jueves, 19 de julio de 2018

Al far, Virginia Woolf (llibre)


Al far (To the lighthouse), Virginia Woolf (209 pàgines). Any de publicació: 1927.

Vaig començar a llegir aquesta novel·la amb moltes ganes, adoro a Virginia Woolf i les dues novel·les anteriors seves que havia llegit m'havien encantat així que esperava que aquesta ho fes i tot i que no ha estat així el cert és que sí que l'he gaudit força. Però abans d'entrar en matèria crec que haig de posar-vos en situació en les condicions força nefastes en que vaig acabar ¨llegint el llibre. En un primer moment vaig començar a llegir-lo en anglès, reconec que no va ser bona idea però havent llegit Una cambra pròpia en anglès sense gaire problema (de fet, m'he adonat que sí, que alguna part ja se m'havia fet un pel difícil, però res a veure) tenia l'esperança de poder llegir-lo i gaudir de l'original (i jo que sé que una es fa il·lusions pensant que sap anglès) i la patacada va ser bèstia i ho va ser de tal forma que vaig decidir canviar d'idioma. La qüestió aquí és que com havia de llegir el llibre vaig utilitzar la primera edició que vaig trobar per internet. I sí, no em fa por dir-ho ja que si no vaig errada era una edició sense drets d'autor i si no ho era, vaja, podeu venir acusar-me d'il·legal, no passa res. En qualsevol cas, la qüestió és que vaig pecar utilitzant la primera traducció disponible i en part em penedeixo perquè en obres com aquesta on l'estil és clau mola tenir una edició decent, però en fi per això no descarto rellegir-la en una bona edició en un futur.

En fi, passant al llibre haig de reconèixer la meravellosa habilitat de Virginia Woolf per fer-me interessar per la vida de personatges que en un principi odio per arribar a compadir-los a empatitzar amb ells i no poder-los odiar completament. Sobretot penso en el senyor i la senyora Ramsay i com els vaig odiar profundament però, alhora, com seguim els seus pensaments de molt a prop al final gairebé és impossible comprendre'ls i sembla que si entens les lògiques mentals d'algú se't fa més difícil odiar-lo completament o almenys per mi aquesta escriptora sempre m'acaba conciliant amb els seus personatges. Pel que fa a la senyora Ramsay recordo que se'm feia molt pesada amb la seva mania de tenir-ho tot en ordre, l'hospitalitat i la seva obsessió per emparellar gent com si això fos l'únic que la fes mitjanament feliç, fer-se creure que creava felicitat en els altres emparellant-los, o alguna cosa així. Però també en algun moment aquest personatge sentia l'estretor dels seus horitzons de vida i la seva existència com a miserable, per la qual cosa no podia evitar no odiar-la del tot. En aquest sentit, recordo també la relació entre la fredor i en certa manera la tensió entre la parella. Pel que fa a l'altre membre de la parella, el senyor Ramsay hauria de parlar-vos, suposo, de la seva necessitat vital de demostrar a la resta que és una gran ment pensant i la seva frustració en no aconseguir-ho. Recordo particularment que tenia una idea un pel estranya, almenys per mi, sobre com en certa manera la seva intel·ligència no podia arribar a dominar tot l'alfabet que li permetria en certa manera, ser un geni, i com li semblava tenir-ho a punt de tocar i no aconseguir-ho mai del tot. D'entre els personatges també recordo la Lily pel paper d'espectadora que realitzava a l'obra. En aquest sentit, em va semblar interessant com mirava als altres personatges i reflexionava sobre les insatisfaccions dels altres però també els seus problemes a l'hora d'enfrontar-se al llenç en blanc.

Parlant de la Lily he recordat que una de les qüestions que em va cridar força l'atenció que és l'estructura de la novel·la que sí bé pensant-ho des de la distància sí que vaig pensar que tenia sentit crec que mentre la llegia no vaig acabar d'entendre-la, i que, de nou, una relectura m'aclariria moltes coses. Encara que suposo que és obvi el fet que estructura la novel·la i que fa que canviïn les coses, el canvi em va semblar molt sobtat. D'altra banda, em semblava que tot tenia coherència, juntament amb el títol, però que em va faltar trobar-se-la més, així que suposo que és més culpa meva que de la novel·la. Podeu ignorar tot això que acabo d'escriure ja que jo mateixa penso que són bajanades, però ja va d'això aquest blog.
En qualsevol cas, lligat a tot això de l'estructura volia parlar-vos de com l'estil en aquesta novel·la, que és el que m'encanta d'aquesta autora, m'ha resultat el més dens de les tres novel·les seves que he llegit fins ara. Crec que això es deu sobretot a la quantitat de personatges que apareixen en aquesta novel·la, però tot i que no els he contat suposo que no deu haver-hi tanta diferència amb la quantitat que apareixia a Les ones, així que crec que l'edició no ha col·laborat gaire. Però a més d'això recordo que a l'anterior novel·la que havia llegit, els personatges gairebé es definien per metàfores. Vull dir, la manera de diferenciar-los moltes vegades consistia en la constant repetició de certes metàfores de vida o d'idees força obsessives, en aquest cas la manera en la que es va canviant la perspectiva suposo que es podria dir que és molt més fluida per la qual cosa d'un paràgraf a un altre pot haver-te canviat el personatge que està pensant així que requereix estar força atent a la lectura.

En fi, perdoneu-me la cutre-ressenya però tindrem una temporada així per culpa que, de nou, se m'han acumulat diverses i la vida no em dóna per enrotllar-me més ni la memòria. En qualsevol cas, m'encantaria tenir la capacitat de ser curta i dir alguna cosa interessant de l'obra així que el problema no és l'extensió sinó el contingut. En fi, com us anava dient, el llibre m'ha agradat, encara ara penso en algun dels seus personatges i crec que fins i tot se m'han quedat més que els d'altres novel·les seves tot i que aquelles m'agradessin més, però en general l'he llegit, m'ha agradat i m'he quedat amb ganes de rellegir-lo, cosa que no crec que passi fins d'aquí anys, també cal dir-ho. Però vaja, com us deia en alguna entrada anterior (si es que sempre em repeteixo, quin pal de persona què sóc) la moralina del dia és fixeu-vos en l'edició i no sigueu ganduls com jo. (guau hi ha rima! Molt simple, però ha estat inconscient, jo aviso).

Fins aquí el meu avorriment.

viernes, 13 de julio de 2018

Ginga Eiyuu Densetsu, Artland, Magic Bus (anime)


Ginga Eiyuu Densetsu, Artland, Magic Bus (110 episodis). Anys de publicació: 1988 – 1997.

Avui vinc a parlar-vos del Yang Wen-li. Bé, i del Reinhard (a la meva ment sempre serà RAINHAATO)... I companyia, ja que si alguna cosa té aquest anime, a part de duració, és personatges, i sí de la majoria no em recordo del seu nom però té uns quants (a part dels dos que acabo de dir que són carisma pura) que tenen força rellevància i que acaben tenint el seu moment. I sens dubte, quelcom sobre el que cal parlar quan es parla d'aquest anime és sobre el contingut èpic. Perquè sí, probablement no trobareu cap anime més “èpic” que aquest, perquè tenim honor, batalles, moments de personatges sacrificant-se per causes, música clàssica (si no és èpic sentir la simfonia del nou món de Dvorak com a banda sonora d'una batalla no sé que pot ser èpic...), estrategues intel·ligents... En fi, que és fàcil d'entendre després de 110 capítols perquè aquest anime es considera com un clàssic (si en l'anime aquest tipus de terme té sentit) i perquè tothom l'adora. I el cert és que estic contenta d'haver-lo vist, m'ho he passat força bé i crec que val la pena de veure, però, i sí hi ha un però que desenvoluparé al llarg de la ressenya, no és quelcom que se'n vagi directament als meus animes preferits, no em considero fan d'aquest anime i en general tinc alguns problemes amb moltes de les coses que fa. En qualsevol cas, tot i que ho faci un pel desordenat, volia dir-vos també que aquest anime era un dels animes que m'havia proposat veure aquest any (sí, el plural era massa optimista i probablement no aconsegueixi veure els altres que m'havia proposat) i que estic contenta d'haver-ho aconseguit durant l'estiu (això ho vaig escriure l'any passat, perquè us feu una idea del ritme del blog), la veritat. En fi, coses que no us importen a part, anem a parlar de l'anime, que crec que es pot fer llarg.

Comencem per tot el reguitzell de coses que no m'agraden i així a veure si acabem amb un to més positiu. I per començar per algun lloc crec que us hauria de parlar del paper que fa la Història en aquest anime, com afecta això al tipus de narració que fa l'anime i els problemes que tinc jo amb el tipus de model històric que presenta aquest anime. Des del principi el tema de la Història és important en l'anime ja que Yang Wen-li volia ser historiador i per tant moltes de les reflexions que fa sobre la guerra, fins i tot alguna estratègia si no recordo malament diu que s'ha inspirat de la Història, són bàsicament des del punt de vista d'un historiador. En aquest sentit, com us deia, l'anime té un narrador que té el paper de ser, en certa manera, un historiador ja que sempre ens està orientant cronològicament sobre el que ocorre i ens resumeix els esdeveniments més importants d'algunes batalles amb cert to èpic que em frustra molt i que de fet l'ús del narrador i la manera en la que es decideixen explicar certes coses de l'anime és quelcom que us hauria també de comentar però deixe-m'ho per més endavant. El meu problema amb tot això és com us deia abans el model d'Història que defensa la narrativa d'aquest anime es basa en l'heroisme, les batalles dirigides estratègicament per un sol comandant donant tota la glòria de l'assumpte al comandant i acaba per ignorar completament el poble. I abans que us queixeu sí, he vist l'anime i he sentit parlar de forma totalment oposada al que acabo d'escriure a Yang Wen-li i per això és molt fàcil tenir cert afecte pel personatge, i no us ho nego, el personatge constantment intenta desmitificar les figures dels herois, a ell mateix com a figura que podria convertir-se en algú que tothom l'adori, a la idea de que morir en batalla sigui un honor enorme o simplement que la punyetera guerra tingui algun sentit, i de nou, repeteixo ho sé, diu això, però l'anime no. L'anime només ens presenta les històries dels alts càrrecs de l'exèrcit, fins i tot alguns personatges que comencen sent la part més baixa de l'exèrcit van avançant de categories, quan se'ns parla del poble i de les condicions de vida o de les matances a les que puguin ser víctimes gairebé sempre és de forma molt marginal, números, sacrificis necessaris, poc més. I l'únic moment de l'anime on de debò recordo quelcom que contradiu les meves paraules és al principi cert capítol que, si no recordo malament, tractava de forma gairebé exclusiva els problemes d'una població camperola enmig d'un conflicte que li era molt superior i que els fotia per totes bandes. Pel que fa a la resta de 110 capítols la Història depèn de les figures importants, dels “homes” (i no, aquí no és un “home” genèric substituïble per ésser humà, aquí és un home que vol cridar l'atenció sobre un altre problema de l'anime que tractarem posteriorment, i abans que us espanteu sé de quina època és això i ho entenc, gràcies) que controlen les batalles amb la seva intel·ligència i els seus moviments precisos i que només poden fallar per culpa dels altres, no d'ells mateixos. En qualsevol cas, sé que encara esteu pensant en certa secta que va creixent al llarg de l'anime i certa mort no heroica molt important en l'anime, i sí, és interessant que hi ha diversos personatges importants a l'anime que no moren de forma heroica enmig de la batalla, però no ens equivoquéssim, l'anime les exalta de la mateixa manera, es parla de com cadascú mort d'una manera apropiada al seu estil de vida, se'ls hi busca una justificació en alguns casos, i igualment se les solemnitza d'una manera poc normal. Vull dir, a l'anime mort molta gent, no us faig spoiler amb això, estem en guerra, però tota mort d'un personatge important (i no només en relació a la trama, important en el sentit de jerarquia), independentment de les circumstàncies, se'ls hi dona un tractament solemne, es dedica minuts a mostrar la seva mort, a recrear-nos en la injustícia de les seves morts, en com en l'univers brilla una estrella menys. Per contra la quantitat d'éssers humans que moren a la sèrie que són simples soldats sense nom només poden exclamar un “mamà” mentre se'ls hi cau un intestí gros sense que s'adonin, dos segons. I sí, òbviament entenc que un personatge principal ens preocupi més que un sense nom, ho entenc, però el problema amb tot això és quin tipus de representació de la Història està donant, ja que la nostra veu narradora preferida es referirà a un número de víctimes que només són números i en canvi a la mínima que mori un càrrec important de l'exèrcit, que potser només ha aparegut dos o tres vegades de fons, ens dedicarà cert to lamentable per la pèrdua de la seva vida. I de nou, potser a vosaltres no us molesti però això a mi m'enerva per com l'anime està parlant de la Història, reflexiona al voltant de què entra en la Història, de com de miserables som els éssers humans que entrem en guerres per interessos econòmics i fem matances sense sentit, però alhora de mostrar aquesta Història opta per un model terriblement conservador basat en herois, en lluites honorables, de respecte pels comandants enemics i la seva intel·ligència superior i per la solemnitat, i ho sento, però havent escoltat certes teories sobre la Historiografia del segle XX, fins i tot recordo a Tolstoi queixant-se a Guerra i Pau de la historiografia del segle XIX que es basava massa en els herois que al cap i a la fi eren persones de les quals a l'hora de la veritat no tenien cap control sobre el camp de batalla, em sona ridícul tot plegat. I el pitjor de tot és que Yang Wen-li segueix molant moltíssim, els seus discursos o anti-discursos són genials, però l'anime no sap no fer heroi aquest personatge, cau precisament en el que critica Yang Wen-li i recordo un moment que en l'etern debat democràcia/imperi (podria parlar-vos com per mi cau en una repetició que no va a cap lloc en moltes ocasions i com només baralla dues opcions) deien com era d'irònic que Wen-li que deia que la democràcia no necessitava herois havien acabat creant-ne un, per dir-ho d'alguna manera, i no, aquí la qüestió no és que sigui una ironia inevitable com la fa veure l'anime, aquí la qüestió és que l'anime no es creu el que propaga Wen-li i el que vol és honor, sang, i batalles amb respecte els uns pels altres. I funciona per fer personatges carismàtics i batalles d'intel·lectes, però ideològicament és completament frustrant. Val a dir tanmateix, que el títol ja avisa, Llegenda dels herois galàctics, així que culpa meva, suposo.

Continuant com us prometia per la manera en la que es narra/s'estructura l'anime he de dir que hi ha massa a comentar però que primer he de dir-vos que l'anime és molt dens. Dic això perquè crec que si us plantegeu veure l'anime ho heu de fer amb calma ja que bona part dels capítols són diàlegs amb noms que en més d'una ocasió poden arribar a confondre (o almenys tardar una mica en acostumar-te o perdre't qui coi era cert almirall) i a la mínima que desconnecteu el més probable és que us perdeu alguna cosa mitjanament important així que sí, calma i ganes. No us diré que en algun moment no se m'hagi fet pesat, hi ha estones que sí, però també és cert que passen les suficients coses i tens veritable interès per veure cap on portarà tot el conflicte que no para de complicar-se per continuar veient capítols i mig enganxar-te. Però en qualsevol cas jo us volia parlar del narrador i com li encanta fer spoilers o almenys preparar-te per les desgràcies del futur amb les típiques frases “encara no sabia què l'esperava en el futur” i que col·laboren a l'efecte de solemnitzar la mort per com la majoria d'ocasions saps que certs personatges moriran i l'anime et prepara per la seva mort, sigui amb una preview de l'episodi anterior, o sigui amb frases que fan sospitar que serviran de comiat pel personatge. I a part de ser recursos que no m'agraden, crec que anunciar les morts dels personatges col·labora a la sensació de que la Història només entren certs personatges i les seves morts sublimades. Però en fi, deixem el tema, la qüestió amb tot el que representa el Narrador ja l'hem tractat mitjanament abans i jo us volia parlar d'altres coses com l'ordre. L'ordre en que s'expliquen les coses normalment és cronològic, però de tant en tant l'anime se li ocorren excuses per pensar en el passat. Els flashbacks dels personatges principals sobre com s'han conegut o com han començat a tenir relació entre ells a vegades apareixien en l'anime sorprenentment tard però no em va molestar del tot, em sembla curiosa aquesta manera de narrar perquè hi ha molts personatges que durant una quantitat de capítols importants són gairebé noms amb una característica sobre com es comporten però fins que arribem a conèixer-los poden passar molts episodis i personalment em produïa un efecte estrany. Vull dir, en certa manera em dóna la sensació que es podria mirar positivament per com els personatges van creixent en profunditat al llarg de l'anime, i sens dubte, ho fan, però més aviat en alguns casos sembla que la manera en la que els anem coneixent és estranya, de sobte se'ls hi ocorre que estaria bé saber com es van conèixer tals personatges i simplement t'ho expliquen trencant completament el ritme del que t'estaven explicant, però vaja, tampoc em va molestar especialment, simplement em va semblar curiós. L'altre tema que ja em sembla més problemàtic és quan l'anime decideix, si no recordo malament en dos ocasions, explicar-te la prehistòria de com han arribat a aquesta guerra enmig de l'anime. No us dic que no sigui interessant, tot i que sí que és dens i fàcil de no quedar-se amb els detalls, però simplement produïa també un efecte estrany que de sobte, l'anime decidís que era bona idea explicar-te l'inici de tot el conflicte i encara més com la humanitat havia arribat a la situació en la que estava. En qualsevol cas, crec que la manera en la que s'explica l'anime a vegades se'm feia estranya i potser no la més natural per facilitar la recepció, per dir-ho d'alguna manera.
A tot això suposo que us he d'afegir una altra qüestió de la narració de l'anime que és per mi un dels problemes personals que tinc amb aquest anime i que no té cap tipus d'importància que és l'abundància de la guerra. Abans de que em mateu deixeu-me explicar, crec que aquest anime a la mínima que intenta crea una quotidianitat fora de la guerra no sap que fer i es sent tan cohibit com el Yang Wen-li o el Reinhard en els seus intents romàntics, per dir-ho suau. De debò, no és només una qüestió de preferències (o potser sí, qui sap), però crec que l'anime només saps fer la guerra i sens dubte la fa bé. Vull dir, la guerra de posicions, per dir-ho d'alguna manera, ja que les naus són immenses, l'animació tampoc permet moviments o acció desenfrenada i en canvi ho supleix amb intel·ligència i amb una mena de diagrames perquè ets centris sempre com està anant la batalla, és entretinguda, fins i tot tolero les mil vegades que hauré vist escenes de dispars entre naus i naus destruïdes per l'acompanyament musical (jo de debò que crec que hagués gaudit més d'aquest anime si apareguessin cartells del que sonava a cada moment, òbviament sé que no és el normal i que potser molestaria però en moltes ocasions em sonava moltíssim el que sentia i em quedava amb la intriga) i pel que deia abans dels esquemes de la batalla, i fins i tot les escenes de les destrals (per mi no tenien cap mena de sentit ja que de debò van amb armadures, per dir-ho d'alguna manera, que tenen pinta de futuristes, no els hi fot res un tret, o un làser, i en canvi la punyetera destral mata a tothom... en fi, seré jo la rara) que em semblaven una excusa per posar acció directa i tradicional tenien la seva gràcia perquè a més eren bon moments per plasmar la quotidianitat de la guerra, les bromes entre soldats, l'ambient del dia a dia a la guerra sí que té certa representació i és entretingut de veure, sobretot a les línies de l'Aliança (però acaba sent entre gent de categories altes, també cal dir-ho...) però la pau i el romanç són completament desastrosos en aquest anime. D'acord, exagero, teniu raó, però certes escenes de quotidianitat idíl·lica dels recent casats amb certa parella que us asseguro que esperava que es formés des del principi em van matar, a més de les connotacions que tenen.
Però anem per parts, la visió d'aquest anime és la que és, tradicional, i fora de la guerra sembla que l'únic que se'ns mostra en un intent de crear una quotidianitat són escenes de família tradicionals on l'home no sap ben bé que fer quan està a casa i ja no té d'ocupació la guerra i la dona és l'encarregada de les feines de la casa i de manar sobre l'home només en l'espai reduït de la casa, òbviament. En qualsevol cas, la qüestió és que aquesta quotidianitat fora de la guerra que és el moment de les relacions sentimentals de l'espai femení tradicional per excel·lència l'anime no sap que fer amb ell, es sent completament perdut en com coi pot fer que m'interessi per la vida sentimental de la gent i cau en tota mena de tòpics buit de cap significat i acaba desplaçant completament aquesta mena d'espai com quelcom de preocupacions femenines sense gaire rellevància... O almenys jo ho veig així i l'anime diguem-ne que no ajuda en la representació de gènere ja que està en un paradigma de rols de gènere clàssics que tot i que semblaria que trenca per les posicions de treball de certs personatges precisament en la quotidianitat fora de la guerra reafirma. Però vaja, tot i que l'anime està molt preocupat per la Història i pel tipus de poder diguem que per la societat, per les desigualtats i per com viu la seva població acaba tenint-ho molt poc en compte. Sobre les dones és depriment pensar que això està situat a molts anys del futur i com ja he dit abans, sé que això és japonès, sé que això és un anime dels 80-90 i suposo que les novel·les en les que es basa són encara més antigues, ho sé, però fins a quin punt justifica que em posin una dona en una posició de poder a cada bàndol i es mig normalitzi la seva presència però no l'absència de més dones. Em sembla irresponsable posar una dona en una posició de poder rodejada d'homes i en cap moment veure si això es veu com estrany o si la falta de dones en el poder és estranya, però vaja, em puc creure que no hi ha problema i que tot va bé si no fos per com a partir de que es casen els personatges femenins de sobte no tenen més preocupació que tot allò típicament considerat de dones i només si deixen de ser esposes tornen a recuperar certa identitat com a individus, però vaja, potser exageri massa, així que millor deixem el tema. Només volia fer un petit apunt en relació això sobre el personatge de la Frederica i com tot i que estar en un lloc d'autoritat i de certa rellevància mig anime només la veiem servint menjar i poques vegades ens mostren la seva suposada intel·ligència i només algun cop la seva prodigiosa memòria. Per acabar aquest apartat, que això s'està fent massa llarg i encara hi ha massa coses de les que us vull parlar, considerant-me encara més ignorant en aquesta qüestió, he de reconèixer que la poca diversitat racial que hi ha a l'Imperi i a l'Aliança és certament preocupant, sobretot perquè que jo recordi no hi ha cap tipus d'intent de justificació o explicació perquè això sigui així, el cert és que em va donar la impressió de que algú es va adonar d'això i cap a la meitat de la sèrie de sobte trobem algun to de pell més fosca, però a part de que només hi ha un personatge amb nom negre, i precisament la seva presència va ser la que va fer que m'adonés de l'absència i de com tampoc ajuda que te'l presentin com un personatge que no parla gaire i amb cert aire místic (d'acord, rectifico, veient els personatges llistats a myanimelist n'he trobat tres, però en fi, ja em direu potser de 50 o més). Rectifico, no recordava que en temps de Rudolph a l'Imperi sí van haver-hi polítiques racistes per la qual cosa se suposa que a territori de l'Aliança hi havia varietat ètnica i la veritat, jo en recordo poca. La qual cosa em fa pensar en com l'anime tampoc està gaire interessat en les cultures en general i poc sabem de les diferències entre Aliança, Imperi o Phezzan. Almenys entre els dos primers veiem una diferència entre el grau de solemnitat entre relacions superiors-inferiors, però bé podria ser més una cosa d'individus que de cultures. Però vaja, tot i que entenc que ens centrem en una història de militars, el cert és que el que em frustra és la quantitat de relacions amb la realitat que hi ha i el poc sentit que fa (més que res perquè no ens ho expliquin) que la llengua de l'imperi sigui l'alemany (suposo que referència del imperi alemany), que creguin en Odin i vagin al Valhalla o que l'himne de l'Aliança estigui en anglès. A veure, sí certes referències són clares i tal, però és una barreja estranya de conceptes, no s'explica gaire a nivell de cultura i simplement es fa estrany de pensar quin tipus de societat són, més enllà de la política.

Passant a altres temes menys densos volia parlar-vos de com limiten força l'ús de l'animació, només veiem gent parlant la majoria de l'estona, però el disseny de personatges és agradable a la vista en general. A mesura que passen capítols em va fer la sensació, no sé si encertada o no, que l'animació canviava (no sé si millorava però que el color era més nítid, per dir-ho d'alguna manera) i que apareixien les escenes de lluita a peu, per dir-ho d'alguna manera o eren més freqüents i guanyava en gore. Vull dir, en un principi no hi havia res de gore i no m'esperava que passat una quantitat de capítols important (una temporada, si no recordo malament, tot això està basat en records difusos, així que qui sap) comencessin a aparèixer vísceres de tant en tant i de forma força explícita. D'altra banda com us deia abans, la banda sonora és música clàssica i és meravellosa, ho fa tot més èpic i en un moment (de fet en dos) sona Rachmaninov, i jo amb això se'm fa molt difícil no perdonar certes coses a l'anime. És broma i a més sona el 3r concert per a piano i orquestra i jo sóc més fan del 2n, però la qüestió és que em va fer molta gràcia sentir-lo. Ara bé, els talls de les composicions són a vegades un pel estranys i no m'acabaven d'agradar. Sobre els openings i els endings tot i que siguin cançons de to molt clàssic a mi m'agraden força tant en opening com en endings. Sóc molt fan de l'opening número 3 que us el deixaré i els endings en la meva ment els confonc tots per culpa de que el cantant és el mateix però m'agrada la seva veu, per la qual cosa he gaudit força. Per cert sóc jo o des de l'ending número 2 s'intueix certa mort molt abans de que passi. No sé, era la sensació que em donava i sí acaba passant tal i com esperava.


Passant a personatges, i guau encara no us he parlat dels personatges i ja porto un rotllo considerable, que sigui on probablement em sigui més fàcil perdonar-li certes coses a l'anime perquè és molt fàcil agafar-los afecte després de 110 capítols junts. No vull ser dolenta i dir que és més pel contacte forçat que per mèrits de l'anime perquè hi ha una part de mi que no ho pensa i perquè, encara que no us ho creieu, tot i que tinc molts problemes i queixes amb l'anime, el cert és que crec que val la pena i crec que enfocar-ho des dels personatges i el vincle emocional que és fàcil que et produeixin és més fàcil. No vull fer-vos spoilers de les morts però si que en vull parlar-ne així que sense dir-vos de qui parlo us he de dir que la primera mort significativa d'aquest anime cap al capítol 25 més o menys final de la primera temporada, si no recordo malament, no me l'esperava, o almenys no me l'esperava tant d'hora (veia signes de que moriria però no pensava que me'l matarien tan aviat, la veritat) així que em va impactar força. I aquesta absència serà una constant en tot l'anime i em sembla que hi ha un bon treball al tractar-la, tot i que potser massa insistent en alguns personatges i amb la pregunta que es repeteix massa de què passaria si encara visqués... La segona és suposo la més memorable, impactant o com li vulgueu dir ja que de nou, és fàcil veure-la a venir, però aquí és on l'anime em va demostrar, almenys a mi, certa valentia per carregar-se algú tan important i seguir endavant i no caure, sinó mantenir-se i arribar a un bon final. En fi, dit tot això anem a parlar d'alguns personatges.
Yang Wen-li i jo vam encaixar des del principi, era el que seguia amb més entusiasme des del principi és carisma pura, entenc perquè tothom el té entre els seus personatges preferits i vaja, que cada cop que parla és fàcil somriure, assentir i això, que té les grans frases, els grans moments de desmitificar la guerra i tal. I què voleu que us digui que es vegi forçat a lluitar, que valori la seva vida i no tingui grans habilitats en combat, l'ambient d'ell amb els altres militars són de les coses més agradables, al meu parer, òbviament, de l'anime.
Canviant encara amb el Reinhard (recordeu, amics meus, RAINHAATO) per mi sempre serà el Proto-Napoleó, que va ser la manera en que l'anomenava al principi de l'anime. Us seré sincera, no em queia bé des del principi perquè ja va explotar massa la literatura del s.XIX als proto-napoleons frustrats amb les novel·les de formació i per això em quedo amb el meu estimat Raskolnikov que m'encanta, i veure un noi que vol apoderar-se de l'univers perquè li van treure la germana no és el que més m'agradi del món. Tanmateix, tot i que m'he burlat internament moltíssim del personatge (que voleu que us digui la solemnitat i jo no som amigues i tela amb alguns moments de l'anime, i em reia sola pensant que portava la capa del revés, és broma només era doble), el cert és que al final fins i tot li tenia certa simpatia, veure'l com cada cop l'anime te'l mostra més humà tot i que les condicions en les que està propiciarien més aviat el contrari és un dels grans punts de l'anime o almenys va ser el que va col·laborar més a que me'l cregués com a personatge. D'altra banda val a dir que m'ha estat molt fàcil fer-lo bisexual, molt fàcil (ningú pensa en cert medalló que l'anime insisteix una vegada i una altra en enfocar-te com se'l toca...), però no us preocupeu l'anime és solemne conservador i “No homo” que es diu en aquests casos, però tela amb certes qüestions.
Julian m'és molt fàcil de descriure'l com l'aprenent ja que des del principi de l'anime te'l mostren així, i òbviament amb certes implicacions que té això, però sincerament a part d'aquest paper d'observador de tot el que passa com a personatge en si cap al final veiem certs dubtes sobre si serà capaç de fer certes coses però poc més, la veritat. La qual cosa em va decebre una mica tenint en compte tota la preparació que hi ha en aquest personatge, de la mateixa manera que el romanç, però ja us he dit abans que el romanç en aquest anime se'l tracta molt malament perquè constantment te'n mostren senyals, t'indiquen que volen crear una relació entre dos personatges, però en tot moment es fan difícils de creure per com estan totes mal desenvolupades. Però ei, jo em vaig emocionar igual amb certes declaracions, més que res perquè com està tan mal narrat no t'ho esperes i sorprèn que aparegui sense que es desenvolupi de forma natural, però vaja...
I el cert és que aquest anime té molts personatges força principals i jo us volia parlar d'alguns a l'atzar o que m'han cridat l'atenció així que no tingueu gaire en consideració qui són els escollits. Mittermeyer i Reuenthal probablement siguin dos personatges que em semblen dels més ben treballats i els que he gaudit més veient la seva història. M'encanta l'evolució que tenen, la relació d'amistat entre els dos la manera en que conclou tota la història (tot i que abusi una mica de drama fàcil i clàssic, no us diré que no, però jo contenta) i crec que probablement a nivell de personatges aquests dos em van sorprendre precisament per com va creixent dins teu l'afecte per ells gairebé sense adonar-te. Vull dir al principi ni sabia qui era cadascú, només sabia que eren uns importants de l'exèrcit i com des del principi et parlen de d'intel·ligència del Reuenthal i tal, però a mesura que coneixes el seu passat, com s'han fet amics, i com acaba tot això, no sé probablement en la història d'aquests dos és on més he notat la magnitud de tota l'anime i on crec que la narració que de tant en tant se li ocorre que és bona idea retrocedir en un moment inesperat, funciona millor, la veritat. I és una llàstima perquè crec que la majoria de personatges tenien potencial per fer quelcom semblant a aquests dos amics i no ho aconsegueixen.
I parlant d'això tenim tots els generals (segur que no són generals però no em feu pensar en termes d'exèrcit, de debò, que m'embolico jo sola, diguem gent important de l'exèrcit, i tots m'enteneu) com el Schönkopf, Attenborough o Poplan que a diferència dels dos anteriors, crec que funcionen molt bé per les escenes de quotidianitat de guerra (com deia abans separo escenes de quotidianitat de guerra i de pau perquè tela amb les de pau) però com a personatges individuals per mi no acaben de funcionar. Suposo que amb el Schönkopf ho intenten, té la seva història i evoluciona però no acaba de ser tot el que podria, la veritat...
I sens dubte hi ha mil personatges més importants dels que us podria parlar però deixeu-me parlar-vos de l'Oberstein en el que em sembla un dels personatges més desaprofitats de tot l'anime. No sé, hi és sempre, és dels que tenen més presència, tothom l'odia i em donava la sensació que l'anime no sabia que fer amb el personatge i només li servia per usar-lo quan li convenia fer crueltats. I no us confongueu, jo era molt fan d'aquest home i volia més, m'encanten aquest tipus de personatges freds, maquiavèl·lics i que mai saps per on et sortiran però em dóna la sensació que es quedava en no-res i que podria haver-se usat per més coses, no sé, em va decepcionar que no fos més interessant.
I sí, les dones, us hauria de parlar de la Hilda i de la Frederica però com abans ja us he parlat de que en penso en general de les poques dones que hi ha i com les tracta l'anime millor em callo. Bé, sí, Frederica és un desastre de personatge, no ajuda la seva història del passat que encara la fa més dona servil i tampoc em convenç la suposada evolució cap al final ja que tot i que en teoria hauria de ser important l'anime la deixa sempre en segon pla. I segueixo sense superar que mig anime la veiem portant bocates i te amb alcohol, simplement no. La Hilda en canvi em cau més bé, des del principi si la veiem utilitzar la intel·ligència (de la Frederica ens diuen que és intel·ligent però només sap portar bocates...), aprofitar-se de Reinhard per assegurar-se cert poder, habilitats de consellera i ajudant a controlar l'orgull del Reinhard, per dir-ho d'alguna manera. Tanmateix, que després de cert succés deixi de mostrar la seva intel·ligència és francament molt decebedor ja que confirma certes idees conservadores de les que parlava abans, així que no em repeteixo.

En fi, serà millor que vagi acabant que per molt que siguin 110 capítols tampoc cal una Bíblia. Val la pena veure aquest anime? Sens dubte. L'he gaudit jo personalment? Sí. Us el recomano? Sí, si us agraden les trames complexes que s'expandeixen en molts successos militars/polítics i plenes de personatges amb alguns memorables, sens dubte, val la pena. Ara bé, si us heu llegit la ressenya completa potser penseu que tot això sona una mica contradictori amb el to general de la ressenya que és més de queixa que una altra cosa, però no, l'anime m'ha agradat, probablement si busqueu quelcom èpic no trobareu res que ho sigui més que això però això no implica que a mi personalment m'hagi semblant tan meravellós com sembla pensar molta gent, és una bona història, mínim que tingueu curiositat pels clàssics de l'anime i no us importi veure quelcom llarg i dens crec que seria obligat que el veiéssiu, però no m'he convertit en fan boja d'aquest anime com potser esperava. Simplement ha estat força bé en general, i força problemàtic en una gran quantitat de temes particulars, res més.


Fins aquí el meu avorriment. Per fi he acabat la ressenya, feia temps que no m'enrotllava tant crec...

domingo, 8 de julio de 2018

Something About us, Lee Yunji (manhwa)

Something About us (Títol alternatiu: Our relationship is... Títol original: 우리사이느은), Lee Yunji (101 capítols). Any de publicació: 2014-2016.

Lezhin és el mal. No sé si coneixeu la pàgina, però és una pàgina legal de lectura de webcomics coreans o el que és el mateix manhwa i de tant en tant tenen promocions en les quals pots llegir diversos capítols d'alguns manhwes de forma gratuïta. Aquest és un dels que estava gratis uns 30 capítols i vaig acabar llegint-lo sencer (deixaré a la vostra imaginació si vaig ser legal o no en la lectura). La qüestió és que me'l vaig llegir sencer en una nit i vaig gaudir-ne molt de la seva lectura. Em va enganxar moltíssim i necessitava veure com acabaven junts els protagonistes. Ara bé, és una història d'amor completament tòpica i que si les històries d'amor us repel·leixen o simplement no us ve gaire de gust llegir-vos ara mateix quelcom basat en un amor molt innocent serà millor que l'ignoreu. Tanmateix, com us deia, jo l'he gaudit força pel que és, una història d'amor basada en tòpics que he vist mil vegades però que està ben narrada, amb personatges que cauen simpàtics i amb drama que no arriba a ser exagerat, o almenys em va resultar agradable de seguir en tot moment. En fi, crec que no tinc gaire a dir d'aquest manhwa però esperem que se m'ocorri alguna cosa sobre la marxa.

Començant per la premissa ens trobem amb quelcom tan típic què qualsevol persona que hagi consumit alguna història on allò sentimental tingui un paper important és probable que s'hagi trobat amb alguna cosa semblant. Vull dir, tots hem llegit/vist alguna cosa on els personatges principals són molt amics, tothom els pren el pel per com pensen que són parella i la cosa evoluciona de manera que algun dels dos comença a sentir certa atracció per l'altre i té por a trencar la relació d'amistat per la comoditat amb la que es sent i el de sempre. I sí, aquest manhwa no fa res especialment nou, més aviat el contrari, però narra bastant bé l'evolució dels sentiments entre els dos, tira cap a un enfocament força innocent i és agradable, simplement això i tampoc li demanava més així que compleix.
En relació amb això val a dir que tot i que és força innocent ens trobem amb un manhwa situat en un entorn universitari (últimament he llegit diversos còmics d'aquest tipus que passen en aquest entorn la qual cosa agraeixo ni que sigui per allunyar-me dels típics situats en instituts) i el cert és que tot i que no sigui el principal em sembla interessant com la carrera que fa la protagonista (quelcom relacionat amb edició de vídeo, muntatge, gravació, suposo que podríem dir Comunicació audiovisual) té certa rellevància. Com dic, no és principal, però em sembla interessant que almenys et mostrin tant alguna classe/projecte com quan treballa fent pràctiques en una empresa. Val a dir tanmateix, que sí bé és cert que el manhwa està enfocat principalment des del punt de vista de la noia, el cert és que de tant en tant se'ns deixa veure la percepció del noi i en canvi la carrera universitària d'ell (que si no recordo malament era Estudis/filologia anglesa, ho acabo de comprovar, posa literatura anglesa) no se'ns diu absolutament res, si es vocacional, quin és el motiu de la tria, res. I vaja, tot i que tampoc s'especifiqui gaire en el cas de la noia és fàcil veure per certs esdeveniments que succeeixen en el manhwa que el que està estudiant l'interessa i fins i tot t'expliquen en un moment donat que va ser el que va fer que es decidís per la carrera. I de nou, no és que sigui completament necessari que t'expliquin això però m'hagués interessat saber-ho. L'altre tema que m'interessa que crea l'ambient universitari és la sensació de que els personatges si es volen veure s'han de buscar més que en un ambient d'institut. En els mangues d'instituts estan obligats a compartir el dia a dia gairebé sempre amb l'interès romàntic, però aquí els personatges tenen més llibertats, tenen fins i tot més interessos i el temps que passen a la universitat no té perquè ser tan ampli. A més en aquest manhwa ni tan sols comparteixen carrera la qual cosa significa que les possibles trobades encara són més reduïdes si no volen trobar-se. I sí, suposo que tot això sona força obvi però per mi té importància perquè ajuda a desenvolupar els personatges per separat, a tractar preocupacions d'altres tipus que no siguin romàntiques (tot i que aquest manhwa, si no recordo malament tampoc ho fa gaire) i a deixar d'idealitzar l'amor d'institut. Però vaja, com us deia abans, aquest manhwa segueix sent molt innocent en qüestions de romanç així que tot i que agraeixo el canvi d'escenari, tampoc és per tant.

Passant a altres temes, crec que val la pena que us parli dels secundaris i dels meus problemes amb ells. Ens trobem, de nou, per enèsima vegada amb un grup d'amigues que consta amb dues noies que es contraposen en personalitat a la protagonista amb models de personalitat “típics” de les amigues de la protagonista. Amb això em refereixo que mangues com Ao Haru Ride tenen aquest tipus de model, però que fins a cert punt, Orange o d'altres semblants també tenen aquest trio. La protagonista és el model de noia que no té gaire experiència amb el romanç, és aplicada a l'estudi o almenys responsable, i per contra les altres dues, de les que lamentablement no se'ns dóna gaire informació, no sabem gaire però sabem que una té pinta de ser força decidida o almenys atrevir-se a dir coses de forma més directa (si no recordo malament la noia de cabells llargs negres) de la qual se'ns diu encara menys, i la noia mona que té més experiència amb els nois. I tinc certs problemes amb aquesta segona i en com la tracten. La relació que té amb la seva parella i les constants baralles, i com en cert moment adopta el rol de la rival no ajuden perquè caigui simpàtica. Però almenys aprecio que el manhwa resolgui la situació de forma més o menys satisfactòria. Tanmateix, la manera en la que l'amiga molt després de que s'hagi donat certa situació segueix fent que la protagonista es senti incòmoda respecte a certs sentiments, i sobretot i el que personalment em dol més és la manera en la que tracta la relació en la que es troba i com la deixa en un segon pla que no ajuda a que empatitzem. Pel que fa aquesta relació no cal que us digui que és problemàtica i directament tòxica tan per ell com ella ja que la dependència mai no és bona i certs comportaments d'ell tampoc ajuden gaire a veure-ho amb bons ulls. Em refereixo bàsicament als comentaris sobre la roba (odio els comentaris sobre la roba en els que el noi diu a la noia com ha de vestir-se o perquè va vestida d'aquesta manera que va provocant, però fins i tot en relacions que estan marcades com a positives apareixen així que en aquest cas almenys l'autora és conscient de cert contingut problemàtic) o la insistència en tenir sexe tot i que ella no tingui ganes (de nou, també és quelcom que es normalitza massa sovint però el consentiment, encara que sigui dintre d'una relació de parella és important). I com us deia, almenys la relació és vista com a negativa, però tenint en compte que hi ha un moment del manhwa on s'explicita el malestar de la noia davant la relació i el que passa a continuació, em sembla que cert comentari cap al final que fa l'altre amiga al respecte de la seva relació (bàsicament dient que ja no sap que dir-li que sempre es queixa però mai fa res per canviar-ho) tot i que és comprensible i és fàcil d'empatitzar amb el cansament que pot produir la situació a l'amiga, crec que ajuda a trivialitzar la situació que no crec que sigui el que, almenys jo, consideri correcte. Vull dir, tant certa enveja que veiem d'aquesta noia de la que us parlo cap al final de la història com les constants queixes farien pensar que això no pot acabar bé si continuen amb aquest grau de dependència els dos, però el manhwa només ho mostra com inevitable i abandona qualsevol esforç d'endinsar-se en la parella. I tornant al principi d'aquest tema, el que em fot és que aquest tipus de relacions siguin tantes vegades secundàries, la protagonista mai té una relació marcada en negatiu, o gairebé mai, i si presenta comportaments problemàtics es romantitzen i no sé, dono voltes sobre el mateix, però m'hagués agradat veure més de la parella i veure si per fi arribaven a un punt de no retorn o què passava.
Després està el noi secundari, suposo que m'enteneu, del qual sé que hi ha una side story que m'agradaria llegir, però lamentablement no he tingut l'oportunitat. En qualsevol cas, tenim un dels tòpics que em donen força ràbia que són el de sortir per compassió, però el cert és que tot i que tampoc em sembli meravellós m'agrada l'enfocament que dóna el manhwa per sortir del pas a la relació. La qüestió aquí està en que la confiança és la clau de la relació principal i aquí veiem que la idealització feta per part de l'enamorament no ajuda a l'hora de crear una relació. I de nou, he vist coses semblants a aquest manhwa i en certa manera és una manera ràpida de sortir del pas ja que desenvolupa molt poc el personatge masculí pel qual tenia certa simpatia, però alhora no puc evitar pensar que m'agradaria veure més obres en les quals un enamorament que ha idealitzat a l'altra persona es xoca contra la realitat que pot implicar que la persona tingui idees, creences o gustos completament diferents als teus i que la relació no funcioni. De nou, preferiria veure-ho en un lloc principal i no com en aquest manhwa que només funciona per allargar allò inevitable, però vaja, suposo que és demanar massa...
Però en fi, molt parlar dels secundaris i encara no he parlat de la parella protagonista. Ens trobem amb un cas clàssic de romanç que s'allarga força fins que els personatges estableixen una relació (de nou, sento si això és spoiler, crec que aquesta ressenya en conté forces, però crec que per dir alguna cosa d'interès acabo escrivint-ne i, sincerament, si en una història de romanç t'afecten els spoilers d'aquest tipus, diguem-ne que em semblarà curiós...), per la qual cosa si no us agraden aquest tipus d'enfocament potser valdria més que us allunyéssiu d'aquest manhwa (i de bona part dels sentimentals, ja que estem). Val a dir que agraeixo que es desenvolupi també la parella després de la declaració ja que sempre és agradable veure que hi ha vida després d'obtenir parella (ja m'enteneu suposo i si no sabreu que hi ha massa històries que acaben aquí) i el cert és que tot i que recordo, o crec recordar, algun moment de gelosia innecessari (però vaja a mi tota gelosia em sembla innecessària per fer avançar una relació, la veritat), el cert és que crec que en general tenien una relació força agradable de seguir i compensada. Després està el tema del final familiar, que em va semblar especialment interessant tot i que pot semblar drama innecessari per altres, però que crec que estava tractat des d'un enfocament més basat en la quotidianitat, el cansament que pot produir una situació d'aquest tipus i els problemes de compaginar les circumstàncies de vida i el tenir una relació que és un tema que em sembla interessant de llegir ja que tot i que de tant en tant el llegeixo, no és tan freqüent com m'agradaria i que hi hagi un gruix d'històries sentimentals que passin a instituts no ajuda. En qualsevol cas, la manera en la que arriben a ser parella és lenta i normalment seguim els ulls de la Gayoung que tot i tenir tòpics de protagonista (com us deia, aplicada, bona persona, amb poca experiència en el romanç), és força agradable de llegir i la manera en la que es comporta al voltant del noi, sent molt més oberta que en altres ambients i discutint amb freqüència és un tipus de relació que personalment, se'm fa molt més agradable de llegir que algunes basades en eternes timideses, la veritat. Així que sí, és agradable veure la confiança entre els dos, i a part d'això la Gayoung en un moment donat se'ns explica certs successos del seu passat que per sort tot i que són traumàtics no són irreparables o almenys el manhwa no es recrea en ells i em sembla interessant que s'opti per fer-la, en part, no només víctima. Com us he dit abans en algun moment el noi és agradable de llegir també i accedim al seu punt de vista avançat el manhwa i el cert és que s'agraeix i sempre valoro les obres sentimentals on acabem sabem que pensen els dos personatges si s'opta per una primera persona. Més que res perquè la unilateralitat a vegades tendeix a deixar completament de banda l'altre personatge i el veure'l sempre des dels ulls de l'enamorada a vegades causa l'efecte contrari del que pugui sentir la protagonista. En aquest cas concret no em queia malament el noi abans de veure el que pensava directament, però sí es fa molt més completa l'experiència i simplement em va agradar el doble punt de vista.

Pel que fa el dibuix, i crec que acabaré dintre de poc amb la ressenya, cal dir que va en consonància amb el to de l'obra, o el reforça i per tant ens trobem amb un dibuix amb tons pastels que col·labora a la innocència del romanç que ens presenta. És agradable de veure, com us deia abans, va en consonància a l'obra que és i per tant tot bé, i té moments de desfiguració còmica habituals en aquest tipus d'història. No crec que sigui especialment destacable, i lamentablement com sempre dic, m'encantaria saber més d'aquest tema.
En qualsevol cas, tornant a la qüestió de la tendresa i se m'oblidava parlar-vos del sexe. Dit així sona estrany i sens dubte no té cap importància en el manhwa però és quelcom que crec que val la pena que us comenti. Tinc problemes que ho tractin precisament de forma tan velada (el final em sembla ridícul en relació amb això) i cert moment en que la noia diu que té la regla em va fer força gràcia per la quotidianitat de l'assumpte. Però de veritat, crec que el moment en que es talla el manhwa no és el millor per dir-ho suau. Només el moment concret, la situació i l'extensió del manhwa em sembla correcta i tot i que he llegit diverses crítiques que al final es van avorrir llegint-lo el cert és que com ja us he dit abans, jo vaig llegir-lo en una nit i em va entretenir moltíssim així que a nivell d'entreteniment per mi compleix perfectament.

Resumint, si us agraden les trames sentimentals en format còmic doneu-li una oportunitat. Preferiblement si no us molesten les que tenen un to un pel innocent i us agrada o almenys no us repel·leix el tòpic de les relacions que comencen de millors amics a desenvolupar sentiments romàntics. En qualsevol cas, per mi no ha estat la gran cosa però crec que, alhora penso que entre les històries sentimentals que he estat llegint últimament és de les que més satisfeta m'ha deixat així que si sou com jo i aquestes coses us van perfecte per desconnectar i us entretenen us animo a llegir-la.

Fins aquí el meu avorriment.

miércoles, 4 de julio de 2018

Paranoies RiKanna 54: Impressions prèvies a la temporada d'estiu 2018 d'anime

Una nova entrada d'impressions prèvies a la temporada d'anime. I no, abans que algú s'ho pregunti no és l'únic tipus d'entrada que escric, però sí que és l'únic tipus d'entrada que prioritzo ja que no té gaire sentit que la publiqui fora de temps així que per això últimament només publico entrades d'aquest tipus (gairebé). En fi, tinc esperances que a l'estiu canviïn moltes coses amb el blog així que a veure sí és veritat. Comencem, que ja sabeu que m'enrotllo.
-Banana Fish. TOTHOM A LLEGIR EL MANGA DE BANANA FISH, JA! En fi, suposo que no haurà sortit però ja he comentat en una entrada que tinc a mig fer sobre com Banana Fish ha estat un manga que m'ha enamorat pels personatges i la relació entre l'Ash i l'Eiji, per la trama (i jo no sóc de llegir per la trama, però és el que té que t'enamorin els personatges) i sobretot m'enamora la manera com està narrat el manga ja que si bé habitualment està carregat de diàleg dedica pàgines a coses tan simples com mirades de preocupació entre personatges, a moments d'humor que trenquen amb el to general de l'obra carregat d'acció i dramatisme i no sé, em sembla que controla el ritme d'una manera meravellosa i que fa que la lectura sigui molt fluida. Precisament per tot això, i per la manera com es desenvolupa la relació entre els dos personatges de forma que si bé no és del tot explícita com a romàntica, és molt fàcil pensar-la així i encara que no ho facis com a relació de profunda amistat funciona (i l'epíleg em va fer molt feliç en relació això, tot i que el final em fes molt de mal llegir-lo, encara que em sembla que és perfecte per l'obra), el cert és que em fa molta por l'anime. Per una banda, no sé quants capítols tindrà però el manga té 19 volums i ja us dic que són densos i que la història té sentit sencera, per la qual cosa em temo que hi haurà molts de talls. Després està l'assumpte que vaig llegir en algun comentari random d'internet i que té 0 fiabilitat però en fi, en el meu cap té sentit, que és l'estudi que el produeix, MAPPA, és l'estudi de Yuri!! on Ice i algú deia que es volien marcar una nova producció semblant i em fa por. Perquè a la relació entre l'Ash i l'Eiji crec que resultarà difícil de portar perquè és basa molt en gestos i en quotidianitats que depèn de com es porti pot caure en fanservice i sí és així em donaran ganes de plorar i morir-me i no vull i drama. En fi, paro amb les xorrades, em fa molt de por l'anime però estic molt feliç que el facin ja que m'ha permès enamorar-me d'aquest manga.
Si voleu un punt on puc ser un pel més crítica amb el manga és que com la premissa de la que parteix tot em sembla que acaba sent un pel anada de l'olla. De la mateixa manera puc entendre que potser a l'Ash li passen massa coses dramàtiques en general que arriba a un moment que una es pregunta sinó és passar-se. Tanmateix, les dues coses si bé veig part dels seus errors crec que a mi m'han funcionat perfectament bé per la narració del manga. Us ho dic de debò que o bé jo estava molt emocionada i a mi em passava el temps d'una manera completament subjectiva (com si això no passés sempre, però en fi) o aquest manga em va resultar una obra que tenia una narració just en el punt necessari per fer-la funcionar, fins i tot en els moments de drama o on una es podia qüestionar algunes parts de l'argument.
Així que ja sabeu, llegiu-lo o si per un casual surt un anime bo veieu-lo.
Grand Blue. Abans de res, he llegit 10 capítols. Puff... Tinc tants problemes amb aquest manga. D'acord, anava amb expectatives de trobar-me amb una comèdia simpàtica ja que la nota del Mal d'aquest manga és absurdament alta així que tot i que tampoc esperava una obra mestra pensava que em trobaria amb un manga entretingut, per passar l'estona i per no pensar gaire al respecte. I sí, suposo que si no penses gaire al respecte tens un manga entretingut, el dibuix ajuda moltíssim ja que només per les cares que posen els personatges tens algun riure assegurat, a més en general l'ambient d'amics dient burrades cada cop més bèsties pot tenir gràcia. El problema és que en general no m'ha fet gens de gràcia. Recordo que el capítol 3 amb els canvis de pòsters de l'habitació em va fer certa gràcia en el seu moment, però l'humor d'aquest manga no em convenç del tot. Suposo que en part té a veure que en el moment en que em poso a pensar quines implicacions té que m'estigui rient de x cosa no acabo del tot satisfeta amb la resposta. És complicat perquè jo anava amb ganes de que m'agradés el manga i de tant en tant tenia algun moment interessant i no m'importaria continuar-lo, però suposo que no ajuda que hi hagi tants comportaments extrems que de fons tenen idees de gènere que em molesten força, sobretot en relació al protagonista què és un tipus força idiota que és expert en acabar embolicat en les xorrades més grans i en liar-la força bèstia. A més quan es recorda que és un manga de submarinisme, pel meu gust es passa amb l'entusiasme. La sorpresa agredolça del manga és que hi ha un personatge bisexual, que ja us dic que algú directament es declari bisexual no és gens habitual i a mi especialment sempre em fa il·lusió veure aquestes coses, la part negativa és que em fa certa por com ho tractaran. Vull dir, em sembla raonable que la noia s'emocioni pensant que el protagonista també és bisexual, però òbviament ell no aclareix el malentès i en fi, por em fa pensar que pot sortir d'aquí. També tinc problemes o almenys certa inseguretat pensant què faran amb la Chisa i la relació amb el protagonista. La Chisa és el típic personatge que està per enfadar-se davant de totes les idioteses que fan els personatges, i tot i que el manga no és de romanç i és probablement una de les coses que menys l'interessa, sí que és fàcil veure que la relació entre el protagonista i la noia segueix certs patrons de manga més de revista shonen amb elements romàntics. Sincerament, aquest tipus de dinàmica m'avorreix mortalment i que la noia tingui tan poca participació en el que succeïx al seu voltant en fi.. I vaja, que no em vull posar moralista, perquè no és això, però veure com es tracta des de l'humor el gran pla d'emborratxar-la per tal de convèncer-la perquè es presenti a un concurs de moda, o com també de forma còmica tenim una escena on el protagonista tira unes boletes perquè se li aixequi la faldilla, enmig de tothom perquè guanyi un concurs entre alguna altra escena més em frustren moltíssim. De nou, entenc què és humor, entenc que es pretén que sigui una idiotesa més dels protagonistes enmig de milers, però quan et pares un moment a pensar què volen que et sembli graciós potser et sembla que no ho és tant. O almenys és el que em passa a mi si no teniu aquest problema endavant.
-Yuragi-sou no Yuuna-san. Deixeu-me explicar-vos que el meu record de l'anime de Love Hina és sofriment. Sé que és un anime (més un manga, però en part també l'anime) que en general a la gent li agradava bastant, li feia gràcia, però jo recordo que el vaig acabar a la força i que m'avorria veure la mateixa interacció entre el protagonista i les noies una vegada i una altra, amb el típic crit de “pervertit!” i el cop de puny de torn que l'acabava tirant als banys termals. Doncs, el que m'ha passat amb aquest manga és que ha estat començat a llegir-lo (en total he llegit 10 capítols) i el record de la meva exasperació amb Love hina ha tornat molt bèstia. A part de que argumentalment són molt semblants (tot i que aquest manga sembla que es centrarà en l'acció també), jo les comèdia harem amb echi cada cop les tolero menys. Entenc que tenen el seu públic, jo mateixa em trago alguns romanços horribles sent conscient de la merda que consumeixo, però jo estic tan farta de veure protagonistes idiotes que sense voler acaben en posicions amb connotacions sexuals, que entren mentre la noia de torn s'està banyant, i per l'altra banda de noies que l'únic que poden fer per actuar en relació a això és cridar el “pervertit” de torn i envermellir de vergonya ja que no tenen agència de cap tipus sobre la seva sexualitat, simplement són mirades pels altres. Si us agrada el gènere no crec que sigui una mala idea donar-li un cop d'ull perquè fins i tot ha tingut algun capítol que m'ha entretingut i tot i que de moment no tinc cap intenció de seguir llegint-lo, un cop acabat em podria donar la bogeria de fer-ho (ho dubto, però almenys sí que és cert que es llegeix molt ràpid, però ja tinc massa mangues pendents i dubto que em vinguin ganes de llegir-lo). En qualsevol cas, cada cop aguanto menys aquest tipus de manga així que en fi, que ho sapigueu.


-Chio-chan no Tsuugakuro. Què passa aquesta temporada amb les comèdies que no em fan gràcia? D'acord, no és del tot correcte ja que de les tres que porto seguides els 10 capítols d'aquesta crec que han tingut moments d'humor que m'han molat més i he après sobre un esport nou. El problema precisament, és els capítols com el de l'esport que he après i ja no recordo el nom on és un festival d'insinuacions sexuals que si bé podrien tenir gràcia acaben en coses que no em molen gens ni mica. En fi, inseriu aquí un llarg sospir. Em fot ràbia que aquest manga tingui elements un pel desconcertants de fanservice perquè quan és una comèdia passada de voltes on la protagonista fot l'imbècil seguint el que ha après de videojocs, o la relació entre ella i la seva amiga em fa força gràcia. Estic una mica com amb Grand Blue, ambdós són mangues que tenen moments on funcionen però d'altres moments on no sé molt bé de que se suposa que volen que m'hagi de riure. I simplement el capítol de la noia lesbiana que acaba aprofitant per tocar a l'altra va ser un pel massa, de debò no calen aquestes merdes per fer un manga d'humor, no calen. En fi, té moments graciosos sí, i en algun moment llunyà de la meva vida no m'importaria continuar llegint-lo.


-Back Street Girls: Gokudolls. De nou tornem a les comèdies que no em fan gràcia, però el cas d'aquesta és a nivells extrems. M'he llegit 11 capítols ja que els capítols són molt curts i es llegeixen en un no-res, però no vull tornar a saber res d'aquest manga. Se suposa que el gran concepte per l'humor és uns yakuzas que són obligats a convertir-se en idols (amb operació de canvi de sexe inclosa) com a càstig pel que han fet. I ja està i la gràcia és veure com aquests personatges no s'adapten a ser idols perquè són yakuzas de cor i haha quina gràcia veure la distància entre dos coses que no podien ser més diferents. I jo que sé, entenc que el concepte pot semblar potent, que el contrast és el suficientment gran per fer quelcom que pugui fer-li gràcia algú (a mi el concepte ja d'entrada diguem-ne que no m'entusiasma) però després d'establir les bases de la comèdia en 11 capítols encara no he vist res que m'hagi convençut que això em pot fer gràcia o perquè continuï llegint-lo. Sincerament, no és per mi això.


-Happy Sugar Life. Quina merda de manga és això? D'acord, intentaré ser un pel més bona persona, he llegit 11 capítols i seré sincera, m'ha entretingut però com em va entretenir la temporada passada el manga Mahou Shoujo Site és a dir perquè em fa gràcia veure un manga que posa totes les xorrades que se li ocorren per tal de resultar “impactant”, posar sang i fetge o personatges que estan malament del cap fent de les seves. Em fa gràcia perquè ho trobo ridícul i perquè se'm fa molt difícil prendre-m'ho seriosament, però a la mínima que et poses mig seriosament a llegir-te això es fa molt difícil de continuar. Sobretot, em molesta molt la relació “lèsbica” entre la protagonista i una nena petita. Però en fi, si us agrada aquest tipus d'història que es creu “madura i perturbadora” i vol provar-ho a tota costa, endavant, i si us agrada el yuri fetitxista també. De debò quina ràbia em fot que posin yuri en un manga com aquest. I en general el yuri en el manga que no ho és acostuma a tenir un aire tan desagradable de fetitxisme... No dic que no passi amb el yaoi en ocasions, però és que el yuri te'l posen com a mil llocs on no s'atreveixen a fer-lo real i només és un joc i normalment amb una clara mirada masculina hetero que em deprimeix força... I en aquest cas en particular el tòpic de la yandere amb tendències psicòpates no em mola gaire. 
 
-High Score Girl. He llegit tot el que he trobat d'aquest manga (47 capítols) i encara no entenc perquè. Vull dir, per fer aquestes entrades m'agrada llegir almenys 10 capítols i si trobo menys doncs el que trobi però quan un manga m'enganxa o m'interessa llegeixo una mica més. Aquest manga que trobo que té moltes coses que em molesten força m'ha enganxat el suficient per tal de llegir-me tot el que m'he trobat i si bé en part entenc perquè hi ha una part de mi que segueix estan força cabrejada amb el manga. Sobretot amb el mutisme de la noia, de debò que no ho entenc, és superior a mi i probablement si la noia parlés el manga em resultaria molt més agradable de llegir i no, no és muda. A part d'això el manga té molts estereotips en com es comporten els personatges, no crec que tingui el millor ritme i el dibuix, sobretot al principi si no recordo malament, és força lleig. Però tanmateix la història em va enganxar força, suposo per com al cap i a la fi és un romanç i com els capítols cap al final i la germana i la mare em cauen força simpàtiques com a elements de comèdia (tot i que de nou si una es posa a llegir el que diuen amb atenció es trobi amb milers de coses que et poden molestar) però en fi, segueix sent força mediocre.
Després està l'assumpte de les referències i el context d'aquest manga que us pot fer gràcia si us molen els videojocs de certa època i sobretot teniu alguna idea de jocs d'arcade. Jo no he jugat en la meva vida a l'Street Fighter així que amb això us ho dic tot, perquè el manga no para de referenciar al 2 i sobretot a un dels seus personatges. En general hi ha molt de videojoc de lluita i sembla que hi hagi alguna col·laboració o alguna cosa per poder anomenar tots aquests videojocs. Tanmateix, va haver-hi una referència que em va fer molta gràcia perquè la conec que és la del Tokimeki Memorial jo no he jugat a la versió on es lliga amb noies que és la que surt aquí sinó que conec la versió otome però com el sistema del joc és idèntic (fins i tot algunes opcions em sonaven semblants) em va fer força gràcia. En qualsevol cas, a veure, a mi m'ha entretingut, puc entendre que pot ser entretingut i té factor nostàlgia, té un component romàntic molt innocent que pot resultar agradable de seguir. Però en general em sembla que té tants problemes... (que la noia no parli, el ritme del manga és molt irregular, en general és tot tan típic i poc elaborat...) que en fi, no em convenç tot i que sigui llegible i m'hagi enganxat.


-Chuukan Kanriroku Tonegawa
He llegit només 3 capítols que és tot el que he trobat d'aquest spin-off de Kaiji que és un manga que no he llegit. Així que sí és un manga que m'he llegit completament fora de context ja que si bé tinc ganes de llegir Kaiji em tira enrere moltíssim la quantitat de capítols que te. A més, no em donava la vida per posar-me a llegir-lo sencer abans de publicar l'entrada. A part de tot això m'he trobat amb una comèdia que en fi, fins a cert punt he trobat graciosa, no tinc intenció de seguir llegint perquè de nou, fora de context és estrany llegir sobre un personatge que dedueixo que ha tingut la seva aparició a l'altre manga i perquè tampoc m'ha semblat especialment graciosa però la manera que té el protagonista de fer dramàtiques-èpiques coses com l'intent de recordar tots els noms dels seus subordinats no deixa de semblar-me curiosa.


-Harukana Receive
6 capítols, tot el que he trobat. Un manga de noies que juguen a volei platja amb moments de fanservice i que no podia ser més típic-avorrit. Porto varies temporades llegint-me el manga moe amb algun rastre de yuri que no arriba a cap part i on les noies mones de torn es dediquen a fer alguna activitat i aquest és un altre de tants. Si us agrada l'esport en concret doncs en fi, us pot interessar (si no és que hi ha algun manga de volei platja que estigui millor, i en fi sinó està Haikyuu! Per volei general) però de debò que em mata llegir aquest tipus de manga i em fa preguntar perquè m'obligo a fer aquestes entrades. Però en fi, lo graciós és que si bé te alguna de les típiques escenes (que no per això més tolerables) dedicades a descriure les mides de les tetes o cul (des de la innocència tot perquè clar aquí tothom és molt innocent) el que em va cridar l'atenció és que té força panells on només es veu el cos de la noia i no té cara. I òbviament les noies van amb banyador perquè estan jugant a volei així que em puc imaginar que els plans de l'anime aniran pel mateix to, centrats en els cossos de les noies. En fi, que m'ha semblat un manga completament oblidable i que no el recomanaria a ningú.


Hanebado! Només he durat cinc capítols i com aquesta entrada s'estava eternitzant massa (com tot al meu blog últimament, però en fi vull pensar que per fi tinc temps) i encara em quedaven molts mangues vaig deixar-ho en cinc. A més, aquest manga m'estava avorrint moltíssim. És un spokkon que almenys a mi m'ha semblat molt típic, amb un dels tòpics que més em molesten en el gènere: el personatge que té un do innat per l'esport. Però a més de tot això, els personatges en general no m'han despertat cap tipus d'interès i a sobre crec que el ritme que té el manga i en general la forma d'explicar la història no és la més adequada o almenys a mi no em funciona. Així que res, vull mantenir-me molt lluny d'aquesta mediocritat. 
 
Jashin-chan Dropkick. He llegit 11 capítols. En un principi em semblava una merda i ara, en part m'ho segueix semblant però ha tingut algun moment el suficientment interessant i té un humor bastant particular que crec que fan que sigui un manga bastant millor del que pensava, tot i que evidentment no crec que sigui una obra mestra ni molt menys. Per parts, recordo un comentari que vaig llegir que definia el manga com a la unió de moe amb el gore i sí, a mi en part em recorda a Dokuro-chan una sèrie de la qual no vaig aguantar gairebé cap capítol ja que em va cansar molt ràpid. I els primers capítols d'aquest manga funcionen igual la entranyable convivència d'un ésser diabòlic que ha estat invocat per error i que per tornar al seu món intentarà cada dia matar a la seva invocadora sense resultats. Però és una sèrie que almenys sembla ser conscient del que és, l'humor cau en el cinisme i hi ha un capítol meta en el que parlen del que passaria si es fes un anime i de com la noia seria la waifu durant tres mesos per després ser substituïda per la següent waifu de torn. I sí, això em va fer molta gràcia, perquè sí, el manga és el típic dirigit a cert sector consumista d'obres d'aquest tipus però almenys és conscient del que és. No m'importaria seguir llegint però tampoc m'emociona gaire així que dubto que ho faci.
Hataraku Saibou.
Versió manga de Érase una vez el cuerpo humano, mira que odiava la sèrie quan me la van fer veure al cole, mira que odiava estudiar el cos humà per dintre i mira que m'interessa poc la biologia (de les branques del saber que més desvinculada em sento probablement) però en fi, el manga adopta un to força més èpic que el que recordo en la sèrie aquella. Vull dir, un punyeter esternut és un míssil i tenir una al·lèrgia és la fi del món. I en fi, suposo que té la seva gràcia si teniu més coneixement/interès en com funciona el cos humà però com us deia, no és que m'hagi emocionat massa. No crec que sigui tan problema del manga sinó que aquest ha estat l'últim que he llegit per l'entrada he acabant llegint 5 capítols només perquè no tenia forces de més. I si per alguna cosa destaca és per la imaginació per dramatitzar processos del cos, de debò. I pots shipejar a Glòbul Blanc-san amb Glòbul vermell-san. Sí, no sé si ho necessitava. 
Sunoharasou no Kanrinin-san. He llegit l'únic capítol que he trobat i sincerament m'alegro molt d'haver trobat només això. El manga és horrible, fi. És d'aquestes coses de les que no vull saber més i m'alegro d'haver decidit que podia fer aquestes entrades sense preocupar-me per llegir més enllà d'on llegeixo per aquestes entrades. O sigui el nen petit que va a viure amb la casera que se li insinua sexualment i que òbviament té unes tetes enormes que li encanta posar a sobre del nen. No, simplement no. 
 
Muhyo to Rouji no Mahouritsu Soudan Jimusho.
He llegit 11 capítols i no m'importaria seguir llegint això sí, amb molta calma. Jo tinc un problema amb els mangues episòdics i és que em costa molt seguir interessada en aquests. M'ha passat amb Mushishi, amb Natsume Yuujinchou que crec que ambdós són força millors que aquest, però si comparteixen històries sobrenaturals episòdiques, el to molt diferent. En fi, em recorda en part a un webcomic que vaig llegir fa poc que es diu Ghost Teller però de nou, sent aquest últim més competent i més dedicat al terror psicològic. Però en fi, el que deia drames sobrenaturals a cada capítol i sembla que hi ha una mena de trama comuna/principal amb un rival del protagonista. Reconec que la relació entre els dos m'ha semblat força entretinguda de seguir així que en fi, el que us deia és un manga acabat i llarguíssim per la qual cosa a una part de mi li fa pal acabar-lo i a l'altra no l'importaria. 
Asobi Asobase.
Només he llegit 3 capítols. Unes noies jugant a jocs amb el tòpic de la noia estrangera que fa veure que domina l'anglès quan no té ni idea i com això la posa en una situació de malentesos que fa que hagi de participar en jocs tan simples com una batalla de polzes però que es narren com si fossin la gran cosa èpica. No és de les coses més dolentes que m'ha tocat llegir, però passa sense pena ni glòria així que dubto que em recordi del manga d'aquí un temps.


Yama no Susume: Third Season.
D'acord he llegit 10 capítols així que òbviament poc tindrà a veure amb el que vingui a la temporada i la veritat és que em recorda molt a YuruCamp de la temporada anterior que pel que he vist l'anime ha agradat força i em dona la sensació que deuen haver fet millor treball que amb el manga. En qualsevol cas, tinc curiositat per saber si aquests mangues els subvenciona algú per fer publicitat del paisatge, en aquest cas de les muntanyes perquè en fi, suposo que serveixen de guia turística. A més suposo que hauria de dir que els personatges són molt oblidables i les seves interaccions tot i que són agradables de llegir tampoc són gran cosa. Però en fi, per passar l'estona serveix. 
Ani ni Tsukeru Kusuri wa Nai! 2
És una pena que fa molt de temps des que vaig llegir els 23 capítols que he trobat així que no us puc parlar amb gaire propietat. Recordo que va ser un manhua del que em vaig quedar amb ganes de llegir fent una entrada d'aquest tipus quan van anunciar la primera temporada perquè pensava que em podia agradar així que se'm va ocórrer passat el temps tornar-lo a buscar a veure si el trobava i quan ho vaig fer recordo que em va agradar força. Si no recordo malament era una relació entre dos germans amb algun to dramàtic de per mig però que em semblava molt agradable de llegir així que estic a l'aguait de veure si algú amb la segona temporada s'anima a traduir més capítols.


Mangues que he gaudit més llegint.
-Banana Fish. No sé encara si en aquesta categoria entrarà algun manga més perquè estic escrivint això a mitja entrada feta, però us asseguro que aquest manga estarà el primer perquè m'he enamorat de Banana Fish com feia temps que no em passava amb cap manga així que sí, el meu entusiasme pel manga fa que em sembli el millor que he llegit i us el segueixi recomanant com a bona pesada que sóc.
-Please take my brother away (ani ni tsukeru kusuri wa nai!). A un nivell molt diferent que l'anterior, si els records no em fallen em va agradar força.
-High Score Girl. En aquest cas es tracta d'una obra que m'ha enganxat molt, fi. Ja he explicat els meus problemes.
Mangues que tinc més curiositat per continuar.
-Muhyo to Rouji no Mahouritsu Soudan Jimusho. Manga que no m'importaria continuar llegint ja que el que he llegit fins al moment no ha estat malament tot i que com sempre els mangues episòdics em costa força de llegir, però m'anima el fet que està acabat.
-Grand Blue/-Chio-chan no Tsuugakuro. Els dos mangues no m'entusiasmen i l'humor em funciona quan em funciona però els dos em semblen que tenen prou elements interessants per tal de de donar-lis una oportunitat per continuar-los. No és una prioritat.
Pitjors mangues.
Sunoharasou no Kanrinin-san. No calen explicacions. Suposo que a més podrien mencionar coses com Happy Sugar Life o Yuragi-sou no Yuuna-san. Però en fi en general la majoria de mangues no m'han entusiasmat.
Animes que més m'interessen.
No ho tinc molt clar però tant Free com FLCL són dos animes que em creen interès. Tanmateix, com podeu imaginar vull començar pel principi no per la tercera temporada o la que sigui. A part d'això m'interessa Kyoto Teramachi Sanjou no Holmes (te pinta de no ser molt bo però em crida igual), Tsukumogami Kashimasu (una altra que ni idea de que pot sortir d'aquí així que com tot estaré a l'aguait de que passi). A més de tot això em criden molt l'atenció algunes pel·lícules com la del pàncrees (Kimi no Suizou wo Tabetai), Shikioriori, Penguin Highway, Zuo Ri Qing Kong, Oshie to Tabi Suru Otoko. De les quals no crec que vegi cap, també us ho dic.


Si algú s'ho pregunta els Titans no estan aquí perquè un cop vaig intentar llegir el manga i em vaig acabar avorrint, no dic que en un futur no ho torni a intentar però sens dubte no és una prioritat.


Fins aquí el meu avorriment.

jueves, 26 de abril de 2018

Out of Control, Bbong (manhwa)

Out of control (també conegut com Never Understand, 이해불능), Bbong. 85 capítols (3 extres). Any de publicació: 2013.

Porto uns dies que no paro de llegir manhwa, webcomics, i part de la culpa la té el web Lezhin que té alguns capítols de lectura gratuïta (els altres els has de pagar amb un sistema de monedes o buscar sort en els mars d'internet i de la il·legalitat) i el cert és que he gaudit força i m'ha deixat amb ganes de llegir més webcomics en general ja que és un món que ignorava força, sobretot la lectura en pàgines legals i l'existència d'ofertes com la que he aprofitat per llegir els crec que 20 primer episodis del que us ressenyo. En qualsevol cas, us porto un manga de romanç entre homes que, tot i que em va viciar moltíssim en la seva lectura i el vaig llegir en una nit (no voleu saber a les hores que em vaig anar a dormir, tot cal dir-ho) el cert és que tinc molts problemes amb ell. També cal dir que pensava que no estava acabat i no pensava en ressenyar-lo així que no tenia en ment fixar-me tant com ho faig quan penso que ressenyaré alguna cosa (suposo que sona estrany...). Però com us dic tot i que té coses interessants, em va semblar molt entretingut i a moments simplement era fàcil deixar-se emportar pels sentiments i el drama (perquè sí, hi ha molt drama en aquest manhwa, massa fins i tot) el cert és que la majoria de parelles secundàries, i n'hi ha força, em sembla que tenen relacions summament problemàtiques, que si bé el manga té la decència de parlar-te dels conflictes i de fer una aproximació psicològica interessant dels problemes que comporta pels personatges, no crec que justifiqui o que si més no tingui sentit presentar-los en escenes posteriors gairebé com una parella idíl·lica. I fins i tot amb la parella principal tinc certs problemes, però deixeu-me enrotllar-me una mica.

Començant pel principi el manhwa comença amb un tòpic força comú en les històries de romanç, el nostre protagonista és lleig, poca-cosa i no gaire popular i comença portant-se fatal amb el popular, que totes li van al darrere, i molt guapo. Tanmateix, val a dir a favor d'Out of control que manté la idea de que el protagonista és lleig, i sí, sens dubte el protagonista té complex per això, però no et surt amb això típic d'històries de romanç on el protagonista, de sobte, descobreix que és guapo i que el que li faltava era un canvi d'aparença radical per a descobrir-ho. No, simplement durant tot el manhwa el segueixen considerant lleig i en certa manera el dibuix, tot i que no el fa horrible et pot fer creure perquè se'l considera així. Em sembla força agradable que no es recorri a aquest tòpic tan típic i que em frustra força de les típiques protagonistes que de sobte són les més belles de l'univers a partir de que coneixen el noi popular (i sí em sona molt haver-ho vist en algun yaoi també).
En relació amb això en un principi comença amb un to de comèdia entre les discussions d'aquests dos i les desavinences que tenen ja que els dos estan al consell d'estudiants. Tanmateix, la trama de seguida adopta un to sorprenentment dramàtic passat els pocs episodis amb una situació que em sembla força curiosa i que en part m'agrada com la porta tot i que desemboqui en certa parella amb la que tinc molts problemes. El cert és que la situació referent als problemes entre clubs, la popularitat dels clubs i el tipus de confrontacions que poden generar-se per la distribució d'espais en un festival és quelcom que havia vist tractat en algun anime/manga de clubs molt de passada, però en aquest manhwa em va semblar que ho tractaven amb força serietat, i em resultava molt agradable veure al Jaerim donant-ho tot per tal de reparar el que ell considerava una injustícia, de debò que en aquest sentit em va ser molt fàcil empatitzar amb el protagonista i que em caigués força bé. Més endavant també té un moment on parla de l'homosexualitat amb termes força positius que també em va semblar interessant, tanmateix amb aquest tema tinc problemes. Suposo que no és el moment ja que volia acabar amb tota la història de la injustícia dels clubs per parlar-vos de certa parella que es forma quan succeeix tot això, però permeteu-me la digressió per parlar del tema de l'homosexualitat. Crec que ja us he parlat alguna vegada que em cansa moltíssim haver de llegir yaoi on l'homosexualitat és només un “m'he enamorat de tu” ja que si bé em puc creure l'experiència no em crec que no hi hagi lloc a la reflexió, al xoc, al moment d'adonar-se de que la teva sexualitat no és la que la societat esperava. I en aquest manhwa, tot i que tenim el moment en que el protagonista li diu un amic que no l'importa que sigui homosexual en termes força positius i fins i tot s'adona que pot haver fet mal amb una resposta que ha donat a cert altre personatge ja que li ha dit que sí que li ha molestat o importat que fos un noi el que se li ha declarat, per dir-ho d'alguna manera. El cert és que més enllà d'això els personatges no reflexionen sobre la seva homosexualitat en cap moment. I és una llàstima perquè el manhwa parla de complexos com estar gras, ser lleig, o tenir aficions frikis i que et discriminin per això, però en cap moment aprofita per reflexionar sobre la homosexualitat. I de nou, no fa falta que me la facin com un trauma, però si el mahnwa diu molts cops de passada que no han de deixar que els descobreixin, hi ha situacions de xantatge involucrades amb revelar la homosexualitat de personatges i fins i tot hi ha mostres de fàstic per companys d'institut en adonar-se o sospitar, crec que el mínim seria que els personatges sabessin o pensessin que són homosexuals, bisexuals o el que fos, reflexionessin sobre la seva sexualitat. Però vaja, és massa normal trobar-se amb aquestes coses al yaoi així que lamentablement ja estic acostumada.
Tornant al que us volia parlar abans, la parella que es forma en el drama del festival escolar. En general, com us deia abans totes les parelles secundàries em semblen molt problemàtiques i crec que el mahnwa hagués guanyat molt si hagués desenvolupat més les seves històries que queden eclipsades per la protagonista. Començant per la primera el cert és que és un dels tòpics més problemàtics en tota narrativa sentimental que és el de la persona que et fa bullying en el fons està enamorada de tu o acaba per enamorar-se de tu. O sigui no crec que calgui que us digui com de problemàtica pot ser aquesta idea, quin tipus de relació pot acabar representant i certament no és quelcom amb el que en aquest moment em senti còmoda llegint. Val a dir a favor d'aquest còmic que la pseudo-justificació de perquè ha passat tot això i com han acabat així és certament emotiva i m'és fàcil d'entendre i sentir certa empatia però que acabin com a parella després de tot el que ha fet a l'altre, i sobretot que el que ha estat la víctima de tot això ho accepti tot tant ràpid m'incomoda moltíssim i se'm fa difícil de creure. Per molt que en el passat les coses fossin diferents, després de tot el que li ha fet puc creure'm que el perdoni, que intentin refer la seva relació d'amistat i fins i tot que després passin a ser parella després de molt de temps i sempre amb certa incomoditat entre els dos. I el cert és que recordo que hi ha cert capítol on es tracta cert problema entre els dos, però es fa de manera tan tòpica, la suposada víctima no sembla tenir cap tipus de reticència o trauma pel que havia estat el seu agressor que, sincerament tot plegat em molesta ja que col·labora a idealitzar el “poder de l'amor” per superar tots els obstacles. I de debò, no nego que pugui passar alguna cosa així, no nego la possibilitat d'enamorar-te del teu agressor, pot passar, i fins i tot pot acabar sent una relació positiva amb molt de temps o potser no (per una banda no m'agrada condemnar algú pel que ha fet però se'm fa molt difícil veure que acabi bé una relació que ha començat amb agressions, la veritat), però que hi hagi una transició tan ràpida, que tot sembli idíl·lic i tal, em resultar en part ofensiu. En qualsevol cas, no us seré hipòcrita, jo vaig gaudir força llegint d'aquesta parella i com dic abans almenys el mahnwa té la decència a fer certa introspecció psicològica dels personatges i potser si hagués pogut/volgut dedicar més capítols a aquesta parella no tindria tants problemes, però com no ho fa tot i que hi hagi una part de mi que ha gaudit llegint-la alhora no puc evitar veure com és de problemàtica la parella. Però en fi, crec que aquest comentari podria quedar per les altres dues si l'adaptés una mica així que crec que ja que estem aprofito per parlar-vos d'elles.
La segona parella diguem-ne que és la menys parella de totes. El mahnwa no arriba a ser molt explícit amb la seva relació i realment només apareix els pensaments unilaterals d'un dels dos personatges cap a l'altre i l'explicació de perquè decideix actuar de certa manera. Com la majoria de justificacions de comportament d'un personatge, sincerament, justifiquen poc, és el típic personatge que li fan fer alguna cosa horrible a la parella per interposar-se al mig i després s'obliden completament d'ell. Aquest personatge actua a causa de la persona que li agrada i si bé en aquest moment de la història no era tan important a partir de que es resolgui la situació sí que ho esdevindrà i en canvi no es mencionarà en cap moment la possible relació que podia tenir amb el primer personatge del que us parlava. Sincerament, tenia curiositat per saber quin tipus de relació tenien, volia saber més del personatge que en un principi semblava important i s'ignora completament i sobretot volia saber més del que esdevé important per la trama que implica al Yuri però que mai se'ns parla d'ell com a personatge. En aquest sentit, el manhwa aconsegueix crear força personatges amb alguna rellevància però no sembla donar-lis l'espai suficient per desenvolupar-se. Fins i tot crec que li passa això amb la parella protagonista però en les secundàries el problema encara és més exagerat.
Passem ja a la tercera i última parella secundària que és la que implica un personatge que tenia complex per ser gras. És un tema que m'interessa ja que la majoria de vegades en històries romàntiques s'ignora completament i tots els personatges són prims o es tracta de forma tòpica. En aquest cas, la qüestió del trauma del personatge per com l'havien fet bullying per això (se m'oblidava dir que en aquest manhwa la quantitat de bullying per metre quadrat de l'institut no és ni normal... i fora també...) està més o menys ben tractada, m'agrada la manera d'utilitzar símbols a l'hora de representar les seves pors i complexes amb el cos però la relació em sembla la més problemàtica de tot el mahnwa. I ja us he dit tots els problemes que tinc amb la primera secundària i encara no he començat amb els problemes de la principal, però aquesta en particular em sembla condemnada al fracàs si els dos volen viure bé. No puc entendre que algú decideixi acceptar a certa persona per sortir amb ella, de nou, després del que li ha fet, però el que encara entenc menys és decidir tenir una relació sense que l'altre sàpiga mai el que li ha fet. De debò, per tenir una relació on has d'amagar part de la teva persona, no t'atreveixes a plantejar-li les teves pors o directament a queixar-te del que t'ha fet en el passat que ni tan sols sap que ho ha fet, sincerament, perquè coi tens una relació? Per amargar-te? El pitjor de tot això és que el poc que ens dóna el manhwa d'aquesta relació no fa que es comuniquin els personatges i fins i tot, de nou, tot i que et mostra les inseguretats del personatge perquè el podria deixar si canviés el seu cos, en general t'ho mostra com una relació desitjable i que tot i que puguin tenir problemes sempre els solucionaran. I no, simplement em nego a acceptar això com a sa. De nou, més capítols potser haguessin solucionat la cosa, potser l'enfocament tindria algun sentit, potser d'una punyetera vegada el noi li parlaria de certes qüestions, perquè tela, la veritat...

Dit tot això de parelles secundàries valdrà més que ens posem amb la parella protagonista i el meu problema més bàsic i típic a qualsevol yaoi i que aquí, com no podia ser d'una altra manera (òbviament podria i hauria de ser d'una altra manera, però de debò sembla inevitable) hi ha problemes de consentiment. És un còmic amb poca dosi de sexe i el cert és que és més shonen ai que una altra cosa, però entre la parella protagonista hi ha diversos moments on tenim els típics contactes físics no desitjats pel protagonista. I no, no em serveix que em digueu que en el fons ho volia, que en el fons l'estima ja en aquell moment perquè per molt que s'enamorin com era evident que passaria hi ha diversos moments on no hi ha consentiment, on al protagonista no sembla importar-li i a l'altre tampoc gaire. Només hi ha certa reflexió per part del que ha fet certes accions després que tinguin conseqüències directes i no abans. Però vaja, tot i que m'incomoda, tot i que penso que no era necessari i crec que la relació podia haver fluït de forma molt més natural ho puc tolerar. D'altra banda també al principi es comencen odiant i en part el Yuri maltracta a l'altre si ho voleu veure així però en general no em sembla que sigui tan negatiu. Vull dir, sí, és problemàtic que algú que t'odia sense motiu aparent (després et donen una explicació per tot això però sincerament és difícil de creure que un prejudici, tot i que tingui trauma al darrere, et faci actuar de certes maneres) i no és just que el faci treballar de més, però no em sembla que sigui exagerat o suposo que el to de comèdia fa que no ho vegi tan malament. Per altra banda tenim els atacs de gelosia incontrolables que fan que els dos actuïn de formes que, sincerament, no són necessàries per fer una història d'amor. Estic farta de les frases “ets meu”, dels moments en que un personatge no pot controlar-se perquè pensa que li agrada un altre i fins i tot dels moments de seguir algú per veure a on va fins i tot si es tracta des d'una vessant còmica. Però de nou, en certa manera ho puc acceptar. Tanmateix, l'abús del drama que fa aquest mahnwa ja em sembla que és inacceptable. Si tota la resta no ho era abans. En fi, començant pel principi diré que hi ha cert personatge que té un trauma, crec que és evident qui, però vaja és igual, i el cert és que si bé normalment odio moltíssim el tòpic del noi que té un trauma i que per això és com és. El cert és que almenys, com deia abans, aquest manhwa es preocupa per fer un mínim d'introspecció psciològica en els personatges i el trauma és important, està més o menys ben portat i té sentit en tota la trama. Segueixo pensant que tot el problema relacionat amb la bellesa és millorable, que a cert personatge se'l tracta força malament quan era molt més víctima que culpable, però vaja, em sembla que almenys és comprensible fins a cert punt. El que ja no és normal és tot el relacionat amb la quantitat de bullying que hi ha en aquest mahnwa i sobretot l'extrem al que arriba al final en una escena que crec que es resolt molt malament. Ja us avisava al principi que el mahnwa té dosi de drama en un nivell més alt del que convendria, i el cert és que va ascendint sense que t'adonis ja que com us deia, en un principi sembla un manga de comèdia i al final ja sembla un culebrón desbocat completament on sembla que només saben afegir drama sobre drama. Certa escena del final em sembla totalment innecessària, exagerada, de mal gust i sobretot mal tractada. Dic això perquè el mahnwa acaba gairebé tot just després d'aquesta escena on ja no podia martiritzar-se més al pobre protagonista (que de nou la mania que té el mahnwa de fer-lo sofrir arribat un punt em recordava a Life i els seus pitjors moments...) i ni tan sols hi ha cap moment on es tracti el trauma que li pot haver causat el que ha ocorregut. De debò que em sembla que per la quantitat de sofriment que posen al pobre Jaerim crec que parlen poc del que pot haver-li afectat certes qüestions. Però bé, el cert és que aquest mahnwa crec que pensant en això he sabut arribar al seu problema, el drama mai té conseqüències. Bé et poden fer bullying, bé et poden haver dit una frase completament demolidora per la teva autoestima, bé et poden arribar a fer certes coses que no passa res, aquí l'únic que té el trauma és el Yuri, en fi. De nou, crec que estic sent excessivament negativa en la ressenya, però tot i que és un manhwa que he gaudit quan el llegia també tenia massa coses que m'han frustrat completament.

Així que parlant de coses positives probablement el seu protagonista, el Jaerim, sigui una de les coses que més m'ha agradat. He tingut moments on he tingut problemes amb certs comportaments seus, però veure algú que mai es dóna per vençut, molt tossut (a vegades massa) i que intenta constantment parlar per tal d'arreglar les coses, és interessant. En aquest sentit la manera en la que afronta als problemes que sorgeixen amb dubtes però decidit m'agrada força, arriba un punt en el manhwa on es parla de confiança, de la necessitat de compartir-ho tot i m'agrada com està fet, però no evita que no vegi tota la resta.
Continuant amb altres personatges que m'agraden us he de parlar de la noia, que m'encantaria dir-vos com es diu però jo i els noms coreans, de moment, no som compatibles. En qualsevol cas és interessant que aparegui una noia en una obra yaoi que té un paper mitjanament positiu però com la majoria de secundaris crec que podria haver-se explotat més. Em sembla que arriba un moment on ella no coneix certa qüestió, se la ignora completament i mai ho arriba a saber tot i que des del principi ha mostrat que estava molt preocupada pel benestar de cert personatge. I em fa ràbia perquè jo volia més d'aquest amor familiar, volia més tant d'ella com del seu germà i el cert és que els dos però lamentablement sobretot ella, es queden en una caricatura del que podrien ser, els dos s'utilitzen pels segments còmics, tenen certa rellevància en els dramàtics però mai sembla que acabin de tenir-la del tot. Després està el tema de que totes les altres noies a part d'ella són el pitjor de la humanitat i totes es dediquen a fer bullying. Prengueu-vos-ho com voleu, però primer tinc un problema amb l'exageració de que totes les noies vagin completament al darrere del noi i després tinc un altre problema encara més greu en fer que totes les noies que van darrere del popular de torn són les dolentes, gairebé sempre, en tots els mangues sentimentals. Poques vegades, en mangues on hi ha un noi que té un club de fans es quedarà amb una d'aquestes, i la majoria de vegades les fans faran la vida impossible al/la protagonista. Aquesta idea de que una dona per ser acceptable no ha d'anar darrere del que li agrada, que les dones només poden compatir entre elles pel favor del noi em molesta.

Acabant ja, que això es fa massa llarg us hauria de parlar del dibuix. El cert és que en un principi, potser pel to de comèdia, potser per un altra motiu, se'm feia un dibuix força estrany i no gaire agradable, cares molt deformades i grotesques, que de nou, per la comèdia tenien sentit, però fins i tot així no m'acabava de fer el pes. Tanmateix, amb el pas del temps, sigui perquè canvia el to del manhwa o sigui perquè m'he anat acostumant a l'estil el cert és que no em sembla tan desagradable. D'altra banda el model del webcomic que es llegeix anant sempre cap abaix i sense passar pàgina i que a vegades té color, com en aquest cas, i el cert és que si teniu l'oportunitat de llegir-lo així val molt més la pena i és més còmode. Dic això perquè he llegit diversos que tallen en pàgines perquè la web de lectura no accepta el format i a vegades els talls no són gaire encertats. També val a dir que recordo molts cops en aquest còmic en concret haver de baixar ràpid moltes parts on només hi havia vinyetes en negre o en tons foscos representant pensaments, transicions o el que fos. Simplement no entenia gaire la funció narrativa d'aquells segments a part de la possible intencionalitat de donar un ritme més pausat a l'escena. En fi, és igual.

Resumint, recomano aquest manhwa? Suposo que sí, sí t'agrada el yaoi, en general les històries d'amor i et ve de gust el drama i no t'importa que es passin... Ara bé, tot i que sóc capaç de trobar-li punts interessants, a mi em va entretenir molt la seva lectura, i fins i tot podria veure com a positives certes coses, el cert és que per mi pesen més els punts negatius per considerar-lo un bon mahnwa. Sens dubte, és entretingut, és millor que moltíssims mangues yaois amb punts molt més problemàtics, però segueix tenint coses que se'm fan difícils d'ignorar i segueixo tenint molts problemes amb totes les parelles secundàries i alguns amb la principal així que, vaja, jo vaig passar una nit molt intensa (el que té està desperta llegint un manhwa fins altes hores de la matinada i amb picor d'ulls) i vaig gaudir força perquè aquest tipus d'obra m'entretenen molt i en aquest sentit crec que està ben feta però no és una obra especialment bona.

Fins aquí el meu avorriment.

Per què m'enrotllo tant de debò?