experiència concentracionària era aliena als seus oients que tenien fantasies com les de Hollywood al cap on la supervivència activa és el que s'espera de qualsevol persona en qualsevol tipus de situació em va semblar particularment interessant. Això a més lligava amb el to tan derrotista de l'autor quan tractava el tema constant de la falta d'oients. Amb això vull dir tan de forma explícita el somni recorrent en el que tothom explicava l'experiència però tot i que en un principi l'escoltaven després deixava de ser rellevant, com la idea de la separació entre l'experiència viscuda i la resta de la humanitat que continua vivint com si res. En aquest sentit per Levi (i per molts altres) l'experiència del camp de concentració no és comparable a res (tot i que admet les barbàries fetes a altres col·lectius, presons amb condicions horribles o matança) ja que el grau d'”industrialització” de la mort i la manera de deshumanitzar als presos fa que no sigui equivalent a res. En relació amb això el cert és que en fred és fàcil d'intentar rebatre a l'autor o pensar que exagera, però llegint el llibre i les seves experiències i pensaments, una no pot evitar que no té dret a parlar al respecte o almenys a posar-se a comparar dolors i circumstàncies, la veritat.


En qualsevol cas he de reconèixer que no tinc gaire a dir del llibre i que tampoc és quelcom que m'hagi impactant tant a mi personalment, ja que sens dubte el contingut segueix sent-ho, i sí, sé que sona contradictori i probablement no tingui sentit però tot i que és molt fàcil empatitzar amb tota la tragèdia que explica l'autor, el cert és que a mi personalment, no ha aconseguit que el llibre em resultés un que consideri entre els preferits o que més m'han impressionat aquest any. Tanmateix, val la pena de llegir, et fa sentir de prop una realitat que tots coneixem però tendim a no fer-la nostra i sentir-la llunyana. En aquest sentit, suposo, que és interessant que aquest llibre ens l'apropi.
I sí, és cert que hauria de parlar-vos molt més de tot i que no he dit res del segon llibre però el meu record està molt barrejat entre tots i tinc la sensació que és el que menys em va interessar. Però vaja, en general és una lectura que val la pena i més si teniu un interès especial en el tema.

Fins aquí el meu avorriment.

viernes, 15 de septiembre de 2017

Daytripper, Fábio Moon i Gabriel Bá (còmic)

Daytripper, Fábio Moon i Gabriel Bá (1 volum, 10 capítols). Any de publicació: 2010.

El cert és que és força estrany que acabés llegint aquest còmic, sempre dic que vull llegir més còmic que no sigui manga (o el que és el mateix llegeixo massa manga) però sempre acabo anant a l'opció més fàcil per mi que és el conegut. Hi ha alguns “clàssics” del còmic que sempre penso que algun dia acabaré llegint però m'hi costa molt posar-m'hi, sigui per disponibilitat o per vagància sempre vaig allargant la lectura. En aquest sentit Daytripper tot i que no és un còmic completament desconegut tampoc és que figuri entre els més populars, així que tenint en compte tot això que us acabo d'explicar suposo que enteneu perquè fins i tot a mi em sembla estrany que l'acabés llegint. Però en fi, la qüestió és que per certs motius vaig acabar llegint-lo i tot i que és interessant i la manera en la que construeix la realitat en diverses capes em va agradar força el cert és que ara quan us estic escrivint la ressenya, havent passat diversos mesos des de la seva lectura no guardo gaire bon record i fins i tot recordo que contenia frases tan òbvies que em va fer odiar una mica el to en el que estava escrit, però òbviament tot això és personal segur que a vosaltres us agrada, o potser no, però la qüestió és que he llegit diverses opinions favorables.

Si hi ha una cosa que destaco molt positivament, com ja us deia abans, és el continu qüestionament sobre la realitat o no del que t'estan explicant i en quin pla de la realitat estem situats, és una ficció feta pel protagonista, per algú altre, un somni... Particularment em va semblar que tenia molta gràcia la continua mort del protagonista (no és spoiler, em nego a pensar que ho sigui) al final de cada capítol a partir de la qual s'escriu ell mateix una epístola explicant alguna cosa de la causa de la mort. Això té sentit, se m'oblidava explicar-vos-ho, perquè el protagonista és el redactor de les esqueles d'un diari i la mort continuada a la que es sotmet (probablement ell mateix) és fàcilment comprensible si l'entenem com una mort metafòrica a causa d'algun esdeveniment crucial de la seva vida, normalment dramàtic. En aquest sentit és interessant veure com l'obra va afegint cada cop més capes argumentals que es contradiuen amb les anteriors desafiant al lector, en certa manera, a intentar pensar què pot ser o no real de tot el que està explicant, com s'explica aquesta coexistència d'esdeveniments i què poden significar. I sens dubte seria interessant que us digués que en penso i recordo que com a exercici metaliterari em va semblar prou interessant, però el cert és que recordo poc del que vaig pensar en part suposo perquè no em va semblar que fos la gran cosa. Vull dir, sempre és agradable trobar-se narratives que et desafien com a lector i que intenten coses diferents, però en aquest cas concret em va semblar que tot i que ho feia de forma que convertia la història en quelcom més interessant que si s'expliqués de forma lineal, i li donava tot el context de ser una història dintre una història i dubtar si no pot ser que tot sigui una història explicada per algú, el cert és que a part d'això la resta em va semblar completament buida d'interès.
O almenys tot a part del dibuix que si no recordo malament em va semblar interessant, sobretot en la tria de disposar les vinyetes per la pàgina o els “plans” que es decidien enfocar crec que en el seu moment em van semblar interessant i si no recordo malament ajudaven als moments onírics de l'obra on es dubta força del que s'està veient. Repeteixo això de que dubto dels meus records ja que repassant en una cerca ràpida per internet les pàgines del còmic són molt tradicionals i no semblen que siguin tal i com les recordava, així que o bé només era alguna pàgina que per algun motiu em va quedar gravada o potser els meus records em traeixen, ni idea.

D'altra banda un dels aspectes que més vaig odiar de la lectura, i sí, odiar són les frases grandiloqüents i el to de l'obra. Potser sóc minoria però llegir coses com la vida és com un llibre que s'ha d'arribar al final per tal de valorar-la em sembla ridícul, obvi i que si això us fa reflexionar sobre la vida ho celebro però a mi em fa pensar perquè haig d'aguantar aquest to de lliçó moral en una obra. De debò, aprofitar els moments que semblen insignificants, les relacions amb la teva família abans que sigui massa tard o amb els teus amics està molt bé i tots ens hi apuntem ràpidament a la doctrina de l'optimisme (o si més no de tant en tant crec que tots necessitem pensar-ho ni que sigui per no suïcidar-nos, però només de tant en tant), ara bé, que ens la vulguin inculcar a la força i de forma gens subtil mai és agradable. O almenys a la gent que l'optimisme exagerat ens fa por i fins i tot certa repulsió ens molesta i incomoda que ens el vulguin fer empassar sense miraments.
A més suposo que us hauria de parlar de la relació del protagonista amb el seu pare que em va resultar la típica relació complexa entre pare i fill (sempre masculina) que estic una mica farta de veure, serà perquè han coincidit algunes històries que no m'han convençut que anaven del mateix tema o perquè em sento particularment aliena al tema, però el cas és que recordo que la relació no se'm va fer particularment agradable o interessant, però com tot en aquesta ressenya tinc poc a dir al respecte perquè la meva memòria em falla. També recordo que el tema de l'amistat era interessant com estava tractat i que vaig tenir certs problemes amb les dones. Vull dir, la manera en que totes les relacions importants a la seva vida no són amb dones, i que quan se suposa que s'enamora profundament idealitza completament la dona i mai sembla interessar-se per la persona, de nou és el que crec recordar així que potser no sigui així, no em va acabar de fer el pes.

En fi, acabo ràpid la ressenya per falta de memòria. No és un mal còmic, o almenys he llegit coses pitjors, però a mi no em va convèncer. Té idees interessants m'agrada la barreja de ficció i realitats, la manera en la que es narra, el descontrol al que arriba però no suporto ni el to ni la majoria de personatges per la qual cosa tot i que va ser una lectura força entretinguda i interessant en la manera en que s'explica no en guardo gaire bon record. Això sí, sent un còmic tan curt i de fàcil lectura a poc que us cridi l'atenció jo us recomanaria que li donéssiu un cop d'ull.

Fins aquí el meu avorriment.

miércoles, 6 de septiembre de 2017

Todos adorábamos a los cowboys, Carol Bensimon (llibre)

Todos adorábamos a los cowboys, Carol Bensimon. (214 pàgines). Any de publicació: 2013.

El cert és que aquest llibre el vaig acabar llegint per un seguit de casualitats. Prefereixo no explicar-vos la meva vida així que simplement diré que em va atreure la relació lèsbica que prometia ja que fa molt de temps que tinc moltes ganes de llegir obres d'aquest tipus. Sonarà estrany i sóc la primera que té molts problemes amb que es classifiqui la literatura segons el gènere dels integrants de la parella, però està molt de moda, massa, posar LGTB+ com a gènere d'obres i en fi, és per posar-se a plorar. Tanmateix, paradoxalment o no, el cert és que m'he passat massa part de la meva vida llegint obres sentimentals protagonitzades per una parella de gais (a part de les heterosexuals, que també n'he llegit força, sobretot en format manga) així que sempre m'he quedat amb ganes de llegir històries lèsbiques (i de fet sempre penso que tinc ganes de llegir bones representacions d'altres sexualitats i en general les altres sigles del col·lectiu que lamentablement crec que posem massa a la lleugera quan la majoria de vegades acaba sent només sobre homosexualitat sobre el que parlem) ja que gaudeixo de tot tipus d'històries sentimentals i probablement sigui un dels gèneres que més m'entreté. I vaja, després de llegir això m'he quedat amb moltíssimes ganes de més. Però la gràcia d'aquest llibre no només està en la relació sentimental, la narradora i el seu sarcasme, la naturalitat amb la que flueix tot, fins i tot la moda, que és probablement una de les coses que menys m'interessa en aquest món, em va semblar interessant com estava tractada en el llibre, i vaja a part de tot això caldria afegir-li el Brasil que és on passa tota la història i el road trip en el que transcorre tot això així que quedaria bé posar aquí la mítica frase quan es parla de rellevància de països o de ciutats en un llibre però ja ho enteneu, veritat? No cal que digui que és un protagonista més i quedar xupiguai de la vida, veritat? Oh no ja ho he posat! No, el drama! En fi, és igual, diguem alguna cosa interessant del llibre.

Si em poso a pensar en aquesta novel·la el cert és que el primer que recordo és a la seva narradora la Cora, és molt fàcil empatitzar amb ella (o almenys a mi personalment m'ho va ser) per tot el sarcasme que acostuma a tenir la seva manera de narrar i per com acostuma a ser força crítica amb totes les violències que hi ha darrere la paraula normalitat. No, de fet, suposo que no tant, però sí que té moments molt interessants i de debò no sé si és perquè consumeixo massa yaoi on la sexualitat dels personatges està pel suposat plaer del lector però llegir quelcom com això on la sexualitat, en aquest cas bisexualitat (que de nou, ganes tenia de llegir personatges així, que sembla que els bisexuals no existeixin si llegeixes segons quines coses...) no està idealitzada (em refereixo a la quantitat d'històries on la sexualitat no és problemàtica i simplement tot és bonic i meravellós i ei, d'acord, a molts ens agradaria que el món fos així però lamentablement segueix imperant una heteronormativitat asfixiant que em fa veure, en la majoria de casos, com irresponsables aquest tipus d'històries) però tampoc cau en el drama més absolut (és a dir tampoc cal matar a tots els personatges amb sexualitats no normatives, gràcies, de debò que va haver una època on l'única representació possible semblava aquesta així que de nou, és bo saber que les coses poden canviar...) i de debò, potser a vosaltres no us sembli tan interessant o important però veure un enfocament tan fresc, un personatge tan carismàtic que s'ha plantejat la seva sexualitat (de nou, no sé si sóc jo però he llegit massa coses on el personatge no és ni gai ni lesbiana ni bisexual o simplement es planteja la seva sexualitat quan es comença a enamorar d'un personatge que és del seu mateix gènere i arriba a la bonica conclusió que s'ha enamorat d'ell exclusivament, no que hagi de replantejar-se la seva sexualitat), que en part pot haver tingut conflictes per això però que no ho viu com una completa tragèdia i s'ho pot prendre amb humor. Així que sí, em sembla que la representació de la sexualitat té el lloc que li correspon i que el personatge sigui tan carismàtic, què voleu que us digui fa que el viatge sigui molt més entretingut.

I parlant del viatge (guau, no s'ha notat ni res la manera de canviar de tema aprofitant l'última frase, no, què va...) el cert és que em sembla molt interessant la manera que s'utilitza el road trip per tal de crear aquesta situació de fugida on les coses poden tornar a funcionar. He de reconèixer que les històries de retrobaments després d'uns anys de persones que han tingut algun tipus de relació sempre em fa certa gràcia. A més de situar-ho en aquest espai on només hi són elles que fa més fàcil la possibilitat de tornar a intentar-ho. I la veritat és que és fàcil gaudir de com s'entrellacen al llarg de la novel·la records que ens fan conèixer com han arribat aquesta situació i van superant la distància entre les dues i les reticències de la Júlia, i el cert és que hi ha certa tensió entre els personatges que és molt interessant veure com va augmentant (també a nivell sexual, ara bé no us emporteu la impressió que això és una novel·la porno, perquè quedareu decebuts, hi ha erotisme, tampoc gaire, val a dir, no m'hagués importat més...) ja que tot i que les dues s'atrauen i tenen cert passat, les coses han canviat molt i és complicat donar el primer pas així que és força interessant la manera com es crea aquesta tensió (o de manera barroera, va beseu-vos d'una vegada, ho esteu desitjant, i ho sé, jo ho desitjo, tothom ho desitja, d'acord, no tan exagerat, però oi que m'enteneu?).
Però a part de la relació, de la tensió, del sarcasme de la Cora i la visió força crítica de la societat en general, el cert és que el propi viatge en sí també té força de cerca. I sona a tòpic però aquest llibre aconsegueix que sigui una cerca tant d'aquesta relació entre elles que han perdut, com de la identitat nacional de la qual les dues s'han allunyat com de si mateixes. I això de la nacionalitat em sembla interessant per com en el viatge gairebé senten un estranyament davant del seu propi país, davant d'una cultura que els hi és pròpia i aliena alhora i aquí entren les botes i la roba, suposo. La identitat de la Cora i la relació amb la nacionalitat però també amb la “normalitat” i la heteronormativitat s'expressa de forma força clara amb la roba, i tot i que soni profundament ridícul de part meva, crec que és la primera vegada que em prenc seriosament la roba com a marca d'identitat. I em direu que és la cosa més òbvia de l'existència i que des de sempre et diuen que la roba diu molt de la persona i sí, en algun racó de la meva ment estava la idea però alhora, no podia evitar pensar rebutjar-la, per com em semblava superficial, innecessari pensar-hi gaire i simplement mai he tingut interès i mai he entès la moda (si m'interessés la roba com a forma d'expressió portaria quelcom que no estigués de moda, per la qual cosa crec que és fàcil entendre perquè he encaixat amb la protagonista, que en part és dissenyadora) però la manera en la que acaba “resolent” o almenys conciliant en certa part a través de la roba cert problema identitari és comprensible, i també m'encanten les botes en tot això.

I en fi, no m'enrotllo més. El cas és que vaig gaudir molt més del llibre del que esperava, no sabia que necessitava llegir-lo, vull dir, segur que us sona exagerat, però el cas és que feia temps des que no llegia quelcom que trobés tan proper a mi, que fos tan fàcil pensar com la Cora, que representés problemes d'identitat a tants nivells tan propis del moment i tot i que no és una lectura que quan l'estigués llegint em semblés tan especial, el cert és que després de llegir-la en guardo molt bon record i el més probable és que aparegui entre les preferides de l'any. De debò no sabia que necessitava llegir un personatge com la Cora i ja generalitzant més un personatge bisexual, així que tot i que m'encanta sentir-me a certa distància dels personatges i odiar-los o tenir-lis cert afecte quan llegeixo, feia massa temps que no em sentia tan propera a algun personatge de ficció així que de nou, si teniu l'oportunitat llegiu-lo, que el llibre no és gaire conegut (tampoc l'editorial que l'ha publicat en castellà, almenys jo l'he conegut amb aquest llibre) i si us atrau la sinopsi val molt la pena.

Fins aquí el meu avorriment.

sábado, 2 de septiembre de 2017

Shouwa Genroku Rakugo Shinjuu - Sukeroku Futabi-hen, Studio Deen (anime)

Shouwa Genroku Rakugo Shinjuu: Sukeroku Futatabi-hen (segona temporada de Shouwa Genroku rakugo shinjuu), Studio Deen (12 capítols) Any d'emissió: 2017.

El cert és que aquest anime el vaig veure fa massa temps perquè aquesta ressenya tingui cap valor o consistència o sentit, però en aquest esforç de memòria inútil que intento fer en les últimes ressenyes una es diverteix i desespera alhora. En aquest cas particular he de reconèixer que em fa força pena no recordar gaires detalls de l'anime per com se'n va directe als millors animes de l'any segur. Ja em vaig enamorar de la primera temporada però si per casualitat vau llegir la ressenya que vaig fer en aquella ocasió el cert és que tenia molta por de la segona temporada ja que era molt fàcil espatllar el bon treball de la primera. A més, tenia una feina prou difícil que era superar el flashback en el que es basava bona part d'aquella temporada que tenia alguns dels personatges més carismàtics de la història. Tanmateix he de reconèixer que jo he quedat molt satisfeta i fins i tot en alguns punts on tenia molta por del que podien fer, com és el personatge de la Konatsu, m'han deixat mitjanament satisfeta i l'única cosa que em va congelar el somriure imbècil que tenia va ser certa frase del final que em va resultar totalment innecessària, en general recordo que l'últim capítol em va frustrar una mica en alguns aspectes però vaja, en general segueixo pensant que és dels animes que més he gaudit en força temps (que tampoc és dir gaire per com no veig tan anime com m'agradaria però de debò, val la pena).

Si d'alguna cosa em recordo d'aquesta segona temporada i em ve al cap en recordar-la és el seu meravellós opening, ja sabeu per mi, ja que recordo que escoltant tops d'openings de la temporada en general la gent no els considerava que fos dels millors i ho entenc, és estrany en un principi em va resultar “difícil” d'escoltar, si això té sentit però mica en mica em va seduir fins a límits que no esperava, a més, com el de la primera temporada les imatges també són molt interessants i acompanyen a aquesta melangia que desprèn tot plegat. En qualsevol cas us el deixo per aquí i m'oblido del tema però simplement era perquè us féssiu la idea de la meva obsessió amb aquest opening.

En fi, jo us venia a parlar de l'anime en sí i el cas és que se'm fa molt difícil de recordar perquè suposo que veure'l en un dia i que pugui fer més de tres o quatre mesos des d'aquell dia no ajuda gaire a que em recordi de què passava. Sé que vaig començar-lo a veure quan s'emetia, vaig veure dos capítols i vaig esperar-me a tenir temps per veure'l tot seguit ja que gaudeixo més i vaig tornar a començar-lo des del principi i que vaig passar una tarda/nit molt agradable i dramàtica. Perquè sí, recordo que vaig sofrir bastant amb el Yakumo que ara el veiem en plena vellesa i vaja, cal dir que és molt fàcil de sentir afecte pel personatge, tot i que realment sigui insofrible en algunes coses i d'aquests personatges que si l'haguessis d'aguantar a la vida real acabaries probablement odiant-lo, o tenint una convivència difícil almenys, però que coneixent-lo com el coneixes des de la seva infància fins a la vellesa amb tot el que ha passat és molt fàcil compadir-lo pel seu sofriment i la seva culpa. En aquest sentit és molt interessant com vol “matar” en certa manera el Rakugo ja que pretén endur-se'l amb ell a la tomba i no permetre les innovacions. I precisament en aquest tema és en el que trobem més diferència amb la primera temporada i es nota el canvi d'època, tot i que soni evident dit així. La qüestió és que recordo que ja fa prou temps vaig llegir una anàlisi on veia aquest assumpte com una mena de convivència entre el conservar l'essència més extrema i el portar la innovació cap a límits on potser fins i tot es podria qüestionar si no s'està trencant amb el gènere. I és cert que a la primera temporada ja veiem aquests dos pensaments reflectits en els dos protagonistes del flashback però donava la sensació que el Sukeroku no tenia l'oportunitat de posar en marxa la seva filosofia del rakugo ja que la seva vida es veia afectada per certes circumstàncies, però en aquesta segona temporada veiem de manera que em sembla particularment interessant aquest canvi, aquesta cerca constant per no deixar morir aquest art, que encara sembla més en perill d'extinció que en el flashback de la primera temporada i per tant en aquella època i que per tant ara es pot permetre buscar noves solucions i formes. En aquest sentit, la manera que té l'anime de crear herències, relacions entre els personatges del present i del passat, les tradicions i els “mestres” que segueix cada personatge i com es relacionen els dos temps en general em sembla que lliguen tot de manera brillant fent que tot tingui un sentit i que doni un efecte en alguns casos d'impossibilitat d'escapar al destí. En relació amb això vull dir que Showa Genroku Rakugo Shinju és una història completament clàssica, tot passa per una pretensió de realisme, no s'interroga sobre la seva naturalesa d'obra mateixa i no és res que sigui trencador amb el que ja coneixem, tanmateix, en un món com l'anime on estem massa acostumats a veure coses que ens recorden a altres coses amb tòpics i convencions que acceptem sense gaire consideració a condició de que ens entretinguin, el cert és que aquest anime destaca per aquest enfocament, que com us dic no és gens nou en el que fa, però jo agraeixo moltíssim poder veure una història clàssica tan ben narrada com és aquesta.
En relació amb tot això val a dir que sí, que tot i que no m'hi fixo gaire i m'encantaria saber més del tema el cert és que crec que la història està molt ben narrada. Com m'he cansat de llegir en diversos llocs les escenes de Rakugo poden resultar divertides (dic això ja que òbviament hi ha escenes que no pretenen ser-ho i hi haurà persones que no els hi facin gràcia les que si pretenen ser-ho) gràcies a que la música, les expressions, la decisió d'enquadrar certes parts del cos de la persona que està fent l'actuació i el mateix doblatge, que segueixo pensant que haurà estat molt complicat, creen una il·lusió molt efectista per representar la representació (visca les repeticions suposo...). En aquest sentit, em sembla que el poc que he llegit del manga no té l'encant obvi de poder escoltar el rakugo i més en general no té el ritme tan especial de l'anime en el que, personalment, em sembla que tot passi quan ha de passar i tinguis suficient temps per conèixer a tots els personatges i puguis implicar-te emocionalment amb el que ocórrer. Amb això vull dir que he llegit tot el que he pogut trobar del manga, 11 capítols, però el ritme em va semblar molt més accelerat que l'anime així que si bé, no menystinc el manga en general no crec que si tinc l'oportunitat de llegir-lo sencer el gaudeixi tant com l'anime. Cal dir també que en els moments tràgics l'anime sap utilitzar una imatgeria simbòlica força clara (diria que òbvia, però no vull donar-li aquest matís negatiu ja que al meu parer funciona bastant bé) que aconsegueix magnificar els moments dramàtics. Suposo que no cal parlar del shinigami i com va evolucionant tot aquest motiu al llarg de les dues temporades ja que com us deia abans no sóc la millor per explicar-vos però recordo particularment una escena en mig del teatre on passa certa qüestió prou dramàtica que simplement em va semblar que aconseguia un efecte dramàtic molt interessant gràcies al simbolisme recorrent.
Val a dir també que un dels meus problemes més grans amb la primera temporada de l'anime desapareix de la segona i em refereixo a la Miyokichi. Segueixo pensant que bé sigui per com estar narrat l'anime, perquè els Bon i el Shin són els protagonistes i formen una gran duo a nivell de contraposar-se en tot el que fan o perquè és molt fàcil pensar que el Yakumo de qui estava enamorat és del seu amic, l'única cosa que no m'he cregut en aquest anime ha estat el suposat amor del Yakumo per ella. L'anime té l'excusa del Rakugo (o més aviat el rakugo ho domina tot) per tal de fer-te més important la relació entre els dos aprenents quan són joves però segueixo pensant que per com de rellevant és en tot plegat no s'aconsegueix crear aquesta relació de forma plausible (com dic almenys de part del Yakumo cap a ella, no a la inversa o fins i tot diria que em crec la relació entre ella i l'altre). Tanmateix, tot i que al llarg d'aquesta segona temporada en forma de records segueix sent molt més important el Sukeroku per tota la implicació en el rakugo, en cert moment molt cap al final de l'anime gairebé em vaig creure cert d'afecte per part del Yakumo cap a la Miyokichi. I vaja, de nou, crec que el conflicte entre l'amor i la carrera artística per dir-ho d'alguna manera, hagués donat per força més en l'anterior temporada, però jo us estava parlant d'aquesta.
Una de les altres queixes i pors que tenia era el paper de la Konatsu com ja us advertia al principi. El cert és que en el principi d'aquesta temporada tenia certa por per com estaven tractant tant la relació entre ella i el Yotarou com per la seva aspiració a ser rakugoka. Pel que fa al primer he de reconèixer que a moments l'anime em semblava que no sabia molt bé com portar-ho però que finalment em vaig arribar a creure la seva relació i que arriba a tenir sentit. En relació amb això us puc parlar del segon ja que si bé en un principi semblava que no li anessin a donar més importància, però el cert és que la qüestió ha arribat a bon port i em sembla important que el paper que juga en això el Youtarou és de suport però no arriba a ser intrusiu, o almenys a mi em va semblar que deixava espai perquè fos ella la que decidís si de debò volia o no dedicar-se al rakugo. Òbviament en relació a aquest personatge també és molt important la relació amb el Yakumo ja que la reconciliació entre els dos sembla que sigui inevitable des del primer moment i tanmateix tot i que l'esperes no em va deixar de semblar emotiva com evoluciona la seva relació. D'altra banda, cal dir que l'única cosa que no em va agradar de l'anime és certa insinuació que es fa al final en relació a això, per mi no té cap mena de sentit, no me la crec i vaja, almenys vaig llegir una teoria molt interessant de perquè era mentida i perquè tenia sentit que la Konatsu respongui com respon. En aquest sentit el final amb certs aires d'esperança per les noves generacions em sembla interessant però he de reconèixer que no em va convèncer gaire el poc que veiem d'elles per certa qüestió però que prefereixo ignorar ja que amb tan poc que veiem no crec que sigui rellevant.

En qualsevol cas, no m'enrotllo més que pel temps que fa des que el vaig veure encara he aconseguit escriure alguna cosa. Shouwa Genroku Rakugo Shinjuu en les seves dues temporades s'ha convertit dels meus animes preferits (tot i que cal dir que jo sempre tinc por a pensar com a favorita alguna cosa ja que em costa moltíssim i sempre dono més voltes de les necessàries a si és o no mereixedora d'entrar en aquesta llista personal). Reconec que com he dit en algun lloc d'aquesta ressenya és un anime que explica una història clàssica, que no transgredeix les narratives convencionals i que explica una historia generacional força habitual, però està tan ben narrada, permet conèixer el rakugo d'una manera accessible, els personatges tenen suficient profunditat i els jocs de contrastos i herències entre èpoques i personatges està tan ben aconseguits que m'és impossible no enamorar-me d'aquesta història. I sí, té alguns problemes, algunes coses no m'han convençut del tot però són poques, en general m'ha deixat més que satisfeta i si encara no l'heu vist i us agraden els animes amb ritme lent, drama de personatges i teniu curiositat per part de la cultura japonesa com és el rakugo us la recomano. Però vaja, tot i que sigui l'etern anime que tothom diu que el veu molt poca gent (i òbviament no és un atac als titans o jo que sé un re:zero per dir alguna cosa...) però que molta gent que el veu el recomana i que mereixeria que més gent el conegués, el cert és que jo l'he vist recomanat per molta gent així que suposo que si us interessa l'anime o aquest tipus d'anime no el coneixereu per mi, i si és el cas doncs res, us el recomano, com ja he dit.

Fins aquí el meu avorriment.

viernes, 1 de septiembre de 2017

La canción de Aquiles, Madeline Miller (llibre)

The song of Achilles (La canción de Aquiles), Madeline Miller (352) Any de publicació: 2011.

En fi, aquí vinc a ressenyar-vos un altre dels llibres amb protagonistes homosexuals masculins que ha tingut una mena de mini-boom entre booktubers als que els hi agrada el gènere i com jo de tant en tant m'agrada llegir coses que es llegeixin soles i que em matin neurones doncs vaig decidir que l'acabaria llegint. Començant pel principi cal dir que cada cop crec que o tinc més mala sort amb aquest tipus d'història o simplement les trobo més estúpides perquè vull entreteniment que no em faci pensar però fins a cert punt. I sí, cada cop que torno a pensar en Captive Prince m'adono que tot i que va servir prou bé com a passa-pàgines és summament problemàtica però almenys sí em va entretenir, així que alguna cosa va aconseguir. En fi, és igual jo us venia a parlar de The song of Achilles i a dir-vos com em sembla un llibre molt mal aprofitat, m'atreviria a dir mal escrit si sàpigues suficient anglès i pogués fer una crítica a consciència i que simplement, per llegir això més em valia buscar un fanfic que construís millor als personatges. Però en fi, anem per parts.

Fa potser uns dos anys vaig llegir Ilíada d'Homer i suposo que seria fàcil anar als arxius del blog i mirar quan van ser però deixe-m'ho en que no tinc ganes de buscar quan va ser. La qüestió és que recordo perfectament que em va avorrir força (sobretot per les enumeracions interminables de personatges que desconeixes per complet, que segur que en algun moment en el que es recités la gent sabia qui eren, que t'importa una merda que morin i en quin ordre o qui va atacar primer...) però tenia la seva gràcia perquè llegir una obra tan antiga i amb tant de misteri al darrere (qui la va escriure, com la recitaven, va ser l'única que van escriure, per què ens ha arribat aquesta...) i sobretot recordo emparellar Aquil·les amb Patrocle perquè la història dóna molt de peu a que hi pensis. De fet, recordo que em va fer molta gràcia quan vaig descobrir que el tema de si eren o no parella i si Aquil·les estava enamorat o no era molt debatut a l'antiga Grècia, i segons Foucault la posició que prenia Aquil·les en la relació (si era l'actiu o el passiu, vaja) era font de debats intensos per com se suposava que Patrocle era el més adult de la relació i, per tant hauria de ser l'actiu, però deixar un heroi en la figura de la passivitat treia força el “glamour” a l'heroi ja que, de nou, si ens fiem de Foucault la passivitat era considerada com a negativa i només en els homes joves tenia sentit ja que eren éssers en projecció. Però vaja tot això no us interessa o potser sí, la qüestió és que quan vaig descobrir aquest llibre em va fer molta gràcia de la mateixa manera que quan trobes qualsevol fanfic que utilitza qualsevol parella que tenies a la teva ment i t'encantaria llegir sobre ella però el material original no et permet gaudir-ne et fa gràcia trobar-te si és mitjanament decent (dit això cal dir que fa poc he començat a llegir fanfics i el meu cos em demana més però es fa difícil llegir-ne sobretot sobre obres originals que no coneixes, ja que no té gaire sentit) així que sí, tenia ganes de veure com portava l'autora aquesta parella i què en feia.
Havia sentit diversa gent dient que era una autora informada, que li molava l'Ilíada i sentia la necessitat d'explicar la seva versió de la història i ella mateixa ho posa no sé si als agraïments en els llibres com necessitava escriure-la i gairebé sembla que es senti que és la seva gran missió i fins i tot es sentís una revolucionària quan, siguem clars, la majoria dels mortals ja havíem emparellat aquests dos i no és res nou. De fet, em sento una mica cruel dient això però l'autora donava la sensació que havia estat tota la vida pensant en aquests dos personatges i la seva història d'amor pel que escriu al final del llibre i sí per això li han donat les seves fantasies certament sona decebedor. Suposo, i vull suposar favorablement, que l'autora no volia renunciar a fer una mena d'aproximació didàctica a la història que ens explica la Ilíada i els mites grecs ja que deu estar interessada en el tema, però per fer el que ha fet, sincerament, em quedo amb l'original i la meva ment ja s'encarrega d'emparellar els personatges, la veritat. Dic això perquè el llibre vol estendre's durant un període de temps considerable, des de la infància fins la mort dels personatges, vol donar una mica de context “històric-mític” del moment, vol incloure la trama familiar estranya que es pot deduir de les interpretacions dels mites (no ho dubto, simplement desconeixia en profunditat la mare d'Aquil·les que no té cap mena d'importància a l'ilíada, si no recordo malament i em sembla interessant conèixer aquesta faceta tot i que surti mal parada) i a tot això li afegeix la història sentimental que jo buscava. Em queixo que el llibre no sigui exclusivament la història d'amor? No, simplement si no tens espai per fer tot això, o fas el llibre el doble de llarg, o no té sentit fer el llibre. Per mi no té cap mena de sentit fer un llibre reivindicant la relació entre els dos personatges per fer que aquesta acabi sent rellevant però no el suficientment central ja que has d'assegurar-te que els lectors coneixen el context. A veure, tots sabem de que està parlant, fins i tot sabem com acaba la història, la majoria coneixem els detalls i ens hem tragat ni que sigui alguna adaptació, si es vol reivindicar la parella dic jo que aquest tipus de relat demanava uns personatges construïts, amb mil detalls, amb conflictes, amb molt de drama ja que la història o demana i de nou, que ens poguéssim creure la relació entre els dos i sofrir perquè el seu destí està fixat.
Tenia la sensació llegint-lo que perdia temps explicant coses que ja sabia, i que la parella quedava en un terrible segon pla per culpa, sobretot, dels salts temporals que es donaven constantment. Recordo que m'interessava força la part en la que eren petits i convivien, volia més d'això, volia que es recreés, però no tardava en anar a la convivència amb Quiró, de nou, em va semblar interessant donava per més, però també, s'acaba just quan podia crear una quotidianitat necessària per tal de que els personatges fossin interessants, coneguéssim en temps de pau la seva relació i com va evolucionant, els problemes que poguessin tenir, però no, en algun moment el llibre intenta crear aquesta quotidianitat i diria que ho podria haver aconseguit però és frustrant veure un Patrocle i un Aquil·les tan desdibuixats i amb una relació tan poc interessant. Coi, que la història dóna per molt se suposa que és algú que l'ha viscut intensament i que està molt interessada en aquestes històries, esperes quelcom a l'altura i una interpretació dels personatges profunda. I de nou, llegint això i pensant-hi no puc evitar que m'entrin temptacions de buscar algun altre intent de fer això que resulti més reeixit que aquest perquè ben fet em sembla que és una història que voldria llegir.

En fi, seguim en la tònica de ressenyes curtes, la qüestió amb aquest llibre és que em sembla que està molt mal enfocat, que els personatges demanaven a crit que fossin el principal i acaben sent el que menys interessa al llibre, i que per fer una versió dels mites grecs i explicar-nos una història que ja coneixem crec que el mínim que es pot oferir al lector és alguna cosa nova i no em serveix emparellar a Aquil·les i Patrocle, no hauria de ser suficient. Simplement, si el llibre hagués estat centrat en fer una novel·la de personatges basada en el mite hagués estat una altra cosa, però de debò quin sentit té explicar una història que ja coneixem tots, sense afegir-hi res d'interès, en un estil que és purament funcional i on la parella protagonista tampoc és explorada en profunditat? No ho entenc, i em frustra perquè crec que es podria haver fet quelcom molt millor així que si coneixeu un bon fanfic o llibre publicat que reprengui Aquil·les i Patrocle o qualsevol altre parella famosa de qualsevol gènere recomaneu. Però estaria bé que no caigués en explicar la història que ja sabem fent que la parella sigui el centre però sense aconseguir fer-la carismàtica. Vaja, que m'ha decebut molt, com podeu imaginar.

Fins aquí el meu avorriment.

jueves, 31 de agosto de 2017

El cor de les tenebres, Joseph Conrad (llibre)

El cor de les tenebres, Joseph Conrad. (188 pàgines) Any de publicació: 1899.

Feia molt de temps que tenia pendent llegir aquest clàssic. Val a dir que tampoc és que en tingués gaires ganes, sabia que tard o d'hora el llegiria però tenia la sensació de que no m'anava agradar per tot el que havia sentit a parlar-ne i sí, les meves impressions han encertat, no és que l'hagi odiada ni que m'hagi resultat una lectura especialment densa però no m'ha acabat de fer el pes, sobretot perquè havia escoltat massa vegades com era una meravella i les últimes paraules que deia un personatge eren tan significatives precisament per la falta de sentit a la que apel·len davant aquesta mena d'experiència intransferible i que per tant no pot ser útil i mil teories més que segur que us interessen més que a mi i podeu trobar en llocs que us facin reflexionar sobre la novel·la i el cert és que després d'haver escoltat tantes vegades certes coses tenia expectatives de que m'impactés més, almenys llegit en context, però no ho va aconseguir. El cas és que fins a cert punt entenc que els narradors i la delegació de la història sigui interessant, entenc que pot ser rellevant literàriament però tot i que anava amb ganes el cert és que em va deixar molt freda. Tant que recordo molt poc de l'obra i que tot i que hi havia moments interessants el cas és que em trobo amb un dels casos frustrants on tothom parla meravelles d'una obra i no m'hi puc sumar per com no m'ha arribat a agradar o impressionar com esperava o volia així que... No sé, una llàstima suposo.

Anem per parts, suposo que com he dit sempre el que sigui un conte llarg o novel·la curta no ajuda a predisposar-me favorablement ja que en teoria m'agraden les coses llargues. I dic en teoria perquè cada cop em sorprenc més enamorant-me d'obres de poques pàgines així que no, es veu que els gustos canvien i tal, en qualsevol cas si que és cert que segueixo tenint el prejudici de que si una obra és curta no aconseguirà agradar-me tant com una llarga. Però en aquest cas concret això se li afegeix suposo que és una novel·la d'aventures o més aviat una deconstrucció d'una novel·la d'aventures on s'acaba veient que per construir una aventura necessites una noció d'alteritat que no pot ser una altra cosa que violència. I sincerament si que em sembla interessant que una novel·la de finals del XIX pugui ser llegida com una crítica al colonialisme, a més que tota la idea del no-res, d'aquest horror, que ja us deia abans que me l'han repetit fins a la sacietat és interessant és potent. Crida també l'atenció també com la novel·la es construeix amb ambigüitats tan sobre el que passa, com sobre qui ho està dient, o sobre com se sap, la qual cosa sempre deixa entre ombres, gairebé de manera frustrant, el que se'ns promet que se'ns explicarà. Però en fi, vaig donant voltes sense gaire sentit així que tornem al colonialisme i aquesta manera de capgirar l'experiència del visitant a la terra on suposa que va a fer el bé, el cert és que llegint aquesta obra i amb tota la influència que ha tingut no podia evitar pensar en com els animes isekai que tant de moda estan últimament (un personatge, normalment masculí, es troba en un món nou on tot és meravellós i totes les noies estan per ell) necessita quelcom com El cor de les tenebres molt bèstia i espero que dintre de poc. O almenys a mi em farien molt feliç ja que el gènere em fa un pel de fàstic, però vaja tot i que el context sigui molt diferent si que crec que la comparació té algun sentit, tot i que les connotacions del isekai vagin molt més en direcció de l'alienació i l'evasió fàcil però segueixo pensant que seria meravellós que algun anime isekai fos un viatge com aquest, horrible, inexplicable i sense sentit. Val a dir tanmateix que hi ha gent que considera que la novel·la no serveix com a crítica al colonialisme per com tracta els autòctons del Congo Belga així que opinions per tots els gustos i el cert és que fins a cert punt també és comprensible aquest tipus d'opinió.

D'altra banda també està el tema dels narradors que és una de les coses que més vegades he sentit respecte aquesta novel·la i com no se sap gaire bé des d'on es narra la narració que fa el Marlow i després està la idea de com els dos rius es reflecteixen o es superposen però sincerament és d'aquestes coses que com escoltes abans de llegir el llibre no saps si per tu mateix haguessis caigut o si després ho descobriries i et sentiries com un imbècil per no haver-ho pillat. En qualsevol cas també està la idea de com normalment la narració oral té algun tipus de coneixement al darrere però en aquest cas el mateix narrador, que observa a Marlow, diu que les seves històries no acostumaven a tenir cap tipus de “conclusió” o alguna cosa així i sí, a partir d'aquí segur que trobeu gent que us diuen que Déu ha mort i aquestes coses. Vull dir, ja sabeu, que a finals del XIX hi ha el gir lingüístic (depèn de a qui preguntis és a la revolució francesa perquè mai és tard per posar l'inici de la modernitat a la revolució francesa, mai...) i que vaja el “déu” que mort no és el cristià només sinó el sentit de l'existència i com l'ésser humà es troba davant la foscor (lol, no acabo de fer-ho, no) i de l'horror (lol de nou). I vaja se suposa que Conrad va inspirar a molta gent que després tindria rellevància precisament per això, per la falta de sentit que tant ha triomfat després...

En fi, no sé si us passa però a mi amb aquesta novel·la i altres clàssics és llegir sobre ella, pensar-hi veure que sí, que és molt interessant i que realment hi ha tot un pensament al darrere que fa que això sigui rellevant però a l'hora d'enfrentar-s'hi no hi ha manera de que, tot i que sàpigues perquè funciona com ho fa, què se suposa que significa i en general tinguis almenys unes eines per enfrontar-t'hi, t'agradi, a tu, com a lector. Entenc que hi haurà gent que això no l'importi, i tampoc demano que em resulti “entretinguda” tot al contrari, de fet crec que vaig llegir-la molt ràpid i no se'm va fer gaire densa, el que demanava és que a mi, deixant a una banda (o almenys parcialment) tot el que sabia de la novel·la, em semblés tan interessant com deien i com podeu imaginar no, no ha estat així i sempre és decebedor.

Millor deixar-ho aquí, que em trobo amb una de les tantes ressenyes que ni sé per on enfocar ni per on continuar així que no val la pena. El cas és que la seva lectura no crec que suposi un esforç immens tan per quantitat de pàgines com per densitat, o almenys aquesta va ser la meva experiència, així que no crec que hagi estat una mala experiència del tot, simplement és que quan has sentit ha parlar tantes vegades de com és una meravella i com és una obra tan ancorada en el canon occidental no pots evitar o considerar-te una mala lectora que l'obra ha estat superior a tu o que simplement des del pla més afectiu de l'experiència lectora la novel·la no era per tu, i tot i que no ha estat malament no t'ha encantat perquè no tot a la vida perquè sigui bo t'ha d'agradar a tu com a individu, suposo.

Fins aquí el meu avorriment.

lunes, 28 de agosto de 2017

La passió segons G. H., Clarice Lispector (llibre)

La passió segons G. H, Clarice Lispector (156 pàgines). Any de publicació: 1964.

Pronostico que aquesta ressenya serà un desastre. Com sempre la meva memòria és culpable, el temps entre lectura i ressenya també però tot això ja us hauria de sonar massa i el problema aquí és més de sentir-me molt imbècil davant d'aquest llibre que simplement, m'ha encantat. I com sempre em podeu acusar d'imbècil per encantar-me coses que no entenc, o almenys no del tot, però és que la sensació de llegir aquest llibre, de deixar-se emportar per la prosa tan especial i l'experiència del llenguatge tan extremada és... És simplement orgàsmic, literàriament parlant, o l'equivalent. Així que de debò si voleu descobrir una autora que escriu meravellosament bé i que sembla retransmetre en directe la lenta epifania de la protagonista en trobar-se una panerola, endavant. I sí, una panerola, ho sé, sona estrany però la reflexió que s'elabora fins que la troba i a partir de que ho fa crea una mena de tensió ascendent que us recomano molt bèstia llegir. I sí, aquesta ressenya anirà així, res de dir coses interessants, cultes o frases que vulguin sonar grandiloqüents i que es quedin en pura pretensió, no, avui vinc a parlar-vos des del pur entusiasme i a fangirlejar que és l'única cosa que puc fer davant d'aquesta autora. Probablement quedi curta i desordenada i com deia des del principi no n'espereu res de bo, però heu de quedar-vos amb què us cal llegir aquesta autora si encara no la coneixeu.

I podria acabar aquí i tot seria meravellós però suposo que m'agrada enrotllar-me una mica més en les meves ressenyes. Com deia abans per mi aquesta novel·la és el seu estil, i sí he sentit gent que no para de dir que quedar-se en alabar l'estil d'una obra és superficial en moltes ocasions i no diu res interessant sobre la mateixa i sens dubte, és una manera fàcil de parlar de qualsevol obra i reconec que jo mateixa, de manera certament hipòcrita, sens dubte, em fa sentir certa urticària si llegeixo frases com “la meravellosa ploma de l'autor que fa que t'estremeixi fins al més profund de la teva essència com ésser humà” o coses per l'estil (òbviament redactades amb més gràcia i pedanteria però a mi no se'm dóna bé imitar l'estil, disculpeu). Així que sí, sóc una hipòcrita i proclamo que m'he enamorat de l'estil, de la manera en que el llenguatge flueix entre frases i et fa gairebé compassar la lectura al ritme que marca el text. I potser sona estrany i ho sigui, però es d'aquests llibres que et donen ganes de pronunciar en veu alta per notar les pauses entre frases en la teva pròpia corporalitat, sobretot perquè és curt, perquè al final de cada capítol acaba amb la mateixa frase que acaba el següent i per com tot fa una mena d'estructura circular força angoixant, que almenys jo la vaig sentir molt.
M'atreviria a dir que la lectura a moments era traumàtica per com el llibre et tracta sense miraments i és fàcil deixar-se arrossegar pel torrent de pensaments del llibre, que, sincerament, als éssers mundanals i estúpids com jo, ens és fàcil que ens espantin i ens facin sentir més miserables i mediocres. No sé si, de nou, només exagero les meves reaccions al llibre o què estic intentant dir amb tot això, però el cas és que sí, que si sou susceptibles a tenir buits existencials i a sentir-vos una part totalment innecessària de l'univers, potser el llibre no sigui per vosaltres, almenys si no sou com jo que m'agrada sofrir així que no sé, potser la majoria de gent que llegeixi el llibre ho viurà tot d'una forma molt menys dramàtica, però us relato la meva experiència, com sempre.

Una altre assumpte en el que us tinc que confessar completa ignorància és en tota la càrrega religiosa o més aviat mística que té el text. I és indubtable que hi és des del títol fins a la panerola, però que no us enganyi tot i que sigueu com jo i us sentiu llunyans a aquestes qüestions, no importa, la mena d'epifania que té la protagonista és fàcil d'estirar cap a altres direccions com tota la reflexió sobre el llenguatge que té el llibre i aquesta mena de perdre's entre el no poder no-dir si s'està dient en el moment que es diu i vaja com tot i que és impossible aconseguir-ho, és gairebé una batalla per guanyar ni que sigui centímetres al llenguatge conegut. I de nou em sembla flipant com a través del llenguatge mateix ho intenta i no sé, estic segura que hi ha coses que es deuen perdre pel camí de la traducció però jo he quedat molt enamorada igual així que, res, tinc molt pendent seguir llegint aquesta autora.

I en fi, com us deia, tot i que la novel·la m'ha impressionat moltíssim, és sens dubte una de les meves millors lectures de l'any i m'ha enamorat completament de la manera d'escriure de l'autora, se'm fa difícil enrotllar-me i em dóna la impressió que en general les coses que més m'agraden són de les que em costa més escriure, almenys en novel·les perquè, com sempre dic, us sonarà estrany però les obres que m'eclipsen completament i que em fan sentir com un ésser completament mediocre són les que realment em convencen. Així que no sé, com no vingui a proclamar-vos la meva ignorància, que és una mica el que faig sempre, poc més tinc a dir. I vaja, suposo que també té molt a veure que sent clàssics sempre fa més por parlar-ne perquè hi ha una bibliografia tan extensa que o et planteges llegir-te bona part o alguna (i no es quelcom que es pugui fer per un blog on publico ressenya de gairebé tota obra de ficció que experimento) o simplement tires d'experiència personal com jo i et quedes amb por de dir gaire més no fos cas que quedessis com una ignorant, tot i que no dient res també ho fas. El dilema... No, no gaire. En fi, que m'enrotllo dient no-res que és la meva especialitat. LLEGIU-LO. No, no és qüestió d'obligar a ningú però si us agrada llegir per l'estil (de debò, absteniu-vos si busqueu acció o personatges tradicionals, això és reflexió i estil, i és d'aquestes coses que sé que si hagués llegit fa uns anys probablement m'hagués deixat freda així que si voleu una història ignoreu aquest llibre) aquesta obra probablement ja la conegueu, però si no endavant.

Fins aquí el meu avorriment.